Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Áin í hrauninu (Einar Georg)

Í bláum draumi hún unir ein / með ærslum leikur á strengi og flúðir / og glettin skvettir á gráan stein. / Í hyl og lygnu er hægt á ferð / með hæverskum þokka / áin niðar sí-endurfædd og undraverð. / Hún fremur þá list sem fegurst er / úr fornum eldi er hljómbotn gerður. / Ég heyri óminn í hjarta mér (x2)

In a blue dream she enjoys alone / cheerfully plays on currents and flows / and jokingly splashes on a grey stone. / In a deep still pool it stops going / with modest charm the river murmuring / constantly reborn and amazing. / She performs the most beautiful art / from an ancient fire a sound board is made. / I hear the sounds in my heart. / I hear the sounds in my heart.


Deixa un comentari

Compañeras (videopoema)

Lo mejor que puede hacer un hombre cuando ve a una mujer besar a su hijo, cuando ve a una mujer romperle la cara al invierno y partirse la espalda por el resto, es apartarse, observar atentamente, ponerse en pie. Decía Escandar que, mirara donde mirara, solo veía mujeres luchando, mujeres cargando, mujeres abriendo, mujeres curando, madres que se crujen el alma agachándose para quitar las piedras que le salieron a tu camino, para que yo no tropiece.

Las verás siempre dispuestas, lobas que amamantan, cuidan a sus cachorros, cuidan todo, madres de brazos abiertos, de pecho abierto, de alma abierta. Son perfectas por el simple hecho de existir, de haber nacido, de devolver ese regalo dando a luz otra vida. Deberías aplaudir al verlas pasar, limpiando el mundo, con sus hijos, con febrero a la espalda, a cargo de la casa, a cargo de la producción, a cargo de la vida. Están en todas partes, abriendo el camino, trayéndote luz, borrando de tu frente los fantasmas.

Mujeres a las que les clavan los codos para que no asciendan en el orden social fijado por los hombres porque se deben al hogar. Mundo de hombres, mujeres frenadas, mundo patriarcal, mundo enfermo, mujeres lanzadas afuera, mujeres sin edén, limitándose a amar, a ver la distribución desigual del poder y a seguir amando. Mujeres que aman, división sexual del trabajo, mujeres que aman, obstáculos para avanzar, trabajos no remunerados (querer y callar), mujeres que aman, competentes pero que no destaquen, mundo patriarcal, mundo enfermo, mundo enfermo, mundo enfermo. Mujer anuncio para que tú disfrutes, para que tú la mires, mujer objeto. Mujer bombardeada: la dictadura de los cosméticos, complejos y más complejos, ventas y más ventas.

Mujeres a las que obligamos a ser madres, amantes, florero, costilla, Cenicienta, cocineras, putas, educadoras, costilla de Adán, felpudo, veinticuatro-siete, siempre perfectas, costilla y culpable, pecado original, siempre preparadas como yo lo desee, como deseen los hombres, siempre a mano; y no solo costilla, y no solo María Magdalena, y no solo burdel, también burka, Juana “la Loca”, también ablación, Juana de Arco, matrimonios acordados, también Penélope, Casandra, también Pandora, también la culpa, no solo costilla.

Violencia doméstica, con golpe o sin él, justificaciones, costumbres, excusas, normas sociales aceptadas, aceptadas por todos porque no tenemos el valor de reanudar el mundo con ellas al mando, con nosotros al mando, con todos al mando. Tribunales que exculpan. Si no las ves eres un imbécil. Están luchando, partiéndose el alma por todos. Muchos lo dicen: que si ellas gobernaran el mundo no habría guerras. Ninguna impulsaría matar al hijo que otra mujer hubiera llevado en su vientre porque solo ellas conciben el dolor sin fin de perder a un vástago. Nunca despojarían a otra madre del milagro de serlo. Nunca. Nunca lo harían.

Yo solo quiero que descansen, que las dejemos descansar, que este siglo, poco a poco, les devuelva lo perdido, sus horarios, que dejen de limpiar nuestro camino, de resolver nuestro crucigrama, que ya tienen bastante con los suyos, sus fantasmas, que olviden ya los míos, los tuyos.

El espejo de Frida, el espejo de Szymborska, el espejo de Rosa Parks, las madres de la Plaza de Mayo, Mafalda, Femen, Simone de Beauvoir, madres en lucha contra la historia, las manos de la madre Teresa de Calcuta, Indira Gandhi, Victoria Kent y su mirada al preso. El ejemplo, la senda marcada. Madres, mujeres, hermanas, parejas, compañeras, eternas, compañeras, milagro, compañeras, sin dueño, compañeras, siempre, compañeras.

Marwan, Todos mis futuros son contigo, Barcelona: Planeta, 2015


Deixa un comentari

‘If’ (Rudyard Kipling)

If you can keep your head when all about you are losing theirs and blaming it on you; if you can trust yourself when all men doubt you, but make allowance for their doubting too; if you can wait and not be tired by waiting, or being lied about, don’t deal in lies, or being hated, don’t give way to hating, and yet don’t look too good, nor talk too wise; if you can dream—and not make dreams your master; if you can think—and not make thoughts your aim; if you can meet with Triumph and Disaster and treat those two impostors just the same; if you can bear to hear the truth you’ve spoken twisted by knaves to make a trap for fools, or watch the things you gave your life to, broken, and stoop and build ’em up with worn-out tools; if you can make one heap of all your winnings and risk it on one turn of pitch-and-toss, and lose, and start again at your beginnings and never breathe a word about your loss; if you can force your heart and nerve and sinew to serve your turn long after they are gone, and so hold on when there is nothing in you except the Will which says to them: ‘Hold on!’; if you can talk with crowds and keep your virtue, or walk with Kings—nor lose the common touch; if neither foes nor loving friends can hurt you; if all men count with you, but none too much; if you can fill the unforgiving minute with sixty seconds’ worth of distance run, yours is the Earth and everything that’s in it, and—which is more—you’ll be a Man, my son!

[ Si pots mantenir el seny quan tothom al teu voltant l’està perdent i et culpabilitzen; si pots confiar en tu mateix quan tothom dubta de tu, però, alhora, també pots mostrar-te indulgent amb els seus dubtes; si pots esperar i no cansar-te de l’espera, o aconsegueixes no mentir encara que hagis estat enganyat prèviament, o no odiar malgrat que t’odiïn, i no vols aparentar ser massa bo, ni parlar com si fossis un savi; si pots somniar — sense transformar-te en esclau dels teus somnis; si pots pensar — sense haver de convertir aquests pensaments en els teus objectius; si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe i tractar de la mateixa forma aquests dos impostors; si ets capaç d’escoltar les veritats que tu mateix has pronunciat, tergiversades per brètols que pretenen enganyar els més ximples, o encara pots contemplar com s’ha trencat tot allò al que has dedicat la vida, i ajupir-te i reconstruir-ho de bell nou tal com ja ho havies fet abans; si pots amuntegar tots els teus guanys i jugar-t’ho tot a una sola carta, i perdre, i començar novament des de l’inici sense haver de dir mai res sobre el que has perdut; si pots arribar a forçar el teu cor, els teus nervis i els teus tendons perquè continuïn funcionant per sempre més, i ets capaç de restar al peu del canó quan ja no queda res més que la voluntat dient: “Som-hi!”; si pots parlar davant multituds i romandre virtuós, i passejar amb els Reis sense haver de perdre el sentit comú; si no et poden arribar a fer mal ni els teus enemics ni els teus amics; si tothom compta amb tu, però tampoc no massa; i si pots omplir un minut inexorable amb seixanta segons inestimables, la Terra i tot el que hi conté serà teu i, encara més, arribaràs a ser un Home, fill meu! ]


Deixa un comentari

Paris Poetry

 

Like you I love love, life, the sweet smell of things, the sky-blue landscape of January days. And my blood boils up and I laugh through eyes that have known the buds of tears. I believe the world is beautiful and that poetry, like bread, is for everyone. And that my veins don’t end in me but in the unanimous blood of those who struggle for life, love, little things, landscape and bread, the poetry of everyone.

“Like You” by Roque Dalton

[ Igual que a tu, a mi també m’embadaleixen l’amor, la vida, el dolç aroma de les coses, el blau cel dels dies de Gener. I la sang em bull i somric a través d’uns ulls que han conegut les llàgrimes. Considero que el món és bonic i que la poesia, com el pa, és per a tothom; i que les meves venes no acaben en mi, sinó en la sang comuna a tots aquells que lluiten per la vida, per l’amor, per les coses, pel paisatge i el pa, la poesia de tots. ]


Deixa un comentari

‘Plus ultra’ de Jacint Verdaguer

Avui volem recordar que fa 170 anys naixia el poeta i prevere català Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902). Com a poeta romàntic, Mossèn Cinto esdevingué una de les grans figures de la Renaixença. De fet, se’l considera un dels principals impulsors del català com a llengua literària contemporània. Autor de L’Atlàntida (1877) o del Canigó (1886), va ser guardonat com a Mestre en Gai Saber, després de guanyar en nombroses ocasions el certamen literari dels Jocs Florals. Us oferim ara el videoclip del seu poema ‘Plus Ultra’, del llibre Al cel, musicat per Roger Mas i inclòs en el disc ‘Les cançons tel·lúriques’ (K Indústria Cultural, 2008).

Plus ultra

Allà dellà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
—Estrelleta —jo li he dit—,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
—No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i aon tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.


Deixa un comentari

Vestida de nit

0044 By Museu d'Art Jaume Morera, Baldomer Gili Roig, Barques, Calella de Palafrugell, licensed under Creative Commons Attribuition 2.0 Generic (CC by 2.0)

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Els vells em parlen plens de tendresa,
d’hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

Glòria Cruz