Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Paraules d’Arcadi

No cal canviar la muntanya de cop. Tampoc podem. Cal anar canviant l’actitud dia a dia. Jo sempre he dit que la nostra actitud com a consumidors pot produir canvis, com diu Brenda Chávez al llibre Tu consumo puede cambiar el mundo: si els poderosos mantenen el seu poder en aquest món capitalista és perquè nosaltres cada dia comprem on comprem, obrim comptes corrents on els obrim, gastem energia de les grans corporacions…; és a dir, amb cada acte de consum, com diu el llibre, emetem un vot de confiança i donem suport a una forma de producció, de manera que activem una cadena d’abastament amb la qual beneficiem empreses que potser estan contribuint a l’abús social. El consum responsable ha de ser un consum conscient, i amb cada nova actitud que no afavoreixi empreses criminals anirem afeblint el sistema depredador. Evidentment, els poderosos ens intentaran manipular i convèncer de comprar aquí o allà. Però no hi veig altra solució. I aquí ens hem de convèncer que el canvi és positiu i no fer tant cas del que ens dicten els mitjans de comunicació fàctics per explicar a la gent el que passa.

Oliveres, Arcadi. 2021. Paraules d’Arcadi. Barcelona: Angle Editorial. Fragment del llibre.


Deixa un comentari

Em dic A.

Avui el fang està sec i polsegós, i el vent me’l fica als ulls. A més, avui és el meu aniversari, o almenys això em penso. He preguntat a un adult si avui és tres de juliol i m’ha dit que és possible. I és que el tres de juliol és el meu aniversari. De fet, crec que sí, que el tres de juliol és el meu aniversari. Sí, n’estic segur. Tindré deu anys… Tinc deu anys! N’estic segur. He hagut de memoritzar tantes coses, i no és gens fàcil no descomptar-se de dia. Però el meu aniversari no se m’oblidarà mai més. No recordo quin dia és l’aniversari de la mare ni el del pare, però en recordo els noms. Complets. Fins i tot recordo els noms de les meves germanes, i estic bastant segur que també en recordo els aniversaris. Recordo les meves germanes. I la casa. Casa nostra. Recordo els diners que l’oncle em va ficar a la butxaca abans de pujar a aquella barca que era plena de desconeguts. Quan em vaig adormir, tenia els diners a la butxaca, i quan em vaig despertar, havien desaparegut. I també havien desaparegut les meves germanes, i els pares.

Però no hi vull pensar, en això. Ni en aquell home que em va amenaçar amb un ganivet i em va robar la motxilla. La motxilla amb el mòbil… El mòbil, i els papers. El mòbil ple de fotos de les meves germanes, els pares i els amics, i els seus números; vídeos, música, totes les coses bones de la meva vida. I els papers, uns papers que ara podrien demostrar a tothom que avui és el meu aniversari, uns papers on hi havia els noms complets de la mare i el pare, el nom del nostre poble, i tot el que cal saber sobre la meva història, totes les coses que estic començant a oblidar. Per això aquí ningú no sap que avui és el meu aniversari. Per tant, aquí ningú no em farà cap regal. Si algú em donés una targeta d’aniversari, l’ensenyaria als guàrdies i diria: “Ei, mireu! Em creieu, ara? El meu nom! La meva edat! Aquí, a la targeta d’aniversari! Aquesta és la prova!”. Per això us volia explicar la meva història, perquè els guàrdies diuen que tot el que passa s’ha de documentar. Però no explicaré la història del meu passat: explicaré la meva vida d’ara, aquí al camp, d’avui endavant. El dia que faig deu anys. Vet aquí la meva història…

Tasane, Steve. 2021. Em dic A. Pontevedra: Kalandraka editora. Fragment adaptat.


Deixa un comentari

Totes les fades del Regne

La Camèlia va entrar i va tancar bé la porta darrere seu. Es va treure les sabates i, després de posar-se les sabatilles, va encendre el foc i va preparar-se una coseta senzilla per sopar. En acabat, mentre el cassó amb la xocolata s’anava escalfant, es va aturar davant la prestatgeria on guardava el que considerava el seu tresor més gran: la seva col·lecció de llibres de contes, que havia acumulat al llarg de tota la seva vida i que mai no es cansava de llegir i rellegir, tot i que ja se’ls sabia de memòria. Alguns d’aquells relats apareixien en recopilacions diverses, però a la Camèlia li agradava assaborir-ne els matisos, les diferències que es podien apreciar entre una versió i l’altra, les interpretacions que variaven segons cada text, segons el lloc o l’època. Gaudia descobrint contes que feien referència a algun esdeveniment en el qual ella mateixa havia participat o del qual havia sentit parlar, o bé aquells que narraven els fets ocorreguts a algú que coneixia. Seguia amb gran interès cada canvi que es produïa en la tradició, i li agradaven especialment els contes més antics, els més propers a la font original. Però, a mesura que passaven els anys, cada vegada era més difícil trobar-ne. Cada nova generació reescrivia la tradició i relatava la seva pròpia interpretació de les històries que havia sentit explicar als pares o als avis.

Tanmateix, la Camèlia trobava que tots els contes eren meravellosos en totes les seves versions. El fet de trobar-hi variacions no la molestava. Era ben conscient, per exemple, que molta gent atribuïa a l’Orquídia, l’Azalea o la Magnòlia moltes de les coses que en realitat havia fet ella, però aquella circumstància més aviat la divertia. Al capdavall, en tots aquells contes la fada padrina era sempre… la fada padrina, i prou. Sense nom, sense història i sense descripció. A vegades es feia referència als bonics vestits que duia la fada, o al seu palau de cristall; era obvi que aquests detalls encaixaven més amb les circumstàncies de l’Orquídia que no pas amb les d’ella. Però la Camèlia ho trobava natural; al cap i a la fi, cap mortal no havia visitat mai casa seva. Potser es pensaven que totes les fades vivien, igual que l’Orquídia o la Magnòlia, en palaus elegants i fastuosos. I la Camèlia també s’ho hauria pogut permetre, naturalment; la màgia donava per a això i per a molt més. Però el cas era, ras i curt, que preferia la seva caseta al bosc. No tenia més misteri.

Laura Gallego. 2015. Totes les fades del Regne. Editorial Montena. (Fragment)


Deixa un comentari

El rossinyol

A la Xina, com sabeu molt bé, l’Emperador és xinès, i xinesos són també tots els que l’envolten. Ja fa molts anys que va passar el que ara us explicaré, i per això val la pena que ho escolteu, abans que la història no quedi oblidada.

El palau de l’Emperador era el més esplèndid del món sencer. Tot el que hi havia era tan preciós i fràgil, que calia tenir molta cura per a no trencar res. El jardí estava ple de flors meravelloses, i de les més belles en penjaven campanetes de plata que sonaven perquè ningú pogués passar de llarg sense fixar-hi. En el jardí imperial tot estava molt ben pensat. Era tan extens que el mateix jardiner no en tenia idea de fins on arribava. Si caminaves, arribaves al bosc més esplèndid que et puguis imaginar, ple d’arbres immensos i grans llacs. Aquell bosc arribava fins al mar, i allà hi vivia un rossinyol que cantava tan meravellosament, que fins i tot el pobre pescador, que havia de feinejar contínuament quan a la nit sortia a retirar les xarxes, s’aturava uns minuts per a poder escoltar amb molta atenció els seus refilets.

«Déu meu, què n’és de bonic!», exclamava; però després havia d’atendre les seves xarxes i oblidar-se de l’ocell; fins a la nit següent, que, en arribar de nou al lloc, repetia: «Déu meu, què n’és de bonic!».

De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n’admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: «Això és el millor de tot!». I de tornada a les seves terres, els viatgers en parlaven, i els savis escrivien llibres i més llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí, però sense oblidar-se mai del rossinyol, a qui feien grans lloances; i els poetes componien poemes inspiradíssims sobre el rossinyol que cantava en el bosc, al costat del mar.

Aquells llibres es van escampar per tot el món. De fet, n’hi ha que van arribar a les mans de l’Emperador. Us l’imagineu assegut en la seva butaca d’or, llegint i llegint? Doncs això és el que feia molt sovint i, de tant en tant, també feia amb el cap un gest d’aprovació, perquè estava molt satisfet de llegir aquelles magnífiques descripcions de la seva ciutat, del seu palau i del seu jardí. «Però el millor de tot és el rossinyol», deien els llibres.

«Què és això?», va pensar l’Emperador. «El rossinyol…? Mai n’he sentit a parlar. Com és possible que hi hagi un ocell com aquest en el meu imperi i precisament en el meu jardí? I com és que ningú me n’ha informat abans? I que jo m’hagi d’assabentar d’aquestes coses pels llibres!»

El rossinyol. Fragment adaptat del conte de Hans Christian Andersen


Deixa un comentari

I tu, d’on ets?

Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per a instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han preguntat si em sentia «més aviat francès» o «més aviat libanès». I sempre contesto el mateix: «Ambdues coses alhora!» No és per un desig d’equilibri o equitat, sinó perquè si contestés altra cosa mentiria. Si sóc qui sóc i no un altre és perquè em trobo en la frontera de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat. Seria més autèntic si em negués una part de mi mateix?

A aquells que em fan aquesta pregunta els explico, doncs, pacientment, que vaig néixer al Líban que vaig viure allà fins als vint-i-set anys, que l’àrab és la meva llengua materna, que és en les traduccions a l’àrab que vaig descobrir per primera vegada a Dumas, Dickens i Els Viatges de Gulliver, i que és en el meu poble de la muntanya, el poble dels meus avantpassats, on vaig tenir les meves primeres alegries de nen i on vaig escoltar algunes històries que inspirarien més tard les meves novel·les. Com podria oblidar-lo? Com podria mai esborrar-lo? Però, per altra banda, fa vint-i-dos anys que visc en terra francesa, bec la seva aigua i el seu vi, les meves mans acaricien cada dia les seves velles pedres, escric els meus llibres en la seva llengua: per a mi no serà mai una terra estrangera. Mig francès, doncs, i mig libanès? En absolut! La identitat no es pot compartimentar, no es divideix ni en meitats ni en terços, ni per zones separades. No tinc diferents identitats, només en tinc una, feta de tots els elements que li han donat forma, en una «mescla» especial que no és mai la mateixa per a un altre.De vegades, quan he acabat d’explicar, amb mil i un detalls, per quines raons precises reivindico plenament el conjunt de les meves pertinences, algú se m’acosta per murmurar, posant-me la mà damunt l’espatlla: «Heu fet bé al parlar així, però al fons del fons, què us sentiu més?»

Durant molt de temps, aquesta interrogació insistent m’ha fet somriure. Avui ja no em fa tanta gràcia. Perquè em sembla que revela una visió dels homes força estesa i al meu entendre, perillosa. Quan em demanen què sóc «en el fons del fons de mi mateix», es dóna per suposat que hi ha, «en el fons del fons» de cadascú, una sola pertinença important, la seva «veritat profunda», per dir-ho així, la seva «essència», determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta de la seva trajectòria d’home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la seva sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva, no contés per res. I quan s’incita els nostres contemporanis a «afirmar la seva identitat», com tan sovint es fa avui, el que se’ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caràcter religiós, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres.Si algú reivindica una identitat més complexa, es troba marginat. Un jove nascut a França de pares algerians porta dins seu dues pertinences evidents, i hauria de ser capaç d’assumir-les totes dues. He dit dues per a simplificar, però els components de la seva personalitat són molt més nombrosos. Tant si es tracta de la llengua com de les creences, la manera de viure, les relacions familiars, els gustos artístics o culinaris, resulta que les influències franceses, europees, occidentals, es barregen dins seu amb influències àrabs, berbers, africanes, musulmanes… Una experiència enriquidora i fecunda, si aquest jove se sent lliure de viure-la plenament, si se l’anima a assumir tota la seva diversitat; per contra, el seu desenvolupament pot ser traumàtic, si cada vegada que s’afirma com a francès hi ha qui el mira com un traïdor, fins i tot com un renegat, i si cada vegada que defensa els seus lligams amb Algèria, la seva història, la seva cultura, la seva religió, xoca amb la incomprensió, la desconfiança o l’hostilitat.” (…)

Amin Maalouf. Les identitats que maten. Barcelona: Edicions La Campana.


1 comentari

La platja dels inútils

Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil. Ho vaig dir ahir a classe. A la professora se li va ficar al cap preguntar-nos què volíem ser de grans. Futbolistes, youtubersgamers, metges, astronautes… Un parell van dir que volien ser mestres. I quan em va tocar a mi vaig ser sincera:

—Jo vull ser inútil.

Tothom va riure. Amb ganes. I la Núria, la mestra, es va enfadar moltíssim. Va pensar que intentava riure’m d’ella, rebentar-li la classe o una cosa d’aquestes. Està clar que ningú no em va entendre. Per això la setmana que ve tenim hora per parlar amb la directora de l’escola. Vindran els meus pares! Quin horror. He decidit escriure-ho tot per aclarir-me les idees i així, quan arribi el moment, poder explicar-me bé. Suposo que sempre serà més fàcil si començo pel començament.

M’agradaria dir que els meus pares són genials. Però mentir no hi ajudaria. M’estimo molt els meus pares, molt. Però no han complert ni una de les promeses que em van fer quan vam venir a viure aquí, ja fa gairebé dos anys. Aquesta és la meva llista de somnis trencats: una cabana a l’arbre del jardí, un gos, una peixera d’aigua dolça, passejar amb bici tots tres junts almenys un cop per setmana, una piscina petita a sota la parra. Potser, però, hauria de tornar a començar i explicar on és «aquí».

Aquí és a la fi del món. Allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com hauria dit el meu avi. Allà on el vent fa mitja volta. Un poble molt petit, al final d’una carretera estreta que es desvia moltíssims quilòmetres de l’autopista i s’endinsa en camps i boscos fent ziga-zagues infinites. No té estació de tren. Ni parada d’autobús. No té ni un sol semàfor. Ni cinema. Ni teatre. No té fibra òptica. De fet, si vols sortir del poble només tens dues opcions: retrocedir sobre els teus passos o tirar-te al mar.

 Àlex Nogués. 2019. La platja dels inútils. Akiara Books. (Fragment adaptat)


Deixa un comentari

La paraula plorar

Aquesta història encara no ha passat, però segurament passarà demà. Heus aquí què diu.

Demà, una bona i vella mestra va dur els seus deixebles, arrenglerats de dos en dos, a visitar el Museu del Temps que Fou, on hi ha recollides les coses dels temps passats i que ara ja no serveixen, com la corona del rei, la cua del vestit de la reina, el tramvia de Monza, etcètera.

En una vitrineta, un bon xic polsosa, hi havia la paraula “Plorar”.

Els alumnes de demà van llegir el cartellet, però no entenien de què anava.

Senyoreta, què vol dir?
És una joia antiga?
Que potser era dels etruscs?

La mestra va explicar que antigament aquella paraula s’havia fet servir molt, i feia mal. Va ensenyar una ampolleta en la qual hi havia llàgrimes conservades. Qui sap? Potser les havia vessades un esclau apallissat pel seu amo, potser un nen que no tenia casa.

Sembla aigua va dir un dels alumnes.
Però picava i cremava va dir la mestra.
Que la feien bullir, potser, abans d’utilitzar-la?

Veritablement, aquells alumnes no entenien res, fins i tot començaven a avorrir-se. Aleshores la mestra els va acompanyar a visitar altres seccions del Museu, on es podien veure coses més fàcils, com ara: les reixes d’una presó, un gos guardià, el tramvia de Monza, etcètera, tot de coses que en el feliç país del Demà ja no existien.

Gianni Rodari. Contes per telèfon. Editorial Juventud, Barcelona, 2012.


Deixa un comentari

L’alegria (Robinson Jeffers)

Though joy is better than sorrow, joy is not great; peace is great, strength is great. Not for joy the stars burn, not for joy the vulture spreads her gray sails in the air over the mountain; not for joy the worn mountain stands, while years like water trench his long sides. «I am neither mountain nor bird nor star; and I seek joy.» The weakness of your breed: yet at length quietness will cover those wistful eyes.

Per bé que l’alegria és millor que la tristesa, l’alegria no és extraordinària; la pau és extraordinària, l’enteresa és extraordinària. No d’alegria espurnegen les estrelles, no d’alegria el voltor desplega a l’aire els seus grisos velams sobre la muntanya; no d’alegria la corcada muntanya hi roman, mentre els anys com l’aigua hi solquen vastes fondalades. «Jo no sóc muntanya ni ocell ni estrella, i percaço l’alegria.» El defalliment de la teva raça: tot i això, l’assossec agombolarà encara aquests ulls somiadors.


Deixa un comentari

L’escarabat verd

A popa, Amrith, acompanyat de son pare, va veure com la ciutat s’allunyava lentament i es perdia entre les boires matinals. Quan va ser ja un tros lluny, va córrer cap a la proa i va dirigir la vista vers l’horitzó, vers aquell horitzó blau, on s’ajuntaven el cel i la terra, i que semblava cridar-lo, convidant-lo a l’aventura. I quan es va sentir ja sadollat de la blavor del cel i del mar, i es va haver cansat d’anar d’una banda a l’altra de la nau, seguint amb atenció totes les operacions dels mariners, es va asseure, ell també, en un racó i començà a acariciar lentament l’anell, que hores abans, li havia donat son pare. Se’l va mirar bé, ara, a plena llum del dia. Ell l’havia vist sempre al dit de son pare, però mai no l’havia pogut observar tant de prop. Era una pedra que tenia forma d’escarabat, i a la part de la panxa, que era plana, duia gravat un dibuix, un home lluitant amb un lleó. Damunt del cap del lleó es veia una estrella de sis puntes, i a sota els peus dels lluitadors un camp gravat, figurant la terra. Era un segell antiquíssim, d’origen egipci, que havia comprat un dels avantpassats de la família, quan encara vivien a Tir, i era, sobretot, la cosa més important que posseïa el pare d’Amrith com a comerciant. Amrith va estrènyer amb força l’anell dins la mà i es va prometre de bell nou que el guardaria com el tresor més gran.

Mercè Canela. L’escarabat verd, Barcelona: La Galera, 1977, (fragment)