Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Pare cavernícola

El meu pare mai no se separa de mi. Jo sé que soc diferent perquè no puc córrer, ni llançar pedres al riu, ni menjar tota sola els deliciosos fruits del bosc. Tampoc no puc parlar per demanar el que necessito. A dins meu hi ha alguna cosa estranya que em fa diferent de les altres nenes i nens. Només puc xisclar, plorar i somriure. Però em faig entendre, no em cal res més, perquè el meu pare preferit sempre és aquí, atent, i em llegeix els ulls per comprendre’m i donar-me el que necessito. Tinc molts germans i germanes, oncles, tietes, cosines i àvies que també em cuiden… Però com que no sé comptar, no us puc dir del cert quants som al clan. I després hi ha la mare, que també em cuida i em dona escalfor, però com que té un nadó als braços i li ha de donar el pit, i abans en va tenir un altre, i un altre, no pot estar per mi tota l’estona.

Sé que la primavera està a punt d’arribar perquè avui, tot i que encara feia molt fred i la terra estava glaçada, hem sortit ben aviat de la cova i hem anat cap al sud, seguint la riba del riu. La missió és collir les primeres baies i arrels per poder-nos alimentar després d’un hivern molt dur. El pare camina al final del grup. Jo vaig enfilada a la seva esquena, que és ampla com un riu. M’encanta l’olor que fa, entre dolça i àcida, però, sobretot, la seva escalfor. Camina recolzat en un bastó amb la punta esmolada, perquè no caiguem, però també per si ens tornem a trobar un tigre de dents de sabre. Quina por que vam passar, aquella vegada! Per desenterrar les arrels que mengem i per tallar la carn dels animals morts que trobem, porta unes pedres punxegudes en una bossa que va fer amb la pell d’un bisó. Hi ha moltes coses del món en què visc que no entenc, però abraçada al pare, seguint el clan, sento que hi tinc un lloc… i soc feliç.

Bacete, Ritxar. 2021. Pare. Barcelona: Estrella Polar. Fragment adaptat.


Deixa un comentari

L’escarabat verd

A popa, Amrith, acompanyat de son pare, va veure com la ciutat s’allunyava lentament i es perdia entre les boires matinals. Quan va ser ja un tros lluny, va córrer cap a la proa i va dirigir la vista vers l’horitzó, vers aquell horitzó blau, on s’ajuntaven el cel i la terra, i que semblava cridar-lo, convidant-lo a l’aventura. I quan es va sentir ja sadollat de la blavor del cel i del mar, i es va haver cansat d’anar d’una banda a l’altra de la nau, seguint amb atenció totes les operacions dels mariners, es va asseure, ell també, en un racó i començà a acariciar lentament l’anell, que hores abans, li havia donat son pare. Se’l va mirar bé, ara, a plena llum del dia. Ell l’havia vist sempre al dit de son pare, però mai no l’havia pogut observar tant de prop. Era una pedra que tenia forma d’escarabat, i a la part de la panxa, que era plana, duia gravat un dibuix, un home lluitant amb un lleó. Damunt del cap del lleó es veia una estrella de sis puntes, i a sota els peus dels lluitadors un camp gravat, figurant la terra. Era un segell antiquíssim, d’origen egipci, que havia comprat un dels avantpassats de la família, quan encara vivien a Tir, i era, sobretot, la cosa més important que posseïa el pare d’Amrith com a comerciant. Amrith va estrènyer amb força l’anell dins la mà i es va prometre de bell nou que el guardaria com el tresor més gran.

Mercè Canela. L’escarabat verd, Barcelona: La Galera, 1977, (fragment)


Deixa un comentari

L’hoste de Nadal

Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-aDavant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garrofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-bS’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, incommovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

Joan Puig i Ferreter. L’hoste de Nadal (fragment).