Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Romàntic i revolucionari

La vida de Neruda no va ser pas una vida tediosa. Nascut l’any 1904 a Parral (Xile), va publicar el seu primer recull de poemes quan només tenia dinou anys, va guanyar el premi Nobel de Literatura, també va rescatar centenars de refugiats, va viure a l’exili polític i va optar a la presidència de Xile. Romàntic i revolucionari, a Neruda se’l reconeix com un dels poetes més importants del segle XX, però també un dels més controvertits. Per cert, saps que el seu nom autèntic era Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto? Sí, sí, el que sents; i Pablo Neruda, per tant, era el seu pseudònim. De fet, el seu pare no volia que fos poeta, i és per això que amb setze anys va començar a escriure sota el nom de “Pablo Neruda”.

Els poemes de la seva primera col·lecció “Vint poemes d’amor i una cançó desesperada” són tendres i perspicaços en la manera de dibuixar i d’il·luminar les subtileses de l’amor. Al Poema XII, per exemple, escriu: “Acogedora como un viejo camino. / Te pueblan ecos y voces nostálgicas. / Yo desperté y a veces emigran y huyen / pájaros que dormían en tu alma”. Oi que és bonic? Però no us penseu que el poeta va centrar-se únicament en l’amor; també va escriure molts poemes sobre molts altres temes. A les seves “Odes elementals”, per exemple, Neruda parla sobre diferents indrets d’Amèrica (Guatemala, Rio de Janeiro, Valparaíso…), sobre la natura (el foc, la pluja, l’aire, l’àtom, el temps…), sobre conceptes abstractes (l’alegria, la tranquil·litat, l’esperança, la tristesa…) i sobre altres aspectes ben diversos; fins i tot va escriure sobre la carxofa, la castanya, el tomàquet o la ceba! Sí, sí, sobre la ceba: “Estrella de los pobres, hada madrina envuelta en delicado papel, sales del suelo, eterna, intacta, pura como semilla de astro, y al cortarte el cuchillo en la cocina sube la única lágrima sin pena”.

Un altre dia potser parlarem sobre la feina que va fer com a diplomàtic i polític, i així s’entendrà millor perquè, a més de definir-lo com a poeta romàntic, també podem definir Neruda com a revolucionari. De moment, només us direm que la seva mort es va produir dues setmanes després del cop d’estat de Pinochet contra Salvador Allende, i que això va provocar molts rumors. N’hi ha que van considerar, i encara ho consideren, que la tristesa produïda per la convulsa situació política del seu país va accelerar la seva mort. D’altres, fins i tot, creuen que potser va ser assassinat. Segons l’hospital, però, el càncer va ser l’autèntica causa del seu traspàs el 23 de setembre de 1973.


Deixa un comentari

Poema XX

By Sabrina Campagne, licensed under Creative Commons Attribution 2.0 Generic (CC BY 2.0)

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: “La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.”
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
¡Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos!
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
¡Qué importa que mi amor no pudiera guardarla!
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Yo no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise..
Mi voz buscaba al viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque este sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda