Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Poetes emergents

Surt al balcó. Sent com l’aire s’impregna de versos. La poesia vola pels carrers. És la nova fornada de joves poetes emergents. Tenen entre 20 i 30 anys i escaig, i expandeixen la seva poesia per tot el territori a través de recitals. Són veus molt distintes, però mantenen algun tret en comú. La seva temàtica és eclèctica. Abasta, per exemple, des de l’àmbit més quotidià fins a la crítica social i la poesia més trencadora. Els vols conèixer? Es diuen Anna Gual, Sílvia Bel Fransi, Maria Sevilla, Eduard Escoffet, Carles Morell, Mireia Calafell, Estel Solé, Míriam Cano, Maria Cabrera, Laia Noguera, Blanca Llum Vidal, Esteve Plantada, Jaume Pons Alorda, Núria Martínez-Vernis, Adrià Targa, Josep Pedrals…, i formen part d’una nova generació de poetes que trepitja fort i que, molt probablement, inspirarà generacions futures. Això, però, ho dirà el temps… a través de les paraules i dels seus versos.


Deixa un comentari

Aigües encantades, de Puig i Ferreter

157-aigu%cc%88es-encantades-14Aigües Encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter (1882 – 1956), una obra on s’enfronten un conjunt d’idees modernistes, defensades per una minoria de la societat, a un pensaments conservadors i religiosos, que presenta la majoria de la població. Amb aquesta contraposició es mostra clarament l’enfrontament entre l’individu i la seva societat. Cecília, la protagonista de la història, intenta fer entendre als habitants del seu poble, estancats en el passat (tradició, religió i forces polítiques oligàrquiques), que s’han de modernitzar i han de donar pas a les noves idees de progrés que poden afavorir-lo, com és el cas de les aigües del Gorg de la Verge del seu vilatge, que podrien salvar el poble de la sequera que es presenta des de fa molts anys.

Aigües encantades (1908) se situa en un poble de la part alta de la muntanya de les comarques tarragonines i planteja el típic conflicte modernista entre l’individu i la societat. El problema de la sequera provoca un enfrontament entre el sector tradicionalista i conservador del poble (que és el que té poder i és representat per Pere Amat, el cacic, i l’alcalde) i la visió moderna d’un enginyer vingut de la ciutat que compta amb la complicitat de la filla del cacic local (Cecília). És la lluita ancestral entre la tradició i la modernitat vista des dels paràmetres del Modernisme més regeneracionista i vitalista.

157-aigu%cc%88es-encantades-24Aquest llibre ens mostra una societat immadura i hipòcrita que no es deixa ajudar per les innovacions de l’època i, al mateix temps, un grup reduït de persones que trenca amb la  tradició i busca la modernitat. Per aquesta senzilla raó ja val la pena llegir aquesta fantàstica obra que ens dóna l’oportunitat de comparar la seva trama amb aspectes de la vida actual on es repeteix la mateixa situació. Amb això podem dir que aquesta obra es pot considerar actual, ja que, avui en dia, apareixen situacions semblants a les de la història, referint-me a l’enfrontament entre individu i massa social.

A més, aquest llibre és una obra teatral, i per tant, està escrita en forma de diàleg i acotacions, cosa que fa que la lectura sigui més dinàmica, ja que, per part meva, es fa més amè llegir un diàleg que no pas llegir una novel·la que pot estar plena de descripcions que de vegades poden arribar a ser pesades. Però haver-se de fixar cada cop en el personatge que parla fa que es trobi en falta, en alguna ocasió, la narració; tot i això, continua sent una lectura àgil i entretinguda.

157-aigu%cc%88es-encantades-34Aquesta obra està dividida en tres actes i el primer acte és el que a mi em va complaure més. Per què, us preguntareu? Doncs perquè en aquest primer acte es presenten els personatges principals i es comencen a veure tots els lligams i relacions entre cada personatge i, també, es troben molt més destacades les discussions entre Cecília (protagonista de l’obra i defensora del progrés i del canvi) i els seus pares,  Pere Amat i Juliana (completament conservadors i capficats en la religió i les seves tradicions). L’enfrontament pare – filla origina l’acció de l’obra i li dóna una certa emoció. També es manifesta, en aquest primer acte, la relació que es presenta entre el Foraster (amic de Cecília, que està totalment a favor d’ella) i Cecília, atès que aquesta relació que tenen es pot considerar més que una amistat, la qual cosa, i al meu entendre, afavoreix una història romàntica no gaire concretada per Puig i Ferreter, però que, d’una manera o altra, hi és.

157-aigu%cc%88es-encantades-44Aquesta obra finalitza amb la fugida del Foraster d’aquell poble on no se l’acceptava per les seves idees, i amb ell també se’n va Cecília, que no ha pogut solucionar el seu conflicte patern. És a dir, una vegada més ha guanyat la massa social conservadora que no accepta les noves idees.

Finalment, Aigües encantades és un llibre amb una trama simple i previsible però amb uns personatges que tenen molta personalitat i, fins i tot, el lector pot arribar a identificar-se amb algun d’ells. Una obra plena d’emocions, idees i sentiments.

* L’autora de la ressenya és Clàudia Descarrega Reina, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies, de Teresa Miró, corresponen a la representació de l’obra que es va fer al TNC l’any 2016.


Deixa un comentari

L’hoste de Nadal

Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-aDavant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garrofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-bS’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, incommovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

Joan Puig i Ferreter. L’hoste de Nadal (fragment).


Deixa un comentari

Solitud, de Víctor Català

154-solitud-001Tot i que potser és una definició massa simple per a una obra tan complexa, considero que Solitud és una novel·la lenta. Potser és també una definició massa atrevida, però és simplement fruit de la meva experiència amb aquest llibre.

L’obra presenta un tema completament modernista: el procés de transformació de la Mila, la protagonista, que es veu sola enfrontada a la massa, igual com l’artista modernista pateix un conflicte amb la societat. D’aquí el títol de l’obra: Solitud es refereix al sentiment que s’apodera de la protagonista a mesura que veu que va perdent el seu marit, que es troba en un entorn que no és el seu (que també juga un paper molt important en l’obra, ja que acabarà sent el seu refugi), etc. Només rep el suport del pastor, personatge que acabarà morint, fent així que la Mila es quedi sola del tot.

En una carta que Joan Maragall escriu a Víctor Català, el poeta parla d’aquesta manera de la muntanya i del pastor: “Hi ha sobretot en aquesta obra de vostè la creació d’una figura que restarà per sempre més: el pastor, forta i dolça figura, i gran. Després hi ha l’altra, vull dir la muntanya: mai vostè havia fet sentir un medi com aquesta muntanya de la Solitud; els tres primers capítols són delitosos com quan un va a la muntanya.”

154-solitud-002De tot el llibre, els últims capítols són els que em van agradar més, perquè és allí on es recull tota l’acció del llibre: la mort del pastor Gaietà, la violació de la Mila, quan ella mateixa abandona en Matias… Aquest darrer fragment del llibre sí que va captar la meva atenció, la veritat. Crec que també va ser perquè fins i tot em va sorprendre que una novel·la al principi tan monòtona (segons el meu criteri) pogués contenir un final tan mogut i inesperat.

Recordo els noms d’alguns capítols per argumentar el meu punt de vista. El meu primer exemple és el capítol quatre: “Neteja”. És un capítol dedicat exclusivament a la neteja que realitza la Mila de l’ermita de Sant Ponç. Ara les portes, ara les parets, ara el terra… Vas llegint les pàgines i t’adones que l’acció és aturada, no hi ha moviment, tan sols l’acte de netejar. Després sí que, analitzant la novel·la, descobreixes que té un valor simbòlic que té molt de mèrit per part de Caterina Albert, però, per al lector, i més per a un lector de setze anys, no és una forma atractiva de presentar aquest valor si no t’acompanya algú a entendre’l.

154-solitud-004El següent capítol que considero que té un nom que ja tira enrere és el cinquè: “Sumant dies”. El títol avisa de manera implícita que no passarà res, com si fos un capítol només per omplir pàgines. I, de fet, és així: tan sols tracta de com mengen cargols. Després, amb el treball a l’aula, podem descobrir que l’autora els atorga també un valor simbòlic associat al plaer o al desig, però com ja he dit abans, no em crida l’atenció.

D’altra banda, els títols dels quatre darrers (els meus preferits) són “La relliscada”, “Sospites”, “La nit aquella” i “La davallada”, títols que ja avancen que passarà alguna cosa, sobretot el de “La nit aquella”. A més, convida a sentir una intriga per saber què podrà succeir perquè passi de ser una nit corrent a una nit destacada. He de remarcar que mentiria si no digués que com més temps passa des que vaig acabar-me Solitud, com més temps tinc per reflexionar-hi o com més el comento, més m’agrada. Però no per altra cosa que pels darrers capítols, repeteixo, que, malgrat que fan que la novel·la acabi amb un final desastrós, em van deixar bon regust de boca. Això és el que m’agrada en una novel·la: que impacti, que sorprengui, que emboliqui, cosa que Víctor Català no acaba d’aconseguir excepte al final del llibre a causa de la copiosa i massa detallada descripció i la dificultat del vocabulari utilitzat.

154-solitud-005També és cert que no podria acabar la ressenya sense esmentar els molts aspectes positius que té l’obra malgrat la meva opinió. És una de les novel·les més importants de la literatura catalana, i aquest fet no és desmerescut. L’autora utilitza sobretot un mètode simbòlic valorat molt positivament per noms importants com Carme Arnau. És destacable també la manera que té de plasmar la realitat que s’estava vivint en aquell moment en forma de llibre. Caterina Albert utilitzava l’art d’escriure precisament com a refugi d’aquella situació.

Suposo que si tornés a llegir-me’l ara que ja sé el final i tinc un afecte especial pels personatges, sobretot pel Pastor, que quan vaig començar-lo no tenia, podria ser que m’agradés més. Però, principalment pel fet d’haver d’abaixar la velocitat de lectura més de l’habitual per haver d’entendre bé el que passava (que sovint no era res), no tornaria a llegir-lo. Almenys, no encara.

* L’autora de la ressenya és Abril Cassadó Prats, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; i l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.


Deixa un comentari

L’App de Miquel Martí i Pol

L’univers poètic de Miquel Martí i Pol és una aplicació educativa que pretén apropar els infants a la poesia mitjançant les tauletes mòbils i les pissarres digitals. Deixeu-vos encisar per un paisatge en què les paraules cauen dels núvols, els àpats són versos, el pas del temps es manifesta en mots juganers o la feina a la fàbrica es fa poesia.

Gaudiu de la literatura, descobriu l’encant d’unes il·lustracions fantàstiques i jugueu amb els poemes d’un dels escriptors més emblemàtics de la literatura catalana del segle XX: Miquel Martí i Pol. Atreviu-vos a escriure els vostres propis versos, enregistreu-los i torneu-los a escoltar. L’univers poètic de Miquel Martí i Pol és un joc, és un llibre il·lustrat, és una eina que acosta petits i grans al gust per la lectura i a la passió per la poesia.

L’aplicació és totalment gratuïta i està disponible per a sistemes Android o Apple. També es pot utilitzar en centres educatius perquè és compatible amb navegadors web i amb pissarres digitals.


Deixa un comentari

enLLULLa’t!

enLLULLa’t és una proposta didàctica pensada per als estudiants de Secundària (especialment per als de 3r d’ESO). L’objectiu és que els alumnes es familiaritzin amb la vida i l’obra de Ramon Llull, i que, 700 anys després de la seva mort, coneguin la seva importància des d’una perspectiva literària i històrica, mentre treballen la relació entre els valors que s’hi poden descobrir i la seva pròpia vida.

El programa es compon de nou unitats didàctiques, independents però complementàries, que faciliten l’aplicació modular i progressiva dels diferents materials i recursos. Així, cada professor pot triar quins aspectes vol treballar i en quin moment del curs els vol incorporar. Fem una ullada…?

088b Enllulla't


Deixa un comentari

Llull, mística i faula

[ Jo era un home casat, amb fills, bastant ric, dissolut i mundà. Tot això ho vaig deixar lliurement, a fi de poder procurar l’honor de Déu i el bé públic. (…) Entre el temor i l’esperança hi ha fet hostal l’amor on viu de pensaments i mor pels oblits, quan els fonaments són els delits d’aquest món. (…) Demanà l’Amic al seu Amat si havia romàs en Ell cap cosa per a estimar; i l’Amat respongué que allò per què l’amor de l’Amic podia créixer era per a estimar. (…) Les claus de les portes de l’amor són daurades de meditacions, sospirs i plors; i el cordó de les claus és fet de consciència, contrició, devoció i satisfacció; i de justícia i misericòrdia és el porter de les claus. (…) La qüestió era si l’Amor és més pròxim al pensament o a la paciència; resolgué l’Amic així la qüestió: l’Amor és engendrat en els pensaments i és sostingut en la paciència. (…) Els ocells cantaven l’alba i es despertà l’Amic que és l’alba; i els ocells acabaren llur cant i l’Amic morí per l’Amat en l’alba. ]

[ Anar al Llibre d’Amic e Amat en català i en anglès ]


Deixa un comentari

Ariadna, el documental interactiu

ARIADNA és un documental interactiu que explora les relacions entre la societat i la literatura; una eina pedagògica que permet reflexionar sobre els vincles existents entre la cultura i la llibertat de pensament; una forma diferent d’entendre la capacitat que tenen els autors de veure el món des d’una perspectiva diferent; i una manera d’aproximar-nos a la seva obra per tal d’emmirallar-nos i recordar qui som, o què és l’essencial per a la vida.084 Ariadna

A través d’un recorregut pels principals autors de la literatura catalana del segle XX, aquest documental interactiu ofereix una visió global i integradora d’una part de la producció literària del segle XX a Catalunya, però també del paper dels autors en la formació d’un pensament crític, en la millora de les llibertats i en l’accés al coneixement. Atreveix-te a estirar del fil…


Deixa un comentari

Primavera, estiu, etcètera

060 Primavera, estiu, etcEl mes de gener de 2011 em va arribar a casa un paquet amb un llibre: Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals. “Oh! Ha sortit el llibre!”, vaig pensar. Feia uns mesos l’autora m’havia enviat un correu electrònic, demanant-me si em faria res que mencionés el meu llibre El parlar de la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre) a la seua novel·la. Si em faria res?! Només faltaria!, vaig dir-li. Si és la meua il·lusió, que una investigació com aquella tingui una utilitat pràctica! L’obro i m’hi trobo una peroració d’agraïment (immerescut, naturalment), perfectament escrit i sincer. És molt Marta, això. Tot perfecte i controlat.

Vinga, va!, a veure què hi explica… I em quedo amb la boca oberta: és la meua adolescència! Els meus records, els meus pensaments, els meus sentiments, els meus carrers, el meu poble, el meu parlar. Sóc jo! Sóc jo i tothom que, com jo, tingui l’edat de l’Èlia, sigui de la generació de l’Èlia, d’un dels molts pobles qualssevol com el de l’Èlia, comparteixi gustos amb l’Èlia.., és a dir, és qualsevol lector que se senti atrapat per ella i els seus maldecaps.

Començo el llibre i em sembla molt descriptiu; penso: “i què passarà?”, i tinc la sensació que no passa res, de moment. Però, no sé per què ni com, m’enganxa. Molt. I, quan me n’adono, ja m’emporto el llibre al parc, a l’escola, de cap de setmana, al lavabo! Només vull saber com es reprendrà aquella història frustrada de l’Èlia amb el Trau, si m’apareixerà en alguna pàgina el Blai en persona o l’hauré de seguir coneixent a través dels ulls i la mirada esbiaixada de l’Èlia, si la Joana i l’Èlia es veuran cara a cara, quan marxarà l’Èlia del poble, com i per què… Vull saber-ho tot!

060 La Palma d'EbrePrimavera, estiu, etcètera, doncs, és tot això: la història d’una noia arquitecta, de 34 anys, filla de pagès, d’un poblet de la Ribera, que acaba de ser deixada pel seu xicot i el despatx d’arquitectura on treballa es veu afectat per la crisi de la bombolla immobiliària. Pel pont de Tots Sants torna al poble, a posar distància dels problemes i agafar aire, i es retroba amb els seus orígens i, sobretot, amb si mateixa. I fa que el lector (o la lectora!) també es retrobi amb si mateix i amb situacions, experiències, records, oblidats o encaixonats als desendreços de la memòria. L’Èlia ens fa el favor de posar-los en veu alta, a través de diàlegs molt ben elaborats, aguts, punyents i de reflexions intel·ligents:

– Ai, Joana, no sé si m’hai donat un cop, me fa un mal aquí…
– Això és que t’estan creixent los pits, cap de suro.
I ja no tenia tantes ganes de jugar a corda, perquè el cos et començava a fer nosa i cada vegada et feia més mandra saltar.
– Això és que necessites portar sostens, Eliete, que no ho veus?
– Que no, que no vui!
– Tu mateixa, ja me’ls demanaràs.
I arribava el dia que els hi demanaves, vençuda, i els volies de color carn, perquè no se’t notessin a la classe de gimnàstica. I amb tot, els xiquets et venien per l’esquena i, clec, et feien petar els gafets contra la pell. […] Odiaves els pits, perquè et posaven en situacions indesitjables que abans eren impensables. De nits, somiaves que l’endemà et despertaries i tornaries a ser dintre d’aquell cos àgil i a prova de cops que un dia havia estat teu. (p. 50-51)

060 Carrer dels porxosL’autora, a més, ha tingut l’habilitat i l’encert de fer parlar la protagonista amb la varietat dialectal que li és pròpia i, per defecte professional, no puc evitar que me’n caigui la bava. El reflex del parlar és exacte, no només en els traços fonètics que intenta reproduir ortogràficament (Eliete, amb “e” final, per simular la vocal semioberta que a la canalla d’avui els fa vergonya de pronunciar tan bon punt posen els peus a l’institut de Flix), i en els trets morfosintàctics o lèxics, sinó també en els girs, la fraseologia i tots els matisos de l’oralitat. I l’ús volgut d’aquest català no estàndard el justifica a través de l’Èlia, prèvia reflexió sobre la barreja de trets que comporta el fet de ser un “desplaçat”:

– Ui, doncs jo, ara que m’hi fixo, ja no sé ni qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l’accent, però necessito uns dies d’immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt. Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el “lo”… (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me’n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat. (p. 103)

– […] Pero ell és un urbanita nat i.., vui dir que ell només hi veu un lloc tranquil on anar en mountain bike i descansar la vista al verd i a les muntanyes, mentre que jo lo que hi busco és una altra cosa, i ara mentre parlo me n’adono… És una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vai deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquí i anàvem amunt i avall, déu, déu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perqué el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? (p. 111)

Mitjançant la varietat dialectal (català nord-occidental) i del registre (col·loquial), l’autora cus l’obra de diàlegs, tant directes com indirectes, i alguns monòlegs, que serveixen per caracteritzar perfectament els personatges. Aquest anar i vindre de l’estàndard al dialecte són, de fet, les dues parts de l’Èlia: el poble, que la va veure néixer, i la gran ciutat, que la va acollir en començar els estudis universitaris.

060 Placa La Palma d'EbreEls temes que s’hi van tractant són diversos i universals: les relacions entre les persones (d’amor, d’amistat, familiars, intergeneracionals, frustrades…), el pas del temps, el record, la mort…

Pel que fa als temps, la novel·la combina continuadament el passat, el present i el futur i aquests salts tampoc són gratuïts: l’Èlia es troba perduda i necessita pouar en la seua infantesa i adolescència, en les arrels, per saber qui és i qui vol ser, i per tornar a encarrilar la seua vida a partir d’aquell moment. I com l’encarrila? Doncs agafant un avió. Aquí comença l’etcètera que cada lector omplirà i que per a l’Èlia ha de ser, necessàriament, fora del seu poble.

La mateixa autora diu: “L’epíleg és un joc per al lector: s’hi donen uns ingredients i el lector es fa el plat segons com hagi rebut la informació dels capítols anteriors.” Esteu tots convidats, doncs, a elaborar el vostre plat. •

* Aquesta ressenya ha estat publicada a la revista Beceroles: lletres de llengua i literatura, Vol. 5 (2012). La seva autora, Olga Cubells Bartolomé, és professora de Llengua Catalana i Literatura a La Salle Reus i professora associada del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.