Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Canvia el conte

Resulta evident que els contes són relats breus i que poden fer molt de bé des d’una perspectiva pedagògica. Això no obstant, també poden servir, per exemple, per a perpetuar estereotips de gènere o, fins i tot, per afavorir conductes sexistes. Per tal d’evitar-ho, cal formar-se adequadament i reflexionar sobre les històries de sempre, però amb una mirada més justa i igualitària. I precisament això és el que us convidem a fer ara, a través d’aquest vídeo que vol mostrar com la història de La Caputxeta Vermella, un conte universal i aparentment innocent, també pot interpretar-se com un cas evident d’agressió sexual naturalitzada amb el qual, malauradament, es perpetua de manera continuada un abús que es normalitza i s’interioritza. En definitiva, recorda que si no t’agrada el conte, sempre pots canviar-lo, enriquir-lo i millorar-lo. T’atreveixes a fer-ho per tal d’ajudar-nos a construir un món més just?


Deixa un comentari

L’àguila que no volia volar

Fa segles va viure un rei molt poderós a qui agradaven molt els ocells. No només li agradaven, el fascinaven! Al seu palau hi havia un jardí enorme on n’hi vivien milers, alguns en gàbies d’or i altres, els més ensinistrats, volaven lliures. Alguns eren bells pels seus colors i altres per la perfecció del seu cant; n’hi havia que eren tan grossos com un home i altres eren tan diminuts que cabien a la butxaca del primer ministre; alguns lluïen plomes suavíssimes i altres parlaven com tu. Quan el rei no governava passava les hores al seu petit paradís alat. Tots aquells ocells el feien molt feliç. Tots? Gairebé tots… N’hi havia un que no sabia cantar ni parlar. Tenia les plomes aspres i d’un color marronós brut. Passava les hores quiet en una branca, sense fer res. Era una àguila.
Senyor, per què la teniu, si no serveix per a res? —li va preguntar una tarda el seu criat més jove.
El sultà d’Orient me la va regalar quan era un pollet… Em va assegurar que no veuria mai un ocell que volés tan alt! Però ha passat més d’un any i no s’ha mogut mai d’aquella branca, ni de nit ni de dia. No ho entenc!
Durant tot aquell temps, el servei li havia donat el millor menjar, protegien l’àguila de les tempestes en un porxo especial i també rebia les atencions d’un veterinari expert. Els criats li parlaven amb afecte i els músics de palau tocaven només per a ella. Així i tot, no hi havia res que servís perquè l’ocell regalat pel sultà aixequés el vol, i el rei, desesperat, va fer venir entrenadors de tots els racons del món.

«L’àguila és feliç i està sana, però li falta una de més veterana que l’ensenyi», li va dir el primer. El rei va fer portar l’àguila més vella de tot el regne. L’aguiló observava com s’enlairava des de la branca, content i ben quiet, fins que l’àguila es va cansar de volar per a ell i va desaparèixer.
El segon entrenador va dir: «Jo l’ensenyaré a volar». Amb aquest propòsit es va enfilar a l’arbre i es va llançar lligat amb unes cordes. Un cop, dos i tres. Un matí, les cordes van fallar i l’home es va estavellar contra el terra, i de resultes es va trencar tots dos braços i una cama. L’àguila ni tan sols es va moure.
Van continuar arribant instructors de tots els racons de la Terra, perquè el rei pagava molt bé. Cap no aconseguia, però, que l’àguila volés. El rei va perdre les esperances i molts diners.
L’hauré de sacrificar —va dir un matí al seu jove criat—. És un mal exemple per a tots els meus ocells!
El criat, que li havia agafat afecte, va demanar al rei una última oportunitat. El monarca l’hi va donar, convençut que no ho aconseguiria. Com que era un bon criat i molt treballador, volia que estigués content. Al migdia, van demanar al rei que anés al jardí. De poc no va caure a terra de la sorpresa! No es podia creure el que veia… La seva àguila ara era la reina del cel. Volava entre els núvols i amb les ales esteses gairebé tocava el sol.
Com t’ho has fet? Si tots els experts han fracassat!
Ha sigut fàcil, majestat… —va contestar, somrient—. He tallat la branca.
Des d’aleshores, l’àguila vola tan alt que, segons expliquen els savis, es pot veure des dels regnes llunyans.

Rovira, A. i Miralles, Fr. 2018. Contes per estimar-te millor. Barcelona: Estrella Polar.

Photo by Mathew Schwartz on Unsplash


Deixa un comentari

Quan les nenes volen alt

L’Adriana, la Virgínia i la Martina tenen grans somnis, però la banda del senyor Nohoaconseguiraspàs els ha omplert les butxaques de pedres perquè no hi puguin volar. La Martina és lleugera com una fulla al vent. Li encanta volar d’un costat a l’altre de la seva habitació tot rugint com si fos una avioneta. De gran vol ser la millor pilot del món sencer. L’Adriana és rodoneta com el punt de la i. Sempre puja els esglaons de casa seva de tres en cinc perquè té pressa per abraçar el seu estimadíssim violí. Sap que de gran serà una súperviolinista. La Virgínia és silenciosa i es passa tot el dia entre llibres. Li agrada escriure contes i va amb el seu quadern sota el braç d’aquí cap allà tot imaginant històries al·lucinants. Té claríssim que serà una escriptora reconeguda en tot el planeta i una mica més enllà.


2 comentaris

Tot anirà bé!

2020 ha estat un any que difícilment oblidarem. De fet, sense cap mena de dubte, moltes de les històries que hem conegut, o bé que hem protagonitzat, acabaran transmetent-se de generació en generació; i qui sap si, quan arribarà l’any 2115, un avi i la seva neta en parlaran de tot plegat, mentre contemplen el planeta Terra des de l’espai, a bord d’un transbordador espacial. Qui sap, doncs, si tot això acabarà passant, ja que, com bé dia el poeta, tot és possible i tot està per fer. De moment, però, començarem per descobrir el secret que ens volen explicar en Miquel i la Núria, un secret que potser podria ajudar-nos a comprendre que, malgrat els problemes i les dificultats, la vida és realment bonica si aprenem a estimar les nostres diferències i, sobretot, si aprenem a contemplar-la amb perspectiva i amb un gran somriure.


Deixa un comentari

El rossinyol

A la Xina, com sabeu molt bé, l’Emperador és xinès, i xinesos són també tots els que l’envolten. Ja fa molts anys que va passar el que ara us explicaré, i per això val la pena que ho escolteu, abans que la història no quedi oblidada.

El palau de l’Emperador era el més esplèndid del món sencer. Tot el que hi havia era tan preciós i fràgil, que calia tenir molta cura per a no trencar res. El jardí estava ple de flors meravelloses, i de les més belles en penjaven campanetes de plata que sonaven perquè ningú pogués passar de llarg sense fixar-hi. En el jardí imperial tot estava molt ben pensat. Era tan extens que el mateix jardiner no en tenia idea de fins on arribava. Si caminaves, arribaves al bosc més esplèndid que et puguis imaginar, ple d’arbres immensos i grans llacs. Aquell bosc arribava fins al mar, i allà hi vivia un rossinyol que cantava tan meravellosament, que fins i tot el pobre pescador, que havia de feinejar contínuament quan a la nit sortia a retirar les xarxes, s’aturava uns minuts per a poder escoltar amb molta atenció els seus refilets.

«Déu meu, què n’és de bonic!», exclamava; però després havia d’atendre les seves xarxes i oblidar-se de l’ocell; fins a la nit següent, que, en arribar de nou al lloc, repetia: «Déu meu, què n’és de bonic!».

De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n’admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: «Això és el millor de tot!». I de tornada a les seves terres, els viatgers en parlaven, i els savis escrivien llibres i més llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí, però sense oblidar-se mai del rossinyol, a qui feien grans lloances; i els poetes componien poemes inspiradíssims sobre el rossinyol que cantava en el bosc, al costat del mar.

Aquells llibres es van escampar per tot el món. De fet, n’hi ha que van arribar a les mans de l’Emperador. Us l’imagineu assegut en la seva butaca d’or, llegint i llegint? Doncs això és el que feia molt sovint i, de tant en tant, també feia amb el cap un gest d’aprovació, perquè estava molt satisfet de llegir aquelles magnífiques descripcions de la seva ciutat, del seu palau i del seu jardí. «Però el millor de tot és el rossinyol», deien els llibres.

«Què és això?», va pensar l’Emperador. «El rossinyol…? Mai n’he sentit a parlar. Com és possible que hi hagi un ocell com aquest en el meu imperi i precisament en el meu jardí? I com és que ningú me n’ha informat abans? I que jo m’hagi d’assabentar d’aquestes coses pels llibres!»

El rossinyol. Fragment adaptat del conte de Hans Christian Andersen


Deixa un comentari

La paraula plorar

Aquesta història encara no ha passat, però segurament passarà demà. Heus aquí què diu.

Demà, una bona i vella mestra va dur els seus deixebles, arrenglerats de dos en dos, a visitar el Museu del Temps que Fou, on hi ha recollides les coses dels temps passats i que ara ja no serveixen, com la corona del rei, la cua del vestit de la reina, el tramvia de Monza, etcètera.

En una vitrineta, un bon xic polsosa, hi havia la paraula “Plorar”.

Els alumnes de demà van llegir el cartellet, però no entenien de què anava.

Senyoreta, què vol dir?
És una joia antiga?
Que potser era dels etruscs?

La mestra va explicar que antigament aquella paraula s’havia fet servir molt, i feia mal. Va ensenyar una ampolleta en la qual hi havia llàgrimes conservades. Qui sap? Potser les havia vessades un esclau apallissat pel seu amo, potser un nen que no tenia casa.

Sembla aigua va dir un dels alumnes.
Però picava i cremava va dir la mestra.
Que la feien bullir, potser, abans d’utilitzar-la?

Veritablement, aquells alumnes no entenien res, fins i tot començaven a avorrir-se. Aleshores la mestra els va acompanyar a visitar altres seccions del Museu, on es podien veure coses més fàcils, com ara: les reixes d’una presó, un gos guardià, el tramvia de Monza, etcètera, tot de coses que en el feliç país del Demà ja no existien.

Gianni Rodari. Contes per telèfon. Editorial Juventud, Barcelona, 2012.


Deixa un comentari

La rosa contra el virus

Títol: La rosa contra el virus

Autor: Mercedes Bermejo Boixareu

Editorial: Sentir

Idioma: Català o castellà

Any: 2020

ISBN: 9788426728609

[ Recurs gratuït ]

Actualment, són molts els pares i les mares que estan amoïnats perquè no saben prou bé què han d’explicar als seus fills sobre el famós “coronavirus”, ni com fer-ho. Per això, en resposta a la necessitat social d’un recurs pedagògic per a infants, conjuntament amb el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, l’editorial Sentir ha optat per publicar, en format digital i de forma totalment gratuïta, La Rosa contra el virus: un conte que us pot servir per explicar als més petits què són els virus, la importància dels hàbits que ens poden permetre combatre’ls o, fins i tot, com gestionar les nostres emocions, especialment ara que no podem sortir de casa. Apa doncs! Vols que llegim plegats una estona? Aquesta també és una excel·lent forma d’esbargir-nos i de protegir-nos!

[ Descarrega’t el conte en català o en castellà ]


Deixa un comentari

La petite casserole d’Anatole

L’Anatole sempre arrossega un cassó al seu darrere. Li va caure al damunt un dia i no se sap ben bé per quin motiu. A causa d’aquest cassó, l’Anatole ja no és ben bé com els altres. Necessita molt d’afecte. Té una gran sensibilitat artística i un munt de qualitats. Però sovint, la gent no veu més enllà del cassó que arrossega pertot arreu. Ho troben estrany, fins i tot inquietant. A més, el cassó li complica la vida. S’encalla contínuament. Poques persones se n’adonen que l’Anatole s’ha d’esforçar el doble que els altres per arribar-hi. A l’Anatole li agradaria molt desfer-se del cassó, però és impossible. Sempre l’acompanya. No en pot fer res. Tant és així que un dia es va fartar i va decidir amagar-se. I va restar amagat molt de temps. De fet, a poc a poc, la gent el va oblidar… Afortunadament, però, sempre hi ha persones extraordinàries. N’hi ha prou amb trobar-ne una com la que va trobar l’Anatole: un angelet que el va ensenyar a espavilar-se amb el seu cassó, que també li va cosir un sarró perquè el pogués dur còmodament. I ves per on, ara tothom troba que l’Anatole té moltes qualitats, ni que ell sigui la mateixa persona que ha estat sempre. Ves per què serà! — (Adaptació del conte d’Isabelle Carrier)


Deixa un comentari

El pescador i el peixet

En una pobra caseta de terra a la vora del mar vivien un vell i una vella. El vell pescava amb la xarxa i la vella filava. Una vegada el vell va pescar un peixet d’or que li va parlar amb la veu humana i li va dir: – Deixa’m anar, bon home! Faré tot el que vulguis! El vell el va deixar anar sense demanar-li res. Quan va tornar a casa seva ho va explicar tot a la vella. Ella es va enfadar dient: – Ets un babau! Per què no li vas demanar res al peixet? Torna i demana-li almenys la pastera, que la nostra està trencada.

El vell va tornar a la vora del mar i va cridar el peixet. La mar es va enfosquir. El peixet d’or va sortir de l’aigua i va preguntar al vell: – Què volies, bon home? El vell li va explicar el desig de la seva dona i el peixet li va dir: – No et preocupis. Torna tranquil a casa. Tindràs una pastera nova. El vell va tornar a casa i va veure que allí estava la pastera nova i al costat estava la seva dona encara més enfadada. – Pallús! –li va cridar-. No has sabut demanar-li alguna cosa millor que una pastera? Torna i demana-li una casa nova!

El vell va tornar a la vora del mar. El vent començava a bufar. El vell va cridar el peixet d’or. Aquest va sortir de l’aigua i li va preguntar: – Què volies bon home? El vell li va explicar tot el que li demanava la seva dona i el peixet li va dir: – Tranquil, torna a casa i tindràs una casa nova! El bon home va tornar a casa i va veure que la caseta de terra es va convertir en una casa preciosa! I a dins estava la vella més enfadada que abans. – Toix –li va cridar la dona-. Una altra vegada no has sabut demanar el que havies de demanar! Torna i digues-li que no vull ser pobra mai més! Vull ser una reina!

El vell hagué de tornar a la vora del mar i cridar el peixet d’or. El vent començava a remoure l’aigua del mar. El peixet en va sortir i li va preguntar: – Què volies bon home? L’home li ho va explicar tot i el peixet li va dir: – Torna a casa tranquil. Faré el que vols. El vell tornà a casa i va veure un castell meravellós amb els guàrdies que no el deixaven entrar. Va passar una setmana i la dona va cridar al seu marit. – Tu, miserable –li va dir-; vull que vagis al mar i diguis al peixet que vull ser la reina de tot el món i vull que ell sigui el meu servent. – Què dius? T’has tornat boja? –intentà contestar-li el vell, però els guàrdies el van apuntar amb els sabres i el pobre home va haver d’anar a la vora del mar.

En el mar s’aixecà una tempesta terrible. El vell va cridar el peixet i aquest va sortir de l’aigua. – Què volies, bon home? – Perdona’m, –li va dir el vell-, però la meva dona s’ha tornat boja: no vol ser només una reina, vol ser reina de tot el món i que tu siguis el seu servent…! El peixet d’or, sense dir-li res, va desaparèixer dins de l’aigua. Quan el vell tornà a la cala va veure la seva caseta de terra, la vella asseguda a la porta i la pastera trencada davant seu.

Conte d’origen rus, adaptat per Lia Semenova. Font: Contes del món.