Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Ànimes solitàries de pedra

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana… No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.

Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

Maria Skiadaresi, Temps groc, Atenes: Pataki, 1999 (fragment)
Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Font: Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català


Deixa un comentari

Un arbre nou al pati de casa

Em vaig plantar en terra, descalç, entre una llimera i un taronger, amb el desig de convertir-me en arbre. Estava convençut que les plantes dels peus s’arrelarien al terròs. A continuació, vaig alçar els braços, que s’havien de convertir en dues branques i havien de fer brotar molts altres bordalls.105 Un arbre nou al pati de casaMon pare, ma mare i mon germà s’estranyarien i es preguntarien, perplexos, per què havia crescut un arbre tot sol, sense que ningú l’haguera plantat ni se n’haguera ocupat. Tanmateix, estarien tristos i no podrien gaudir de l’arbre perquè jo hauria desaparegut misteriosament i no em trobarien enlloc, ni viu ni mort. A més a més, tampoc no podrien oblidar-se de mi ni tampoc no s’adonarien que m’hauria convertit en un arbre de pa blanc acabat de fer i ben calentet i, per cada fogassa que se’n collira, n’hi creixerien dues més, i ningú, mai més, no tornaria a patir fam. De sobte, però, vindrien hòmens malvats que desitjarien que la fam no s’acabara mai, em capturarien, em llançarien destrals i em queixaria de dolor.

Ma mare va sentir el meu crit, va eixir corrents de l’habitació i em va preguntar angoixada què em passava, però jo ni tan sols vaig obrir la boca. Vaig quedar immòbil al parterre i ma mare em va renyar: Fill, vols deixar de fer el mec? Que m’esglaies!

Tot seguit, va cridar el meu germà major perquè vinguera i, rient, li va dir:

Mira’l, el teu germà: s’ha tornat boig, pobret!

El meu germà em va preguntar què pretenia, però jo no li ho vaig contestar, perquè els arbres no parlen i, per això, vaig ignorar també tots els comentaris irònics que em van fer. Vaig quedar palplantat al parterre, immòbil, amb els braços alçats, i no me’n vaig sorollar fins que tots dos no es van asseure per dinar. Finalment, vaig menjar amb voracitat perquè els arbres, si no s’alimenten bé, també es moren.

TÀMER, ZAKARIA. Al-Qunfudh (L’eriçó). Londres: Riad El-Rayyes Books, 2005, p. 15-16. Traducció de Neus Tirado Gual. Font: Visat núm.19