Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Romàntic i revolucionari

La vida de Neruda no va ser pas una vida tediosa. Nascut l’any 1904 a Parral (Xile), va publicar el seu primer recull de poemes quan només tenia dinou anys, va guanyar el premi Nobel de Literatura, també va rescatar centenars de refugiats, va viure a l’exili polític i va optar a la presidència de Xile. Romàntic i revolucionari, a Neruda se’l reconeix com un dels poetes més importants del segle XX, però també un dels més controvertits. Per cert, saps que el seu nom autèntic era Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto? Sí, sí, el que sents; i Pablo Neruda, per tant, era el seu pseudònim. De fet, el seu pare no volia que fos poeta, i és per això que amb setze anys va començar a escriure sota el nom de “Pablo Neruda”.

Els poemes de la seva primera col·lecció “Vint poemes d’amor i una cançó desesperada” són tendres i perspicaços en la manera de dibuixar i d’il·luminar les subtileses de l’amor. Al Poema XII, per exemple, escriu: “Acogedora como un viejo camino. / Te pueblan ecos y voces nostálgicas. / Yo desperté y a veces emigran y huyen / pájaros que dormían en tu alma”. Oi que és bonic? Però no us penseu que el poeta va centrar-se únicament en l’amor; també va escriure molts poemes sobre molts altres temes. A les seves “Odes elementals”, per exemple, Neruda parla sobre diferents indrets d’Amèrica (Guatemala, Rio de Janeiro, Valparaíso…), sobre la natura (el foc, la pluja, l’aire, l’àtom, el temps…), sobre conceptes abstractes (l’alegria, la tranquil·litat, l’esperança, la tristesa…) i sobre altres aspectes ben diversos; fins i tot va escriure sobre la carxofa, la castanya, el tomàquet o la ceba! Sí, sí, sobre la ceba: “Estrella de los pobres, hada madrina envuelta en delicado papel, sales del suelo, eterna, intacta, pura como semilla de astro, y al cortarte el cuchillo en la cocina sube la única lágrima sin pena”.

Un altre dia potser parlarem sobre la feina que va fer com a diplomàtic i polític, i així s’entendrà millor perquè, a més de definir-lo com a poeta romàntic, també podem definir Neruda com a revolucionari. De moment, només us direm que la seva mort es va produir dues setmanes després del cop d’estat de Pinochet contra Salvador Allende, i que això va provocar molts rumors. N’hi ha que van considerar, i encara ho consideren, que la tristesa produïda per la convulsa situació política del seu país va accelerar la seva mort. D’altres, fins i tot, creuen que potser va ser assassinat. Segons l’hospital, però, el càncer va ser l’autèntica causa del seu traspàs el 23 de setembre de 1973.


Deixa un comentari

LiterCast

LiterCast és un nou podcast de literatura espanyola pensat per a lletraferits, per a tots aquells que gaudeixen quan algú els llegeix en veu alta, per als qui busquen entre les ones acústiques la companyia de personatges i autors ben admirats, per als qui frueixen amb la sonoritat d’un idioma tan bonic com l’espanyol; per a tots, també per a qui ja no pot llegir per qualsevol motiu.

A LiterCast trobareu relats d’escriptors espanyols, hispanoamericans i, fins i tot, clàssics de la literatura i de la poesia; obres de temàtica i durada variable, adaptacions que respecten al màxim l’original malgrat l’adaptació al medi sonor: bons motius, en definitiva, per a tancar els ulls durant algun moment del dia i permetre que algú ens llegeixi a cau d’orella, per a relaxar-nos i per a somiar desperts.


Deixa un comentari

Los niños tontos

Una mañana se levantó y fue a buscar al amigo, al otro lado de la valla. Pero el amigo no estaba, y, cuando volvió, le dijo la madre:

El amigo se murió.

Niño, no pienses más en él y busca otros para jugar.

El niño se sentó en el quicio de la puerta, con la cara entre las manos y los codos en las rodillas. «Él volverá», pensó. Porque no podía ser que allí estuviesen las canicas, el camión y la pistola de hojalata, y el reloj aquel que ya no andaba, y el amigo no viniese a buscarlos. Vino la noche, con una estrella muy grande, y el niño no quería entrar a cenar.

Entra, niño, que llega el frío —dijo la madre.

Pero, en lugar de entrar, el niño se levantó del quicio y se fue en busca del amigo, con las canicas, el camión, la pistola de hojalata y el reloj que no andaba.

Al llegar a la cerca, la voz del amigo no le llamó, ni le oyó en el árbol, ni en el pozo. Pasó buscándole toda la noche. Y fue una larga noche casi blanca, que le llenó de polvo el traje y los zapatos. Cuando llegó el sol, el niño, que tenía sueño y sed, estiró los brazos y pensó: “Qué tontos y pequeños son esos juguetes. Y ese reloj que no anda, no sirve para nada”. Lo tiró todo al pozo, y volvió a la casa, con mucha hambre. La madre le abrió la puerta, y dijo: “Cuánto ha crecido este niño, Dios mío, cuánto ha crecido”. Y le compró un traje de hombre, porque el que llevaba le venía muy corto.

Ana María Matute, “El niño al que se le murió el amigo”, Los niños tontos (1962)