Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

L’escarabat verd

A popa, Amrith, acompanyat de son pare, va veure com la ciutat s’allunyava lentament i es perdia entre les boires matinals. Quan va ser ja un tros lluny, va córrer cap a la proa i va dirigir la vista vers l’horitzó, vers aquell horitzó blau, on s’ajuntaven el cel i la terra, i que semblava cridar-lo, convidant-lo a l’aventura. I quan es va sentir ja sadollat de la blavor del cel i del mar, i es va haver cansat d’anar d’una banda a l’altra de la nau, seguint amb atenció totes les operacions dels mariners, es va asseure, ell també, en un racó i començà a acariciar lentament l’anell, que hores abans, li havia donat son pare. Se’l va mirar bé, ara, a plena llum del dia. Ell l’havia vist sempre al dit de son pare, però mai no l’havia pogut observar tant de prop. Era una pedra que tenia forma d’escarabat, i a la part de la panxa, que era plana, duia gravat un dibuix, un home lluitant amb un lleó. Damunt del cap del lleó es veia una estrella de sis puntes, i a sota els peus dels lluitadors un camp gravat, figurant la terra. Era un segell antiquíssim, d’origen egipci, que havia comprat un dels avantpassats de la família, quan encara vivien a Tir, i era, sobretot, la cosa més important que posseïa el pare d’Amrith com a comerciant. Amrith va estrènyer amb força l’anell dins la mà i es va prometre de bell nou que el guardaria com el tresor més gran.

Mercè Canela. L’escarabat verd, Barcelona: La Galera, 1977, (fragment)


Deixa un comentari

L’arbre de Nadal

Enguany per Nadal penso guarnir un arbre tot especial. No el faré pas al rebedor: el plantaré dins el meu cap, on no hi ha teulat i podrà pujar ben alt i ben sa. Serà un gran avet amb mil de branques i ben verd, el més bell del món, ple de regals encisadors d’aquells que mai són als aparadors: un raig de sol per al pardal que tremola, una catifa de violes per al prat gelat, la solució del problema més enrevessat per als escolars, una bona paga per al jubilat, doble mesada per al mestre pacient, l’oli barat i el pa regalat per a tota la gent; i també una muntanya de jocs i joguines en els quals, en lloc de les etiquetes amb preu, hi podrem veure els noms dels nens i les nenes, d’aquí i d’arreu, que mai no han tingut res per Nadal i que mai no han sabut què és un regal. Perquè si un sol vailet resta sense festa, ni que només sigui un sol petit que a qualsevol lloc del món, qui sap on, plora la vida amb pena i delit, llavors Nadal esdevé una gran mentida i s’ha de fer tot nou, com una divisió quan no surt la prova del nou.

Poema de Gianni Rodari (adaptació)


Deixa un comentari

L’Ocell de foc

Al capdamunt de la carena ens esperaven els altres membres de la colla. (…) Els arbres eren gairebé tots de color groc i les fulles de color rogenc; la tardor era el temps que més m’agradava d’anar pels boscos. Hi havia tots els colors i els fruits eren madurs i queien a terra, esberlats de tanta riquesa, i supuraven mel i sucre. Els corriols eren encatifats de fulles roges. El bosc semblava un castell engalanat, un poble amb els balcons i els carrers plens de flors i draps de coloraines. Semblava que el bosc es preparés, amb tota pompa, amb tot l’or, per a una festa solemne.

Emili Teixidor. L’Ocell de foc, Cruïlla, Barcelona, 2015.


Deixa un comentari

Fills del Nil

El Nil no és un riu. El Nil és molt més. El més gran dels rius africans és el cor de centenars de pobles i el testimoni infatigable de l’ascens i l’ocàs de les dinasties de faraons més poderoses. El Nil brolla d’allò més profund de l’Àfrica i al llarg de 6.650 quilòmetres esquiva muntanyes, pantans i deserts fins a arribar a la Mediterrània. El seu nom evoca secrets ocults en piràmides o cambres subterrànies i alimenta l’orgull de civilitzacions mil·lenàries que avui encara lluiten per sobreviure. A l’antiguitat, el riu que no tem el Sàhara fins i tot va ser venerat com un déu anomenat Hapy.

El Nil no és un riu. El Nil és un tros d’ànima de la cultura occidental. Perquè, en l’esdevenir de la història, el riu de rius ha estat per damunt de tot una oportunitat. El Nil és el misteri que ens va fer viatjar i ens va convidar a aprendre dels altres. (…) El Nil és avui la pau del nord d’Uganda, però també la guerra del Sudan del Sud; és la vida de les valls d’Etiòpia i la mort als calabossos d’Egipte o el Sudan. És dictadura, desigualtat, progrés, esperança i ànsies de llibertat. És també el somni d’una revolució. Però, malgrat les cicatrius, el Nil continua sent el bressol del mestissatge de les grans cultures africanes i mediterrànies d’ahir i d’avui. Tots som fills del Nil.

Aldekoa, Xavier. Fills del Nil. Barcelona: Ara Llibres, 2017


Deixa un comentari

El que cal fer quan es té por

La por és un gripau molt gros. Un gripau que dorm a dins nostre. De vegades es desperta i comença a saltar dins el pit. En aquests casos, és inútil intentar parlar amb ell per mirar de calmar-lo, perquè comença a fer salts encara més grans: del cor a la gola, de la gola a la panxa, de la panxa al cap… Diu el meu avi que l’únic que es pot fer en aquests casos és posar-se a cantar. Quan comences a cantar, el gripau es queda molt sorprès, i vol saber d’on ve la cançó. Després, es queda quiet i hi posa molta atenció, perquè li agafen ganes d’aprendre-la. Però els gripaus no han nascut per a la música, i de seguida se’n cansa i li comença a agafar la son. En un tres i no res, s’adorm, i llavors la por se’n va i ens quedem tranquils.

Landa, Mariasun. Els secrets de la Iholdi. Barcelona: Cruïlla, 2006.


Deixa un comentari

Tirallonga de monosíl·labs

Déu:
—I tu, què vols?
Jo:
—Doncs jo sols vull —ei, si pot ser—: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. I un poc de pau. Un poc de pas, un poc de pes i un poc de pis. I un xic de niu. Un xic de pic i un poc de pac —o un xic de sou i un xic de xec. I un poc de sol i un poc de sal. I un poc de cel. Un xic de bé i un xic de mal. Un poc de mel i un poc de fel. I un poc de nit i un xic de por, i un poc de pit un xic de cor i poc de crit. I un xic de llum i un xic de so: un poc de llamp i un xic de tro. Un poc de goig i un xic de bes i un poc de coit. I un xic de gos. I un poc de gas. Un poc del fort i un poc del fluix. I un poc de rom i un poc de fum. Un poc de lloc. I un poc de joc —tres reis, dos nous. I un poc de groc i un xic de gris i un xic de verd. I un xic de blau. Un poc de tren i un poc de nau; i un xic de rem. Un xic de vent. I un poc de neu. I un poc de rou. I un poc de veu —i un poc de vot. I un poc de cant. I un xic de vers. I un xic de ball. I d’art. I d’or. Un poc de peix. I un poc de greix. I un xic de feix. I un poc de gruix. I un poc de carn i un poc de sang; i un poc de pèl. I un poc de fang i un xic de pols. Un xic de flam i un poc de gel. Un poc de sant i un xic de drac. Un xic de risc i un poc de res —i un poc de rus. I un tros de camp i un xic de fruit; un tros de clos prop de la llar amb aus i flors. I un poc de bosc amb pins i brins. I un xic de font. I un xic de riu i un poc de rec i un poc de pont. I un poc de gorg. I un poc de mar i un xic de port. I un poc de llor. Un xic de lli i un poc de cuir i un poc de pell i un xic de fil. Un poc de lluc i xic de suc. I un poc de porc. I un xic de parc. Un poc de gust i un xic de rang. I a més del meu un poc del seu i un xic del llur. Vull ser: ruc?, clerc?, bell?, lleig?, dret?, tort?, gras?, prim?, llest?, llosc?, nou?, vell?, ferm?, flac?, bla?, dur?, buit?, ple?, dolç?, tosc?, sec?, moll?, greu?, lleu?, curt?, llarg?, fosc?, clar?, xaix?, fi? Un poc de tot. I a més, què vull? Un xic de seny. I un poc de temps. I un xic de món. I un poc de sort. I un poc de mort. I un poc de Vós. Ei, si pot ser.

Joan Oliver (Pere Quart), Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.


Deixa un comentari

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella amb portes vidrieres de vidres fumats i rivets de laca blancs. Un metre d’alçada per un metre cinquanta d’amplària. Tres prestatges de vint. Vàrem rompre la guardiola de terrissa i tot un capvespre de gener per anar a comprar-la. Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus, William Faulkner, Virginia Woolf, Víctor Català, Carson McCullers i James Joyce amb el seu Retrat d’un artista adolescent que em va crear una úlcera a la ploma. A poc a poc deixava de ser moble i passava a Santuari. La llibreria. Les pregàries de la nit les feia davant el cor obert de la fusta i no davant el Cordejesús amb els ulls girats de damunt la capçalera del llit. A la mare, que no havia obert mai un llibre, també l’amarava de devoció. La llibreria. Llibres a una casa de pobres! Religiosament es cuidava que la pols no es fiqués per les escletxes i envaís el paper. Que els polls dels llibres no espipellessin les lletres. En canvi el pare calcigava estufera quan hi passava per davant. Satisfet d’haver pogut comprar la mar a la seva filla.

Antònia Vicens i Picornell, Lovely. Palma: Editorial Moll, 2009.


Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2019

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per tal de celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Música de l’ànima teixida amb paraules”. Us el fem arribar perquè el pugueu llegir i, sobretot, perquè pugueu gaudir els seus sons i la seva dolça melodia, tot recordant el que deia Tagore, que “la poesia és el ressò de la melodia de l’Univers en el cor dels humans”. Visca l’arribada de la Primavera, visca la Música i visca la Poesia!


Deixa un comentari

L’atac dels llops

L’hivern havia estat dur, però havia afavorit la fugida d’aquell home. Malauradament, en aquell precís instant, va ressonar un udol… Era el rugit d’una fera. S’acostava o s’allunyava? La foscor no li ho permetia saber. S’aturà un instant i escoltà. Ja no hi havia cap dubte: una bandada de llops s’acostava, i era possible que haguessin sentit la presència d’una criatura humana. El perill era molt gran. Afamats després d’un hivern rigorós, els llops són veritablement terribles. L’única solució era fugir precipitadament. Els rugits van esclatar a menys de vint passes. El fugitiu es girà amb el revòlver en una mà i el bastó en l’altra. Seria millor no disparar, per no atraure l’atenció dels agents que poguessin rondar pels voltants. Després d’alliberar el braç dels plecs del seu caftà, un ràpid molinet aturà els llops més propers. Un d’aquests, però, li saltà al coll. Afortunadament, el va fer rodolar per terra d’una bastonada. Això no obstant, n’eren sis, nombre suficient perquè no els aturés la por. Si feia un pas en fals, tot estaria perdut… Seria esqueixat per les furioses bèsties.

La pluja havia cessat i el camp estava embolcallat en una lleugera boira. Els llops es llançaren sobre la seva víctima, que els rebutjava a cops de culata. Malgrat tot, els animals responien amb dentegades i esgarrapades. De sobte, per ventura, l’home s’entrebancà amb una escala. S’agafà dels travessers i començà a pujar just en el moment en què els llops es llançaven contra ell per última vegada… Algunes mossegades li van esquinçar el cuir de les botes. L’escala cruixia sota el seu pes i oscil·lava… Es trencaria? Si era així, tota esperança estava perduda. Però l’escala resistí i va poder arribar als últims esglaons amb l’agilitat d’un gabier. Tot seguit s’agafà a una peça de fusta que sobresortia. L’home ja era fora de l’abast dels llops, que feien salts al peu de l’escala, llançant udols espantosos.

Jules Verne. Un drama a Livònia, RBA, Barcelona, 2003. (Adaptació lliure)