Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, perquè en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.
La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament; això no obstant, ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics; la nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi, la llibertat no faltarà.
No us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes-màquina, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou persones. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els qui no estimen odien; els qui no estimen i els inhumans. No lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.
Al capítol XVII de l’Evangeli de Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”. No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes, en vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder; el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou, per un món decent que doni als homes treball, i a la joventut un futur, i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.
Els dictadors es donen llibertat només a si mateixos, però esclavitzen el poble. Lluitem ara, doncs, per fer realitat el que ens havien promès; lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància; lluitem pel món de la raó: un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a totes les persones. En nom de la democràcia, unim-nos tots!
Discurs final de Charles Chaplin a la pel·lícula El gran dictador (1940).
Biblioteca Salle Reus 