Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Fills del Nil

El Nil no és un riu. El Nil és molt més. El més gran dels rius africans és el cor de centenars de pobles i el testimoni infatigable de l’ascens i l’ocàs de les dinasties de faraons més poderoses. El Nil brolla d’allò més profund de l’Àfrica i al llarg de 6.650 quilòmetres esquiva muntanyes, pantans i deserts fins a arribar a la Mediterrània. El seu nom evoca secrets ocults en piràmides o cambres subterrànies i alimenta l’orgull de civilitzacions mil·lenàries que avui encara lluiten per sobreviure. A l’antiguitat, el riu que no tem el Sàhara fins i tot va ser venerat com un déu anomenat Hapy.

El Nil no és un riu. El Nil és un tros d’ànima de la cultura occidental. Perquè, en l’esdevenir de la història, el riu de rius ha estat per damunt de tot una oportunitat. El Nil és el misteri que ens va fer viatjar i ens va convidar a aprendre dels altres. (…) El Nil és avui la pau del nord d’Uganda, però també la guerra del Sudan del Sud; és la vida de les valls d’Etiòpia i la mort als calabossos d’Egipte o el Sudan. És dictadura, desigualtat, progrés, esperança i ànsies de llibertat. És també el somni d’una revolució. Però, malgrat les cicatrius, el Nil continua sent el bressol del mestissatge de les grans cultures africanes i mediterrànies d’ahir i d’avui. Tots som fills del Nil.

Aldekoa, Xavier. Fills del Nil. Barcelona: Ara Llibres, 2017


Deixa un comentari

El que cal fer quan es té por

La por és un gripau molt gros. Un gripau que dorm a dins nostre. De vegades es desperta i comença a saltar dins el pit. En aquests casos, és inútil intentar parlar amb ell per mirar de calmar-lo, perquè comença a fer salts encara més grans: del cor a la gola, de la gola a la panxa, de la panxa al cap… Diu el meu avi que l’únic que es pot fer en aquests casos és posar-se a cantar. Quan comences a cantar, el gripau es queda molt sorprès, i vol saber d’on ve la cançó. Després, es queda quiet i hi posa molta atenció, perquè li agafen ganes d’aprendre-la. Però els gripaus no han nascut per a la música, i de seguida se’n cansa i li comença a agafar la son. En un tres i no res, s’adorm, i llavors la por se’n va i ens quedem tranquils.

Landa, Mariasun. Els secrets de la Iholdi. Barcelona: Cruïlla, 2006.


Deixa un comentari

Tirallonga de monosíl·labs

Déu:
—I tu, què vols?
Jo:
—Doncs jo sols vull —ei, si pot ser—: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. I un poc de pau. Un poc de pas, un poc de pes i un poc de pis. I un xic de niu. Un xic de pic i un poc de pac —o un xic de sou i un xic de xec. I un poc de sol i un poc de sal. I un poc de cel. Un xic de bé i un xic de mal. Un poc de mel i un poc de fel. I un poc de nit i un xic de por, i un poc de pit un xic de cor i poc de crit. I un xic de llum i un xic de so: un poc de llamp i un xic de tro. Un poc de goig i un xic de bes i un poc de coit. I un xic de gos. I un poc de gas. Un poc del fort i un poc del fluix. I un poc de rom i un poc de fum. Un poc de lloc. I un poc de joc —tres reis, dos nous. I un poc de groc i un xic de gris i un xic de verd. I un xic de blau. Un poc de tren i un poc de nau; i un xic de rem. Un xic de vent. I un poc de neu. I un poc de rou. I un poc de veu —i un poc de vot. I un poc de cant. I un xic de vers. I un xic de ball. I d’art. I d’or. Un poc de peix. I un poc de greix. I un xic de feix. I un poc de gruix. I un poc de carn i un poc de sang; i un poc de pèl. I un poc de fang i un xic de pols. Un xic de flam i un poc de gel. Un poc de sant i un xic de drac. Un xic de risc i un poc de res —i un poc de rus. I un tros de camp i un xic de fruit; un tros de clos prop de la llar amb aus i flors. I un poc de bosc amb pins i brins. I un xic de font. I un xic de riu i un poc de rec i un poc de pont. I un poc de gorg. I un poc de mar i un xic de port. I un poc de llor. Un xic de lli i un poc de cuir i un poc de pell i un xic de fil. Un poc de lluc i xic de suc. I un poc de porc. I un xic de parc. Un poc de gust i un xic de rang. I a més del meu un poc del seu i un xic del llur. Vull ser: ruc?, clerc?, bell?, lleig?, dret?, tort?, gras?, prim?, llest?, llosc?, nou?, vell?, ferm?, flac?, bla?, dur?, buit?, ple?, dolç?, tosc?, sec?, moll?, greu?, lleu?, curt?, llarg?, fosc?, clar?, xaix?, fi? Un poc de tot. I a més, què vull? Un xic de seny. I un poc de temps. I un xic de món. I un poc de sort. I un poc de mort. I un poc de Vós. Ei, si pot ser.

Joan Oliver (Pere Quart), Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.


Deixa un comentari

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella amb portes vidrieres de vidres fumats i rivets de laca blancs. Un metre d’alçada per un metre cinquanta d’amplària. Tres prestatges de vint. Vàrem rompre la guardiola de terrissa i tot un capvespre de gener per anar a comprar-la. Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus, William Faulkner, Virginia Woolf, Víctor Català, Carson McCullers i James Joyce amb el seu Retrat d’un artista adolescent que em va crear una úlcera a la ploma. A poc a poc deixava de ser moble i passava a Santuari. La llibreria. Les pregàries de la nit les feia davant el cor obert de la fusta i no davant el Cordejesús amb els ulls girats de damunt la capçalera del llit. A la mare, que no havia obert mai un llibre, també l’amarava de devoció. La llibreria. Llibres a una casa de pobres! Religiosament es cuidava que la pols no es fiqués per les escletxes i envaís el paper. Que els polls dels llibres no espipellessin les lletres. En canvi el pare calcigava estufera quan hi passava per davant. Satisfet d’haver pogut comprar la mar a la seva filla.

Antònia Vicens i Picornell, Lovely. Palma: Editorial Moll, 2009.


Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2019

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per tal de celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Música de l’ànima teixida amb paraules”. Us el fem arribar perquè el pugueu llegir i, sobretot, perquè pugueu gaudir els seus sons i la seva dolça melodia, tot recordant el que deia Tagore, que “la poesia és el ressò de la melodia de l’Univers en el cor dels humans”. Visca l’arribada de la Primavera, visca la Música i visca la Poesia!


Deixa un comentari

L’atac dels llops

L’hivern havia estat dur, però havia afavorit la fugida d’aquell home. Malauradament, en aquell precís instant, va ressonar un udol… Era el rugit d’una fera. S’acostava o s’allunyava? La foscor no li ho permetia saber. S’aturà un instant i escoltà. Ja no hi havia cap dubte: una bandada de llops s’acostava, i era possible que haguessin sentit la presència d’una criatura humana. El perill era molt gran. Afamats després d’un hivern rigorós, els llops són veritablement terribles. L’única solució era fugir precipitadament. Els rugits van esclatar a menys de vint passes. El fugitiu es girà amb el revòlver en una mà i el bastó en l’altra. Seria millor no disparar, per no atraure l’atenció dels agents que poguessin rondar pels voltants. Després d’alliberar el braç dels plecs del seu caftà, un ràpid molinet aturà els llops més propers. Un d’aquests, però, li saltà al coll. Afortunadament, el va fer rodolar per terra d’una bastonada. Això no obstant, n’eren sis, nombre suficient perquè no els aturés la por. Si feia un pas en fals, tot estaria perdut… Seria esqueixat per les furioses bèsties.

La pluja havia cessat i el camp estava embolcallat en una lleugera boira. Els llops es llançaren sobre la seva víctima, que els rebutjava a cops de culata. Malgrat tot, els animals responien amb dentegades i esgarrapades. De sobte, per ventura, l’home s’entrebancà amb una escala. S’agafà dels travessers i començà a pujar just en el moment en què els llops es llançaven contra ell per última vegada… Algunes mossegades li van esquinçar el cuir de les botes. L’escala cruixia sota el seu pes i oscil·lava… Es trencaria? Si era així, tota esperança estava perduda. Però l’escala resistí i va poder arribar als últims esglaons amb l’agilitat d’un gabier. Tot seguit s’agafà a una peça de fusta que sobresortia. L’home ja era fora de l’abast dels llops, que feien salts al peu de l’escala, llançant udols espantosos.

Jules Verne. Un drama a Livònia, RBA, Barcelona, 2003. (Adaptació lliure)


2 comentaris

L’acte darrer (Joan Vinyoli)

Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d’herba tocada per l’esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m’adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides inútils, que el celler està buit —car hom beu molt—, de restes de vianda ja freda als plats –car hom menja a deshora, de pressa i malament—, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s’extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou de cremar bé. I mentre sec al balancí, d’esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d’emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d’amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d’un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l’arbre del cant fins a l’orella casta d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d’Apol·lo, i una calitja d’or tremola davant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m’espantaré del fred que ha d’arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrere de tot, covardament, com l’atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix.

Joan Vinyoli, Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62, 2001.


Deixa un comentari

La plaça del Diamant

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa… Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?

Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Edicions 62, 1982 (fragment)


Deixa un comentari

Sara i Jeremies

Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posés en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies, Barcelona: Proa, 2002 (fragment)