Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Si tu m’escoltes

Títol: Si tu m’escoltes

Autora: Coia Valls

Any: 2017

Pàgines: 134

Editorial: Comanegra

Col·lecció: Emocions

ISBN: 978-84-16605-95-8

En John Cavage és el prototip de triomfador americà: un jove pare de família amb una feina esplèndida, que ha vençut tots els obstacles sense haver de demanar res a ningú ni empatitzar amb les petites misèries dels altres. Però la jugada bruta d’un company que vol la seva posició el deixa sense feina i l’obligarà a mirar més enllà del seu melic.

Quan en John es veu empès a acceptar una feina de comercial per mantenir la família, s’adona que la seva manca d’empatia l’anul·la com a persona i fa que totes les seves relacions estiguin mancades, en realitat, d’alguna cosa essencial. Per sort, una bona amiga li parlarà d’un misteriós curs per correspondència que li canviarà la vida.

[ Vols fer un tastet del llibre? ]

Coia Valls: «Escoltar és un art i, com qualsevol art, requereix un aprenentatge».
L’illa dels Llibres, 13/09/2017


Deixa un comentari

Primer cielo, último infierno

Títol: Primer cielo, último infierno

Autor: Humberto Balcázar

Editorial: Voces Públicas

Any: 2017

Pàgines: 231

Idioma: Castellà

ISBN: 9788494625206

Primer cielo, último infierno és la primera novel·la (basada en fets reals) d’Humberto Balcázar (Caracas, 1984). O potser, com diu el seu editor, l’escriptor reusenc Jordi Folck, “aquest llibre, més que una novel·la, és un cop de puny!”; un gemec adolorit davant la realitat deplorable que estan patint els veneçolans; la denúncia social d’una crisi humanitària que, a hores d’ara, està empenyent molts ciutadans cap a l’exili, i derruint, lentament, un dels països més encisadors, exuberants i rics del planeta.

Una mare malalta (molt malalta); un fill, de només divuit anys, temorós per la presència real d’un perill ignot; el periple angoixant a la recerca d’un diagnòstic que podria arribar-los massa tard; i l’odissea, totalment injusta i cruel, per tal d’aconseguir el tractament mèdic necessari (com el que tu i jo tindríem, sense cap problema, això sí, en un país com el nostre), són alguns dels elements que configuren l’òpera prima de Balcázar. Sens dubte, un relat que ens obrirà els ulls, tot descobrint la dramàtica realitat que s’està vivint dintre i fora dels hospitals veneçolans, i recordant, encara, allò d’essencial que tothom hauria de conservar al cor i a la memòria: que, passi el que passi, “els ulls d’una mare sempre seran el nostre primer cel, un cel que mai s’oblida, i al qual, tard o d’hora, acabarem tornant”.


Deixa un comentari

Ens visita… Coia Valls

Estem d’enhorabona perquè divendres, 1 d’abril, a les 10:00 del matí, ens visitarà Coia Valls, l’autora de La Princesa de Jade (2010), El Mercader (2012), Les torres del cel (2013), La cuinera (2014), Amor prohibit (2015) o Etheria (2016). Si us agrada la bona literatura, si voleu fer-li alguna pregunta sobre el procés creatiu dels escriptors, o si heu llegit algun dels seus llibres, us esperem a la Sala de conferències de la nostra escola. Mentrestant, us deixem amb la sinopsi d’Amor prohibit:

Durant el primer terç del segle XV Catalunya tot just aixeca el cap després de fams i epidèmies sense precedents, però la por encara continua sacsejant els seus habitants. La terra tremola com mai no s’havia vist abans i la vall de Camprodon és l’epicentre d’aquell infern. Sota aquesta desolació neix la història d’amor entre en Marc Roselló, un sacerdot cridat a les més altes esferes de l’Església, i l’Agnès de Girabent, filla d’un noble rural de la Seu d’Urgell, que vol seguir les passes de metgesses com Margarida Tornerons o la jueva Floreta Sanoga. Mentre lluiten contra una societat opressora i, també, contra les seves contradiccions més íntimes, els protagonistes trenen un cercle de protecció a l’empara de les relíquies de sant Valentí que descansen al monestir de Sant Benet de Bages. En Pardo, un poeta de l’època, tal com ratifica més tard l’estudiós Martí de Riquer, ja parlava del Sant com a refugi dels enamorats.

113 Amor prohibit


Deixa un comentari

Un any i mig

062 Un any i migTítol: Un any i mig

Autora: Sílvia Soler i Guasch

Editorial: Columna Edicions

Data de publicació: 11/02/2015

ISBN: 978-84-664-1946-8

Enquadernació: Tapa dura amb sobrecoberta

Pàgines: 352

Estem al davant d’una novel·la que parla sobre la importància de la família; d’un llibre, optimista i esperançador, que permet compartir, durant un any i mig, la vida d’una família contemporània, amb uns pares acabats de jubilar i quatre fills ben diferents. El Martí, el germà gran, és arquitecte i viu al Canadà; la Berta és cuinera i viu a París; la Cèlia, oceanògrafa, viu a Mallorca; mentre que el més jove, el Roger, és l’únic que viu amb els pares. Els voldries conèixer millor…?

Sobre l’autora

Sílvia Soler i Guasch (Figueres, 1961) és periodista. Ha escrit la col·lecció de contes Arriben els ocells de nit (1985) i les novel·les El centre exacte de la nit (1992), El son dels volcans (Columna, 1998), L’arbre de Judes (Columna, 2001), 39+1, L’edat en què una dona sap que l’home de la seva vida és ella mateixa (Columna, 2005) i 39+1+1, enamorar-se és fàcil si saps com (Columna, 2007).

Sílvia és coautora de l’obra Ramblejar (1992), un viatge a través de la història de les rambles de Barcelona. Amb la seva novel·la Mira’m als ulls va guanyar el premi Fiter i Rossell el 2003. Amb Petons de diumenge (Columna, 2008) va guanyar el premio Prudenci Bertrana 2008. La seva novel·la més recent, Una família fora de sèrie (Columna, 2010; labutxaca, 2012). L’autora col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació catalans.

[ Comença a llegir Un any i mig? ]


Deixa un comentari

Primavera, estiu, etcètera

060 Primavera, estiu, etcEl mes de gener de 2011 em va arribar a casa un paquet amb un llibre: Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. “Oh! Ha sortit el llibre!”, vaig pensar. Feia uns mesos l’autora m’havia enviat un correu electrònic, demanant-me si em faria res que mencionés el meu llibre El parlar de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre) a la seua novel·la. Si em faria res?! Només faltaria!, vaig dir-li. Si és la meua il·lusió, que una investigació com aquella tingui una utilitat pràctica! L’obro i m’hi trobo una peroració d’agraïment (immerescut, naturalment), perfectament escrit i sincer. És molt Marta, això. Tot perfecte i controlat.

Vinga, va!, a veure què hi explica… I em quedo amb la boca oberta: és la meua adolescència! Els meus records, els meus pensaments, els meus sentiments, els meus carrers, el meu poble, el meu parlar. Sóc jo! Sóc jo i tothom que, com jo, tingui l’edat de l’Èlia, sigui de la generació de l’Èlia, d’un dels molts pobles qualssevol com el de l’Èlia, comparteixi gustos amb l’Èlia.., és a dir, és qualsevol lector que se senti atrapat per ella i els seus maldecaps.

Començo el llibre i em sembla molt descriptiu; penso: “i què passarà?”, i tinc la sensació que no passa res, de moment. Però, no sé per què ni com, m’enganxa. Molt. I, quan me n’adono, ja m’emporto el llibre al parc, a l’escola, de cap de setmana, al lavabo! Només vull saber com es reprendrà aquella història frustrada de l’Èlia amb el Trau, si m’apareixerà en alguna pàgina el Blai en persona o l’hauré de seguir coneixent a través dels ulls i la mirada esbiaixada de l’Èlia, si la Joana i l’Èlia es veuran cara a cara, quan marxarà l’Èlia del poble, com i per què… Vull saber-ho tot!

060 La Palma d'EbrePrimavera, estiu, etcètera, doncs, és tot això: la història d’una noia arquitecta, de 34 anys, filla de pagès, d’un poblet de la Ribera, que acaba de ser deixada pel seu xicot i el despatx d’arquitectura on treballa es veu afectat per la crisi de la bombolla immobiliària. Pel pont de Tots Sants torna al poble, a posar distància dels problemes i agafar aire, i es retroba amb els seus orígens i, sobretot, amb si mateixa. I fa que el lector (o la lectora!) també es retrobi amb si mateix i amb situacions, experiències, records, oblidats o encaixonats als desendreços de la memòria. L’Èlia ens fa el favor de posar-los en veu alta, a través de diàlegs molt ben elaborats, aguts, punyents i de reflexions intel·ligents:

– Ai, Joana, no sé si m’hai donat un cop, me fa un mal aquí…
– Això és que t’estan creixent los pits, cap de suro.
I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia més mandra saltar.
– Això és que necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus?
– Que no, que no vui!
– Tu mateixa, ja me’ls demanaràs.
I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no se’t notessin a la classe de gimnàstica. I amb tot, els xiquets et venien per l’esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. […] Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que l’endemà et despertaries i tornaries a ser dintre d’aquell cos àgil i a prova de cops que un dia havia estat teu. (p. 50-51)

060 Carrer dels porxosL’autora, a més, ha tingut l’habilitat i l’encert de fer parlar la protagonista amb la varietat dialectal que li és pròpia i, per defecte professional, no puc evitar que me’n caigui la bava. El reflex del parlar és exacte, no només en els traços fonètics que intenta reproduir ortogràficament (Eliete, amb “e” final, per simular la vocal semioberta que a la canalla d’avui els fa vergonya de pronunciar tan bon punt posen els peus a l’institut de Flix), i en els trets morfosintàctics o lèxics, sinó també en els girs, la fraseologia i tots els matisos de l’oralitat. I l’ús volgut d’aquest català no estàndard el justifica a través de l’Èlia, prèvia reflexió sobre la barreja de trets que comporta el fet de ser un “desplaçat”:

– Ui, doncs jo, ara que m’hi fixo, ja no sé ni qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l’accent, però necessito uns dies d’immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt. Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el “lo”… (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me’n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat. (p. 103)

– […] Pero ell és un urbanita nat i.., vui dir que ell només hi veu un lloc tranquil on anar en mountain bike i descansar la vista al verd i a les muntanyes, mentre que jo lo que hi busco és una altra cosa, i ara mentre parlo me n’adono… És una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vai deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquí i anàvem amunt i avall, déu, déu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perqué el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? (p. 111)

Mitjançant la varietat dialectal (català nord-occidental) i del registre (col·loquial), l’autora cus l’obra de diàlegs, tant directes com indirectes, i alguns monòlegs, que serveixen per caracteritzar perfectament els personatges. Aquest anar i vindre de l’estàndard al dialecte són, de fet, les dues parts de l’Èlia: el poble, que la va veure néixer, i la gran ciutat, que la va acollir en començar els estudis universitaris.

060 Placa La Palma d'EbreEls temes que s’hi van tractant són diversos i universals: les relacions entre les persones (d’amor, d’amistat, familiars, intergeneracionals, frustrades…), el pas del temps, el record, la mort…

Pel que fa als temps, la novel·la combina continuadament el passat, el present i el futur i aquests salts tampoc són gratuïts: l’Èlia es troba perduda i necessita pouar en la seua infantesa i adolescència, en les arrels, per saber qui és i qui vol ser, i per tornar a encarrilar la seua vida a partir d’aquell moment. I com l’encarrila? Doncs agafant un avió. Aquí comença l’etcètera que cada lector omplirà i que per a l’Èlia ha de ser, necessàriament, fora del seu poble.

La mateixa autora diu: “L’epíleg és un joc per al lector: s’hi donen uns ingredients i el lector es fa el plat segons com hagi rebut la informació dels capítols anteriors.” Esteu tots convidats, doncs, a elaborar el vostre plat. •

* Aquesta ressenya ha estat publicada a la revista Beceroles: lletres de llengua i literatura, Vol. 5 (2012). La seva autora, Olga Cubells Bartolomé, és professora de Llengua Catalana i Literatura a La Salle Reus i professora associada del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.