Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Laberints brossians

Des del Servei Educatiu de la Fundació Joan Brossa i a partir de l’obra del poeta han tingut l’encert de fomentar el desenvolupament d’una mirada activa envers la poesia i l’art contemporanis i convertir la poesia brossiana en una eina d’experimentació i creació. Per aconseguir-ho han creat el blog Laberints brossians, un espai de reflexió conjunta perquè puguem aprendre a treballar des de la imatge, des de la paraula i des de l’acció, a través de l’obra de Brossa, un poeta que va saber entendre els canvis del món i que va saber plantejar la seva feina des d’una perspectiva lúdica, crítica i, sobretot, creativa. No t’ho pensis més i descobreix el poeta, aprèn amb Joan Brossa, comparteix experiències i interactua amb el món.


1 comentari

Joan Perucho en 30 segons

Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) és un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX. Va començar la seva trajectòria com a poeta i més endavant va ser narrador, novel·lista, crític d’art, autor de llibres de gastronomia, d’assaig i de viatges. En va publicar un munt, més de cent, deia ell traient pit, ja de gran. La seva obra ha estat molt traduïda internacionalment. I gairebé tota està en castellà. Sabeu, però, què ens aporta la literatura de Perucho? En primer lloc, una imaginació desbordant. Viatges a través del temps, vampirs, plantes màgiques, aigües encantades, monstres erudits, espies, anacoretes del desert… I en segon lloc, el sentit de l’aventura, la curiositat per les coses, l’avidesa d’experiències i sensacions. Perucho va ser gastrònom, va parlar d’erotisme, va col·leccionar mobles i llibres, i va ser amic i col·laborador d’artistes. Tot el que és viu hi troba un lloc, en la seva literatura. L’Any Perucho 2020 és una oportunitat per recuperar aquest esperit, mitjançant reedicions, exposicions i espectacles de petit format que conviden a llegir i a viure la vida.

Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya


Deixa un comentari

Trencant l’oblit

Manuel de Pedrolo va ser un dels escriptors més prolífics i atrevits dins de la literatura catalana de la segona meitat del segle vint. És l’autor de més de 120 llibres, entre els quals hi ha novel·les, obres de teatre, contes, poemes, articles d’opinió, etc. Això no obstant, a Pedrolo se l’associa normalment a un únic llibre: Mecanoscrit del Segon Origen. Per què un gran nombre de lectors desconeix la resta de la seva obra? Quin paper va tenir Pedrolo en la recuperació i l’impuls de la literatura catalana? 29 anys després de la seva mort, Manuel de Pedrolo, és un escriptor oblidat?


Deixa un comentari

Any Teresa Pàmies

Molt aviat, el 8 d’octubre, farà 100 anys que va néixer Teresa Pàmies: la dona que molta gent ha definit com la gran cronista d’una època, la memòria viva de la nostra història. Això no obstant, ella mateixa va ser qui va recordar-nos que “de memòria, cadascú té la seva”. El cert, però, és que només ens cal obrir qualsevol dels seus llibres per descobrir una escriptora excepcional que ens porta més enllà del reportatge, de la crònica o del llenguatge periodístic. I és que, gràcies a la Teresa Pàmies, ara sabem que la literatura no és només sinònim de ficció. Capacitat d’anàlisi, autocrítica, intel·ligència, humor, un vocabulari ric i precís, una veu personal i única… són alguns dels molts aspectes que podem trobar, encara avui, en la relectura de les seves obres. Més informació sobre l’Any Teresa Pàmies a la web del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya.


Deixa un comentari

Brossa, la insurrecció poètica

Brossa, la insurrecció poètica fa un recorregut artístic i biogràfic per la figura de Joan Brossa. Poeta lliure i total, també podríem definir-lo com l’artista avantguardista multidisciplinari que va ser capaç de treballar l’escriptura, la poesia narrativa i visual, el cinema, la música i altres disciplines. De fet, Brossa és autor de 1.438 poemes visuals, 350 obres de teatre, 53 llibres d’artista, 300 objectes i altres produccions ben diverses. Considerat un dels tres grans avantguardistes catalans juntament amb Miró i Tàpies, sobta descobrir que el reconeixement no li arribés fins tard. De fet, va viure molts anys al llindar de la misèria. Potser us preguntareu com és possible que això pogués passar, oi?; o com és que, encara ara, algunes persones no coneixen ni el poeta i la seva obra. Les respostes les trobareu al documental.


Deixa un comentari

40 poetes de menys de 40

Surts al carrer i tot fa olor de Primavera, de vida nova, de llum i de versos. Per això avui hem decidit oferir-vos una antologia poètica ben singular: 40 poetes de menys de 40. Us presentem, per tant, la intrepidesa en estat pur, perquè l’assaboriu tranquil·lament i feu d’àrbitres (o de gormands); les veus incipients dels nous trobadors (alguns prou distingits), perquè cadascú hi trobi confort estètic per a les seves inclinacions, o sotrac sorprenent per a les seves inquietuds. I sí, tots són poetes nats després de l’any 1978, emergits durant les primeres passes del segle XXI. No tingueu clemència i llegiu! 


Deixa un comentari

La plaça del Diamant

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa… Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?

Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Edicions 62, 1982 (fragment)


Deixa un comentari

2017, l’any Bertrana

La Generalitat de Catalunya ha declarat el 2017 com a Any Aurora i Prudenci Bertrana, amb motiu dels 125 i 150 anys del seu naixement. Més enllà de la seva vinculació familiar, Prudenci Bertrana i Compte (Tordera, 1867 — Barcelona, 1941) i la seva filla Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 — Berga, 1974) reflecteixen, de manera complementària, un enorme ventall d’aspectes de la cultura i la literatura catalanes del segle XX. El modernisme, la genuïnitat de la vida rural contraposada a l’ofec de la ciutat, la profusió de vocabulari extret de la parla viva i convertit en material literari, el binomi pintura-literatura, en Prudenci Bertrana; el cosmopolitisme, la literatura de viatges, la ruptura amb els motlles de gènere, el binomi música-literatura, en Aurora Bertrana són només alguns dels aspectes que la commemoració del 150è aniversari del naixement del primer i el 125è de la segona ens han de permetre explorar i aprofundir durant aquest Any Bertrana.

L’objectiu principal d’aquesta commemoració, en sintonia amb els objectius que constitueixen la raó de ser de la Institució de les Lletres Catalanes, és fer conèixer més i millor l’obra tant de Prudenci com d’Aurora Bertrana. Aquest objectiu guiarà totes i cadascuna de les actuacions que es realitzin durant l’Any Bertrana. Tota la informació de l’Any a la pàgina www.anybertrana.cat.

[ Font: Institució de les Lletres Catalanes ]


Deixa un comentari

Vent d’aram, Joan Vinyoli

Vent d’aram és un poemari de l’autor Joan Vinyoli, un dels escriptors imprescindibles de la nostra poesia contemporània, que gira al voltant de temes com la natura, la mort, l’amor, el temps…

Vent d’aram no és un llibre per a tothom i és força difícil de llegir si abans no s’ha fet un estudi previ de l’autor o no es coneix una mica la forma d’escriure del poeta; per això, quan em vaig assabentar que havíem de llegir una obra de Vinyoli, abans de començar a llegir-la vaig començar a queixar-me.

Vinyoli és un autor que té característiques pròpies de l’existencialisme i el realisme i que crea els seus propis significats; per tant, s’ha de parar molta atenció a l’hora de llegir qualsevol poema de l’autor i, si cal, llegir-lo més d’una vegada, ja que potser el primer cop que se’n llegeix un, té un significat i al segon cop que es llegeix se’n troba un altre.

L’obra està dividida en tres parts i comença amb el poema ‘Amb ronca veu’, un poema introductori que adverteix dels objectius de l’obra. Les tres parts que estructuren el llibre són les següents: una primera part, on es troben poemes en què domina la presència del paisatge (Vinyoli utilitzava molt la natura per reflectir les seves reflexions i emocions més amagades); una segona part, on hi predominen els poemes de caire amorós, personalment els meus preferits, on l’amor d’un moment a un altre pot passar a ser desamor, pot devorar-ho tot i alhora és increïble; i, per últim, la tercera part, on es concentren poemes amb reflexions sobre el pas del temps, la mort i els seus efectes.

Vinyoli considerava la poesia com una eina d’autoconeixement per saber sobre la realitat i l’existència, i com a forma de realització espiritual; la seva poesia es va convertir en metafísica i en una via d’arrelament a la realitat i a l’espiritualitat, i va pensar que la poesia era l’única eina que donava un plus a la vida i a la seva condició d’insuficiència. Ell mai va distingir entre vida i obra, com molts crítics diuen, i ell veia la poesia com una eina, per això la seva poesia arriba amb força i autenticitat.

Per si no ha quedat prou clar encara, la poesia de Vinyoli és purament simbòlica i a l’autor li encanta jugar i explorar els diferents significats que pot tenir una paraula; per això, al principi de llegir els poemes dels quals jo havia de fer una anàlisi, va resultar tan feixuc com m’imaginava, però vaig entendre que era així de difícil perquè jo no estava acostumada a llegir dues o tres vegades un poema i no comprendre’l. Per tant, com he dit abans, si no es coneixen les característiques del poeta potser es farà més difícil la lectura. Tot i això, vaig gaudir llegint els poemes de caire amorós, que són els meus preferits, ja que donen ensenyances i reflexions que no es poden ignorar, però no solament aquests poemes deixen sorprès el lector: tota l’obra de Vinyoli és completa i, malgrat la dificultat dels seus escrits, és un llibre que recull grans temes de la lírica i que no deixarà a ningú indiferent.

* L’autora de la ressenya és Valentina Llanes, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; i l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.