La Lectora, la revista

A La Lectora consideren que sense una crítica honesta no es pot fer literatura. També creuen que el sector de la crítica està sotmès a una centrifugació cada cop més acusada per part de la maquinària de la indústria cultural i que existeixen pocs espais que no estiguin dirigits per subtils interessos comercials. De fet, la concepció que tenen del sistema literari els va dur a engegar el seu propi projecte amb l’objectiu de publicar crítiques tant de novetats editorials com de qüestions literàries i culturals d’abast més ampli. Per aquesta raó, doncs, i perquè nosaltres també pensem que La Lectora és un espai de crítica i pensament relaxats, que no pateix ni fa patir per la basarda habitual que provoca la pressa, la immediatesa i la dictadura de l’actualitat que impera en el nostre dia a dia, us recomanem la seva lectura. Us advertim de l’elevada qualitat dels escrits, així com de la professionalitat de la Gemma, el Gerard i el Marc, els editors de La Lectora. I benvinguda sigui la crítica literària lliure!

Els hereus de la terra

Els hereus de la terra és el nom d’una aplicació que et permetrà descobrir l’itinerari que Ildefonso Falcones descriu en els seus llibres més populars: L’església del mar i Els hereus de la terra. Descarrega-la gratuïtament al teu mòbil i podràs viure una experiència en primera persona, única i excepcional, mentre realitzes una ruta literària que et durà des de les Drassanes Reials a l’Església de Santa Maria del Mar, tot passant per l’Hospital de la Santa Creu, els carrers del barri del Raval, el palau Episcopal o el barri gòtic de Barcelona. Gaudeix, doncs, d’un univers literari particular alhora que descobreixes els secrets i els misteris de la història d’una ciutat màgica. Descarrega’t l’App en versió iOS o Android.

El poder de la immortalitat

Víctor Amela, periodista i novel·lista, recorda perfectament el dia que va aprendre a llegir i com aquest fet va canviar la seva vida. Segons ell, més enllà del suport tecnològic a través del qual es llegeixi, el cert és que les persones necessitem la literatura com l’aire que respirem, necessitem comunicar el relat de la nostra vida i que ens expliquin històries. Per això, aquest barcelonès, nascut l’any 1960, autor de La filla del capità Groc, Amor contra Roma, El càtar imperfecte o Jo hauria pogut salvar Lorca, ens convida a descobrir les històries de les quals venim, a explicar els relats que ens han fet ser qui som, i a comunicar allò que estem vivint i allò que som; perquè només d’aquesta forma serà com convertirem la matèria en somnis i esdevindrem immorals. Creiem que intentar-ho paga la pena.

Art, Literatura i Ciència

L’art, la literatura i la ciència semblen realitats molt diferents, però no ho són. Durant el Renaixement, per exemple, la ciència, l’art i la literatura compartien una mateixa visió del món. La cultura estava còmodament instal·lada en un sistema de referències absolutes. Les coses eren com eren. El pintor copiava la realitat, l’escriptor controlava la història i el científic descrivia veritats. Fins que va arribar una revolució, una transformació cultural sense precedents. Cap al començament del segle XX, un canvi de paradigma va alterar tots els sistemes de referència, en tots els àmbits de la cultura. Einstein va formular la Teoria de la relativitat, tot proposant la no existència de sistemes de referència privilegiats. Segons ell, “les coses no són com són sinó com les veiem, ja que la realitat, bàsicament, depèn de qui l’observa”. Afirmant això, Einstein liquidava el sistema de referències absolutes proposat per Newton. Mentrestant, la pintura abandonava, a poc a poc, la perspectiva. Primer va ser Monet i després, de manera molt més radical, Picasso i el Cubisme; i al mateix temps la narrativa va començar a qüestionar la figura del narrador omniscient per tal d’incorporar la del narrador subjectiu. El naturalisme d’Émile Zola va donar pas al monòleg interior de James Joyce. En definitiva, en pocs anys, la ciència, l’art i la literatura varen abandonar un sistema de referències absolutes per un altre de referències relatives: un tsunami cultural que va alterar radicalment la nostra manera d’entendre el món.

En veu alta

La Maribel, l’Anna Maria i en Miquel són tres amants de la literatura que llegiran en veu alta. És a dir, que llegiran fragments literaris perquè tu els puguis escoltar quan vulguis i com vulguis. Així, doncs, podràs gaudir de la literatura mentre condueixes, al metro o a l’autobús, a la platja o a la muntanya, al llit, amb el llum encès o apagat, acompanyat o d’amagat, entre classe i classe, a trec d’alba o bé al capvespre, mentre esmorzes o berenes, etc. “EnVeuAlta”, però, no vol dir pas cridant. De cap de les maneres. De fet, generalment serà com si et llegissin a cau d’orella, amb suavitat, molt dolçament…; perquè puguis gaudir dels matisos, dels colors, dels aromes; o en definitiva, perquè puguis deixar volar la teva imaginació i perquè puguis somiar despert. T’atreveixes a escoltar com es llegeix en veu alta…?

Literatura i Matemàtica

Nombres, lletres, Matemàtiques, Literatura… Creieu que és possible comprendre la Literatura des d’una perspectiva matemàtica? Analitzar, per exemple, una novel·la amb equacions? Doncs sembla que sí, que és possible; i ho és, entre altres raons, perquè a la Literatura hi ha ritme, és a dir, Matemàtica, un ritme que sovint persegueix l’harmonia. La longitud de les frases modula aquest ritme i condiciona, en part, el plaer estètic de la lectura. La combinació adequada d’oracions curtes i llargues és la clau. Els grans escriptors, de manera intuïtiva, alternen punts i comes a la recerca d’aquest equilibri harmònic. Però, ¿hi ha algun patró que garanteixi el plaer estètic?

En un estudi recent s’ha analitzat la longitud de les oracions i la seva distribució en més de 100 clàssics de la Literatura universal; i el resultat ha estat sorprenent! La variació de la longitud de les frases segueix un patró fractal, similar al de les ones cerebrals o al dels batecs del cor. En definitiva, l’estudi ha revelat que és possible mesurar la complexitat de l’estructura d’un text literari des de la Matemàtica. Sorprenentment, les novel·les amb forta presència de monòleg interior són les que presenten les estructures més complexes. De fet, amb les seves novel·les, autors com Julio Cortázar, Virginia Woolf o James Joyce assoleixen cims de complexitat i perfecció matemàtica. Sí, sembla que les Matemàtiques poden ajudar-nos a comprendre com els escriptors, de manera intuïtiva, engendren l’harmonia de la paraula. I és que l’Art, la Literatura o la Ciència són, ni que alguns no ho vulguin reconèixer, diferents formes d’abordar una realitat connexa i complexa, on tot està interrelacionat.

Any Fages de Climent

La figura de Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968), poeta, narrador, dramaturg, articulista i traductor empordanès, és un dels actius de les lletres catalanes que encara necessita ser reivindicat, per la seva qualitat, malauradament poc coneguda i reconeguda. Home de múltiples interessos, va cultivar des de la poesia fins al teatre. La seva obra, influenciada per Eugeni d’Ors i els noucentistes i emmarcada en la geografia física i humana de l’Empordà, bascula entre les fonts clàssiques i les tradicionals: ningú com ell ha estat capaç d’utilitzar ambdós registres amb igual mestratge. De ben jove guanya, el 1924, el Premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona, i l’any 1958 obté el premi Ciutat de Barcelona per Primer llibre de sonets.

Diverses iniciatives s’han marcat com a objectiu reivindicar la seva figura i la seva obra, amb títols tan representatius com Somni de Cap de Creus, Balada del sabater d’Ordis, Les bruixes de Llers, Epigrames o el llibre de Sonets. Entre elles, els actes amb motiu del Centenari del seu naixement l’any 2002, que va comportar la reedició d’algun dels títols més emblemàtics i la d’un estudi on diversos especialistes analitzaven diferents facetes de la seva obra. Actualment, amb el traspàs dels drets d’autor al seu net Carles Fages i Torrents, l’arxiu de l’escriptor s’ha obert a la consulta i un bon nombre d’escrits de primera qualitat ha aflorat a les mans dels experts i especialistes.

El Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar l’any 2017 el 50è aniversari de la seva mort com a commemoració oficial de l’any 2018 amb l’objectiu de situar la figura i l’obra de Carles Fages de Climent en el cànon literari català del segle XX.

Font: Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya

Sara i Jeremies

Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posés en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies, Barcelona: Proa, 2002 (fragment)

Per a què serveix la literatura? (II)

Ja fa temps vàrem publicar un article (“Per a què serveix la literatura?”) que justificava l’art d’expressar-se per mitjà de la paraula, com a fenomen que ens estalvia temps, que ens allunya de la solitud, que ens prepara per al fracàs o, simplement, que ens ajuda a viure; i avui, amb el vostre permís, volem compartir aquesta altra reflexió que respon exactament la mateixa pregunta (“Per a què serveix la literatura?”) però amb respostes complementàries i de manera singular. Perquè sabem que la literatura és molt més que un valor cultural, ens agradaria que, des d’ara, tothom també l’entengués com a factor humà extremadament útil en el nostre dia a dia. De fet, la fem servir per a comunicar-nos constantment, per a expressar les nostres emocions més íntimes, o per a transformar les persones i, amb això, millorar el món. Paga la pena, doncs, saber pensar, parlar, llegir i escriure, oi?