Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Podries (Joana Raspall)

Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre… Un altre país fóra casa teva, i diries “sí” en un altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort o potser més pega… Tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre. Podries…, podries… Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva.


Deixa un comentari

Mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). I parlo del coll-verd brunzint per l’aire com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo —Virgili amic— de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses). Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l’aigua en el record.

Parlo d’un riu mític i remorós és un poema de Gerard Vergés


Deixa un comentari

Literatura i arquitectura

Mercè Rodoreda sempre ha descrit molt bé els carrers i cases de la seva època. L’arquitecta Núria Moliner ens ensenya una casa reformada seguint les descripcions dels seus llibres. La reforma ha volgut valorar els espais que en l’època modernista eren molt utilitzats, com la galeria, les torratxes i les terrasses que aboquen sempre al punt culminant de moltes cases modernistes: el jardí. Per cert, molt sovint, les torratxes servien per poder veure el mar. Ara, però, en molts casos això ja és impossible perquè les ciutats han crescut molt i a on hi havia camps ara hi ha edificis molt alts. Això no obstant, cal recordar sempre que allà a on no arriba l’arquitectura, tenim els llibres per poder imaginar.

“Poc dies abans d’anar a París, Valldaura dugué la Teresa a veure la torre. Fontanills els acompanyà. Així que baixaren del cotxe la Teresa es quedà tan parada que només tingué esma de dir: «Déu meu, sembla un castell!» Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda; al fons, alta de tres pisos, amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda, coberta d’heura amb les fulles que ja s’anaven tornant vermelles, la casa es retallava sobre un cel de tardor. Feia vent i els tres graons que pujaven fins a l’entrada estaven mig colgats de fulles. A un costat, tocant a la porta, hi havia dues gerres grosses, vernissades, plenes de terra, i uns quants testos amb plantes mortes. Valldaura aixecà el bastó i, assenyalant la terrassa aguantada per quatre columnes de marbre rosa que protegia el cancell, digué: «La faré cobrir de vidres i a l’hivern hi podrem prendre el sol». Fontanills ficà la clau al pany i forcejà una estona: «Tot està rovellat, senyor Valldaura; però ja ho anirem adobant.» El vestíbul, de tan gran, semblava una sala de ball i, a la banda esquerra, una escala d’un sol ram, amb la barana de ferro forjat, pujava en corba fins al primer pis. Anaren resseguint totes les habitacions; hi havia parets amb tires de paper desenganxades i la pudor d’humitat ofegava. A les torratxes s’hi anava des del tercer pis per unes escales molt estretes de graons alts; en el primer replà hi havia una porteta que donava a la teulada…” (Fragment de Mirall trencat)


Deixa un comentari

Un tresor a les mans

A la taverna de Kir Leonida, cap cansament, cap brutalitat, cap tristor, ja no hi havia res que pogués vèncer la meva decisió de treballar i suportar la vida. Un home enfonsat m’acabava de posar un tresor a les mans: cada pàgina contenia un món de coneixements; cada paraula m’obria horitzons insospitats. I, a sobre, hi havia el meravellós descobriment que acabava de fer tot sol de l’ordenació de les paraules classificades per ordre estrictament alfabètic, que va despertar-me l’ambició d’encertar a la primera, sense vacil·lacions, el punt exacte en què es trobava la paraula que buscava! Sovint, les sorpreses que em revelava la meva «bíblia» eren més fortes que la necessitat de trobar un mot, i aleshores oblidava completament el mot, i la lectura, i la taverna amb les seves infàmies, i el temps que tenia mesurat amb comptagotes, i lliscava, en un encadenament apassionat, d’una pàgina a l’altra, d’una ciència a una altra ciència, d’una filosofia a una altra filosofia, d’un fet històric mig conegut a un altre que ignorava del tot, d’una biografia que em deixava bocabadat a una altra que em feia saltar les llàgrimes, constantment enviat del principi del volum al final i del mig a les puntes. Robant hores de son, mentre els meus companys roncaven al llit, m’atipava de coneixements voluptuosos, a la llum d’una espelma encesa sota un paraigua obert que per prudència, a més, cobria amb els meus parracs. Arraulit, amb el nas davant de la petita flama fumejant, canviava d’univers cada minut, fins que la porta es va obrir d’una revolada i el Manant, a cops de puny, va derruir la meva laboriosa instal·lació i em va fer tornar a la terra.

Panait Istrati, Els meus començaments. Barcelona: Editorial minúscula, 2016. (Fragment)
Traducció d’Anna Casassas. Font: Visat, 25 (maig 2018)


Deixa un comentari

Sota les pedres

Al camp, els meus avis treballen de sol a sol. A vegades els acompanyo una estona. Regiren la terra quan creuen que ha de respirar. Passegen entre les plantes i les verdures observant-ne les fulles, les tiges, les flors i els fruits. Espien els insectes i d’altres animals voraços comprovant que cap d’ells no s’hagi amagat, mimetitzant-se en una cantonada, fent veure que no hi és. Quan t’atures a mirar el camp, els veus bullir d’una vida que sap moure’s ràpidament com un llamp, però que també sap demorar-se en esperes interminables. A les nits de primavera, als marges dels camps, hi brillen les lluernes. Són espurnejos tan fugissers que, quan els veus, dubtes de si no els has imaginat. De vegades les lluernes no tenen ales. El meu avi em diu que aleshores es diuen cuques de llum. Aquestes lluernes emeten una llum constant, són un botó al costat de la sendera. Il·luminen la nit. Com un far. Darrere els camps hi ha el bosc. El bosc dels castanyers que porta a les pastures. Allà, un cop d’any, en època de sega, ens quedem tots a dormir sota els estels.

Squilloni, Arianna. 2020. Sota les pedres. Barcelona: Akiara books. Fragment del llibre.


Deixa un comentari

Les paraules inútils

Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I, és clar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits i, després d’una oració —en veu baixa—, vaig estirar la cadena.

—No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven —em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.

Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí, després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota.

—Fa mal mirar-la —deia la mare mentre tapava els ulls al meu germà.

Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, però em feia vergonya anar pel carrer al seu costat i que algú, un company d’escola, pogués ridiculitzar-me perquè la meva paraula —la que havia regat amb tant de delit— feia fàstic lletra a lletra.

No em va quedar altre remei. No en vaig voler saber res més, de les paraules. Em feien por, potser perquè s’assemblaven força a mi. La vida no hi cap, dins de les paraules. I em vaig tancar durant molts anys en un parèntesi. Els versos em feien vomitar, els punts suspensius m’angoixaven…

Però va arribar el vespre d’anar-me’n de casa, d’acomiadar-me dels pares, de dir adeu als amics. D’entre tantes caixes de la mudança, vaig recuperar el jardí perdut i l’última paraula de l’avi que quedava. Potser va ser un atac de nostàlgia feridora, o un esperit de poeta decadent, però me la vaig endur. Encara feia bona olor.

I sense voler, sense regar-la, va créixer forta i dolça, feble i salada, i es va reproduir en petites paraules absurdes i va impregnar les parets d’aquest meu pis des d’on us escric ara. I es va convertir en una finestra, en una nit, en un petó, en el meu avi.

I ara que tinc tota la casa plena de paraules, ara que tot rima, ara que ja hi sou tots, ara, ja no puc dir res.

Artigau i Queralt, Marc. 2019. Les paraules inútils. Barcelona: Fanbooks. Fragment del llibre.
Photo by Mali Desha on Unsplash


Deixa un comentari

Mistos

Una illa enganxada pels pèls a terra ferma, com una dent que belluga lligada en un fil, es diu «península». A la península d’aquesta història hi ha un far, un far gris i alt, amb un llum que cada nit dona voltes per damunt d’una petita ciutat costanera perquè cap vaixell s’estimbi contra una roca amb molt mala bava que hi ha al bell mig de la badia. Així la nit sembla una mica menys fosca, i la immensitat de la terra i del mar, una mica menys enorme.

A la casa del far hi viu el faroner Augustus amb la seva filla. Tenen un hortet i una platja pedregosa on sempre hi va a parar alguna cosa. Abans s’hi passaven nits senceres mentre el llum donava voltes damunt del seu cap; l’Augustus encenia una foguera i del port venien vaixells amb pirates que s’asseien al voltant del foc, menjaven peix rostit i cantaven fins a trenc d’alba. Cantaven cançons sobre el beure i el menjar, cançons tristes carregades d’enyorança, i també cançons terribles sobre els secrets del mar que a la nena li feien por i la posaven contenta alhora, i per això sovint s’enfilava a la falda de la mare. Però ara ja no venen mai pirates, i el pare ha deixat de fer fogueres.

A bocafoscant el llum ja ha d’estar encès. Sempre l’encén la nena. Cada vespre puja els seixanta-un graons, obre la porteta rovellada de la coberta de la lent, encén la metxa, engega el mecanisme que fa girar la lent, tanca la porteta i llestos. (…)

Schaap, Annet. 2020. La nena del far. Lleida: Pagès editors. Fragment del llibre


Deixa un comentari

Simfonia de tardor

El compositor Marc Giralt mirava el riu des de dalt del pont. El Segre passava als seus peus a una velocitat intensa. Les darreres pluges de tardor n’havien incrementat el cabal. Els còdols quedaven gairebé tapats sota la superfície de l’aigua i representaven petits obstacles al seu curs, com també les truites que jugaven a remuntar la força del corrent. Pensava que el decurs de les vides humanes tenia alguna cosa d’aquella visió. Un camí aquàtic que demostrava que tot en el fons és líquid, flexible. Tenia el convenciment que els fets es viuen com un fluid i es recorden amb l’estranya solidesa d’una llum que els il·lumina dins l’aigua. Els còdols eren els petits o grans obstacles del flux vital. Els peixos que remuntaven simbolitzaven la temptació que sentim els humans, a vegades, d’anar enrere, de descaminar allò viscut. No hi havia, però, marxa enrere. Estava convençut que el destí consistia sempre a anar endavant i que el record hi pactava la quimera d’aturar sensacions, sentiments, moments concrets que omplien l’esperit com si es tractés de la descoberta de l’eternitat. “La paraula els sig­nifica, els dona una capacitat de supervivència inusi­tada”. Li agradava pensar en veu alta, mantenir amb ell mateix llargs soliloquis, convençut que aquesta dialèctica íntima alimentava després les notes que creava damunt la partitura. Una mena de font d’inspiració de caràcter de vegades socràtic i sovint peripatètic. “Potser no pot salvar la fi de la nostra experiència com a éssers vius, però la posa en valor, l’expressa per arribar més enllà de l’espai de la vida que ens és donada”.

Llorca, Vicenç. 2021. Simfonia de tardor. Barcelona: Columna edicions. Fragment del llibre


Deixa un comentari

Tot sol

Estirada, ahir a la nit pensava com podria trobar una casa per a l’ànima, una casa on l’aigua no tingui set i el pa no sigui dur com un roc. Se’m va acudir una cosa i no crec pas que m’equivoqui: i és que ningú, ningú, de debò, ningú se’n pot sortir tot sol, aquí. I és que sol, tot sol, no hi haurà ningú, ningú, de debò, ningú que se’n surti, aquí. I ara, si pares l’orella, t’explicaré el que sé. Sé que els núvols congrien tempesta, sé que el vent bufarà fort i que la raça humana pateix, i en sento els laments i els plors: perquè ningú, ningú, de debò, ningú se’n pot sortir tot sol, aquí. I és que sol, tot sol, no hi haurà ningú, ningú, de debò, ningú, que se’n surti, aquí.

“Tot sol” de Maya Angelou. Traducció: Maria Cabrera