Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Les paraules inútils

Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I, és clar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits i, després d’una oració —en veu baixa—, vaig estirar la cadena.

—No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven —em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.

Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí, després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota.

—Fa mal mirar-la —deia la mare mentre tapava els ulls al meu germà.

Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, però em feia vergonya anar pel carrer al seu costat i que algú, un company d’escola, pogués ridiculitzar-me perquè la meva paraula —la que havia regat amb tant de delit— feia fàstic lletra a lletra.

No em va quedar altre remei. No en vaig voler saber res més, de les paraules. Em feien por, potser perquè s’assemblaven força a mi. La vida no hi cap, dins de les paraules. I em vaig tancar durant molts anys en un parèntesi. Els versos em feien vomitar, els punts suspensius m’angoixaven…

Però va arribar el vespre d’anar-me’n de casa, d’acomiadar-me dels pares, de dir adeu als amics. D’entre tantes caixes de la mudança, vaig recuperar el jardí perdut i l’última paraula de l’avi que quedava. Potser va ser un atac de nostàlgia feridora, o un esperit de poeta decadent, però me la vaig endur. Encara feia bona olor.

I sense voler, sense regar-la, va créixer forta i dolça, feble i salada, i es va reproduir en petites paraules absurdes i va impregnar les parets d’aquest meu pis des d’on us escric ara. I es va convertir en una finestra, en una nit, en un petó, en el meu avi.

I ara que tinc tota la casa plena de paraules, ara que tot rima, ara que ja hi sou tots, ara, ja no puc dir res.

Artigau i Queralt, Marc. 2019. Les paraules inútils. Barcelona: Fanbooks. Fragment del llibre.
Photo by Mali Desha on Unsplash


Deixa un comentari

VerBàlia, el joc

VerBàlia és el país dels verbívors, una terra incògnita sense fronteres gaire definides ni llei d’estrangeria. És verbívor tothom que beu verbs i els fa ballar. Aquesta és l’única condició. VerBàlia és un estat mental. Cada cop que un verbívor practica un joc verbal en redefineix la sobirania. La Constitució de l’Estat Mental de VerBàlia es limita a regular una tirallonga de mutacions i permutacions dels mots, tot establint-ne les bases legislatives. El poder executiu, a VerBàlia, l’exerceixen els verbívors; i el poder judicial, el diccionari, que estableix la validesa dels mots. Us proposem, tot seguit, començar l’exploració de VerBàlia.

VerBàlia, el joc és una col·lecció de més de 50 jocs amb la llengua com a protagonista: n’hi ha d’encreuar mots, de creació de paraules, de memòria, de convèncer, de seduir… N’hi ha de solitaris, per jugar en parella, per jugar amb molta colla i per jugar en equip; n’hi ha per a totes les edats i per a totes les persones; i també n’hi ha per als amants dels grans reptes i per als qui sempre tenen pressa. Tothom té el seu joc a VerBàlia. 3 taulers de joc, 200 lletres, 204 síl·labes, 120 marcadors de fusta, 6 faristols, 4 llibretes de puntuacions, 4 llapis, 2 sacs de roba i un llibre amb les regles de més de 50 jocs, us hi esperen!


Deixa un comentari

La poesia allibera l’ànima

Cristina Domenech coordina tallers d’escriptura en una presó de l’Argentina. Ens proposa fer servir el llenguatge com a instrument d’alliberació i com a estratègia per transformar el món. De fet, la seva experiència amb reclusos demostra que la poesia ens permet expressar-nos, entendre’ns a nosaltres mateixos i, sobretot, gaudir de la llibertat de les paraules. Esteu atents al minut 11’, quan un dels seus alumnes, un dels interns de la unitat 48, llegeix un poema davant 10.000 persones i confessa allò que la poesia i la literatura han fet amb la seva vida: transformar-la.

“El corazón mastica lágrimas de tiempo, ciego de ver esa luz; oculta la velocidad de la existencia donde reman las imágenes; lucha, no se deja ir. / El corazón se agrieta bajo miradas tristes, cabalga en tormentas que riegan fuego, levanta pechos aminorizados de vergüenza, sabe que el método no es solo leer y seguir; también desea ver el infinito azul. / El corazón se sienta a pensar las cosas, lucha por no caer en lo común, intenta aprender a amar sin herir, respira el sol dándose coraje, se entrega, viaja a la razón. / El corazón pelea entre ciénagas, bordea la línea del inframundo, cae sin fuerzas y no se entrega a lo fácil, mientras pasos desparejos de embriaguez despiertan, despiertan la quietud”. (Martín Bustamante)


Deixa un comentari

Llibres per als més petits (1)

CAT Alice Cover.indd

ADAMS, Jennifer. Alícia al país de les meravelles: el primer llibre dels colors. l·lustracions d’Alison Oliver. Barcelona: Coco Books, 2014

La col·lecció Literatura Mini introdueix primers conceptes a partir dels grans clàssics de la literatura universal: les parts del cos a partir de Frankenstein, el vestuari a partir d’Anna Karenina o els colors a partir d’Alícia.

069 Nyam nyam

BENEGAS, Mar. Nyam Nyam. Il·lustracions de Marta Cabrol. Barcelona: Combel, 2015 (La cirera)

Nova col·lecció pensada per a cantar, mirar i jugar amb els més petits, per a introduir-los en el ritme de les paraules. L’adaptació al català és d’Albert Jané.

069 Mil hogares

ELLIS, Carson. Mil hogares. Madrid: Alfaguara, 2015

Un elegant i imaginatiu inventari de cases per a totes les edats. Permet una lectura més superficial, però força rica estèticament, i una segona lectura més profunda, tot imaginant els personatges i aventures que s’amaguen a cada casa.

Font: Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT)