L’Abel és un jove que fa de cangur del Marc. Al principi tot va bé i els dos connecten de seguida. Però al cap de poc temps, el nen comença a parlar d’una suposada vida anterior i de la seva família «d’abans», quan vivia en un poble de la costa. L’Abel, estranyat, ho explica a l’Aurora, la mare del Marc, però ella no hi dona importància i ho atribueix al fet que el seu fill té molta imaginació. L’Abel no queda tranquil, perquè el Marc li descriu detalladament la casa i el poble on vivia, els seus altres pares i avis, en diu els noms i assegura que ell es deia d’una altra manera… Però quan li parla d’uns fets tràgics que assegura que va viure, l’Abel s’obsessiona amb la història. El que no s’imagina és que aquella criatura a qui en principi havia de cuidar per guanyar una mica de diners el deixarà trasbalsat per sempre més.
La Jacinta vol saber com s’ho farà la mare per respirar dins el taüt, i les seves ties li diuen que val més que vagi a cuidar els seus germans. Ella recorda de la mare el soroll de la cullereta picant el got quan remenava la llet per desfer-ne tots els grumolls. Riu amb els germans i el pare quan ell arriba aviat de la feina i mengen tots junts i al final ell els treu xiclets i caramels de les orelles. La Jacinta se sent estranya en un món on els altres nens tenen mare. Tot i que no té cap àngel de la guarda, una dona que cavalca un cavall blau vetlla per ella.
Alex Petroski té 11 anys i viu amb la mare i el seu gos, el Carl Sagan. Sí, sí, el va voler anomenar així en honor al seu heroi, l’astrònom i promotor de la recerca d’intel·ligència extraterrestre que va impulsar l’enviament de missatges a l’espai a través de les sondes espacials Voyager 1 i 2. I és que l’Alex, que és un enamorat del cosmos i de les naus espacials, també pretén enviar informació sobre la cultura humana a l’espai sideral. Per aquest motiu s’ha inscrit al SHARF, una mena de festival per afeccionats als coets que es fa al desert de Nou Mèxic. Abans d’arribar-hi, però, haurà de fer un llarg viatge pels Estats Units que li permetrà conèixer diverses persones ben especials: gent perduda, divertida i excepcional que, d’alguna manera, el prepararan per enfrontar-se a la veritat sobre la mort del seu pare i, sobretot, per aprendre moltes coses sobre els coets, l’amistat, la família i l’amor. Preparats per a l’aventura…? 5, 4, 3, 2, 1… ignició!
Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.
No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava… [ Llegir més… ]
Dijous va ser un gran dia per a la Carla Blanco i per a la Laura González, alumnes de 2n d’ESO de la nostra escola, perquè van aconseguir superar el doble repte que s’havien marcat: per una banda, conèixer de prop l’Albert Espinosa (guionista, actor, director, escriptor…), i per l’altra, que el mateix autor els signés i els dediqués un exemplar del seu darrer llibre per a la Biblioteca de La Salle Reus, és a dir, per a tots vosaltres!
Gràcies Carla i Laura per la vostra passió lectora i cultural! Gràcies Albert, per la teva generositat, per la teva simpatia i per tota la teva obra! I gràcies també, evidentment, a Galatea Llibres per haver portat l’Albert a Reus.
Per cert, El Món Blau. Estima el teu caos és el títol del nou llibre de l’Albert Espinosa: una història que enllaça amb ‘El món Groc’ i ‘Polseres Vermelles’ i que tanca una trilogia de colors que parlen de vida, de lluita i de mort; una narració d’aventures i emocions per part d’un grup de joves que s’enfronten a un gran repte: rebel·lar-se contra un món que vol ordenar el seu caos.
A través de cinc personatges, una illa i una recerca incessant per la vida, Espinosa ens torna a fer partícips del seu univers particular, amb una història que es desenvolupa en un món oníric i fantàstic, amb una arrencada contundent i un desenllaç esperançador i ple de llum.
«El meu nom és Gina i vaig morir amb 11 anys el 16 de gener del 2014, a les 15h, en braços de la meva mare, en presència de la meva família i a casa. Així és com tothom desitjaria morir. Heu de saber que vaig viure la meva mort més com un triomf de la vida i com una oportunitat per ser acompanyada, que com un fracàs, i això va ser gràcies a l’equip de cures pal·liatives pediàtriques de Sant Joan de Déu. Estic convençuda que la meva família seguirà vivint, i ho farà amb alegria. I seguiré vivint jo també, després que hagin entès que la mort no ens destrueix, només ens transforma, perquè hi ha una manera més lluminosa d’entendre la mort».
La Gina va morir fa un any. Després de la seva mort, inevitablement, la seva mare, Elisabet Pedrosa, va començar a escriure Seguirem vivint. És un text de comiat, de record de la filla, d’agraïment, i per compartir una mort reveladora, despullada, sense eufemismes i punyent; i és també un cant a la vida, la d’aquí, i la de més enllà.
El llibre és un testimoni excepcional per sensibilitzar sobre el gran paper d’acompanyament a la mort de les cures pal·liatives pediàtriques, perquè sigui un dret el que ara encara és un privilegi: que tot infant en situació crítica mori acompanyat. Per aquest motiu, els drets d’autor del llibre seran donats a l’equip de cures pal·liatives de l’Hospital Sant Joan de Déu com a part de la campanya IMPLICA’T.ORG – Seguirem vivint.
L’Elisabet Pedrosa és la mare de la Gina, el Jan i el Pol; la dona del Kewal, la filla de la Dolors i l’Àngel; la jove de l’Amrik Kaur i l’Avtar Singh; la germana de la Gràcia i el Josep Maria; la néta de l’Antonia, el Benito, la Gràcia i el José María; la tieta del Guiu, el Martí, la Mercè i el Joban; l’amiga de la Clàudia, la Núria i la Marina; la cosina, la veïna, la companya de feina, etc. Som en la mesura que ens relacionem, estimem i som estimats.
També és autora del llibre Criatures d’un altre planeta -en el qual relata què significa viure amb una filla malalta de la síndrome de Rett, que ha contribuït a la investigació i divulgació d’aquesta malaltia i que li ha valgut el premi ONCE Catalunya a la Solidaritat i la Superació– i El meu amor sikh (Ara Llibres, 2013).
Títol: La segona vida del Marc
