Napo

En un primer moment, el protagonista d’aquesta història és incapaç de comprendre la malaltia del seu avi. Potser perquè és molt jove…? O potser perquè ningú li ho ha explicat…? No ho sé… Jo crec que ho acabareu esbrinant vosaltres mateixos. El que sí que sé, però, és que, de vegades, ensopegar amb un vell àlbum que és ple de fotografies pot ser com llegir un llibre i permetre que la imaginació i els records ens ajudin a resoldre alguns dels misteris més importants que afecten les nostres vides. Feu la prova un dia qualsevol: sense cap mena de presa, seieu al costat d’algú que us estimeu molt i comenceu a mirar fotografies conjuntament…; i llavors observeu atentament tot el que acabarà passant gairebé per art de màgia. Per cert, voleu que us confessi un secret que no coneix gaire gent…? Les persones estem fetes d’històries, les històries estan fetes de records i els records estan fets d’emocions. Potser és per això que, quan llegim un llibre o quan llegim el món que ens envolta, serenament i sense precipitar-nos, podem descobrir qui som i quina és la nostra principal missió a la vida: estimar.

El noi de la bombolla

Volem començar el 2023 compartint amb vosaltres la història d’en Rupert, un petit vailet de deu anys que va enamorar-se desesperadament per primera vegada, fins que va acabar passant el que havia de passar: que li van trencar el cor i que va patir tant que va desitjar no enamorar-se mai més, i que va optar per protegir-se de les emocions per sempre més. Per aconseguir-ho, va haver de recórrer a un misteriós encanteri que va trobar en un llibre de màgia. I així va ser com, sense pretendre-ho, es va convertir en el noi de la bombolla. I aquesta és la seva història, per si teniu interès a conèixer com va anar tot plegat.

Aquesta és la història d’un nen que es va atrevir a fer màgia. Els motius per a voler fer-ho eren prou importants, però el resultat va ser tràgic. Només us diré que va acabar atrapat en una bombolla! Sí! En una bombolla! Ara, però, permeteu-me que us expliqui com va anar tot. Rupert Shelley, perquè així era com es deia, era un noi ben normal, però tampoc exactament igual que els altres nens. De fet, aquest petit brivall, amb molt de gust s’hauria enfrontat a qualsevol vampir o monstre abans de plantar cara als companys que el molestaven a l’escola.

Vet aquí que un dia va aparèixer una nova companya a la classe: la Jill, una noia amb uns cabells preciosos, amb una pell pàl·lida i llisa, amb uns ulls blaus que semblaven fets de vidre, brillants com els safirs, i amb el nas com el d’un gatet. Evidentment, en Rupert va quedar totalment encisat, embadalit, meravellat…, fins que un dia va optar per posar-se davant de la Jill, com si surés a l’espai, tot provocant que passés el que havia de passar: que acabés descobrint el que significa enamorar-se de veritat. Però l’amor pot ser complicat i cruel, tal com en Rupert va acabar descobrint l’endemà a l’escola, quan va trobar-se amb una Jill força transformada i que se’l va endur a banda per informar-lo del final sobtat de la seva relació. I així va ser com el cor del xiquet es va fragmentar en mil bocins.

Llavors, des de la seva l’habitació, en Rupert va intentar desesperadament esborrar qualsevol rastre de la ferida que li havien fet, però no va poder. Va ser aleshores quan va recordar un encanteri que havia llegit una vegada en un llibre sobre màgia que guardava al costat del llit: un encanteri estrany que, tot i que mai no el va saber interpretar, va pensar que potser li serviria. Vigileu, però, perquè els encanteris poden ser molt potents i perillosos. De fet, per a sorpresa d’en Rupert i de la seva mare, us podem assegurar que aquest ho va ser, perquè el va acabar transformant en el noi de la bombolla; i partir d’aquell moment, a classe, per exemple, les burles malèvoles dels seus companys van passar a ser simples murmuracions que no l’afectaven pas. Malauradament, el seu ventall d’emocions es va reduir pràcticament a zero, va desaparèixer, i la seva vida, ara encapsulada en una bombolla, esdevingué totalment previsible i especialment avorrida, sense tristeses, però també, dissortadament, sense alegries de cap mena.

L’esperança, però, mai no va morir, i quan en Rupert ja estava a punt d’acceptar la seva miserable existència, tot mirant la vida de manera passiva des de la seva bombolla, va descobrir una noieta a prop seu. De sobte, la bombolla va començar a comprimir-se i una mena de llamp li va travessar el pit. Com diu una antiga dita, tots els contes tenen dues cares; i potser això mateix passa amb els encanteris màgics. I per això mateix, només qui va saber descobrir i contemplar el realment màgic que hi havia al dedins de la bombolla, va ser capaç d’alliberar el meravellós i bondadós cor que havia quedat atrapat a l’interior. I catacrec, catacrac, la nostra història ja s’ha acabat. Això no obstant, no significa que no hi puguem continuar reflexionant. Com heu vist, els cors no necessiten cap mena de protecció màgica, ni llibres d’encanteris que sempre acabaran provocant-nos molts altres problemes. Així que ja ho sabeu: mai no feu com en Rupert tot desitjant…, bé, prou bé que vosaltres ja ho sabeu.

Pere i el llop

Serguei Prokófiev va néixer el 23 d’abril de 1891 a Donetsk (Ucraïna) i va morir el 5 de març de 1953 a Moscou (Rússia). Va destacar com a compositor, com a pianista i com a director d’orquestra. De fet, segur que, alguna vegada, heu sentit a parlar de Pere i el llop, oi? Doncs és una de les seves obres més conegudes, i avui, ves per on!, la volem compartir amb vosaltres. És un conte musical que va publicar l’any 1936 i que té una peculiaritat: cada personatge s’associa a un instrument diferent i a un motiu musical particular. Al Pere, per exemple, que és el protagonista, el representen les cordes vibrants i flexibles del violí, de les violes, dels violoncels i del contrabaix; el seu avi és el fagot, greu, profund, potent i ressonant; l’ànec és l’ennassat, dols i penetrant oboè; el gat, l’harmoniós i crepuscular clarinet; l’ocell, la tendra i envellutada flauta travessera; els caçadors, la percussió primitiva dels timbals i del bombo; i finalment, el timbre característic i diferenciat de les trompes encarnen l’audaç llop. Per cert, hem triat el curt d’animació de la Suzie Templeton, que va ser guardonat amb l’Oscar al millor curt animat l’any 2008, perquè, a més d’escoltar la música, també pugueu imaginar de manera molt més intensa i animada aquest relat tradicional.

El peix irisat

El fons del mar és un lloc màgic, com també ho són els llibres. Hi ha algues, coralls i milers de peixos diferents. Hi ha peixos petits, peixos mitjans i peixos molt grans; peixos peixets, peixos peixuts i peixos panxuts; peixos molt lents i peixos valents; peixos mandrosos i peixos veloços; peixos porucs, peixos tossuts i peixos barbuts. Tots plegats, peixos mullats! Hi ha un peix, però, entre tots els peixos que habiten el mar, les escates del qual brillen especialment. N’hi ha que diuen, fins i tot, que és el peix més bonic de tot l’oceà. Si el vols conèixer per descobrir la seva singularitat, de moment no caldrà que et mullis. Això sí, hauràs de mirar aquest vídeo. Som-hi! Anem a l’aigua!

Canvia el conte

Resulta evident que els contes són relats breus i que poden fer molt de bé des d’una perspectiva pedagògica. Això no obstant, també poden servir, per exemple, per a perpetuar estereotips de gènere o, fins i tot, per afavorir conductes sexistes. Per tal d’evitar-ho, cal formar-se adequadament i reflexionar sobre les històries de sempre, però amb una mirada més justa i igualitària. I precisament això és el que us convidem a fer ara, a través d’aquest vídeo que vol mostrar com la història de La Caputxeta Vermella, un conte universal i aparentment innocent, també pot interpretar-se com un cas evident d’agressió sexual naturalitzada amb el qual, malauradament, es perpetua de manera continuada un abús que es normalitza i s’interioritza. En definitiva, recorda que si no t’agrada el conte, sempre pots canviar-lo, enriquir-lo i millorar-lo. T’atreveixes a fer-ho per tal d’ajudar-nos a construir un món més just?

L’àguila que no volia volar

Fa segles va viure un rei molt poderós a qui agradaven molt els ocells. No només li agradaven, el fascinaven! Al seu palau hi havia un jardí enorme on n’hi vivien milers, alguns en gàbies d’or i altres, els més ensinistrats, volaven lliures. Alguns eren bells pels seus colors i altres per la perfecció del seu cant; n’hi havia que eren tan grossos com un home i altres eren tan diminuts que cabien a la butxaca del primer ministre; alguns lluïen plomes suavíssimes i altres parlaven com tu. Quan el rei no governava passava les hores al seu petit paradís alat. Tots aquells ocells el feien molt feliç. Tots? Gairebé tots… N’hi havia un que no sabia cantar ni parlar. Tenia les plomes aspres i d’un color marronós brut. Passava les hores quiet en una branca, sense fer res. Era una àguila.
—Senyor, per què la teniu, si no serveix per a res? —li va preguntar una tarda el seu criat més jove.
—El sultà d’Orient me la va regalar quan era un pollet… Em va assegurar que no veuria mai un ocell que volés tan alt! Però ha passat més d’un any i no s’ha mogut mai d’aquella branca, ni de nit ni de dia. No ho entenc!
Durant tot aquell temps, el servei li havia donat el millor menjar, protegien l’àguila de les tempestes en un porxo especial i també rebia les atencions d’un veterinari expert. Els criats li parlaven amb afecte i els músics de palau tocaven només per a ella. Així i tot, no hi havia res que servís perquè l’ocell regalat pel sultà aixequés el vol, i el rei, desesperat, va fer venir entrenadors de tots els racons del món.

«L’àguila és feliç i està sana, però li falta una de més veterana que l’ensenyi», li va dir el primer. El rei va fer portar l’àguila més vella de tot el regne. L’aguiló observava com s’enlairava des de la branca, content i ben quiet, fins que l’àguila es va cansar de volar per a ell i va desaparèixer.
El segon entrenador va dir: «Jo l’ensenyaré a volar». Amb aquest propòsit es va enfilar a l’arbre i es va llançar lligat amb unes cordes. Un cop, dos i tres. Un matí, les cordes van fallar i l’home es va estavellar contra el terra, i de resultes es va trencar tots dos braços i una cama. L’àguila ni tan sols es va moure.
Van continuar arribant instructors de tots els racons de la Terra, perquè el rei pagava molt bé. Cap no aconseguia, però, que l’àguila volés. El rei va perdre les esperances i molts diners.
—L’hauré de sacrificar —va dir un matí al seu jove criat—. És un mal exemple per a tots els meus ocells!
El criat, que li havia agafat afecte, va demanar al rei una última oportunitat. El monarca l’hi va donar, convençut que no ho aconseguiria. Com que era un bon criat i molt treballador, volia que estigués content. Al migdia, van demanar al rei que anés al jardí. De poc no va caure a terra de la sorpresa! No es podia creure el que veia… La seva àguila ara era la reina del cel. Volava entre els núvols i amb les ales esteses gairebé tocava el sol.
—Com t’ho has fet? Si tots els experts han fracassat!
—Ha sigut fàcil, majestat… —va contestar, somrient—. He tallat la branca.
Des d’aleshores, l’àguila vola tan alt que, segons expliquen els savis, es pot veure des dels regnes llunyans.

Rovira, A. i Miralles, Fr. 2018. Contes per estimar-te millor. Barcelona: Estrella Polar.

Photo by Mathew Schwartz on Unsplash

Quan les nenes volen alt

L’Adriana, la Virgínia i la Martina tenen grans somnis, però la banda del senyor Nohoaconseguiraspàs els ha omplert les butxaques de pedres perquè no hi puguin volar. La Martina és lleugera com una fulla al vent. Li encanta volar d’un costat a l’altre de la seva habitació tot rugint com si fos una avioneta. De gran vol ser la millor pilot del món sencer. L’Adriana és rodoneta com el punt de la i. Sempre puja els esglaons de casa seva de tres en cinc perquè té pressa per abraçar el seu estimadíssim violí. Sap que de gran serà una súperviolinista. La Virgínia és silenciosa i es passa tot el dia entre llibres. Li agrada escriure contes i va amb el seu quadern sota el braç d’aquí cap allà tot imaginant històries al·lucinants. Té claríssim que serà una escriptora reconeguda en tot el planeta i una mica més enllà.

Tot anirà bé!

2020 ha estat un any que difícilment oblidarem. De fet, sense cap mena de dubte, moltes de les històries que hem conegut, o bé que hem protagonitzat, acabaran transmetent-se de generació en generació; i qui sap si, quan arribarà l’any 2115, un avi i la seva neta en parlaran de tot plegat, mentre contemplen el planeta Terra des de l’espai, a bord d’un transbordador espacial. Qui sap, doncs, si tot això acabarà passant, ja que, com bé dia el poeta, tot és possible i tot està per fer. De moment, però, començarem per descobrir el secret que ens volen explicar en Miquel i la Núria, un secret que potser podria ajudar-nos a comprendre que, malgrat els problemes i les dificultats, la vida és realment bonica si aprenem a estimar les nostres diferències i, sobretot, si aprenem a contemplar-la amb perspectiva i amb un gran somriure.

El rossinyol

A la Xina, com sabeu molt bé, l’Emperador és xinès, i xinesos són també tots els que l’envolten. Ja fa molts anys que va passar el que ara us explicaré, i per això val la pena que ho escolteu, abans que la història no quedi oblidada.

El palau de l’Emperador era el més esplèndid del món sencer. Tot el que hi havia era tan preciós i fràgil, que calia tenir molta cura per a no trencar res. El jardí estava ple de flors meravelloses, i de les més belles en penjaven campanetes de plata que sonaven perquè ningú pogués passar de llarg sense fixar-hi. En el jardí imperial tot estava molt ben pensat. Era tan extens que el mateix jardiner no en tenia idea de fins on arribava. Si caminaves, arribaves al bosc més esplèndid que et puguis imaginar, ple d’arbres immensos i grans llacs. Aquell bosc arribava fins al mar, i allà hi vivia un rossinyol que cantava tan meravellosament, que fins i tot el pobre pescador, que havia de feinejar contínuament quan a la nit sortia a retirar les xarxes, s’aturava uns minuts per a poder escoltar amb molta atenció els seus refilets.

«Déu meu, què n’és de bonic!», exclamava; però després havia d’atendre les seves xarxes i oblidar-se de l’ocell; fins a la nit següent, que, en arribar de nou al lloc, repetia: «Déu meu, què n’és de bonic!».

De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n’admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: «Això és el millor de tot!». I de tornada a les seves terres, els viatgers en parlaven, i els savis escrivien llibres i més llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí, però sense oblidar-se mai del rossinyol, a qui feien grans lloances; i els poetes componien poemes inspiradíssims sobre el rossinyol que cantava en el bosc, al costat del mar.

Aquells llibres es van escampar per tot el món. De fet, n’hi ha que van arribar a les mans de l’Emperador. Us l’imagineu assegut en la seva butaca d’or, llegint i llegint? Doncs això és el que feia molt sovint i, de tant en tant, també feia amb el cap un gest d’aprovació, perquè estava molt satisfet de llegir aquelles magnífiques descripcions de la seva ciutat, del seu palau i del seu jardí. «Però el millor de tot és el rossinyol», deien els llibres.

«Què és això?», va pensar l’Emperador. «El rossinyol…? Mai n’he sentit a parlar. Com és possible que hi hagi un ocell com aquest en el meu imperi i precisament en el meu jardí? I com és que ningú me n’ha informat abans? I que jo m’hagi d’assabentar d’aquestes coses pels llibres!»

El rossinyol. Fragment adaptat del conte de Hans Christian Andersen