Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

La plaça del Diamant

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa… Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?

Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Edicions 62, 1982 (fragment)


Deixa un comentari

2017, l’any Bertrana

La Generalitat de Catalunya ha declarat el 2017 com a Any Aurora i Prudenci Bertrana, amb motiu dels 125 i 150 anys del seu naixement. Més enllà de la seva vinculació familiar, Prudenci Bertrana i Compte (Tordera, 1867 — Barcelona, 1941) i la seva filla Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 — Berga, 1974) reflecteixen, de manera complementària, un enorme ventall d’aspectes de la cultura i la literatura catalanes del segle XX. El modernisme, la genuïnitat de la vida rural contraposada a l’ofec de la ciutat, la profusió de vocabulari extret de la parla viva i convertit en material literari, el binomi pintura-literatura, en Prudenci Bertrana; el cosmopolitisme, la literatura de viatges, la ruptura amb els motlles de gènere, el binomi música-literatura, en Aurora Bertrana són només alguns dels aspectes que la commemoració del 150è aniversari del naixement del primer i el 125è de la segona ens han de permetre explorar i aprofundir durant aquest Any Bertrana.

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana. Tota la informació de l’Any a la pàgina www.anybertrana.cat.

[ Font: Institució de les Lletres Catalanes ]


Deixa un comentari

Vent d’aram, Joan Vinyoli

Vent d’aram és un poemari de l’autor Joan Vinyoli, un dels escriptors imprescindibles de la nostra poesia contemporània, que gira al voltant de temes com la natura, la mort, l’amor, el temps…

Vent d’aram no és un llibre per a tothom i és força difícil de llegir si abans no s’ha fet un estudi previ de l’autor o no es coneix una mica la forma d’escriure del poeta; per això, quan em vaig assabentar que havíem de llegir una obra de Vinyoli, abans de començar a llegir-la vaig començar a queixar-me.

Vinyoli és un autor que té característiques pròpies de l’existencialisme i el realisme i que crea els seus propis significats; per tant, s’ha de parar molta atenció a l’hora de llegir qualsevol poema de l’autor i, si cal, llegir-lo més d’una vegada, ja que potser el primer cop que se’n llegeix un, té un significat i al segon cop que es llegeix se’n troba un altre.

L’obra està dividida en tres parts i comença amb el poema ‘Amb ronca veu’, un poema introductori que adverteix dels objectius de l’obra. Les tres parts que estructuren el llibre són les següents: una primera part, on es troben poemes en què domina la presència del paisatge (Vinyoli utilitzava molt la natura per reflectir les seves reflexions i emocions més amagades); una segona part, on hi predominen els poemes de caire amorós, personalment els meus preferits, on l’amor d’un moment a un altre pot passar a ser desamor, pot devorar-ho tot i alhora és increïble; i, per últim, la tercera part, on es concentren poemes amb reflexions sobre el pas del temps, la mort i els seus efectes.

Vinyoli considerava la poesia com una eina d’autoconeixement per saber sobre la realitat i l’existència, i com a forma de realització espiritual; la seva poesia es va convertir en metafísica i en una via d’arrelament a la realitat i a l’espiritualitat, i va pensar que la poesia era l’única eina que donava un plus a la vida i a la seva condició d’insuficiència. Ell mai va distingir entre vida i obra, com molts crítics diuen, i ell veia la poesia com una eina, per això la seva poesia arriba amb força i autenticitat.

Per si no ha quedat prou clar encara, la poesia de Vinyoli és purament simbòlica i a l’autor li encanta jugar i explorar els diferents significats que pot tenir una paraula; per això, al principi de llegir els poemes dels quals jo havia de fer una anàlisi, va resultar tan feixuc com m’imaginava, però vaig entendre que era així de difícil perquè jo no estava acostumada a llegir dues o tres vegades un poema i no comprendre’l. Per tant, com he dit abans, si no es coneixen les característiques del poeta potser es farà més difícil la lectura. Tot i això, vaig gaudir llegint els poemes de caire amorós, que són els meus preferits, ja que donen ensenyances i reflexions que no es poden ignorar, però no solament aquests poemes deixen sorprès el lector: tota l’obra de Vinyoli és completa i, malgrat la dificultat dels seus escrits, és un llibre que recull grans temes de la lírica i que no deixarà a ningú indiferent.

* L’autora de la ressenya és Valentina Llanes, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; i l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.


Deixa un comentari

Ball robat, Joan Oliver

Ball Robat és una obra teatral, classificada com a comèdia dramàtica, escrita per Joan Oliver. Aquesta obra està estructurada en tres actes i un epíleg, en el qual s’explica el desenllaç de la història.

En aquesta obra es planteja la situació de tres parelles de casats que celebren les noces d’estany, deu anys compartint la vida. Hi podrem observar les diferents situacions personals que es presenten a cada una de les parelles protagonistes, representades en els espais més íntims i personals de cada una d’elles. El factor sorpresa d’aquesta obra són els diferents triangles amorosos que s’aniran dibuixant al llarg de la història.

Joan Oliver, a través d’aquesta peça teatral, vol fer una crítica social de la burgesia, que es preocupava, sobretot, per aparentar. A través d’aquests personatges, Oliver mostrarà el que per a ell és una societat de mentides i d’aparentar el que no és real. Els triangles inicials de l’obra són: Mercè-Cugat, Eulàlia-Oleguer i Núria-Oriol, les tres parelles casades.

En el primer acte es desgrana la relació de Mercè i Cugat. Mercè és una dona molt sincera, poruga, que es culpabilitza de no haver tingut fills, i Cugat és un home molt pessimista i insegur de si mateix. Són una parella que, des del meu punt de vista, són molt diferents, i cada un d’ells es deixa influenciar per l’altre, fet que provoca que, en alguns casos, deixen de fer coses perquè l’altre afecta en les seves accions. En aquest acte es pot veure la discussió que inicien sobre la solidesa del seu matrimoni, la qual serveix per percebre un cert cansament l’un de l’altre; la parella s’arriba a sincerar com mai ho havia fet. Aquest problema s’allargarà fins a l’endemà, que continuaran debatent sobre els fets que han causat el seu problema. Cap al final de l’acte una acció protagonitzada per Cugat provocarà el començament el desenllaç de l’obra.

El segon acte estarà protagonitzat per la parella formada per Eulàlia i Oleguer. Eulàlia és una dona que només viu pel seus fills, els dedica tot el seu temps, i Oleguer és un home molt intel·ligent, cregut i masclista. Són una parella que, per a mi, podia ser la parella més conservadora i representativa de l’època en què se situa l’obra. En aquest acte se’ns presenta una de les accions més importants i definitives de l’obra (des de la meva perspectiva de lectora): Cugat serà capaç de parlar amb Oleguer sobre els sentiments que ell (l’Oleguer) sent cap a la seva dona, la Mercè, i demostra, també, d’alguna manera, els sentiments que sent ell (Cugat) cap a la dona del seu amic, l’Eulàlia. En aquest acte els lectors són testimonis d’un moment essencial en la vida dels personatges.

I, en el tercer acte, el definitiu, la parella protagonista és Núria i Oriol. Núria és una dona molt rígida i troba ridícul el seu marit i Oriol és un home mimat i sedentari. Ells dos són una parella que sempre discuteixen. Una característica remarcable de la parella és que els rols estan intercanviats, és a dir, Núria és rígida, amb caràcter, mentre que Oriol és un home molt dòcil, no és capaç de discutir, fet molt estrany per a l’època en què se situa l’obra, ja que la societat era molt conservadora i patriarcal. Hi podem observar la discussió que té la parella en relació a un problema molt íntim de la família que formen. Aquesta discussió passarà a segon pla quan Oriol i Eulàlia protagonitzin una entranyable conversa, a través de la qual els sentiments surten a l’exterior i els dos personatges s’oblidaran per uns instants de tot el que els envolta.

I, per últim, i amb l’objectiu de donar fi al llibre, trobem l’epíleg. En aquesta part es produeix el desenllaç de la història, un final molt intens, on podem apreciar que els triangles amorosos han sigut modificats de la següent manera: Oleguer-Mercè, Eulàlia-Oriol i Núria- Cugat. La situació principal que s’hi representa enganxa el lector fins a l’últim instant i pot arribar a tenir-lo en tensió fins a l’últim segon (tal com em va passar a mi). A l’epíleg comprenem que, en realitat, les parelles, malgrat els seus pensaments i sentiments, s’adonen que la seva vida no anava tant mal encaminada com ells pensaven.

Ball Robat és una obra que critica la societat d’aquella època d’una manera molt ben treballada. L’autor (Joan Oliver) ha sabut presentar com la burgesia de l’època volia mantenir les bones aparences de portes enfora i fer veure que tot era de color rosa. Aquesta crítica, representada de manera còmica, ha sigut capaç d’enganxar tot el públic lector que ha arribat a tenir en les seves mans aquest llibre.

* L’autora de la ressenya és Gemma Vidiella Clua, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies corresponen a la representació de l’obra que es va fer al Teatre Sant Vicenç durant els mesos de gener i febrer de 2017.


Deixa un comentari

El poema de la rosa als llavis

162-papasseit-aAvui en dia, quan un alumne de primer de batxillerat mira la llista de llibres que s’ha de llegir i veu El poema de la rosa als llavis (del poeta Joan Salvat-Papasseit), molt probablement (i fent honor a la dita) jutjarà el llibre per la portada i pensarà com de pesat i complicat se li farà llegir-lo o realitzar-ne una anàlisi.

Però, després d’aquesta primera impressió, un obre el llibre i comença a llegir i a reflexionar sobre el significat amagat d’aquell vers del poema “x” a la pàgina tal, i realment la complexitat segueix sent-hi present però potser no resulta tan feixuc com imaginava. Amb això, es demostra la infravaloració de la poesia per part dels joves.

Salvat-Papasseit, amb aquest poemari, aconsegueix enganxar el lector al llarg de la lliçó amorosa que ell mateix dona a una hipotètica amant. Potser no des del principi o potser no en tots els poemes, però al final el lector acaba gaudint de la part més atractiva i també de la més eròtica de l’amor.

162-papasseit-bEl llibre es divideix en tres parts. La primera part tracta sobre el desig inicial d’estimar, la segona és el procés amatori i la tercera es basa en l’assoliment de l’amor. És una estructura pensada i planificada per l’autor, vint poemes que expliquen una història amorosa, un procés d’aprenentatge per a una noia enamorada del poeta.

Si bé hi ha parts que es fan complicades per al receptor, és bàsicament perquè quan parlem de Papasseit parlem d’Avantguardisme i, per tant, parlem de velocitat i soroll; se’ns passa pel cap la nova maquinària que sorgeix en l’època, que s’enalteix en el moviment avantguardista. Aquest punt, fa fins i tot més admirable el treball de l’autor, ja que aprofita aquesta característica per a donar-li un sentit amorós al poema. Algú que es compri un llibre de poesia no espera que el poeta parli sobre l’amor a partir dels avenços tècnics que marquen el període històric; en canvi, Papasseit ho fa, reivindicant així el corrent al qual pertany.

162-papasseit-cA part del que s’ha dit, vull comentar una dada que m’ha semblat curiosa i que es pot veure fàcilment llegint el llibre, que és la manera de crear avantguardisme a Catalunya. Es tracta d’un moviment que, principalment, vol introduir un trencament amb la tradició, però encara així, l’autor afegeix diferents elements relacionats amb els costums del país, com ara la religió. Això també es veu en l’estructura o el tipus de poemes del llibre: hi podem trobar tant cançons o albades com un poema amb versos lliures o cal·ligrames. És un dels punts amb què em quedo i que, com ja he dit, més curiós m’ha semblat.

Per acabar, és un recull que recomano, especialment, a persones que vulguin començar a llegir poesia. No és un llibre gaire difícil d’entendre. També el recomano, evidentment, per a persones a qui agradi la poesia i hagin llegit alguna altra petita peça abans, ja que, personalment, com a lector de poesia, El poema de la rosa als llavis m’ha fet gaudir molt.

* L’autor de la ressenya és Jesús Rodríguez Pullana, alumne de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.


Deixa un comentari

El realisme màgic de Pere Calders

Ja fa temps que els membres del Club de lectura de 4t d’ESO es troben, un dimecres al mes, per parlar sobre els sentiments, les emocions i els pensaments que han pogut extreure de les lectures que comparteixen; i d’aquesta manera és com han descobert que llegir i reflexionar acompanyats és una forma plaent d’enriquir-se intel·lectualment i de fer volar l’ànima envers contrades ben singulars.

Els textos escollits, aquest mes de febrer, han estat els contes breus (molt breus!) del realisme de Pere Calders: una proposta literària fascinant, misteriosa i provocadora, per a lletraferits de qualsevol condició que tinguin ganes de rumiar i, en algun cas, fins i tot de riure. Fixeu-vos si no en els exemples que us transcriurem a continuació i que són una simple mostra de les paraules màgiques que, alguna vegada, s’han llegit al racó més extraordinari de la nostra escola: la biblioteca! Gaudiu de la lectura, del regal de la vida, i que les paraules de Calders us condueixin cap a nous horitzons… 161-club-de-lectura-pere-calders

Miratge

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

Balanç

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Judici precipitat

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora. Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. Però no: el noi em va dir que s’havia equivocat de pis i em va demanar que li tornés la flor.

[ Vols llegir més contes breus de Pere Calders? ]


Deixa un comentari

Poetes emergents

Surt al balcó. Sent com l’aire s’impregna de versos. La poesia vola pels carrers. És la nova fornada de joves poetes emergents. Tenen entre 20 i 30 anys i escaig, i expandeixen la seva poesia per tot el territori a través de recitals. Són veus molt distintes, però mantenen algun tret en comú. La seva temàtica és eclèctica. Abasta, per exemple, des de l’àmbit més quotidià fins a la crítica social i la poesia més trencadora. Els vols conèixer? Es diuen Anna Gual, Sílvia Bel Fransi, Maria Sevilla, Eduard Escoffet, Carles Morell, Mireia Calafell, Estel Solé, Míriam Cano, Maria Cabrera, Laia Noguera, Blanca Llum Vidal, Esteve Plantada, Jaume Pons Alorda, Núria Martínez-Vernis, Adrià Targa, Josep Pedrals…, i formen part d’una nova generació de poetes que trepitja fort i que, molt probablement, inspirarà generacions futures. Això, però, ho dirà el temps… a través de les paraules i dels seus versos.


Deixa un comentari

Aigües encantades, de Puig i Ferreter

157-aigu%cc%88es-encantades-14Aigües Encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter (1882 – 1956), una obra on s’enfronten un conjunt d’idees modernistes, defensades per una minoria de la societat, a un pensaments conservadors i religiosos, que presenta la majoria de la població. Amb aquesta contraposició es mostra clarament l’enfrontament entre l’individu i la seva societat. Cecília, la protagonista de la història, intenta fer entendre als habitants del seu poble, estancats en el passat (tradició, religió i forces polítiques oligàrquiques), que s’han de modernitzar i han de donar pas a les noves idees de progrés que poden afavorir-lo, com és el cas de les aigües del Gorg de la Verge del seu vilatge, que podrien salvar el poble de la sequera que es presenta des de fa molts anys.

Aigües encantades (1908) se situa en un poble de la part alta de la muntanya de les comarques tarragonines i planteja el típic conflicte modernista entre l’individu i la societat. El problema de la sequera provoca un enfrontament entre el sector tradicionalista i conservador del poble (que és el que té poder i és representat per Pere Amat, el cacic, i l’alcalde) i la visió moderna d’un enginyer vingut de la ciutat que compta amb la complicitat de la filla del cacic local (Cecília). És la lluita ancestral entre la tradició i la modernitat vista des dels paràmetres del Modernisme més regeneracionista i vitalista.

157-aigu%cc%88es-encantades-24Aquest llibre ens mostra una societat immadura i hipòcrita que no es deixa ajudar per les innovacions de l’època i, al mateix temps, un grup reduït de persones que trenca amb la  tradició i busca la modernitat. Per aquesta senzilla raó ja val la pena llegir aquesta fantàstica obra que ens dóna l’oportunitat de comparar la seva trama amb aspectes de la vida actual on es repeteix la mateixa situació. Amb això podem dir que aquesta obra es pot considerar actual, ja que, avui en dia, apareixen situacions semblants a les de la història, referint-me a l’enfrontament entre individu i massa social.

A més, aquest llibre és una obra teatral, i per tant, està escrita en forma de diàleg i acotacions, cosa que fa que la lectura sigui més dinàmica, ja que, per part meva, es fa més amè llegir un diàleg que no pas llegir una novel·la que pot estar plena de descripcions que de vegades poden arribar a ser pesades. Però haver-se de fixar cada cop en el personatge que parla fa que es trobi en falta, en alguna ocasió, la narració; tot i això, continua sent una lectura àgil i entretinguda.

157-aigu%cc%88es-encantades-34Aquesta obra està dividida en tres actes i el primer acte és el que a mi em va complaure més. Per què, us preguntareu? Doncs perquè en aquest primer acte es presenten els personatges principals i es comencen a veure tots els lligams i relacions entre cada personatge i, també, es troben molt més destacades les discussions entre Cecília (protagonista de l’obra i defensora del progrés i del canvi) i els seus pares,  Pere Amat i Juliana (completament conservadors i capficats en la religió i les seves tradicions). L’enfrontament pare – filla origina l’acció de l’obra i li dóna una certa emoció. També es manifesta, en aquest primer acte, la relació que es presenta entre el Foraster (amic de Cecília, que està totalment a favor d’ella) i Cecília, atès que aquesta relació que tenen es pot considerar més que una amistat, la qual cosa, i al meu entendre, afavoreix una història romàntica no gaire concretada per Puig i Ferreter, però que, d’una manera o altra, hi és.

157-aigu%cc%88es-encantades-44Aquesta obra finalitza amb la fugida del Foraster d’aquell poble on no se l’acceptava per les seves idees, i amb ell també se’n va Cecília, que no ha pogut solucionar el seu conflicte patern. És a dir, una vegada més ha guanyat la massa social conservadora que no accepta les noves idees.

Finalment, Aigües encantades és un llibre amb una trama simple i previsible però amb uns personatges que tenen molta personalitat i, fins i tot, el lector pot arribar a identificar-se amb algun d’ells. Una obra plena d’emocions, idees i sentiments.

* L’autora de la ressenya és Clàudia Descarrega Reina, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies, de Teresa Miró, corresponen a la representació de l’obra que es va fer al TNC l’any 2016.


Deixa un comentari

L’hoste de Nadal

Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-aDavant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garrofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-bS’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, incommovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

Joan Puig i Ferreter. L’hoste de Nadal (fragment).