Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Ànimes solitàries de pedra

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana… No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.

Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

Maria Skiadaresi, Temps groc, Atenes: Pataki, 1999 (fragment)
Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Font: Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català


Deixa un comentari

El món és escenari

El món és escenari: tots els homes i dones representen només; tenen entrades i sortides; i l’home en el seu temps fa molts papers, amb set edats per actes. Primer en braços de la dida miola, perboca i rondineja; després estudiant, amb la cartera i rostre matinal, se’n va a l’escola com un cargol, a contra-cor. Amant, després sospira com un forn, fa versos tristos sobre les celles de l’amiga. Soldat d’estranys renecs després, i amb barba de lleopard, gelós d’honor i prompte a batre’s, cerca fama, que és bombolla, fins a la boca del canó. Ja jutge, amb gran ventre folrat de bons capons, té greus els ulls i una severa barba, molts exemples moderns i sàvies dites: i així fa el seu paper. L’edat sisena el torna un bufó prim i amb sabatilles, du ulleres i les galtes li fan bossa; mitges de jove són un món massa ample per a la cama prima; i la veu forta, tornada barboteig d’infant, flauteja i xiula en els seus sons. L’última escena, que clou aquesta història tan moguda, és segona infantesa i simple oblit, sense ulls, ni dents, ni gust, sense cap cosa.

William Shakespeare, «El món és escenari». Dins: Poesia anglesa i nord-americana. Traducció i notes de Marià Manent. Barcelona: Editorial Alpha, 1955, p. 72. Font: Visat

 All the world’s a stage, and all the men and women merely players. They have their exits and their entrances, and one man in his time plays many parts, his acts being seven ages. At first the infant, mewling and puking in the nurse’s arms. Then the whining schoolboy with his satchel and shining morning face, creeping like snail unwillingly to school. And then the lover, sighing like furnace, with a woeful ballad made to his mistress’ eyebrow. Then, a soldier, full of strange oaths, and bearded like the pard, jealous in honour, sudden, and quick in quarrel, seeking the bubble reputation even in the cannon’s mouth. And then the justice, in fair round belly with good capon lined, with eyes severe and beard of formal cut, full of wise saws and modern instances; and so he plays his part. The sixth age shifts into the lean and slippered pantaloon, with spectacles on nose and pouch on side, his youthful hose, well saved, a world too wide for his shrunk shank, and his big, manly voice, turning again toward childish treble, pipes and whistles in his sound. Last scene of all, that ends this strange, eventful history, is second childishness and mere oblivion, sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything.  William Shakespeare, As You Like It, II.vii.138-165


Deixa un comentari

Un arbre nou al pati de casa

Em vaig plantar en terra, descalç, entre una llimera i un taronger, amb el desig de convertir-me en arbre. Estava convençut que les plantes dels peus s’arrelarien al terròs. A continuació, vaig alçar els braços, que s’havien de convertir en dues branques i havien de fer brotar molts altres bordalls.105 Un arbre nou al pati de casaMon pare, ma mare i mon germà s’estranyarien i es preguntarien, perplexos, per què havia crescut un arbre tot sol, sense que ningú l’haguera plantat ni se n’haguera ocupat. Tanmateix, estarien tristos i no podrien gaudir de l’arbre perquè jo hauria desaparegut misteriosament i no em trobarien enlloc, ni viu ni mort. A més a més, tampoc no podrien oblidar-se de mi ni tampoc no s’adonarien que m’hauria convertit en un arbre de pa blanc acabat de fer i ben calentet i, per cada fogassa que se’n collira, n’hi creixerien dues més, i ningú, mai més, no tornaria a patir fam. De sobte, però, vindrien hòmens malvats que desitjarien que la fam no s’acabara mai, em capturarien, em llançarien destrals i em queixaria de dolor.

Ma mare va sentir el meu crit, va eixir corrents de l’habitació i em va preguntar angoixada què em passava, però jo ni tan sols vaig obrir la boca. Vaig quedar immòbil al parterre i ma mare em va renyar: Fill, vols deixar de fer el mec? Que m’esglaies!

Tot seguit, va cridar el meu germà major perquè vinguera i, rient, li va dir:

Mira’l, el teu germà: s’ha tornat boig, pobret!

El meu germà em va preguntar què pretenia, però jo no li ho vaig contestar, perquè els arbres no parlen i, per això, vaig ignorar també tots els comentaris irònics que em van fer. Vaig quedar palplantat al parterre, immòbil, amb els braços alçats, i no me’n vaig sorollar fins que tots dos no es van asseure per dinar. Finalment, vaig menjar amb voracitat perquè els arbres, si no s’alimenten bé, també es moren.

TÀMER, ZAKARIA. Al-Qunfudh (L’eriçó). Londres: Riad El-Rayyes Books, 2005, p. 15-16. Traducció de Neus Tirado Gual. Font: Visat núm.19