Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Los niños tontos

Una mañana se levantó y fue a buscar al amigo, al otro lado de la valla. Pero el amigo no estaba, y, cuando volvió, le dijo la madre:

El amigo se murió.

Niño, no pienses más en él y busca otros para jugar.

El niño se sentó en el quicio de la puerta, con la cara entre las manos y los codos en las rodillas. «Él volverá», pensó. Porque no podía ser que allí estuviesen las canicas, el camión y la pistola de hojalata, y el reloj aquel que ya no andaba, y el amigo no viniese a buscarlos. Vino la noche, con una estrella muy grande, y el niño no quería entrar a cenar.

Entra, niño, que llega el frío —dijo la madre.

Pero, en lugar de entrar, el niño se levantó del quicio y se fue en busca del amigo, con las canicas, el camión, la pistola de hojalata y el reloj que no andaba.

Al llegar a la cerca, la voz del amigo no le llamó, ni le oyó en el árbol, ni en el pozo. Pasó buscándole toda la noche. Y fue una larga noche casi blanca, que le llenó de polvo el traje y los zapatos. Cuando llegó el sol, el niño, que tenía sueño y sed, estiró los brazos y pensó: “Qué tontos y pequeños son esos juguetes. Y ese reloj que no anda, no sirve para nada”. Lo tiró todo al pozo, y volvió a la casa, con mucha hambre. La madre le abrió la puerta, y dijo: “Cuánto ha crecido este niño, Dios mío, cuánto ha crecido”. Y le compró un traje de hombre, porque el que llevaba le venía muy corto.

Ana María Matute, “El niño al que se le murió el amigo”, Los niños tontos (1962)


Deixa un comentari

Un arbre nou al pati de casa

Em vaig plantar en terra, descalç, entre una llimera i un taronger, amb el desig de convertir-me en arbre. Estava convençut que les plantes dels peus s’arrelarien al terròs. A continuació, vaig alçar els braços, que s’havien de convertir en dues branques i havien de fer brotar molts altres bordalls.105 Un arbre nou al pati de casaMon pare, ma mare i mon germà s’estranyarien i es preguntarien, perplexos, per què havia crescut un arbre tot sol, sense que ningú l’haguera plantat ni se n’haguera ocupat. Tanmateix, estarien tristos i no podrien gaudir de l’arbre perquè jo hauria desaparegut misteriosament i no em trobarien enlloc, ni viu ni mort. A més a més, tampoc no podrien oblidar-se de mi ni tampoc no s’adonarien que m’hauria convertit en un arbre de pa blanc acabat de fer i ben calentet i, per cada fogassa que se’n collira, n’hi creixerien dues més, i ningú, mai més, no tornaria a patir fam. De sobte, però, vindrien hòmens malvats que desitjarien que la fam no s’acabara mai, em capturarien, em llançarien destrals i em queixaria de dolor.

Ma mare va sentir el meu crit, va eixir corrents de l’habitació i em va preguntar angoixada què em passava, però jo ni tan sols vaig obrir la boca. Vaig quedar immòbil al parterre i ma mare em va renyar: Fill, vols deixar de fer el mec? Que m’esglaies!

Tot seguit, va cridar el meu germà major perquè vinguera i, rient, li va dir:

Mira’l, el teu germà: s’ha tornat boig, pobret!

El meu germà em va preguntar què pretenia, però jo no li ho vaig contestar, perquè els arbres no parlen i, per això, vaig ignorar també tots els comentaris irònics que em van fer. Vaig quedar palplantat al parterre, immòbil, amb els braços alçats, i no me’n vaig sorollar fins que tots dos no es van asseure per dinar. Finalment, vaig menjar amb voracitat perquè els arbres, si no s’alimenten bé, també es moren.

TÀMER, ZAKARIA. Al-Qunfudh (L’eriçó). Londres: Riad El-Rayyes Books, 2005, p. 15-16. Traducció de Neus Tirado Gual. Font: Visat núm.19