Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

La cérvola blanca

Diu la llegenda que en el temps en què succeïren els fets, els senyors del castell de Tous eren molt respectats i considerats, però els mancava descendència perquè perdurés el llinatge. En aquells dies, els boscos del castell eren espessos i plens de caça. En una d’aquestes caceres, al bosc de la Devesa, s’aparegué als caçadors una cérvola blanca que es féu fonedissa. Des d’aquell moment, es deixà veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats. En l’últim intent per atrapar-la, aconseguiren acorralar-la a prop de la cinglera. Per més que buscaren, ningú no la van trobar. Això no obstant, en lloc seu, toparen amb una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant d’una troballa tan gran, el senyor se l’endugué amb ell i l’adoptà dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”.

Passaren els anys i la noia es convertí en bella donzella. Això sí, sempre esquivava els seus admiradors i els reptava dient-los com seria d’afortunat aquell que aconseguís portar-li, viva o morta, la cérvola blanca. Provaren sort nois vinguts de tot arreu. Un per un, però, tots es donaven per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura, enfollit d’amor. De fet, un dia, mentre descansava extenuat, assegut al peu d’una balma dins la Fou de Tous, es trobà amb un misteriós pastor. L’home li preguntà perquè estava tan abatut; i el jove li explicà la seva determinació per fer-se amb la cérvola, i tot el que seria capaç de fer per tal d’aconseguir-ho. Llavors, l’ancià s’oferí per ajudar-lo a canvi, però, de la seva ànima! I el jove acceptà! 

— Veniu aquí mateix a les dotze de la nit; i quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors, dispareu i ja serà vostra.

Dit això, aquell home desaparegué. Val a dir que el lloc de la trobada encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que ven bé era ell sota l’aparença d’un humil pastor.

A la nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait, el jove esperava el primer toc de la campana. I com sortit d’enlloc, quan la campana va tocar, l’animal creuà pel seu davant. Malgrat la seva ràpida reacció, però, el jove no va aconseguir matar la cérvola blanca perquè la sageta només la va ferir. I creient-se burlat novament, totalment desesperat, el noi va optar per seguir, boscúria endins, el rastre de la sang, fins que aparegué la visió més fantàstica i inimaginable possible. Davant seu hi havia una meravellosa balma. Del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes, cobertes de voltes de pedra i molsa. Però, més extraordinari encara, era que, a la vora del llac, jeia la donzella, aquella noia que tant s’estimava, mentre guaria amb les seves mans la cérvola ferida.

Llavors, el jove es llançà als peus de la noia i, de genolls, li digué:

— He complert el repte que em vas proposar. Em faràs, doncs, la mercè?

— Compliré la meva promesa. Deixa’m fer-te, però, una nova proposta. Fugim d’aquest món per viure junts per sempre més.

I tan bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí. Ni ell, ni ella, ni la cérvola mai més han tornat a ser vistos.

Elisa Vidal, Tous, memòria viva: relats i llegendes. Editorial Claret. (Adaptació)