Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). I parlo del coll-verd brunzint per l’aire com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo —Virgili amic— de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses). Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l’aigua en el record.

Parlo d’un riu mític i remorós és un poema de Gerard Vergés


Deixa un comentari

Tot sol

Estirada, ahir a la nit pensava com podria trobar una casa per a l’ànima, una casa on l’aigua no tingui set i el pa no sigui dur com un roc. Se’m va acudir una cosa i no crec pas que m’equivoqui: i és que ningú, ningú, de debò, ningú se’n pot sortir tot sol, aquí. I és que sol, tot sol, no hi haurà ningú, ningú, de debò, ningú que se’n surti, aquí. I ara, si pares l’orella, t’explicaré el que sé. Sé que els núvols congrien tempesta, sé que el vent bufarà fort i que la raça humana pateix, i en sento els laments i els plors: perquè ningú, ningú, de debò, ningú se’n pot sortir tot sol, aquí. I és que sol, tot sol, no hi haurà ningú, ningú, de debò, ningú, que se’n surti, aquí.

“Tot sol” de Maya Angelou. Traducció: Maria Cabrera


Deixa un comentari

L’alegria (Robinson Jeffers)

Though joy is better than sorrow, joy is not great; peace is great, strength is great. Not for joy the stars burn, not for joy the vulture spreads her gray sails in the air over the mountain; not for joy the worn mountain stands, while years like water trench his long sides. «I am neither mountain nor bird nor star; and I seek joy.» The weakness of your breed: yet at length quietness will cover those wistful eyes.

Per bé que l’alegria és millor que la tristesa, l’alegria no és extraordinària; la pau és extraordinària, l’enteresa és extraordinària. No d’alegria espurnegen les estrelles, no d’alegria el voltor desplega a l’aire els seus grisos velams sobre la muntanya; no d’alegria la corcada muntanya hi roman, mentre els anys com l’aigua hi solquen vastes fondalades. «Jo no sóc muntanya ni ocell ni estrella, i percaço l’alegria.» El defalliment de la teva raça: tot i això, l’assossec agombolarà encara aquests ulls somiadors.


Deixa un comentari

Primavera (Miquel Martí i Pol)

Us presentem «Primavera» de Miquel Martí i Pol! En aquest vídeo trobareu les il·lustracions del poema «Primavera» que es troba al recull «El poble». L’oreneta ens avisa que ve el bon temps i la millor manera de celebrar-ho és cantant la cançó que Guillem Roma i Guillem Ramisa han musicat expressament per a l’ocasió. Trobareu dos vídeos més que poden complementar l’experiència: un amb la lletra del text per aquells que la vulguin llegir al mateix temps que els cantautors la canten, i un sense la lletra i sense la veu dels cantautors, però amb la banda sonora per acompanyar aquells valents i valentes que s’hagin après la cançó! Us atreviu a celebrar el Dia Mundial de la Poesia cantant amb nosaltres? Som-hi!


Deixa un comentari

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella amb portes vidrieres de vidres fumats i rivets de laca blancs. Un metre d’alçada per un metre cinquanta d’amplària. Tres prestatges de vint. Vàrem rompre la guardiola de terrissa i tot un capvespre de gener per anar a comprar-la. Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus, William Faulkner, Virginia Woolf, Víctor Català, Carson McCullers i James Joyce amb el seu Retrat d’un artista adolescent que em va crear una úlcera a la ploma. A poc a poc deixava de ser moble i passava a Santuari. La llibreria. Les pregàries de la nit les feia davant el cor obert de la fusta i no davant el Cordejesús amb els ulls girats de damunt la capçalera del llit. A la mare, que no havia obert mai un llibre, també l’amarava de devoció. La llibreria. Llibres a una casa de pobres! Religiosament es cuidava que la pols no es fiqués per les escletxes i envaís el paper. Que els polls dels llibres no espipellessin les lletres. En canvi el pare calcigava estufera quan hi passava per davant. Satisfet d’haver pogut comprar la mar a la seva filla.

Antònia Vicens i Picornell, Lovely. Palma: Editorial Moll, 2009.


Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2019

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per tal de celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Música de l’ànima teixida amb paraules”. Us el fem arribar perquè el pugueu llegir i, sobretot, perquè pugueu gaudir els seus sons i la seva dolça melodia, tot recordant el que deia Tagore, que “la poesia és el ressò de la melodia de l’Univers en el cor dels humans”. Visca l’arribada de la Primavera, visca la Música i visca la Poesia!


2 comentaris

L’acte darrer (Joan Vinyoli)

Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d’herba tocada per l’esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m’adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides inútils, que el celler està buit —car hom beu molt—, de restes de vianda ja freda als plats –car hom menja a deshora, de pressa i malament—, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s’extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou de cremar bé. I mentre sec al balancí, d’esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d’emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d’amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d’un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l’arbre del cant fins a l’orella casta d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d’Apol·lo, i una calitja d’or tremola davant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m’espantaré del fred que ha d’arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrere de tot, covardament, com l’atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix.

Joan Vinyoli, Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62, 2001.


Deixa un comentari

Áin í hrauninu (Einar Georg)

Í bláum draumi hún unir ein / með ærslum leikur á strengi og flúðir / og glettin skvettir á gráan stein. / Í hyl og lygnu er hægt á ferð / með hæverskum þokka / áin niðar sí-endurfædd og undraverð. / Hún fremur þá list sem fegurst er / úr fornum eldi er hljómbotn gerður. / Ég heyri óminn í hjarta mér (x2)

In a blue dream she enjoys alone / cheerfully plays on currents and flows / and jokingly splashes on a grey stone. / In a deep still pool it stops going / with modest charm the river murmuring / constantly reborn and amazing. / She performs the most beautiful art / from an ancient fire a sound board is made. / I hear the sounds in my heart. / I hear the sounds in my heart.


Deixa un comentari

Compañeras (videopoema)

Lo mejor que puede hacer un hombre cuando ve a una mujer besar a su hijo, cuando ve a una mujer romperle la cara al invierno y partirse la espalda por el resto, es apartarse, observar atentamente, ponerse en pie. Decía Escandar que, mirara donde mirara, solo veía mujeres luchando, mujeres cargando, mujeres abriendo, mujeres curando, madres que se crujen el alma agachándose para quitar las piedras que le salieron a tu camino, para que yo no tropiece.

Las verás siempre dispuestas, lobas que amamantan, cuidan a sus cachorros, cuidan todo, madres de brazos abiertos, de pecho abierto, de alma abierta. Son perfectas por el simple hecho de existir, de haber nacido, de devolver ese regalo dando a luz otra vida. Deberías aplaudir al verlas pasar, limpiando el mundo, con sus hijos, con febrero a la espalda, a cargo de la casa, a cargo de la producción, a cargo de la vida. Están en todas partes, abriendo el camino, trayéndote luz, borrando de tu frente los fantasmas.

Mujeres a las que les clavan los codos para que no asciendan en el orden social fijado por los hombres porque se deben al hogar. Mundo de hombres, mujeres frenadas, mundo patriarcal, mundo enfermo, mujeres lanzadas afuera, mujeres sin edén, limitándose a amar, a ver la distribución desigual del poder y a seguir amando. Mujeres que aman, división sexual del trabajo, mujeres que aman, obstáculos para avanzar, trabajos no remunerados (querer y callar), mujeres que aman, competentes pero que no destaquen, mundo patriarcal, mundo enfermo, mundo enfermo, mundo enfermo. Mujer anuncio para que tú disfrutes, para que tú la mires, mujer objeto. Mujer bombardeada: la dictadura de los cosméticos, complejos y más complejos, ventas y más ventas.

Mujeres a las que obligamos a ser madres, amantes, florero, costilla, Cenicienta, cocineras, putas, educadoras, costilla de Adán, felpudo, veinticuatro-siete, siempre perfectas, costilla y culpable, pecado original, siempre preparadas como yo lo desee, como deseen los hombres, siempre a mano; y no solo costilla, y no solo María Magdalena, y no solo burdel, también burka, Juana “la Loca”, también ablación, Juana de Arco, matrimonios acordados, también Penélope, Casandra, también Pandora, también la culpa, no solo costilla.

Violencia doméstica, con golpe o sin él, justificaciones, costumbres, excusas, normas sociales aceptadas, aceptadas por todos porque no tenemos el valor de reanudar el mundo con ellas al mando, con nosotros al mando, con todos al mando. Tribunales que exculpan. Si no las ves eres un imbécil. Están luchando, partiéndose el alma por todos. Muchos lo dicen: que si ellas gobernaran el mundo no habría guerras. Ninguna impulsaría matar al hijo que otra mujer hubiera llevado en su vientre porque solo ellas conciben el dolor sin fin de perder a un vástago. Nunca despojarían a otra madre del milagro de serlo. Nunca. Nunca lo harían.

Yo solo quiero que descansen, que las dejemos descansar, que este siglo, poco a poco, les devuelva lo perdido, sus horarios, que dejen de limpiar nuestro camino, de resolver nuestro crucigrama, que ya tienen bastante con los suyos, sus fantasmas, que olviden ya los míos, los tuyos.

El espejo de Frida, el espejo de Szymborska, el espejo de Rosa Parks, las madres de la Plaza de Mayo, Mafalda, Femen, Simone de Beauvoir, madres en lucha contra la historia, las manos de la madre Teresa de Calcuta, Indira Gandhi, Victoria Kent y su mirada al preso. El ejemplo, la senda marcada. Madres, mujeres, hermanas, parejas, compañeras, eternas, compañeras, milagro, compañeras, sin dueño, compañeras, siempre, compañeras.

Marwan, Todos mis futuros son contigo, Barcelona: Planeta, 2015