Avui en dia, quan un alumne de primer de batxillerat mira la llista de llibres que s’ha de llegir i veu El poema de la rosa als llavis (del poeta Joan Salvat-Papasseit), molt probablement (i fent honor a la dita) jutjarà el llibre per la portada i pensarà com de pesat i complicat se li farà llegir-lo o realitzar-ne una anàlisi.
Però, després d’aquesta primera impressió, un obre el llibre i comença a llegir i a reflexionar sobre el significat amagat d’aquell vers del poema “x” a la pàgina tal, i realment la complexitat segueix sent-hi present però potser no resulta tan feixuc com imaginava. Amb això, es demostra la infravaloració de la poesia per part dels joves.
Salvat-Papasseit, amb aquest poemari, aconsegueix enganxar el lector al llarg de la lliçó amorosa que ell mateix dona a una hipotètica amant. Potser no des del principi o potser no en tots els poemes, però al final el lector acaba gaudint de la part més atractiva i també de la més eròtica de l’amor.
El llibre es divideix en tres parts. La primera part tracta sobre el desig inicial d’estimar, la segona és el procés amatori i la tercera es basa en l’assoliment de l’amor. És una estructura pensada i planificada per l’autor, vint poemes que expliquen una història amorosa, un procés d’aprenentatge per a una noia enamorada del poeta.
Si bé hi ha parts que es fan complicades per al receptor, és bàsicament perquè quan parlem de Papasseit parlem d’Avantguardisme i, per tant, parlem de velocitat i soroll; se’ns passa pel cap la nova maquinària que sorgeix en l’època, que s’enalteix en el moviment avantguardista. Aquest punt, fa fins i tot més admirable el treball de l’autor, ja que aprofita aquesta característica per a donar-li un sentit amorós al poema. Algú que es compri un llibre de poesia no espera que el poeta parli sobre l’amor a partir dels avenços tècnics que marquen el període històric; en canvi, Papasseit ho fa, reivindicant així el corrent al qual pertany.
A part del que s’ha dit, vull comentar una dada que m’ha semblat curiosa i que es pot veure fàcilment llegint el llibre, que és la manera de crear avantguardisme a Catalunya. Es tracta d’un moviment que, principalment, vol introduir un trencament amb la tradició, però encara així, l’autor afegeix diferents elements relacionats amb els costums del país, com ara la religió. Això també es veu en l’estructura o el tipus de poemes del llibre: hi podem trobar tant cançons o albades com un poema amb versos lliures o cal·ligrames. És un dels punts amb què em quedo i que, com ja he dit, més curiós m’ha semblat.
Per acabar, és un recull que recomano, especialment, a persones que vulguin començar a llegir poesia. No és un llibre gaire difícil d’entendre. També el recomano, evidentment, per a persones a qui agradi la poesia i hagin llegit alguna altra petita peça abans, ja que, personalment, com a lector de poesia, El poema de la rosa als llavis m’ha fet gaudir molt.
* L’autor de la ressenya és Jesús Rodríguez Pullana, alumne de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Títol: Caminant junts per la lluna
