Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Sota les pedres

Al camp, els meus avis treballen de sol a sol. A vegades els acompanyo una estona. Regiren la terra quan creuen que ha de respirar. Passegen entre les plantes i les verdures observant-ne les fulles, les tiges, les flors i els fruits. Espien els insectes i d’altres animals voraços comprovant que cap d’ells no s’hagi amagat, mimetitzant-se en una cantonada, fent veure que no hi és. Quan t’atures a mirar el camp, els veus bullir d’una vida que sap moure’s ràpidament com un llamp, però que també sap demorar-se en esperes interminables. A les nits de primavera, als marges dels camps, hi brillen les lluernes. Són espurnejos tan fugissers que, quan els veus, dubtes de si no els has imaginat. De vegades les lluernes no tenen ales. El meu avi em diu que aleshores es diuen cuques de llum. Aquestes lluernes emeten una llum constant, són un botó al costat de la sendera. Il·luminen la nit. Com un far. Darrere els camps hi ha el bosc. El bosc dels castanyers que porta a les pastures. Allà, un cop d’any, en època de sega, ens quedem tots a dormir sota els estels.

Squilloni, Arianna. 2020. Sota les pedres. Barcelona: Akiara books. Fragment del llibre.


Deixa un comentari

Les paraules inútils

Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I, és clar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits i, després d’una oració —en veu baixa—, vaig estirar la cadena.

—No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven —em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.

Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí, després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota.

—Fa mal mirar-la —deia la mare mentre tapava els ulls al meu germà.

Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, però em feia vergonya anar pel carrer al seu costat i que algú, un company d’escola, pogués ridiculitzar-me perquè la meva paraula —la que havia regat amb tant de delit— feia fàstic lletra a lletra.

No em va quedar altre remei. No en vaig voler saber res més, de les paraules. Em feien por, potser perquè s’assemblaven força a mi. La vida no hi cap, dins de les paraules. I em vaig tancar durant molts anys en un parèntesi. Els versos em feien vomitar, els punts suspensius m’angoixaven…

Però va arribar el vespre d’anar-me’n de casa, d’acomiadar-me dels pares, de dir adeu als amics. D’entre tantes caixes de la mudança, vaig recuperar el jardí perdut i l’última paraula de l’avi que quedava. Potser va ser un atac de nostàlgia feridora, o un esperit de poeta decadent, però me la vaig endur. Encara feia bona olor.

I sense voler, sense regar-la, va créixer forta i dolça, feble i salada, i es va reproduir en petites paraules absurdes i va impregnar les parets d’aquest meu pis des d’on us escric ara. I es va convertir en una finestra, en una nit, en un petó, en el meu avi.

I ara que tinc tota la casa plena de paraules, ara que tot rima, ara que ja hi sou tots, ara, ja no puc dir res.

Artigau i Queralt, Marc. 2019. Les paraules inútils. Barcelona: Fanbooks. Fragment del llibre.
Photo by Mali Desha on Unsplash


Deixa un comentari

Mistos

Una illa enganxada pels pèls a terra ferma, com una dent que belluga lligada en un fil, es diu «península». A la península d’aquesta història hi ha un far, un far gris i alt, amb un llum que cada nit dona voltes per damunt d’una petita ciutat costanera perquè cap vaixell s’estimbi contra una roca amb molt mala bava que hi ha al bell mig de la badia. Així la nit sembla una mica menys fosca, i la immensitat de la terra i del mar, una mica menys enorme.

A la casa del far hi viu el faroner Augustus amb la seva filla. Tenen un hortet i una platja pedregosa on sempre hi va a parar alguna cosa. Abans s’hi passaven nits senceres mentre el llum donava voltes damunt del seu cap; l’Augustus encenia una foguera i del port venien vaixells amb pirates que s’asseien al voltant del foc, menjaven peix rostit i cantaven fins a trenc d’alba. Cantaven cançons sobre el beure i el menjar, cançons tristes carregades d’enyorança, i també cançons terribles sobre els secrets del mar que a la nena li feien por i la posaven contenta alhora, i per això sovint s’enfilava a la falda de la mare. Però ara ja no venen mai pirates, i el pare ha deixat de fer fogueres.

A bocafoscant el llum ja ha d’estar encès. Sempre l’encén la nena. Cada vespre puja els seixanta-un graons, obre la porteta rovellada de la coberta de la lent, encén la metxa, engega el mecanisme que fa girar la lent, tanca la porteta i llestos. (…)

Schaap, Annet. 2020. La nena del far. Lleida: Pagès editors. Fragment del llibre


Deixa un comentari

Pare cavernícola

El meu pare mai no se separa de mi. Jo sé que soc diferent perquè no puc córrer, ni llançar pedres al riu, ni menjar tota sola els deliciosos fruits del bosc. Tampoc no puc parlar per demanar el que necessito. A dins meu hi ha alguna cosa estranya que em fa diferent de les altres nenes i nens. Només puc xisclar, plorar i somriure. Però em faig entendre, no em cal res més, perquè el meu pare preferit sempre és aquí, atent, i em llegeix els ulls per comprendre’m i donar-me el que necessito. Tinc molts germans i germanes, oncles, tietes, cosines i àvies que també em cuiden… Però com que no sé comptar, no us puc dir del cert quants som al clan. I després hi ha la mare, que també em cuida i em dona escalfor, però com que té un nadó als braços i li ha de donar el pit, i abans en va tenir un altre, i un altre, no pot estar per mi tota l’estona.

Sé que la primavera està a punt d’arribar perquè avui, tot i que encara feia molt fred i la terra estava glaçada, hem sortit ben aviat de la cova i hem anat cap al sud, seguint la riba del riu. La missió és collir les primeres baies i arrels per poder-nos alimentar després d’un hivern molt dur. El pare camina al final del grup. Jo vaig enfilada a la seva esquena, que és ampla com un riu. M’encanta l’olor que fa, entre dolça i àcida, però, sobretot, la seva escalfor. Camina recolzat en un bastó amb la punta esmolada, perquè no caiguem, però també per si ens tornem a trobar un tigre de dents de sabre. Quina por que vam passar, aquella vegada! Per desenterrar les arrels que mengem i per tallar la carn dels animals morts que trobem, porta unes pedres punxegudes en una bossa que va fer amb la pell d’un bisó. Hi ha moltes coses del món en què visc que no entenc, però abraçada al pare, seguint el clan, sento que hi tinc un lloc… i soc feliç.

Bacete, Ritxar. 2021. Pare. Barcelona: Estrella Polar. Fragment adaptat.


Deixa un comentari

L’escarabat verd

A popa, Amrith, acompanyat de son pare, va veure com la ciutat s’allunyava lentament i es perdia entre les boires matinals. Quan va ser ja un tros lluny, va córrer cap a la proa i va dirigir la vista vers l’horitzó, vers aquell horitzó blau, on s’ajuntaven el cel i la terra, i que semblava cridar-lo, convidant-lo a l’aventura. I quan es va sentir ja sadollat de la blavor del cel i del mar, i es va haver cansat d’anar d’una banda a l’altra de la nau, seguint amb atenció totes les operacions dels mariners, es va asseure, ell també, en un racó i començà a acariciar lentament l’anell, que hores abans, li havia donat son pare. Se’l va mirar bé, ara, a plena llum del dia. Ell l’havia vist sempre al dit de son pare, però mai no l’havia pogut observar tant de prop. Era una pedra que tenia forma d’escarabat, i a la part de la panxa, que era plana, duia gravat un dibuix, un home lluitant amb un lleó. Damunt del cap del lleó es veia una estrella de sis puntes, i a sota els peus dels lluitadors un camp gravat, figurant la terra. Era un segell antiquíssim, d’origen egipci, que havia comprat un dels avantpassats de la família, quan encara vivien a Tir, i era, sobretot, la cosa més important que posseïa el pare d’Amrith com a comerciant. Amrith va estrènyer amb força l’anell dins la mà i es va prometre de bell nou que el guardaria com el tresor més gran.

Mercè Canela. L’escarabat verd, Barcelona: La Galera, 1977, (fragment)


Deixa un comentari

L’hoste de Nadal

Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-aDavant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garrofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-bS’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, incommovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

Joan Puig i Ferreter. L’hoste de Nadal (fragment).