Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

El pescador i el peixet

En una pobra caseta de terra a la vora del mar vivien un vell i una vella. El vell pescava amb la xarxa i la vella filava. Una vegada el vell va pescar un peixet d’or que li va parlar amb la veu humana i li va dir: – Deixa’m anar, bon home! Faré tot el que vulguis! El vell el va deixar anar sense demanar-li res. Quan va tornar a casa seva ho va explicar tot a la vella. Ella es va enfadar dient: – Ets un babau! Per què no li vas demanar res al peixet? Torna i demana-li almenys la pastera, que la nostra està trencada.

El vell va tornar a la vora del mar i va cridar el peixet. La mar es va enfosquir. El peixet d’or va sortir de l’aigua i va preguntar al vell: – Què volies, bon home? El vell li va explicar el desig de la seva dona i el peixet li va dir: – No et preocupis. Torna tranquil a casa. Tindràs una pastera nova. El vell va tornar a casa i va veure que allí estava la pastera nova i al costat estava la seva dona encara més enfadada. – Pallús! –li va cridar-. No has sabut demanar-li alguna cosa millor que una pastera? Torna i demana-li una casa nova!

El vell va tornar a la vora del mar. El vent començava a bufar. El vell va cridar el peixet d’or. Aquest va sortir de l’aigua i li va preguntar: – Què volies bon home? El vell li va explicar tot el que li demanava la seva dona i el peixet li va dir: – Tranquil, torna a casa i tindràs una casa nova! El bon home va tornar a casa i va veure que la caseta de terra es va convertir en una casa preciosa! I a dins estava la vella més enfadada que abans. – Toix –li va cridar la dona-. Una altra vegada no has sabut demanar el que havies de demanar! Torna i digues-li que no vull ser pobra mai més! Vull ser una reina!

El vell hagué de tornar a la vora del mar i cridar el peixet d’or. El vent començava a remoure l’aigua del mar. El peixet en va sortir i li va preguntar: – Què volies bon home? L’home li ho va explicar tot i el peixet li va dir: – Torna a casa tranquil. Faré el que vols. El vell tornà a casa i va veure un castell meravellós amb els guàrdies que no el deixaven entrar. Va passar una setmana i la dona va cridar al seu marit. – Tu, miserable –li va dir-; vull que vagis al mar i diguis al peixet que vull ser la reina de tot el món i vull que ell sigui el meu servent. – Què dius? T’has tornat boja? –intentà contestar-li el vell, però els guàrdies el van apuntar amb els sabres i el pobre home va haver d’anar a la vora del mar.

En el mar s’aixecà una tempesta terrible. El vell va cridar el peixet i aquest va sortir de l’aigua. – Què volies, bon home? – Perdona’m, –li va dir el vell-, però la meva dona s’ha tornat boja: no vol ser només una reina, vol ser reina de tot el món i que tu siguis el seu servent…! El peixet d’or, sense dir-li res, va desaparèixer dins de l’aigua. Quan el vell tornà a la cala va veure la seva caseta de terra, la vella asseguda a la porta i la pastera trencada davant seu.

Conte d’origen rus, adaptat per Lia Semenova. Font: Contes del món.


Deixa un comentari

Te deix, amor, la mar com a penyora

074 Te deix amor la mar com a penyoraTítol: Te deix, amor, la mar com a penyora

Autora: Carme Riera

Editorial: Edicions 62

ISBN: 978-84-297-7384-2

Col·lecció: El Balancí

Llengua: Català

Pàgines: 128

Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.074b Te deix amor la mar com a penyoraEnyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava… [ Llegir més… ]