De Kansas a Oz

De sobte, l’oncle Henry es va aixecar. – S’acosta un cicló, Em! -va cridar a la seva dona-. I va arrencar a córrer cap als coberts on tancava les vaques i els cavalls. La tia Em va deixar la feina i va sortir a la porta. Amb una sola mirada en tingué prou per comprendre que el perill era a tocar. – De pressa, Dorothy! -va cridar-. Cap al soterrani! Llavors, es va sentir un enorme gemec del vent i tot va trontollar tan fort que la nena va perdre l’equilibri i va caure asseguda a terra. De fet, la casa va arribar a fer dos o tres giravolts i començà a aixecar-se pels aires. El vent del nord i del sud s’havien trobat justament en aquell racó de món, i n’havien fet el centre exacte del cicló. Després dels primers giravolts, i fora d’una vegada que la casa es va inclinar perillosament, a la Dorothy li feia la impressió que la gronxaven suaument, com un nounat en un bressol. Van anar passant les hores, i a poc a poc va anar perdent la por. Malgrat el balanceig de la casa i els udols del vent, aviat va tancar els ulls i es va quedar adormida com un soc.

La va despertar un patac tan brusc i tan fort que, si la Dorothy no arriba a trobar-se ajaguda en la tovor del seu llit, potser hauria pres mal i tot. Tot i això, el sotrac li tallà la respiració. Què devia haver passat? Sortosament, la casa havia deixat de moure’s i ja no era fosc, evidentment, puix que un sol radiant entrava per la finestra, inundant la petita cambra. Saltant del llit, i seguida del Totó, el seu gos, la nena va córrer cap a la porta i l’obrí. De seguida va llançar un crit de sorpresa i va mirar al seu voltant, tot obrint els ulls com taronges davant les coses meravelloses que veia. El cicló havia dipositat la casa molt suaument -per ser un cicló- enmig d’un país d’una bellesa insuperable. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, ben carregats de fruita saborosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot d’ocells de plomatge rar i de colors vius cantaven i saltironejaven entre els arbres i els arbusts. També hi havia un rierol que lliscava, lluïssejant, entre les verdes ribes, amb un murmuri suau que sonava encisador a les orelles d’una nena com la Dorothy, que havia viscut tant de temps en les resseques i grises prades de Kansas.

Lyman Frank Baum. El màgic d’Oz. Fragment adaptat.

ApassionArt

Sabíeu que el Museu Nacional d’Art de Catalunya té el seu propi club de lectura i que, si ho desitgeu, vosaltres també hi podeu participar? Si us apassiona l’art i, a més d’això, sou dels qui gaudiu intensament de la lectura, ApassionArt us captivarà i us complaurà. Per què? Doncs perquè a través de les històries que expliquen els llibres seleccionats, ens ofereixen la possibilitat de fer una immersió en l’art i en tot allò que l’envolta: els artistes, les seves obres, esdeveniments diversos, les passions, l’amor, l’intrigues, els misteris…, i molt més. Per cert, aquest primer trimestre del curs ens proposen endinsar-nos en el món del Modernisme a través de tres obres: El pintor d’ànimes d’Ildefonso Falcones, L’homenatge de Xulio Ricardo Trigo, i Jo, Gaudí de Xavier Güell. Ens conviden, per tant, a retrocedir en el temps i a traslladar-nos a inicis del segle XX perquè puguem descobrir el Modernisme des de la ficció. Val a dir que aquesta és una activitat gratuïta per als usuaris de les Biblioteques Públiques de Catalunya, però la inscripció és obligatòria. Més informació a clubs de lectura virtuals.

Postals literàries

Coneixeu les postals literàries que edita la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i que reprodueixen versos i fragments de textos d’autors de la literatura catalana? Fa molts anys que es publiquen. De fet, ja hi ha 14 sèries de postals editades amb un total de 354 autors representats. La primera sèrie es va publicar l’any 2007 amb citacions d’alguns dels escriptors que van formar part de la primera Junta de Govern d’aquesta Institució. A partir de 2013 se n’han editat 13 sèries més tot buscant sempre l’equilibri territorial i de gènere. En aquest enllaç, podeu consultar la llista dels autors amb postals, i en aquest altre enllaç us podeu descarregar les postals per tal de gaudir i de compatir múltiples tastets literaris.

Any Felícia Fuster

Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012) va ser poeta, traductora i artista plàstica, amb una obra que combina els diferents llenguatges i que estableix estrets vasos comunicants entre pintura i literatura, dos camins per avançar en l’art i l’experimentació. Es va donar a conèixer als anys 40 en exposicions col·lectives a Barcelona i Madrid, però l’ambient enrarit de la postguerra i la seva inquietud vital la van portar a París, com va passar amb molts altres artistes i escriptors de la seva generació. De fet, el 1951 va decidir quedar-s’hi a viure. Molt posteriorment, el 1984, va irrompre en la lírica catalana amb el llibre Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, moment a partir del qual va desplegar amb gran força la seva obra literària i pictòrica. Fidel als seus ideals de llibertat, es va mostrar sols interessada per «l’art i la llengua»; la resta no importava, deia. També, però, va ser una dona compromesa amb els joves, amb els drets de les dones i amb la llengua. Si voleu aproximar-vos a la seva vida i a la seva obra, aprofiteu que enguany és l’Any Felícia Fuster. Paga molt la pena descobrir una obra que podem definir com a original, moderna, experimental, i sobretot, dinàmica i inspiradora. [ Accés a la font d’informació original ]

La Lectora, la revista

A La Lectora consideren que sense una crítica honesta no es pot fer literatura. També creuen que el sector de la crítica està sotmès a una centrifugació cada cop més acusada per part de la maquinària de la indústria cultural i que existeixen pocs espais que no estiguin dirigits per subtils interessos comercials. De fet, la concepció que tenen del sistema literari els va dur a engegar el seu propi projecte amb l’objectiu de publicar crítiques tant de novetats editorials com de qüestions literàries i culturals d’abast més ampli. Per aquesta raó, doncs, i perquè nosaltres també pensem que La Lectora és un espai de crítica i pensament relaxats, que no pateix ni fa patir per la basarda habitual que provoca la pressa, la immediatesa i la dictadura de l’actualitat que impera en el nostre dia a dia, us recomanem la seva lectura. Us advertim de l’elevada qualitat dels escrits, així com de la professionalitat de la Gemma, el Gerard i el Marc, els editors de La Lectora. I benvinguda sigui la crítica literària lliure!

Els hereus de la terra

Els hereus de la terra és el nom d’una aplicació que et permetrà descobrir l’itinerari que Ildefonso Falcones descriu en els seus llibres més populars: L’església del mar i Els hereus de la terra. Descarrega-la gratuïtament al teu mòbil i podràs viure una experiència en primera persona, única i excepcional, mentre realitzes una ruta literària que et durà des de les Drassanes Reials a l’Església de Santa Maria del Mar, tot passant per l’Hospital de la Santa Creu, els carrers del barri del Raval, el palau Episcopal o el barri gòtic de Barcelona. Gaudeix, doncs, d’un univers literari particular alhora que descobreixes els secrets i els misteris de la història d’una ciutat màgica. Descarrega’t l’App en versió iOS o Android.

El poder de la immortalitat

Víctor Amela, periodista i novel·lista, recorda perfectament el dia que va aprendre a llegir i com aquest fet va canviar la seva vida. Segons ell, més enllà del suport tecnològic a través del qual es llegeixi, el cert és que les persones necessitem la literatura com l’aire que respirem, necessitem comunicar el relat de la nostra vida i que ens expliquin històries. Per això, aquest barcelonès, nascut l’any 1960, autor de La filla del capità Groc, Amor contra Roma, El càtar imperfecte o Jo hauria pogut salvar Lorca, ens convida a descobrir les històries de les quals venim, a explicar els relats que ens han fet ser qui som, i a comunicar allò que estem vivint i allò que som; perquè només d’aquesta forma serà com convertirem la matèria en somnis i esdevindrem immorals. Creiem que intentar-ho paga la pena.

Art, Literatura i Ciència

L’art, la literatura i la ciència semblen realitats molt diferents, però no ho són. Durant el Renaixement, per exemple, la ciència, l’art i la literatura compartien una mateixa visió del món. La cultura estava còmodament instal·lada en un sistema de referències absolutes. Les coses eren com eren. El pintor copiava la realitat, l’escriptor controlava la història i el científic descrivia veritats. Fins que va arribar una revolució, una transformació cultural sense precedents. Cap al començament del segle XX, un canvi de paradigma va alterar tots els sistemes de referència, en tots els àmbits de la cultura. Einstein va formular la Teoria de la relativitat, tot proposant la no existència de sistemes de referència privilegiats. Segons ell, “les coses no són com són sinó com les veiem, ja que la realitat, bàsicament, depèn de qui l’observa”. Afirmant això, Einstein liquidava el sistema de referències absolutes proposat per Newton. Mentrestant, la pintura abandonava, a poc a poc, la perspectiva. Primer va ser Monet i després, de manera molt més radical, Picasso i el Cubisme; i al mateix temps la narrativa va començar a qüestionar la figura del narrador omniscient per tal d’incorporar la del narrador subjectiu. El naturalisme d’Émile Zola va donar pas al monòleg interior de James Joyce. En definitiva, en pocs anys, la ciència, l’art i la literatura varen abandonar un sistema de referències absolutes per un altre de referències relatives: un tsunami cultural que va alterar radicalment la nostra manera d’entendre el món.

En veu alta

La Maribel, l’Anna Maria i en Miquel són tres amants de la literatura que llegiran en veu alta. És a dir, que llegiran fragments literaris perquè tu els puguis escoltar quan vulguis i com vulguis. Així, doncs, podràs gaudir de la literatura mentre condueixes, al metro o a l’autobús, a la platja o a la muntanya, al llit, amb el llum encès o apagat, acompanyat o d’amagat, entre classe i classe, a trec d’alba o bé al capvespre, mentre esmorzes o berenes, etc. “EnVeuAlta”, però, no vol dir pas cridant. De cap de les maneres. De fet, generalment serà com si et llegissin a cau d’orella, amb suavitat, molt dolçament…; perquè puguis gaudir dels matisos, dels colors, dels aromes; o en definitiva, perquè puguis deixar volar la teva imaginació i perquè puguis somiar despert. T’atreveixes a escoltar com es llegeix en veu alta…?