Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Sara i Jeremies

Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posés en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies, Barcelona: Proa, 2002 (fragment)


Deixa un comentari

Ànimes solitàries de pedra

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana… No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.

Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

Maria Skiadaresi, Temps groc, Atenes: Pataki, 1999 (fragment)
Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Font: Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català


Deixa un comentari

Oceà

Sorra fins a perdre’s de vista, entre els últims turons i el mar –el mar–, en l’aire fred d’una tarda que s’acaba, beneïda pel vent que sempre bufa del nord.

La platja. I el mar.

Podria ser la perfecció –imatges per a ulls divins– món que s’esdevé i prou, l’existència muda d’aigua i terra, obra acabada i exacta, veritat –veritat– però una vegada més el gra salvador de l’home trava el mecanisme d’aquell paradís, una fotesa capaç de suspendre tota sola el gran aparell de veritat inexorable, una cosa de no res, però plantada a la sorra, estrip imperceptible en la superfície d’aquella santa icona, minúscula excepció col·locada sobre la perfecció de la platja infinita. Vist de lluny només seria un punt negre: dins del no-res, el no-res d’un home i d’un cavallet de pintor.

El cavallet està ancorat amb cordes primes a quatre pedres posades damunt la sorra. Oscil·la de manera imperceptible al vent que sempre bufa del nord. L’home porta botes altes i una gran jaqueta de pescador. Està dret, davant del mar, donant voltes a un pinzell fi entre els dits. Damunt del cavallet, una tela.

És com un sentinella –això s’ha d’entendre– que, a peu dret, defensa aquella porció de món de la invasió silenciosa de la perfecció, una petita esquerda que fa bocins aquella espectacular escenografia de l’existència. Perquè sempre és així, n’hi ha prou amb l’indici d’un home per ferir el repòs d’allò que estaria a punt de fer-se veritat i, en canvi, torna a ser immediatament espera i pregunta, pel simple i infinit poder d’aquell home que és espitllera i escletxa, porteta per on penetra un devessall d’històries i l’immens repertori del que podria ser, esquinç infinit, ferida meravellosa, camí de milers de passos on res més no podrà ser veritat però tot serà –com són els passos d’aquella dona que, embolcallada amb un abric de color violeta, el cap cobert, mesura lentament la platja tot vorejant la ressaca del mar, i ratlla de dreta a esquerra la perfecció, ara perduda, del gran quadre consumint la distància que la separa de l’home i del seu cavallet fins a arribar a pocs passos d’ell, i després just al seu costat, on és un no-res aturar-se –i, en silenci, mirar.

Alessandro Baricco, Oceà, Barcelona: La Magrana, 1997.
Traduït per Mercè Canela (Fragment)


Deixa un comentari

Thoughts (Pensaments)

“If a person has ugly thoughts, it begins to show on the face. And when that person has ugly thoughts every day, every week, every year, the face gets uglier and uglier until you can hardly bear to look at it. A person who has good thoughts cannot ever be ugly. You can have a wonky nose and a crooked mouth and a double chin and stick-out teeth, but if you have good thoughts it will shine out of your face like sunbeams and you will always look lovely”. – By Roald Dahl

[ Si una persona té pensaments lletjos, se li comença a veure a la cara. I quan aquesta persona té pensaments lletjos cada dia, cada setmana, tots els anys, la cara se li torna cada cop més i més lletja, fins al punt que et pot doldre de mirar-la. Una persona, en canvi, que té bons pensaments mai pot ser lleig. Pots tenir un nas tort i una boca torta i papada i dents sobresortides, però si tens bons pensaments, aquests resplendiran en el teu rostre com els raigs del sol i sempre seràs atractiu. ]


Deixa un comentari

Te deix, amor, la mar com a penyora

074 Te deix amor la mar com a penyoraTítol: Te deix, amor, la mar com a penyora

Autora: Carme Riera

Editorial: Edicions 62

ISBN: 978-84-297-7384-2

Col·lecció: El Balancí

Llengua: Català

Pàgines: 128

Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.074b Te deix amor la mar com a penyoraEnyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava… [ Llegir més… ]