Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

El poder de la immortalitat

Víctor Amela, periodista i novel·lista, recorda perfectament el dia que va aprendre a llegir i com aquest fet va canviar la seva vida. Segons ell, més enllà del suport tecnològic a través del qual es llegeixi, el cert és que les persones necessitem la literatura com l’aire que respirem, necessitem comunicar el relat de la nostra vida i que ens expliquin històries. Per això, aquest barcelonès, nascut l’any 1960, autor de La filla del capità Groc, Amor contra Roma, El càtar imperfecte o Jo hauria pogut salvar Lorca, ens convida a descobrir les històries de les quals venim, a explicar els relats que ens han fet ser qui som, i a comunicar allò que estem vivint i allò que som; perquè només d’aquesta forma serà com convertirem la matèria en somnis i esdevindrem immorals. Creiem que intentar-ho paga la pena.


Deixa un comentari

Art, Literatura i Ciència

L’art, la literatura i la ciència semblen realitats molt diferents, però no ho són. Durant el Renaixement, per exemple, la ciència, l’art i la literatura compartien una mateixa visió del món. La cultura estava còmodament instal·lada en un sistema de referències absolutes. Les coses eren com eren. El pintor copiava la realitat, l’escriptor controlava la història i el científic descrivia veritats. Fins que va arribar una revolució, una transformació cultural sense precedents. Cap al començament del segle XX, un canvi de paradigma va alterar tots els sistemes de referència, en tots els àmbits de la cultura. Einstein va formular la Teoria de la relativitat, tot proposant la no existència de sistemes de referència privilegiats. Segons ell, “les coses no són com són sinó com les veiem, ja que la realitat, bàsicament, depèn de qui l’observa”. Afirmant això, Einstein liquidava el sistema de referències absolutes proposat per Newton. Mentrestant, la pintura abandonava, a poc a poc, la perspectiva. Primer va ser Monet i després, de manera molt més radical, Picasso i el Cubisme; i al mateix temps la narrativa va començar a qüestionar la figura del narrador omniscient per tal d’incorporar la del narrador subjectiu. El naturalisme d’Émile Zola va donar pas al monòleg interior de James Joyce. En definitiva, en pocs anys, la ciència, l’art i la literatura varen abandonar un sistema de referències absolutes per un altre de referències relatives: un tsunami cultural que va alterar radicalment la nostra manera d’entendre el món.


Deixa un comentari

La petite casserole d’Anatole

L’Anatole sempre arrossega un cassó al seu darrere. Li va caure al damunt un dia i no se sap ben bé per quin motiu. A causa d’aquest cassó, l’Anatole ja no és ben bé com els altres. Necessita molt d’afecte. Té una gran sensibilitat artística i un munt de qualitats. Però sovint, la gent no veu més enllà del cassó que arrossega pertot arreu. Ho troben estrany, fins i tot inquietant. A més, el cassó li complica la vida. S’encalla contínuament. Poques persones se n’adonen que l’Anatole s’ha d’esforçar el doble que els altres per arribar-hi. A l’Anatole li agradaria molt desfer-se del cassó, però és impossible. Sempre l’acompanya. No en pot fer res. Tant és així que un dia es va fartar i va decidir amagar-se. I va restar amagat molt de temps. De fet, a poc a poc, la gent el va oblidar… Afortunadament, però, sempre hi ha persones extraordinàries. N’hi ha prou amb trobar-ne una com la que va trobar l’Anatole: un angelet que el va ensenyar a espavilar-se amb el seu cassó, que també li va cosir un sarró perquè el pogués dur còmodament. I ves per on, ara tothom troba que l’Anatole té moltes qualitats, ni que ell sigui la mateixa persona que ha estat sempre. Ves per què serà! — (Adaptació del conte d’Isabelle Carrier)


Deixa un comentari

Literatura i Matemàtica

Nombres, lletres, Matemàtiques, Literatura… Creieu que és possible comprendre la Literatura des d’una perspectiva matemàtica? Analitzar, per exemple, una novel·la amb equacions? Doncs sembla que sí, que és possible; i ho és, entre altres raons, perquè a la Literatura hi ha ritme, és a dir, Matemàtica, un ritme que sovint persegueix l’harmonia. La longitud de les frases modula aquest ritme i condiciona, en part, el plaer estètic de la lectura. La combinació adequada d’oracions curtes i llargues és la clau. Els grans escriptors, de manera intuïtiva, alternen punts i comes a la recerca d’aquest equilibri harmònic. Però, ¿hi ha algun patró que garanteixi el plaer estètic?

En un estudi recent s’ha analitzat la longitud de les oracions i la seva distribució en més de 100 clàssics de la Literatura universal; i el resultat ha estat sorprenent! La variació de la longitud de les frases segueix un patró fractal, similar al de les ones cerebrals o al dels batecs del cor. En definitiva, l’estudi ha revelat que és possible mesurar la complexitat de l’estructura d’un text literari des de la Matemàtica. Sorprenentment, les novel·les amb forta presència de monòleg interior són les que presenten les estructures més complexes. De fet, amb les seves novel·les, autors com Julio Cortázar, Virginia Woolf o James Joyce assoleixen cims de complexitat i perfecció matemàtica. Sí, sembla que les Matemàtiques poden ajudar-nos a comprendre com els escriptors, de manera intuïtiva, engendren l’harmonia de la paraula. I és que l’Art, la Literatura o la Ciència són, ni que alguns no ho vulguin reconèixer, diferents formes d’abordar una realitat connexa i complexa, on tot està interrelacionat.


Deixa un comentari

Per a què serveix la literatura? (II)

Ja fa temps vàrem publicar un article (“Per a què serveix la literatura?”) que justificava l’art d’expressar-se per mitjà de la paraula, com a fenomen que ens estalvia temps, que ens allunya de la solitud, que ens prepara per al fracàs o, simplement, que ens ajuda a viure; i avui, amb el vostre permís, volem compartir aquesta altra reflexió que respon exactament la mateixa pregunta (“Per a què serveix la literatura?”) però amb respostes complementàries i de manera singular. Perquè sabem que la literatura és molt més que un valor cultural, ens agradaria que, des d’ara, tothom també l’entengués com a factor humà extremadament útil en el nostre dia a dia. De fet, la fem servir per a comunicar-nos constantment, per a expressar les nostres emocions més íntimes, o per a transformar les persones i, amb això, millorar el món. Paga la pena, doncs, saber pensar, parlar, llegir i escriure, oi?


Deixa un comentari

Compañeras (videopoema)

Lo mejor que puede hacer un hombre cuando ve a una mujer besar a su hijo, cuando ve a una mujer romperle la cara al invierno y partirse la espalda por el resto, es apartarse, observar atentamente, ponerse en pie. Decía Escandar que, mirara donde mirara, solo veía mujeres luchando, mujeres cargando, mujeres abriendo, mujeres curando, madres que se crujen el alma agachándose para quitar las piedras que le salieron a tu camino, para que yo no tropiece.

Las verás siempre dispuestas, lobas que amamantan, cuidan a sus cachorros, cuidan todo, madres de brazos abiertos, de pecho abierto, de alma abierta. Son perfectas por el simple hecho de existir, de haber nacido, de devolver ese regalo dando a luz otra vida. Deberías aplaudir al verlas pasar, limpiando el mundo, con sus hijos, con febrero a la espalda, a cargo de la casa, a cargo de la producción, a cargo de la vida. Están en todas partes, abriendo el camino, trayéndote luz, borrando de tu frente los fantasmas.

Mujeres a las que les clavan los codos para que no asciendan en el orden social fijado por los hombres porque se deben al hogar. Mundo de hombres, mujeres frenadas, mundo patriarcal, mundo enfermo, mujeres lanzadas afuera, mujeres sin edén, limitándose a amar, a ver la distribución desigual del poder y a seguir amando. Mujeres que aman, división sexual del trabajo, mujeres que aman, obstáculos para avanzar, trabajos no remunerados (querer y callar), mujeres que aman, competentes pero que no destaquen, mundo patriarcal, mundo enfermo, mundo enfermo, mundo enfermo. Mujer anuncio para que tú disfrutes, para que tú la mires, mujer objeto. Mujer bombardeada: la dictadura de los cosméticos, complejos y más complejos, ventas y más ventas.

Mujeres a las que obligamos a ser madres, amantes, florero, costilla, Cenicienta, cocineras, putas, educadoras, costilla de Adán, felpudo, veinticuatro-siete, siempre perfectas, costilla y culpable, pecado original, siempre preparadas como yo lo desee, como deseen los hombres, siempre a mano; y no solo costilla, y no solo María Magdalena, y no solo burdel, también burka, Juana “la Loca”, también ablación, Juana de Arco, matrimonios acordados, también Penélope, Casandra, también Pandora, también la culpa, no solo costilla.

Violencia doméstica, con golpe o sin él, justificaciones, costumbres, excusas, normas sociales aceptadas, aceptadas por todos porque no tenemos el valor de reanudar el mundo con ellas al mando, con nosotros al mando, con todos al mando. Tribunales que exculpan. Si no las ves eres un imbécil. Están luchando, partiéndose el alma por todos. Muchos lo dicen: que si ellas gobernaran el mundo no habría guerras. Ninguna impulsaría matar al hijo que otra mujer hubiera llevado en su vientre porque solo ellas conciben el dolor sin fin de perder a un vástago. Nunca despojarían a otra madre del milagro de serlo. Nunca. Nunca lo harían.

Yo solo quiero que descansen, que las dejemos descansar, que este siglo, poco a poco, les devuelva lo perdido, sus horarios, que dejen de limpiar nuestro camino, de resolver nuestro crucigrama, que ya tienen bastante con los suyos, sus fantasmas, que olviden ya los míos, los tuyos.

El espejo de Frida, el espejo de Szymborska, el espejo de Rosa Parks, las madres de la Plaza de Mayo, Mafalda, Femen, Simone de Beauvoir, madres en lucha contra la historia, las manos de la madre Teresa de Calcuta, Indira Gandhi, Victoria Kent y su mirada al preso. El ejemplo, la senda marcada. Madres, mujeres, hermanas, parejas, compañeras, eternas, compañeras, milagro, compañeras, sin dueño, compañeras, siempre, compañeras.

Marwan, Todos mis futuros son contigo, Barcelona: Planeta, 2015


Deixa un comentari

El Portafolis de Lectura

El Portafolis de Lectura és una eina que ofereix als alumnes la possibilitat de millorar la competència lectora a partir de la reflexió com a lectors. Els permet ser conscients del seu progrés continuat amb la lectura, i els ajuda a responsabilitzar-se del seu aprenentatge i a prendre decisions sobre què poden millorar i com fer-ho. La lectura en veu alta, l’aplicació d’estratègies de comprensió, les preferències lectores, el fet de compartir les lectures, la lectura d’estudi i la cerca d’informació per fer un treball són alguns dels continguts que es poden treballar amb l’ajuda del portafolis.

En aquesta pàgina trobareu el material didàctic del Portafolis de Lectura per al Cicle Mitjà i per al Cicle Superior de Primària. El material de l’alumne s’ha estructurat en set blocs diferents: El portafolis i jo, Llegeixo en veu alta, Què sé fer amb la lectura, Els llibres i jo, Els altres, la lectura i jo, Què sé fer amb la informació, Jo i el portafolis. El primer bloc i l’últim serveixen per presentar i valorar l’eina, mentre que els cinc blocs centrals permeten treballar els continguts del currículum que fan referència a la lectura, i no només de l’àmbit lingüístic, sinó de tots els àmbits. Cada bloc disposa d’una guia per al professorat amb orientacions didàctiques.


Deixa un comentari

La veritat segons l’Artur

150-la-veritat-segons-larturTítol: La veritat segons l’Artur

Autor: Tim Hopgood

Traductora: Aurora Ballester

Il·lustrador: David Tazzyman

Editorial: Combel

Any: 2016

ISBN: 978-84-9101-111-8

L’Artur i la Veritat s’acaben de conèixer i, de moment, no podem dir que siguin bons amics. Saps per què? Perquè avui, l’Artur ha fet una cosa que no hauria d’haver fet mai: Ha pujat a la bicicleta del seu germà gran (i això que la mare li va dir que no ho fes!) i després, accidentalment, ha xocat contra el cotxe de la mare! Quin desastre! Quina tragèdia! L’Artur sap que no ho ha fet bé, que s’ha equivocat! Creus, però, que serà prou valent per a explicar la veritat? O potser intentarà deformar-la i amagar-la per estalviar-se que el renyin…? I tu, què faries? Descobreix la veritat segons l’Artur i veuràs que, de vegades, les persones podem riure i reflexionar alhora. I això sí que no és cap mentida! És totalment cert! Oi que ens creus?