Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Temps de segona mà

081a Temps de segona màTítol: Temps de segona mà. La fi de l’home roig

Autora: Svetlana Aleksiévitx

Traductora: Marta Rebón

Editorial: Raig verd

ISBN: 978-84-943854-6-9

Col·lecció: Ciclogènesi

Llengua: Català

Aquesta setmana hem sabut que l’Acadèmia Sueca atorgava el Nobel de literatura a l’autora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, “per la seva escriptura polifònica i perquè és un monument al patiment i al valor en els nostres temps”. L’editorial Raig Verd publicarà el 26 d’octubre el seu darrer llibre, Temps de segona mà. La fi de l’home roig. Gaudiu ara, de moment, d’un parell de fragments del pròleg:

“Busco una llengua. Les persones tenen moltes llengües: la llengua en què es parla amb els nens, aquella en què es parla d’amor. I encara hi ha una llengua en què ens parlem a nosaltres mateixos, en què tenim converses interiors. Al carrer, a la feina, de viatge: pertot arreu se sent una altra cosa, no són només les paraules les que canvien, és també quelcom diferent. Fins i tot al matí i a la tarda una persona no parla la mateixa llengua. I pel que fa al que passa a la nit entre dues persones, això desapareix per complet de la història. Tractem únicament amb la història dels homes diürns. El suïcidi és un tema nocturn, la persona es troba aleshores a la frontera del ser i del no-ser. Del somni. Vull comprendre-ho tot amb la meticulositat d’una persona diürna. He sentit dir: «No té por que això li agradi?»”.081b Temps de segona mà“Una barricada és un lloc perillós per a un artista. Un parany. A les barricades s’esguerra la vista, la pupil·la es contrau, el món perd els colors. Allà el món és blanc i negre. Des d’una barricada no es distingeix l’ésser humà, es veu només un punt negre, un blanc. He passat tota la vida a les barricades, voldria anar-me’n. Aprendre a gaudir de la vida. Trobar una visió normal. Però de nou hi ha desenes de milers de persones que surten als carrers. Que s’agafen per la mà. Duen cintes blanques a les jaquetes. Un símbol de renaixement. De llum. I jo estic amb ells”.

[ Llegir el pròleg sencer publicat per La Vanguardia ]