Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella amb portes vidrieres de vidres fumats i rivets de laca blancs. Un metre d’alçada per un metre cinquanta d’amplària. Tres prestatges de vint. Vàrem rompre la guardiola de terrissa i tot un capvespre de gener per anar a comprar-la. Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus, William Faulkner, Virginia Woolf, Víctor Català, Carson McCullers i James Joyce amb el seu Retrat d’un artista adolescent que em va crear una úlcera a la ploma. A poc a poc deixava de ser moble i passava a Santuari. La llibreria. Les pregàries de la nit les feia davant el cor obert de la fusta i no davant el Cordejesús amb els ulls girats de damunt la capçalera del llit. A la mare, que no havia obert mai un llibre, també l’amarava de devoció. La llibreria. Llibres a una casa de pobres! Religiosament es cuidava que la pols no es fiqués per les escletxes i envaís el paper. Que els polls dels llibres no espipellessin les lletres. En canvi el pare calcigava estufera quan hi passava per davant. Satisfet d’haver pogut comprar la mar a la seva filla.

Antònia Vicens i Picornell, Lovely. Palma: Editorial Moll, 2009.


Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2019

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per tal de celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Música de l’ànima teixida amb paraules”. Us el fem arribar perquè el pugueu llegir i, sobretot, perquè pugueu gaudir els seus sons i la seva dolça melodia, tot recordant el que deia Tagore, que “la poesia és el ressò de la melodia de l’Univers en el cor dels humans”. Visca l’arribada de la Primavera, visca la Música i visca la Poesia!


Deixa un comentari

L’atac dels llops

L’hivern havia estat dur, però havia afavorit la fugida d’aquell home. Malauradament, en aquell precís instant, va ressonar un udol… Era el rugit d’una fera. S’acostava o s’allunyava? La foscor no li ho permetia saber. S’aturà un instant i escoltà. Ja no hi havia cap dubte: una bandada de llops s’acostava, i era possible que haguessin sentit la presència d’una criatura humana. El perill era molt gran. Afamats després d’un hivern rigorós, els llops són veritablement terribles. L’única solució era fugir precipitadament. Els rugits van esclatar a menys de vint passes. El fugitiu es girà amb el revòlver en una mà i el bastó en l’altra. Seria millor no disparar, per no atraure l’atenció dels agents que poguessin rondar pels voltants. Després d’alliberar el braç dels plecs del seu caftà, un ràpid molinet aturà els llops més propers. Un d’aquests, però, li saltà al coll. Afortunadament, el va fer rodolar per terra d’una bastonada. Això no obstant, n’eren sis, nombre suficient perquè no els aturés la por. Si feia un pas en fals, tot estaria perdut… Seria esqueixat per les furioses bèsties.

La pluja havia cessat i el camp estava embolcallat en una lleugera boira. Els llops es llançaren sobre la seva víctima, que els rebutjava a cops de culata. Malgrat tot, els animals responien amb dentegades i esgarrapades. De sobte, per ventura, l’home s’entrebancà amb una escala. S’agafà dels travessers i començà a pujar just en el moment en què els llops es llançaven contra ell per última vegada… Algunes mossegades li van esquinçar el cuir de les botes. L’escala cruixia sota el seu pes i oscil·lava… Es trencaria? Si era així, tota esperança estava perduda. Però l’escala resistí i va poder arribar als últims esglaons amb l’agilitat d’un gabier. Tot seguit s’agafà a una peça de fusta que sobresortia. L’home ja era fora de l’abast dels llops, que feien salts al peu de l’escala, llançant udols espantosos.

Jules Verne. Un drama a Livònia, RBA, Barcelona, 2003. (Adaptació lliure)


2 comentaris

L’acte darrer (Joan Vinyoli)

Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d’herba tocada per l’esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m’adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides inútils, que el celler està buit —car hom beu molt—, de restes de vianda ja freda als plats –car hom menja a deshora, de pressa i malament—, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s’extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou de cremar bé. I mentre sec al balancí, d’esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d’emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d’amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d’un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l’arbre del cant fins a l’orella casta d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d’Apol·lo, i una calitja d’or tremola davant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m’espantaré del fred que ha d’arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrere de tot, covardament, com l’atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix.

Joan Vinyoli, Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62, 2001.


Deixa un comentari

La plaça del Diamant

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa… Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?

Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Edicions 62, 1982 (fragment)


Deixa un comentari

Sara i Jeremies

Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posés en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies, Barcelona: Proa, 2002 (fragment)


Deixa un comentari

Ànimes solitàries de pedra

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana… No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.

Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

Maria Skiadaresi, Temps groc, Atenes: Pataki, 1999 (fragment)
Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Font: Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català


Deixa un comentari

La poesia (Marc Granell)

Ja fa molt que el 21 de març va ser proclamat, per la UNESCO, Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo, en aquesta edició (la desena), el poeta valencià Marc Granell ha escrit el poema “La poesia”, que ha estat traduït a trenta llengües, entre les quals hi ha les altres llengües oficials a Catalunya i algunes altres escollides d’entre les parlades al país. Us el fem arribar amb antelació perquè el pugueu gaudir i, sobretot, perquè en feu difusió. Perquè la poesia “és foc, és neu, és pont, és riu, és mar i és senda”, us convidem a obrir el vostre cor a la paraula, a l’art i a la cultura.

[ Descarrega’t el Fulletó del Dia Mundial de la poesia 2018 ]

Font: Institució de les Lletres Catalanes


Deixa un comentari

Compañeras (videopoema)

Lo mejor que puede hacer un hombre cuando ve a una mujer besar a su hijo, cuando ve a una mujer romperle la cara al invierno y partirse la espalda por el resto, es apartarse, observar atentamente, ponerse en pie. Decía Escandar que, mirara donde mirara, solo veía mujeres luchando, mujeres cargando, mujeres abriendo, mujeres curando, madres que se crujen el alma agachándose para quitar las piedras que le salieron a tu camino, para que yo no tropiece.

Las verás siempre dispuestas, lobas que amamantan, cuidan a sus cachorros, cuidan todo, madres de brazos abiertos, de pecho abierto, de alma abierta. Son perfectas por el simple hecho de existir, de haber nacido, de devolver ese regalo dando a luz otra vida. Deberías aplaudir al verlas pasar, limpiando el mundo, con sus hijos, con febrero a la espalda, a cargo de la casa, a cargo de la producción, a cargo de la vida. Están en todas partes, abriendo el camino, trayéndote luz, borrando de tu frente los fantasmas.

Mujeres a las que les clavan los codos para que no asciendan en el orden social fijado por los hombres porque se deben al hogar. Mundo de hombres, mujeres frenadas, mundo patriarcal, mundo enfermo, mujeres lanzadas afuera, mujeres sin edén, limitándose a amar, a ver la distribución desigual del poder y a seguir amando. Mujeres que aman, división sexual del trabajo, mujeres que aman, obstáculos para avanzar, trabajos no remunerados (querer y callar), mujeres que aman, competentes pero que no destaquen, mundo patriarcal, mundo enfermo, mundo enfermo, mundo enfermo. Mujer anuncio para que tú disfrutes, para que tú la mires, mujer objeto. Mujer bombardeada: la dictadura de los cosméticos, complejos y más complejos, ventas y más ventas.

Mujeres a las que obligamos a ser madres, amantes, florero, costilla, Cenicienta, cocineras, putas, educadoras, costilla de Adán, felpudo, veinticuatro-siete, siempre perfectas, costilla y culpable, pecado original, siempre preparadas como yo lo desee, como deseen los hombres, siempre a mano; y no solo costilla, y no solo María Magdalena, y no solo burdel, también burka, Juana “la Loca”, también ablación, Juana de Arco, matrimonios acordados, también Penélope, Casandra, también Pandora, también la culpa, no solo costilla.

Violencia doméstica, con golpe o sin él, justificaciones, costumbres, excusas, normas sociales aceptadas, aceptadas por todos porque no tenemos el valor de reanudar el mundo con ellas al mando, con nosotros al mando, con todos al mando. Tribunales que exculpan. Si no las ves eres un imbécil. Están luchando, partiéndose el alma por todos. Muchos lo dicen: que si ellas gobernaran el mundo no habría guerras. Ninguna impulsaría matar al hijo que otra mujer hubiera llevado en su vientre porque solo ellas conciben el dolor sin fin de perder a un vástago. Nunca despojarían a otra madre del milagro de serlo. Nunca. Nunca lo harían.

Yo solo quiero que descansen, que las dejemos descansar, que este siglo, poco a poco, les devuelva lo perdido, sus horarios, que dejen de limpiar nuestro camino, de resolver nuestro crucigrama, que ya tienen bastante con los suyos, sus fantasmas, que olviden ya los míos, los tuyos.

El espejo de Frida, el espejo de Szymborska, el espejo de Rosa Parks, las madres de la Plaza de Mayo, Mafalda, Femen, Simone de Beauvoir, madres en lucha contra la historia, las manos de la madre Teresa de Calcuta, Indira Gandhi, Victoria Kent y su mirada al preso. El ejemplo, la senda marcada. Madres, mujeres, hermanas, parejas, compañeras, eternas, compañeras, milagro, compañeras, sin dueño, compañeras, siempre, compañeras.

Marwan, Todos mis futuros son contigo, Barcelona: Planeta, 2015