Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Mistos

Una illa enganxada pels pèls a terra ferma, com una dent que belluga lligada en un fil, es diu «península». A la península d’aquesta història hi ha un far, un far gris i alt, amb un llum que cada nit dona voltes per damunt d’una petita ciutat costanera perquè cap vaixell s’estimbi contra una roca amb molt mala bava que hi ha al bell mig de la badia. Així la nit sembla una mica menys fosca, i la immensitat de la terra i del mar, una mica menys enorme.

A la casa del far hi viu el faroner Augustus amb la seva filla. Tenen un hortet i una platja pedregosa on sempre hi va a parar alguna cosa. Abans s’hi passaven nits senceres mentre el llum donava voltes damunt del seu cap; l’Augustus encenia una foguera i del port venien vaixells amb pirates que s’asseien al voltant del foc, menjaven peix rostit i cantaven fins a trenc d’alba. Cantaven cançons sobre el beure i el menjar, cançons tristes carregades d’enyorança, i també cançons terribles sobre els secrets del mar que a la nena li feien por i la posaven contenta alhora, i per això sovint s’enfilava a la falda de la mare. Però ara ja no venen mai pirates, i el pare ha deixat de fer fogueres.

A bocafoscant el llum ja ha d’estar encès. Sempre l’encén la nena. Cada vespre puja els seixanta-un graons, obre la porteta rovellada de la coberta de la lent, encén la metxa, engega el mecanisme que fa girar la lent, tanca la porteta i llestos. (…)

Schaap, Annet. 2020. La nena del far. Lleida: Pagès editors. Fragment del llibre


Deixa un comentari

Simfonia de tardor

El compositor Marc Giralt mirava el riu des de dalt del pont. El Segre passava als seus peus a una velocitat intensa. Les darreres pluges de tardor n’havien incrementat el cabal. Els còdols quedaven gairebé tapats sota la superfície de l’aigua i representaven petits obstacles al seu curs, com també les truites que jugaven a remuntar la força del corrent. Pensava que el decurs de les vides humanes tenia alguna cosa d’aquella visió. Un camí aquàtic que demostrava que tot en el fons és líquid, flexible. Tenia el convenciment que els fets es viuen com un fluid i es recorden amb l’estranya solidesa d’una llum que els il·lumina dins l’aigua. Els còdols eren els petits o grans obstacles del flux vital. Els peixos que remuntaven simbolitzaven la temptació que sentim els humans, a vegades, d’anar enrere, de descaminar allò viscut. No hi havia, però, marxa enrere. Estava convençut que el destí consistia sempre a anar endavant i que el record hi pactava la quimera d’aturar sensacions, sentiments, moments concrets que omplien l’esperit com si es tractés de la descoberta de l’eternitat. “La paraula els sig­nifica, els dona una capacitat de supervivència inusi­tada”. Li agradava pensar en veu alta, mantenir amb ell mateix llargs soliloquis, convençut que aquesta dialèctica íntima alimentava després les notes que creava damunt la partitura. Una mena de font d’inspiració de caràcter de vegades socràtic i sovint peripatètic. “Potser no pot salvar la fi de la nostra experiència com a éssers vius, però la posa en valor, l’expressa per arribar més enllà de l’espai de la vida que ens és donada”.

Llorca, Vicenç. 2021. Simfonia de tardor. Barcelona: Columna edicions. Fragment del llibre


Deixa un comentari

Tot sol

Estirada, ahir a la nit pensava com podria trobar una casa per a l’ànima, una casa on l’aigua no tingui set i el pa no sigui dur com un roc. Se’m va acudir una cosa i no crec pas que m’equivoqui: i és que ningú, ningú, de debò, ningú se’n pot sortir tot sol, aquí. I és que sol, tot sol, no hi haurà ningú, ningú, de debò, ningú que se’n surti, aquí. I ara, si pares l’orella, t’explicaré el que sé. Sé que els núvols congrien tempesta, sé que el vent bufarà fort i que la raça humana pateix, i en sento els laments i els plors: perquè ningú, ningú, de debò, ningú se’n pot sortir tot sol, aquí. I és que sol, tot sol, no hi haurà ningú, ningú, de debò, ningú, que se’n surti, aquí.

“Tot sol” de Maya Angelou. Traducció: Maria Cabrera


Deixa un comentari

Paraules d’Arcadi

No cal canviar la muntanya de cop. Tampoc podem. Cal anar canviant l’actitud dia a dia. Jo sempre he dit que la nostra actitud com a consumidors pot produir canvis, com diu Brenda Chávez al llibre Tu consumo puede cambiar el mundo: si els poderosos mantenen el seu poder en aquest món capitalista és perquè nosaltres cada dia comprem on comprem, obrim comptes corrents on els obrim, gastem energia de les grans corporacions…; és a dir, amb cada acte de consum, com diu el llibre, emetem un vot de confiança i donem suport a una forma de producció, de manera que activem una cadena d’abastament amb la qual beneficiem empreses que potser estan contribuint a l’abús social. El consum responsable ha de ser un consum conscient, i amb cada nova actitud que no afavoreixi empreses criminals anirem afeblint el sistema depredador. Evidentment, els poderosos ens intentaran manipular i convèncer de comprar aquí o allà. Però no hi veig altra solució. I aquí ens hem de convèncer que el canvi és positiu i no fer tant cas del que ens dicten els mitjans de comunicació fàctics per explicar a la gent el que passa.

Oliveres, Arcadi. 2021. Paraules d’Arcadi. Barcelona: Angle Editorial. Fragment del llibre.


Deixa un comentari

Em dic A.

Avui el fang està sec i polsegós, i el vent me’l fica als ulls. A més, avui és el meu aniversari, o almenys això em penso. He preguntat a un adult si avui és tres de juliol i m’ha dit que és possible. I és que el tres de juliol és el meu aniversari. De fet, crec que sí, que el tres de juliol és el meu aniversari. Sí, n’estic segur. Tindré deu anys… Tinc deu anys! N’estic segur. He hagut de memoritzar tantes coses, i no és gens fàcil no descomptar-se de dia. Però el meu aniversari no se m’oblidarà mai més. No recordo quin dia és l’aniversari de la mare ni el del pare, però en recordo els noms. Complets. Fins i tot recordo els noms de les meves germanes, i estic bastant segur que també en recordo els aniversaris. Recordo les meves germanes. I la casa. Casa nostra. Recordo els diners que l’oncle em va ficar a la butxaca abans de pujar a aquella barca que era plena de desconeguts. Quan em vaig adormir, tenia els diners a la butxaca, i quan em vaig despertar, havien desaparegut. I també havien desaparegut les meves germanes, i els pares.

Però no hi vull pensar, en això. Ni en aquell home que em va amenaçar amb un ganivet i em va robar la motxilla. La motxilla amb el mòbil… El mòbil, i els papers. El mòbil ple de fotos de les meves germanes, els pares i els amics, i els seus números; vídeos, música, totes les coses bones de la meva vida. I els papers, uns papers que ara podrien demostrar a tothom que avui és el meu aniversari, uns papers on hi havia els noms complets de la mare i el pare, el nom del nostre poble, i tot el que cal saber sobre la meva història, totes les coses que estic començant a oblidar. Per això aquí ningú no sap que avui és el meu aniversari. Per tant, aquí ningú no em farà cap regal. Si algú em donés una targeta d’aniversari, l’ensenyaria als guàrdies i diria: “Ei, mireu! Em creieu, ara? El meu nom! La meva edat! Aquí, a la targeta d’aniversari! Aquesta és la prova!”. Per això us volia explicar la meva història, perquè els guàrdies diuen que tot el que passa s’ha de documentar. Però no explicaré la història del meu passat: explicaré la meva vida d’ara, aquí al camp, d’avui endavant. El dia que faig deu anys. Vet aquí la meva història…

Tasane, Steve. 2021. Em dic A. Pontevedra: Kalandraka editora. Fragment adaptat.


Deixa un comentari

Totes les fades del Regne

La Camèlia va entrar i va tancar bé la porta darrere seu. Es va treure les sabates i, després de posar-se les sabatilles, va encendre el foc i va preparar-se una coseta senzilla per sopar. En acabat, mentre el cassó amb la xocolata s’anava escalfant, es va aturar davant la prestatgeria on guardava el que considerava el seu tresor més gran: la seva col·lecció de llibres de contes, que havia acumulat al llarg de tota la seva vida i que mai no es cansava de llegir i rellegir, tot i que ja se’ls sabia de memòria. Alguns d’aquells relats apareixien en recopilacions diverses, però a la Camèlia li agradava assaborir-ne els matisos, les diferències que es podien apreciar entre una versió i l’altra, les interpretacions que variaven segons cada text, segons el lloc o l’època. Gaudia descobrint contes que feien referència a algun esdeveniment en el qual ella mateixa havia participat o del qual havia sentit parlar, o bé aquells que narraven els fets ocorreguts a algú que coneixia. Seguia amb gran interès cada canvi que es produïa en la tradició, i li agradaven especialment els contes més antics, els més propers a la font original. Però, a mesura que passaven els anys, cada vegada era més difícil trobar-ne. Cada nova generació reescrivia la tradició i relatava la seva pròpia interpretació de les històries que havia sentit explicar als pares o als avis.

Tanmateix, la Camèlia trobava que tots els contes eren meravellosos en totes les seves versions. El fet de trobar-hi variacions no la molestava. Era ben conscient, per exemple, que molta gent atribuïa a l’Orquídia, l’Azalea o la Magnòlia moltes de les coses que en realitat havia fet ella, però aquella circumstància més aviat la divertia. Al capdavall, en tots aquells contes la fada padrina era sempre… la fada padrina, i prou. Sense nom, sense història i sense descripció. A vegades es feia referència als bonics vestits que duia la fada, o al seu palau de cristall; era obvi que aquests detalls encaixaven més amb les circumstàncies de l’Orquídia que no pas amb les d’ella. Però la Camèlia ho trobava natural; al cap i a la fi, cap mortal no havia visitat mai casa seva. Potser es pensaven que totes les fades vivien, igual que l’Orquídia o la Magnòlia, en palaus elegants i fastuosos. I la Camèlia també s’ho hauria pogut permetre, naturalment; la màgia donava per a això i per a molt més. Però el cas era, ras i curt, que preferia la seva caseta al bosc. No tenia més misteri.

Laura Gallego. 2015. Totes les fades del Regne. Editorial Montena. (Fragment)


Deixa un comentari

El rossinyol

A la Xina, com sabeu molt bé, l’Emperador és xinès, i xinesos són també tots els que l’envolten. Ja fa molts anys que va passar el que ara us explicaré, i per això val la pena que ho escolteu, abans que la història no quedi oblidada.

El palau de l’Emperador era el més esplèndid del món sencer. Tot el que hi havia era tan preciós i fràgil, que calia tenir molta cura per a no trencar res. El jardí estava ple de flors meravelloses, i de les més belles en penjaven campanetes de plata que sonaven perquè ningú pogués passar de llarg sense fixar-hi. En el jardí imperial tot estava molt ben pensat. Era tan extens que el mateix jardiner no en tenia idea de fins on arribava. Si caminaves, arribaves al bosc més esplèndid que et puguis imaginar, ple d’arbres immensos i grans llacs. Aquell bosc arribava fins al mar, i allà hi vivia un rossinyol que cantava tan meravellosament, que fins i tot el pobre pescador, que havia de feinejar contínuament quan a la nit sortia a retirar les xarxes, s’aturava uns minuts per a poder escoltar amb molta atenció els seus refilets.

«Déu meu, què n’és de bonic!», exclamava; però després havia d’atendre les seves xarxes i oblidar-se de l’ocell; fins a la nit següent, que, en arribar de nou al lloc, repetia: «Déu meu, què n’és de bonic!».

De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n’admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: «Això és el millor de tot!». I de tornada a les seves terres, els viatgers en parlaven, i els savis escrivien llibres i més llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí, però sense oblidar-se mai del rossinyol, a qui feien grans lloances; i els poetes componien poemes inspiradíssims sobre el rossinyol que cantava en el bosc, al costat del mar.

Aquells llibres es van escampar per tot el món. De fet, n’hi ha que van arribar a les mans de l’Emperador. Us l’imagineu assegut en la seva butaca d’or, llegint i llegint? Doncs això és el que feia molt sovint i, de tant en tant, també feia amb el cap un gest d’aprovació, perquè estava molt satisfet de llegir aquelles magnífiques descripcions de la seva ciutat, del seu palau i del seu jardí. «Però el millor de tot és el rossinyol», deien els llibres.

«Què és això?», va pensar l’Emperador. «El rossinyol…? Mai n’he sentit a parlar. Com és possible que hi hagi un ocell com aquest en el meu imperi i precisament en el meu jardí? I com és que ningú me n’ha informat abans? I que jo m’hagi d’assabentar d’aquestes coses pels llibres!»

El rossinyol. Fragment adaptat del conte de Hans Christian Andersen


Deixa un comentari

I tu, d’on ets?

Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per a instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han preguntat si em sentia «més aviat francès» o «més aviat libanès». I sempre contesto el mateix: «Ambdues coses alhora!» No és per un desig d’equilibri o equitat, sinó perquè si contestés altra cosa mentiria. Si sóc qui sóc i no un altre és perquè em trobo en la frontera de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat. Seria més autèntic si em negués una part de mi mateix?

A aquells que em fan aquesta pregunta els explico, doncs, pacientment, que vaig néixer al Líban que vaig viure allà fins als vint-i-set anys, que l’àrab és la meva llengua materna, que és en les traduccions a l’àrab que vaig descobrir per primera vegada a Dumas, Dickens i Els Viatges de Gulliver, i que és en el meu poble de la muntanya, el poble dels meus avantpassats, on vaig tenir les meves primeres alegries de nen i on vaig escoltar algunes històries que inspirarien més tard les meves novel·les. Com podria oblidar-lo? Com podria mai esborrar-lo? Però, per altra banda, fa vint-i-dos anys que visc en terra francesa, bec la seva aigua i el seu vi, les meves mans acaricien cada dia les seves velles pedres, escric els meus llibres en la seva llengua: per a mi no serà mai una terra estrangera. Mig francès, doncs, i mig libanès? En absolut! La identitat no es pot compartimentar, no es divideix ni en meitats ni en terços, ni per zones separades. No tinc diferents identitats, només en tinc una, feta de tots els elements que li han donat forma, en una «mescla» especial que no és mai la mateixa per a un altre.De vegades, quan he acabat d’explicar, amb mil i un detalls, per quines raons precises reivindico plenament el conjunt de les meves pertinences, algú se m’acosta per murmurar, posant-me la mà damunt l’espatlla: «Heu fet bé al parlar així, però al fons del fons, què us sentiu més?»

Durant molt de temps, aquesta interrogació insistent m’ha fet somriure. Avui ja no em fa tanta gràcia. Perquè em sembla que revela una visió dels homes força estesa i al meu entendre, perillosa. Quan em demanen què sóc «en el fons del fons de mi mateix», es dóna per suposat que hi ha, «en el fons del fons» de cadascú, una sola pertinença important, la seva «veritat profunda», per dir-ho així, la seva «essència», determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta de la seva trajectòria d’home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la seva sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva, no contés per res. I quan s’incita els nostres contemporanis a «afirmar la seva identitat», com tan sovint es fa avui, el que se’ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caràcter religiós, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres.Si algú reivindica una identitat més complexa, es troba marginat. Un jove nascut a França de pares algerians porta dins seu dues pertinences evidents, i hauria de ser capaç d’assumir-les totes dues. He dit dues per a simplificar, però els components de la seva personalitat són molt més nombrosos. Tant si es tracta de la llengua com de les creences, la manera de viure, les relacions familiars, els gustos artístics o culinaris, resulta que les influències franceses, europees, occidentals, es barregen dins seu amb influències àrabs, berbers, africanes, musulmanes… Una experiència enriquidora i fecunda, si aquest jove se sent lliure de viure-la plenament, si se l’anima a assumir tota la seva diversitat; per contra, el seu desenvolupament pot ser traumàtic, si cada vegada que s’afirma com a francès hi ha qui el mira com un traïdor, fins i tot com un renegat, i si cada vegada que defensa els seus lligams amb Algèria, la seva història, la seva cultura, la seva religió, xoca amb la incomprensió, la desconfiança o l’hostilitat.” (…)

Amin Maalouf. Les identitats que maten. Barcelona: Edicions La Campana.


1 comentari

La platja dels inútils

Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil. Ho vaig dir ahir a classe. A la professora se li va ficar al cap preguntar-nos què volíem ser de grans. Futbolistes, youtubersgamers, metges, astronautes… Un parell van dir que volien ser mestres. I quan em va tocar a mi vaig ser sincera:

—Jo vull ser inútil.

Tothom va riure. Amb ganes. I la Núria, la mestra, es va enfadar moltíssim. Va pensar que intentava riure’m d’ella, rebentar-li la classe o una cosa d’aquestes. Està clar que ningú no em va entendre. Per això la setmana que ve tenim hora per parlar amb la directora de l’escola. Vindran els meus pares! Quin horror. He decidit escriure-ho tot per aclarir-me les idees i així, quan arribi el moment, poder explicar-me bé. Suposo que sempre serà més fàcil si començo pel començament.

M’agradaria dir que els meus pares són genials. Però mentir no hi ajudaria. M’estimo molt els meus pares, molt. Però no han complert ni una de les promeses que em van fer quan vam venir a viure aquí, ja fa gairebé dos anys. Aquesta és la meva llista de somnis trencats: una cabana a l’arbre del jardí, un gos, una peixera d’aigua dolça, passejar amb bici tots tres junts almenys un cop per setmana, una piscina petita a sota la parra. Potser, però, hauria de tornar a començar i explicar on és «aquí».

Aquí és a la fi del món. Allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com hauria dit el meu avi. Allà on el vent fa mitja volta. Un poble molt petit, al final d’una carretera estreta que es desvia moltíssims quilòmetres de l’autopista i s’endinsa en camps i boscos fent ziga-zagues infinites. No té estació de tren. Ni parada d’autobús. No té ni un sol semàfor. Ni cinema. Ni teatre. No té fibra òptica. De fet, si vols sortir del poble només tens dues opcions: retrocedir sobre els teus passos o tirar-te al mar.

 Àlex Nogués. 2019. La platja dels inútils. Akiara Books. (Fragment adaptat)