Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Em dic A.

Avui el fang està sec i polsegós, i el vent me’l fica als ulls. A més, avui és el meu aniversari, o almenys això em penso. He preguntat a un adult si avui és tres de juliol i m’ha dit que és possible. I és que el tres de juliol és el meu aniversari. De fet, crec que sí, que el tres de juliol és el meu aniversari. Sí, n’estic segur. Tindré deu anys… Tinc deu anys! N’estic segur. He hagut de memoritzar tantes coses, i no és gens fàcil no descomptar-se de dia. Però el meu aniversari no se m’oblidarà mai més. No recordo quin dia és l’aniversari de la mare ni el del pare, però en recordo els noms. Complets. Fins i tot recordo els noms de les meves germanes, i estic bastant segur que també en recordo els aniversaris. Recordo les meves germanes. I la casa. Casa nostra. Recordo els diners que l’oncle em va ficar a la butxaca abans de pujar a aquella barca que era plena de desconeguts. Quan em vaig adormir, tenia els diners a la butxaca, i quan em vaig despertar, havien desaparegut. I també havien desaparegut les meves germanes, i els pares.

Però no hi vull pensar, en això. Ni en aquell home que em va amenaçar amb un ganivet i em va robar la motxilla. La motxilla amb el mòbil… El mòbil, i els papers. El mòbil ple de fotos de les meves germanes, els pares i els amics, i els seus números; vídeos, música, totes les coses bones de la meva vida. I els papers, uns papers que ara podrien demostrar a tothom que avui és el meu aniversari, uns papers on hi havia els noms complets de la mare i el pare, el nom del nostre poble, i tot el que cal saber sobre la meva història, totes les coses que estic començant a oblidar. Per això aquí ningú no sap que avui és el meu aniversari. Per tant, aquí ningú no em farà cap regal. Si algú em donés una targeta d’aniversari, l’ensenyaria als guàrdies i diria: “Ei, mireu! Em creieu, ara? El meu nom! La meva edat! Aquí, a la targeta d’aniversari! Aquesta és la prova!”. Per això us volia explicar la meva història, perquè els guàrdies diuen que tot el que passa s’ha de documentar. Però no explicaré la història del meu passat: explicaré la meva vida d’ara, aquí al camp, d’avui endavant. El dia que faig deu anys. Vet aquí la meva història…

Tasane, Steve. 2021. Em dic A. Pontevedra: Kalandraka editora. Fragment adaptat.


Deixa un comentari

Totes les fades del Regne

La Camèlia va entrar i va tancar bé la porta darrere seu. Es va treure les sabates i, després de posar-se les sabatilles, va encendre el foc i va preparar-se una coseta senzilla per sopar. En acabat, mentre el cassó amb la xocolata s’anava escalfant, es va aturar davant la prestatgeria on guardava el que considerava el seu tresor més gran: la seva col·lecció de llibres de contes, que havia acumulat al llarg de tota la seva vida i que mai no es cansava de llegir i rellegir, tot i que ja se’ls sabia de memòria. Alguns d’aquells relats apareixien en recopilacions diverses, però a la Camèlia li agradava assaborir-ne els matisos, les diferències que es podien apreciar entre una versió i l’altra, les interpretacions que variaven segons cada text, segons el lloc o l’època. Gaudia descobrint contes que feien referència a algun esdeveniment en el qual ella mateixa havia participat o del qual havia sentit parlar, o bé aquells que narraven els fets ocorreguts a algú que coneixia. Seguia amb gran interès cada canvi que es produïa en la tradició, i li agradaven especialment els contes més antics, els més propers a la font original. Però, a mesura que passaven els anys, cada vegada era més difícil trobar-ne. Cada nova generació reescrivia la tradició i relatava la seva pròpia interpretació de les històries que havia sentit explicar als pares o als avis.

Tanmateix, la Camèlia trobava que tots els contes eren meravellosos en totes les seves versions. El fet de trobar-hi variacions no la molestava. Era ben conscient, per exemple, que molta gent atribuïa a l’Orquídia, l’Azalea o la Magnòlia moltes de les coses que en realitat havia fet ella, però aquella circumstància més aviat la divertia. Al capdavall, en tots aquells contes la fada padrina era sempre… la fada padrina, i prou. Sense nom, sense història i sense descripció. A vegades es feia referència als bonics vestits que duia la fada, o al seu palau de cristall; era obvi que aquests detalls encaixaven més amb les circumstàncies de l’Orquídia que no pas amb les d’ella. Però la Camèlia ho trobava natural; al cap i a la fi, cap mortal no havia visitat mai casa seva. Potser es pensaven que totes les fades vivien, igual que l’Orquídia o la Magnòlia, en palaus elegants i fastuosos. I la Camèlia també s’ho hauria pogut permetre, naturalment; la màgia donava per a això i per a molt més. Però el cas era, ras i curt, que preferia la seva caseta al bosc. No tenia més misteri.

Laura Gallego. 2015. Totes les fades del Regne. Editorial Montena. (Fragment)


Deixa un comentari

El rossinyol

A la Xina, com sabeu molt bé, l’Emperador és xinès, i xinesos són també tots els que l’envolten. Ja fa molts anys que va passar el que ara us explicaré, i per això val la pena que ho escolteu, abans que la història no quedi oblidada.

El palau de l’Emperador era el més esplèndid del món sencer. Tot el que hi havia era tan preciós i fràgil, que calia tenir molta cura per a no trencar res. El jardí estava ple de flors meravelloses, i de les més belles en penjaven campanetes de plata que sonaven perquè ningú pogués passar de llarg sense fixar-hi. En el jardí imperial tot estava molt ben pensat. Era tan extens que el mateix jardiner no en tenia idea de fins on arribava. Si caminaves, arribaves al bosc més esplèndid que et puguis imaginar, ple d’arbres immensos i grans llacs. Aquell bosc arribava fins al mar, i allà hi vivia un rossinyol que cantava tan meravellosament, que fins i tot el pobre pescador, que havia de feinejar contínuament quan a la nit sortia a retirar les xarxes, s’aturava uns minuts per a poder escoltar amb molta atenció els seus refilets.

«Déu meu, què n’és de bonic!», exclamava; però després havia d’atendre les seves xarxes i oblidar-se de l’ocell; fins a la nit següent, que, en arribar de nou al lloc, repetia: «Déu meu, què n’és de bonic!».

De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n’admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: «Això és el millor de tot!». I de tornada a les seves terres, els viatgers en parlaven, i els savis escrivien llibres i més llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí, però sense oblidar-se mai del rossinyol, a qui feien grans lloances; i els poetes componien poemes inspiradíssims sobre el rossinyol que cantava en el bosc, al costat del mar.

Aquells llibres es van escampar per tot el món. De fet, n’hi ha que van arribar a les mans de l’Emperador. Us l’imagineu assegut en la seva butaca d’or, llegint i llegint? Doncs això és el que feia molt sovint i, de tant en tant, també feia amb el cap un gest d’aprovació, perquè estava molt satisfet de llegir aquelles magnífiques descripcions de la seva ciutat, del seu palau i del seu jardí. «Però el millor de tot és el rossinyol», deien els llibres.

«Què és això?», va pensar l’Emperador. «El rossinyol…? Mai n’he sentit a parlar. Com és possible que hi hagi un ocell com aquest en el meu imperi i precisament en el meu jardí? I com és que ningú me n’ha informat abans? I que jo m’hagi d’assabentar d’aquestes coses pels llibres!»

El rossinyol. Fragment adaptat del conte de Hans Christian Andersen


Deixa un comentari

I tu, d’on ets?

Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per a instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han preguntat si em sentia «més aviat francès» o «més aviat libanès». I sempre contesto el mateix: «Ambdues coses alhora!» No és per un desig d’equilibri o equitat, sinó perquè si contestés altra cosa mentiria. Si sóc qui sóc i no un altre és perquè em trobo en la frontera de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat. Seria més autèntic si em negués una part de mi mateix?

A aquells que em fan aquesta pregunta els explico, doncs, pacientment, que vaig néixer al Líban que vaig viure allà fins als vint-i-set anys, que l’àrab és la meva llengua materna, que és en les traduccions a l’àrab que vaig descobrir per primera vegada a Dumas, Dickens i Els Viatges de Gulliver, i que és en el meu poble de la muntanya, el poble dels meus avantpassats, on vaig tenir les meves primeres alegries de nen i on vaig escoltar algunes històries que inspirarien més tard les meves novel·les. Com podria oblidar-lo? Com podria mai esborrar-lo? Però, per altra banda, fa vint-i-dos anys que visc en terra francesa, bec la seva aigua i el seu vi, les meves mans acaricien cada dia les seves velles pedres, escric els meus llibres en la seva llengua: per a mi no serà mai una terra estrangera. Mig francès, doncs, i mig libanès? En absolut! La identitat no es pot compartimentar, no es divideix ni en meitats ni en terços, ni per zones separades. No tinc diferents identitats, només en tinc una, feta de tots els elements que li han donat forma, en una «mescla» especial que no és mai la mateixa per a un altre.De vegades, quan he acabat d’explicar, amb mil i un detalls, per quines raons precises reivindico plenament el conjunt de les meves pertinences, algú se m’acosta per murmurar, posant-me la mà damunt l’espatlla: «Heu fet bé al parlar així, però al fons del fons, què us sentiu més?»

Durant molt de temps, aquesta interrogació insistent m’ha fet somriure. Avui ja no em fa tanta gràcia. Perquè em sembla que revela una visió dels homes força estesa i al meu entendre, perillosa. Quan em demanen què sóc «en el fons del fons de mi mateix», es dóna per suposat que hi ha, «en el fons del fons» de cadascú, una sola pertinença important, la seva «veritat profunda», per dir-ho així, la seva «essència», determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta de la seva trajectòria d’home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la seva sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva, no contés per res. I quan s’incita els nostres contemporanis a «afirmar la seva identitat», com tan sovint es fa avui, el que se’ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caràcter religiós, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres.Si algú reivindica una identitat més complexa, es troba marginat. Un jove nascut a França de pares algerians porta dins seu dues pertinences evidents, i hauria de ser capaç d’assumir-les totes dues. He dit dues per a simplificar, però els components de la seva personalitat són molt més nombrosos. Tant si es tracta de la llengua com de les creences, la manera de viure, les relacions familiars, els gustos artístics o culinaris, resulta que les influències franceses, europees, occidentals, es barregen dins seu amb influències àrabs, berbers, africanes, musulmanes… Una experiència enriquidora i fecunda, si aquest jove se sent lliure de viure-la plenament, si se l’anima a assumir tota la seva diversitat; per contra, el seu desenvolupament pot ser traumàtic, si cada vegada que s’afirma com a francès hi ha qui el mira com un traïdor, fins i tot com un renegat, i si cada vegada que defensa els seus lligams amb Algèria, la seva història, la seva cultura, la seva religió, xoca amb la incomprensió, la desconfiança o l’hostilitat.” (…)

Amin Maalouf. Les identitats que maten. Barcelona: Edicions La Campana.


Deixa un comentari

La paraula plorar

Aquesta història encara no ha passat, però segurament passarà demà. Heus aquí què diu.

Demà, una bona i vella mestra va dur els seus deixebles, arrenglerats de dos en dos, a visitar el Museu del Temps que Fou, on hi ha recollides les coses dels temps passats i que ara ja no serveixen, com la corona del rei, la cua del vestit de la reina, el tramvia de Monza, etcètera.

En una vitrineta, un bon xic polsosa, hi havia la paraula “Plorar”.

Els alumnes de demà van llegir el cartellet, però no entenien de què anava.

Senyoreta, què vol dir?
És una joia antiga?
Que potser era dels etruscs?

La mestra va explicar que antigament aquella paraula s’havia fet servir molt, i feia mal. Va ensenyar una ampolleta en la qual hi havia llàgrimes conservades. Qui sap? Potser les havia vessades un esclau apallissat pel seu amo, potser un nen que no tenia casa.

Sembla aigua va dir un dels alumnes.
Però picava i cremava va dir la mestra.
Que la feien bullir, potser, abans d’utilitzar-la?

Veritablement, aquells alumnes no entenien res, fins i tot començaven a avorrir-se. Aleshores la mestra els va acompanyar a visitar altres seccions del Museu, on es podien veure coses més fàcils, com ara: les reixes d’una presó, un gos guardià, el tramvia de Monza, etcètera, tot de coses que en el feliç país del Demà ja no existien.

Gianni Rodari. Contes per telèfon. Editorial Juventud, Barcelona, 2012.


Deixa un comentari

L’Ocell de foc

Al capdamunt de la carena ens esperaven els altres membres de la colla. (…) Els arbres eren gairebé tots de color groc i les fulles de color rogenc; la tardor era el temps que més m’agradava d’anar pels boscos. Hi havia tots els colors i els fruits eren madurs i queien a terra, esberlats de tanta riquesa, i supuraven mel i sucre. Els corriols eren encatifats de fulles roges. El bosc semblava un castell engalanat, un poble amb els balcons i els carrers plens de flors i draps de coloraines. Semblava que el bosc es preparés, amb tota pompa, amb tot l’or, per a una festa solemne.

Emili Teixidor. L’Ocell de foc, Cruïlla, Barcelona, 2015.


Deixa un comentari

Sara i Jeremies

Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posés en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies, Barcelona: Proa, 2002 (fragment)


Deixa un comentari

Ànimes solitàries de pedra

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana… No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.

Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

Maria Skiadaresi, Temps groc, Atenes: Pataki, 1999 (fragment)
Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Font: Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català


Deixa un comentari

Oceà

Sorra fins a perdre’s de vista, entre els últims turons i el mar –el mar–, en l’aire fred d’una tarda que s’acaba, beneïda pel vent que sempre bufa del nord.

La platja. I el mar.

Podria ser la perfecció –imatges per a ulls divins– món que s’esdevé i prou, l’existència muda d’aigua i terra, obra acabada i exacta, veritat –veritat– però una vegada més el gra salvador de l’home trava el mecanisme d’aquell paradís, una fotesa capaç de suspendre tota sola el gran aparell de veritat inexorable, una cosa de no res, però plantada a la sorra, estrip imperceptible en la superfície d’aquella santa icona, minúscula excepció col·locada sobre la perfecció de la platja infinita. Vist de lluny només seria un punt negre: dins del no-res, el no-res d’un home i d’un cavallet de pintor.

El cavallet està ancorat amb cordes primes a quatre pedres posades damunt la sorra. Oscil·la de manera imperceptible al vent que sempre bufa del nord. L’home porta botes altes i una gran jaqueta de pescador. Està dret, davant del mar, donant voltes a un pinzell fi entre els dits. Damunt del cavallet, una tela.

És com un sentinella –això s’ha d’entendre– que, a peu dret, defensa aquella porció de món de la invasió silenciosa de la perfecció, una petita esquerda que fa bocins aquella espectacular escenografia de l’existència. Perquè sempre és així, n’hi ha prou amb l’indici d’un home per ferir el repòs d’allò que estaria a punt de fer-se veritat i, en canvi, torna a ser immediatament espera i pregunta, pel simple i infinit poder d’aquell home que és espitllera i escletxa, porteta per on penetra un devessall d’històries i l’immens repertori del que podria ser, esquinç infinit, ferida meravellosa, camí de milers de passos on res més no podrà ser veritat però tot serà –com són els passos d’aquella dona que, embolcallada amb un abric de color violeta, el cap cobert, mesura lentament la platja tot vorejant la ressaca del mar, i ratlla de dreta a esquerra la perfecció, ara perduda, del gran quadre consumint la distància que la separa de l’home i del seu cavallet fins a arribar a pocs passos d’ell, i després just al seu costat, on és un no-res aturar-se –i, en silenci, mirar.

Alessandro Baricco, Oceà, Barcelona: La Magrana, 1997.
Traduït per Mercè Canela (Fragment)