Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Aigües encantades, de Puig i Ferreter

157-aigu%cc%88es-encantades-14Aigües Encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter (1882 – 1956), una obra on s’enfronten un conjunt d’idees modernistes, defensades per una minoria de la societat, a un pensaments conservadors i religiosos, que presenta la majoria de la població. Amb aquesta contraposició es mostra clarament l’enfrontament entre l’individu i la seva societat. Cecília, la protagonista de la història, intenta fer entendre als habitants del seu poble, estancats en el passat (tradició, religió i forces polítiques oligàrquiques), que s’han de modernitzar i han de donar pas a les noves idees de progrés que poden afavorir-lo, com és el cas de les aigües del Gorg de la Verge del seu vilatge, que podrien salvar el poble de la sequera que es presenta des de fa molts anys.

Aigües encantades (1908) se situa en un poble de la part alta de la muntanya de les comarques tarragonines i planteja el típic conflicte modernista entre l’individu i la societat. El problema de la sequera provoca un enfrontament entre el sector tradicionalista i conservador del poble (que és el que té poder i és representat per Pere Amat, el cacic, i l’alcalde) i la visió moderna d’un enginyer vingut de la ciutat que compta amb la complicitat de la filla del cacic local (Cecília). És la lluita ancestral entre la tradició i la modernitat vista des dels paràmetres del Modernisme més regeneracionista i vitalista.

157-aigu%cc%88es-encantades-24Aquest llibre ens mostra una societat immadura i hipòcrita que no es deixa ajudar per les innovacions de l’època i, al mateix temps, un grup reduït de persones que trenca amb la  tradició i busca la modernitat. Per aquesta senzilla raó ja val la pena llegir aquesta fantàstica obra que ens dóna l’oportunitat de comparar la seva trama amb aspectes de la vida actual on es repeteix la mateixa situació. Amb això podem dir que aquesta obra es pot considerar actual, ja que, avui en dia, apareixen situacions semblants a les de la història, referint-me a l’enfrontament entre individu i massa social.

A més, aquest llibre és una obra teatral, i per tant, està escrita en forma de diàleg i acotacions, cosa que fa que la lectura sigui més dinàmica, ja que, per part meva, es fa més amè llegir un diàleg que no pas llegir una novel·la que pot estar plena de descripcions que de vegades poden arribar a ser pesades. Però haver-se de fixar cada cop en el personatge que parla fa que es trobi en falta, en alguna ocasió, la narració; tot i això, continua sent una lectura àgil i entretinguda.

157-aigu%cc%88es-encantades-34Aquesta obra està dividida en tres actes i el primer acte és el que a mi em va complaure més. Per què, us preguntareu? Doncs perquè en aquest primer acte es presenten els personatges principals i es comencen a veure tots els lligams i relacions entre cada personatge i, també, es troben molt més destacades les discussions entre Cecília (protagonista de l’obra i defensora del progrés i del canvi) i els seus pares,  Pere Amat i Juliana (completament conservadors i capficats en la religió i les seves tradicions). L’enfrontament pare – filla origina l’acció de l’obra i li dóna una certa emoció. També es manifesta, en aquest primer acte, la relació que es presenta entre el Foraster (amic de Cecília, que està totalment a favor d’ella) i Cecília, atès que aquesta relació que tenen es pot considerar més que una amistat, la qual cosa, i al meu entendre, afavoreix una història romàntica no gaire concretada per Puig i Ferreter, però que, d’una manera o altra, hi és.

157-aigu%cc%88es-encantades-44Aquesta obra finalitza amb la fugida del Foraster d’aquell poble on no se l’acceptava per les seves idees, i amb ell també se’n va Cecília, que no ha pogut solucionar el seu conflicte patern. És a dir, una vegada més ha guanyat la massa social conservadora que no accepta les noves idees.

Finalment, Aigües encantades és un llibre amb una trama simple i previsible però amb uns personatges que tenen molta personalitat i, fins i tot, el lector pot arribar a identificar-se amb algun d’ells. Una obra plena d’emocions, idees i sentiments.

* L’autora de la ressenya és Clàudia Descarrega Reina, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies, de Teresa Miró, corresponen a la representació de l’obra que es va fer al TNC l’any 2016.


Deixa un comentari

L’hoste de Nadal

Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-aDavant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garrofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-bS’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, incommovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

Joan Puig i Ferreter. L’hoste de Nadal (fragment).