Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Solitud, de Víctor Català

154-solitud-001Tot i que potser és una definició massa simple per a una obra tan complexa, considero que Solitud és una novel·la lenta. Potser és també una definició massa atrevida, però és simplement fruit de la meva experiència amb aquest llibre.

L’obra presenta un tema completament modernista: el procés de transformació de la Mila, la protagonista, que es veu sola enfrontada a la massa, igual com l’artista modernista pateix un conflicte amb la societat. D’aquí el títol de l’obra: Solitud es refereix al sentiment que s’apodera de la protagonista a mesura que veu que va perdent el seu marit, que es troba en un entorn que no és el seu (que també juga un paper molt important en l’obra, ja que acabarà sent el seu refugi), etc. Només rep el suport del pastor, personatge que acabarà morint, fent així que la Mila es quedi sola del tot.

En una carta que Joan Maragall escriu a Víctor Català, el poeta parla d’aquesta manera de la muntanya i del pastor: “Hi ha sobretot en aquesta obra de vostè la creació d’una figura que restarà per sempre més: el pastor, forta i dolça figura, i gran. Després hi ha l’altra, vull dir la muntanya: mai vostè havia fet sentir un medi com aquesta muntanya de la Solitud; els tres primers capítols són delitosos com quan un va a la muntanya.”

154-solitud-002De tot el llibre, els últims capítols són els que em van agradar més, perquè és allí on es recull tota l’acció del llibre: la mort del pastor Gaietà, la violació de la Mila, quan ella mateixa abandona en Matias… Aquest darrer fragment del llibre sí que va captar la meva atenció, la veritat. Crec que també va ser perquè fins i tot em va sorprendre que una novel·la al principi tan monòtona (segons el meu criteri) pogués contenir un final tan mogut i inesperat.

Recordo els noms d’alguns capítols per argumentar el meu punt de vista. El meu primer exemple és el capítol quatre: “Neteja”. És un capítol dedicat exclusivament a la neteja que realitza la Mila de l’ermita de Sant Ponç. Ara les portes, ara les parets, ara el terra… Vas llegint les pàgines i t’adones que l’acció és aturada, no hi ha moviment, tan sols l’acte de netejar. Després sí que, analitzant la novel·la, descobreixes que té un valor simbòlic que té molt de mèrit per part de Caterina Albert, però, per al lector, i més per a un lector de setze anys, no és una forma atractiva de presentar aquest valor si no t’acompanya algú a entendre’l.

154-solitud-004El següent capítol que considero que té un nom que ja tira enrere és el cinquè: “Sumant dies”. El títol avisa de manera implícita que no passarà res, com si fos un capítol només per omplir pàgines. I, de fet, és així: tan sols tracta de com mengen cargols. Després, amb el treball a l’aula, podem descobrir que l’autora els atorga també un valor simbòlic associat al plaer o al desig, però com ja he dit abans, no em crida l’atenció.

D’altra banda, els títols dels quatre darrers (els meus preferits) són “La relliscada”, “Sospites”, “La nit aquella” i “La davallada”, títols que ja avancen que passarà alguna cosa, sobretot el de “La nit aquella”. A més, convida a sentir una intriga per saber què podrà succeir perquè passi de ser una nit corrent a una nit destacada. He de remarcar que mentiria si no digués que com més temps passa des que vaig acabar-me Solitud, com més temps tinc per reflexionar-hi o com més el comento, més m’agrada. Però no per altra cosa que pels darrers capítols, repeteixo, que, malgrat que fan que la novel·la acabi amb un final desastrós, em van deixar bon regust de boca. Això és el que m’agrada en una novel·la: que impacti, que sorprengui, que emboliqui, cosa que Víctor Català no acaba d’aconseguir excepte al final del llibre a causa de la copiosa i massa detallada descripció i la dificultat del vocabulari utilitzat.

154-solitud-005També és cert que no podria acabar la ressenya sense esmentar els molts aspectes positius que té l’obra malgrat la meva opinió. És una de les novel·les més importants de la literatura catalana, i aquest fet no és desmerescut. L’autora utilitza sobretot un mètode simbòlic valorat molt positivament per noms importants com Carme Arnau. És destacable també la manera que té de plasmar la realitat que s’estava vivint en aquell moment en forma de llibre. Caterina Albert utilitzava l’art d’escriure precisament com a refugi d’aquella situació.

Suposo que si tornés a llegir-me’l ara que ja sé el final i tinc un afecte especial pels personatges, sobretot pel Pastor, que quan vaig començar-lo no tenia, podria ser que m’agradés més. Però, principalment pel fet d’haver d’abaixar la velocitat de lectura més de l’habitual per haver d’entendre bé el que passava (que sovint no era res), no tornaria a llegir-lo. Almenys, no encara.

* L’autora de la ressenya és Abril Cassadó Prats, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; i l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.