Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

El rossinyol

A la Xina, com sabeu molt bé, l’Emperador és xinès, i xinesos són també tots els que l’envolten. Ja fa molts anys que va passar el que ara us explicaré, i per això val la pena que ho escolteu, abans que la història no quedi oblidada.

El palau de l’Emperador era el més esplèndid del món sencer. Tot el que hi havia era tan preciós i fràgil, que calia tenir molta cura per a no trencar res. El jardí estava ple de flors meravelloses, i de les més belles en penjaven campanetes de plata que sonaven perquè ningú pogués passar de llarg sense fixar-hi. En el jardí imperial tot estava molt ben pensat. Era tan extens que el mateix jardiner no en tenia idea de fins on arribava. Si caminaves, arribaves al bosc més esplèndid que et puguis imaginar, ple d’arbres immensos i grans llacs. Aquell bosc arribava fins al mar, i allà hi vivia un rossinyol que cantava tan meravellosament, que fins i tot el pobre pescador, que havia de feinejar contínuament quan a la nit sortia a retirar les xarxes, s’aturava uns minuts per a poder escoltar amb molta atenció els seus refilets.

«Déu meu, què n’és de bonic!», exclamava; però després havia d’atendre les seves xarxes i oblidar-se de l’ocell; fins a la nit següent, que, en arribar de nou al lloc, repetia: «Déu meu, què n’és de bonic!».

De tots els països arribaven viatgers a la ciutat imperial i n’admiraven el palau i el jardí; però quan sentien el cant del rossinyol, exclamaven: «Això és el millor de tot!». I de tornada a les seves terres, els viatgers en parlaven, i els savis escrivien llibres i més llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí, però sense oblidar-se mai del rossinyol, a qui feien grans lloances; i els poetes componien poemes inspiradíssims sobre el rossinyol que cantava en el bosc, al costat del mar.

Aquells llibres es van escampar per tot el món. De fet, n’hi ha que van arribar a les mans de l’Emperador. Us l’imagineu assegut en la seva butaca d’or, llegint i llegint? Doncs això és el que feia molt sovint i, de tant en tant, també feia amb el cap un gest d’aprovació, perquè estava molt satisfet de llegir aquelles magnífiques descripcions de la seva ciutat, del seu palau i del seu jardí. «Però el millor de tot és el rossinyol», deien els llibres.

«Què és això?», va pensar l’Emperador. «El rossinyol…? Mai n’he sentit a parlar. Com és possible que hi hagi un ocell com aquest en el meu imperi i precisament en el meu jardí? I com és que ningú me n’ha informat abans? I que jo m’hagi d’assabentar d’aquestes coses pels llibres!»

El rossinyol. Fragment adaptat del conte de Hans Christian Andersen


Deixa un comentari

El tron de les set illes

Títol: El tron de les set illes

Autor: Adalyn Grace

Editorial: La Galera

Col·lecció: Lluna roja

Idioma: Català o castellà

Any: 2020

ISBN: 978-8424668006

Com a princesa del regne de Visidia, Amora Montara ha dedicat tota la seva vida a preparar-se per ser “Gran Animant”, mestra espiritual. Això no obstant, per garantir la seva posició com a hereva del tron, haurà de demostrar que domina la perillosa màgia de les ànimes de la monarquia. Malauradament, però, la seva tasca es complicarà i haurà de fugir ben lluny. Durant la fugida, farà un pacte amb en Bastian, un misteriós pirata; navegarà per un regne que amaga moltes més meravelles i molts més perills dels que s’imagina; farà front a monstres llegendaris, trobarà venjatives sirenes, haurà de bregar amb un polissó totalment inesperat i, sobretot, intentarà conquerir un nou tipus de màgia que, controlat per qui no toca, podria ser extremadament perillós i destructiu. Amora sap perfectament que no pot posar en risc el regne de Visidia i que no pot perdre el seu dret a la corona. Aconseguirà sortir-se’n victoriosa d’aquesta aventura trepidant?


Deixa un comentari

La bellesa del final

Títol: La bellesa del final

Autor: Alfredo Colella

Il·lustrador: Jorge González

Editorial: A buen paso

Idioma: Català o Castellà

Any: 2020

ISBN: 9788417555306

En arribar als cent anys, la tortuga Nina considera que pot ser molt interessant descobrir què és el final, perquè a ella sempre li ha agradat molt entendre el perquè de les coses; i per això decideix emprendre un viatge que la conduirà a haver de trobar-se i dialogar amb la formiga i l’eruga, amb l’oreneta i el rossinyol, o amb la serp i el riu. Us imagineu el contingut i la forma d’aquestes converses? Bé, tant si en sou capaços com si no, el cert és que, tot avançant a poc a poc, molt lentament, a pas de tortuga, aquest llibre ens recorda, o potser ens descobreix, un secret molt important, un misteri essencial per a qui vulgui gaudir de la seva existència, plenament i amb encert: encara que les coses acabin –un amor, una amistat, potser una vida…–, en qualsevol final pot haver-hi bellesa, com la bellesa que emergeix d’aquest bon llibre, a través de les paraules de l’Alfredo Colella i de les il·lustracions d’en Jorge González. Gràcies, doncs, a tots dos, a l’escriptor i a l’il·lustrador, per haver expressat de forma tan encertada el valor i la bellesa del temps, el de la vida i el dels finals.


Deixa un comentari

Hair Love

Us presentem la Zuri, una nena afroamericana de set anys a qui, fins no fa gaire, pentinava la seva mare. Ara, però, això ja no és possible per motius que acabareu esbrinant ben aviat i, per tant, caldrà trobar una alternativa adequada. No sé… Potser els tutorials que una vegada va enregistrar la mare serviran d’ajuda, o potser serà la bona voluntat i l’esforç del pare el factor decisiu per a la resolució del problema. Ja ho veurem. En qualsevol cas, el cert és que Hair Love és un relat breu que ens farà reflexionar sobre l’estimació entre els progenitors i els fills, i sobre la importància que tenen els petits detalls. Per cert, us heu esforçat mai per tal de fer feliços els qui viuen a prop vostre? Segur que sí. Per tant, molt probablement, us sentireu identificats amb els personatges d’aquesta tendra història. Ens la mirem perquè ens inspiri i perquè ens empenyi a ser millors persones? Som-hi! Llum, càmera i acció!


Deixa un comentari

Dinamitzant biblioteques

Títol: Dinamitzem?

Idea i compilació: Meritxell Buil

Edita: Departament d’Educació

Llicència: CC By-NC-SA

Programa: Puntedu

Idioma: Català

Any: 2020

Avui la nostra proposta no s’adreça ni a lector petis, ni a lectors mitjans, ni a lectors grans. Més aviat s’adreça a bibliotecaris i bons mestres. En coneixeu algun? Segur que sí. Se’ls distingeix perquè són amants fidels de la lectura, perquè saben el que ens agrada, perquè es preocupen per nosaltres i pel nostre creixement intel·lectual; perquè acaronen els llibres com s’acarona les persones, amb delicadesa i des del cor. Bé doncs, aquí teniu un magnífic dossier amb propostes per a la biblioteca escolar. Té dues parts. A la primera trobareu activitats pensades per a tots els nivells: per als infants més petits que comencen a descobrir el món dels contes, per als nens i nenes que comencen a explorar el món de les lletres, per als que volen cercar en els llibres nous coneixements, per als joves que estan desenvolupant el gust per la lectura, per als que utilitzen la biblioteca com a espai de creació, etc.; mentre que a la segona part trobareu una mena de carpeta per a la documentació de les activitats que ens permetrà fer quelcom imprescindible per a tot bon bibliotecari o per a tot bon docent: recordar, reflexionar, parlar i fer propostes de millora. Voleu que dinamitzem la biblioteca? Som-hi! Anem per feina! Parlem de llibres, recomanem, compartim les nostres selfies literàries, experimentem als laboratoris de lectura, elaborem les nostres pròpies guies, participen en els tallers de creació de contes, descobrim un món que és ple de llibres, i sobretot no deixem mai ni de somiar ni de llegir.


Deixa un comentari

I tu, d’on ets?

Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per a instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han preguntat si em sentia «més aviat francès» o «més aviat libanès». I sempre contesto el mateix: «Ambdues coses alhora!» No és per un desig d’equilibri o equitat, sinó perquè si contestés altra cosa mentiria. Si sóc qui sóc i no un altre és perquè em trobo en la frontera de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat. Seria més autèntic si em negués una part de mi mateix?

A aquells que em fan aquesta pregunta els explico, doncs, pacientment, que vaig néixer al Líban que vaig viure allà fins als vint-i-set anys, que l’àrab és la meva llengua materna, que és en les traduccions a l’àrab que vaig descobrir per primera vegada a Dumas, Dickens i Els Viatges de Gulliver, i que és en el meu poble de la muntanya, el poble dels meus avantpassats, on vaig tenir les meves primeres alegries de nen i on vaig escoltar algunes històries que inspirarien més tard les meves novel·les. Com podria oblidar-lo? Com podria mai esborrar-lo? Però, per altra banda, fa vint-i-dos anys que visc en terra francesa, bec la seva aigua i el seu vi, les meves mans acaricien cada dia les seves velles pedres, escric els meus llibres en la seva llengua: per a mi no serà mai una terra estrangera. Mig francès, doncs, i mig libanès? En absolut! La identitat no es pot compartimentar, no es divideix ni en meitats ni en terços, ni per zones separades. No tinc diferents identitats, només en tinc una, feta de tots els elements que li han donat forma, en una «mescla» especial que no és mai la mateixa per a un altre.De vegades, quan he acabat d’explicar, amb mil i un detalls, per quines raons precises reivindico plenament el conjunt de les meves pertinences, algú se m’acosta per murmurar, posant-me la mà damunt l’espatlla: «Heu fet bé al parlar així, però al fons del fons, què us sentiu més?»

Durant molt de temps, aquesta interrogació insistent m’ha fet somriure. Avui ja no em fa tanta gràcia. Perquè em sembla que revela una visió dels homes força estesa i al meu entendre, perillosa. Quan em demanen què sóc «en el fons del fons de mi mateix», es dóna per suposat que hi ha, «en el fons del fons» de cadascú, una sola pertinença important, la seva «veritat profunda», per dir-ho així, la seva «essència», determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta de la seva trajectòria d’home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la seva sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva, no contés per res. I quan s’incita els nostres contemporanis a «afirmar la seva identitat», com tan sovint es fa avui, el que se’ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caràcter religiós, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres.Si algú reivindica una identitat més complexa, es troba marginat. Un jove nascut a França de pares algerians porta dins seu dues pertinences evidents, i hauria de ser capaç d’assumir-les totes dues. He dit dues per a simplificar, però els components de la seva personalitat són molt més nombrosos. Tant si es tracta de la llengua com de les creences, la manera de viure, les relacions familiars, els gustos artístics o culinaris, resulta que les influències franceses, europees, occidentals, es barregen dins seu amb influències àrabs, berbers, africanes, musulmanes… Una experiència enriquidora i fecunda, si aquest jove se sent lliure de viure-la plenament, si se l’anima a assumir tota la seva diversitat; per contra, el seu desenvolupament pot ser traumàtic, si cada vegada que s’afirma com a francès hi ha qui el mira com un traïdor, fins i tot com un renegat, i si cada vegada que defensa els seus lligams amb Algèria, la seva història, la seva cultura, la seva religió, xoca amb la incomprensió, la desconfiança o l’hostilitat.” (…)

Amin Maalouf. Les identitats que maten. Barcelona: Edicions La Campana.


Deixa un comentari

Mångata

Títol: Mångata

Autor: Ricard Ruiz Garzón

Editorial: Edebé

Col·lecció: Periscopi

Idioma: Català o castellà

Any: 2020

ISBN: 978-8468349336

D’ençà que va morir la seva germana gran, la Jana ha experimentat un cicló tempestuós d’emocions. De fet, ara que la Zya no hi és, emergeixen molts records ingovernables, contradictoris i dispersos que s’apoderen de la Jana sense que ella pugui fer res per a evitar-ho. Afortunadament, però, té una família que se l’estima i que farà tot el possible per acompanyar-la. La seva àvia, per exemple, malgrat la seva edat, encara li explica històries de fades; el seu germà la fa riure; el seu pare, com sempre, és una font inesgotable de paciència i empatia; i la seva mare, tot i que de vegades pot semblar molt organitzada i massa rigorosa, també és com un ésser màgic i meravellós. Malgrat tot, la Jana pateix una ferotge lluita interna a conseqüència de la gran pèrdua que representa la mort de la seva germana. Serà capaç de superar-la i alliberar-se del dolor? Aconseguirà acceptar de forma pacífica i serena el traspàs de la Zya? N’hi ha que pensen que, perquè això passí, primer haurà d’aprendre a ballar sobre l’aigua sense enfonsar-se i descobrir el significat d’una paraula ben especial: mångata. Només existeix en suec i significa “petit camí de plata que forma la llum de la lluna sobre l’aigua”.


Deixa un comentari

Tots els colors de l’amor

Títol: Tots els colors de l’amor

Autora: Alba Castellví Miquel

Il·lustradora: Sònia González (Cuchu)

Editorial: Bindi Books

Idioma: Català

Any: 2020

ISBN: 978-8412108057

La Clara té una família molt gran i això està molt bé; però també té un germà petit i, de moment, ella creu que això ja no ho està tant, de bé, perquè en Roc és un aixafaguitarres. Vet aquí, però, que un matí la Clara va baixar al parc de sota casa i va conèixer una pintora estrafolària. La nena va sentir-se molt atreta pels misteriosos quadres que pintava l’artista i cada dia baixava al parc a visitar-la. Poc s’imaginava tot allò que amb el pas del temps acabaria passant. De fet, gràcies a la seva nova amistat, la Clara va aprendre a connectar amb els seus sentiments, va començar a imaginar de quin color eren els seus amors i va descobrir quelcom imprescindible: que si estimem moltes persones, el nostre amor esdevé més intens, es fa més gran i molt més acolorit! Sí! L’heu encertat: aquesta és una història que pot servir-nos per apropar a grans i petits en l’art d’estimar. Paga la pena afegir-lo a la nostra biblioteca.

[ Vols fer un tastet del llibre? ] [ Pinta amb la ClaraEl pot de l’amor ]


Deixa un comentari

Llegir amplia els horitzons

En aquest vídeo, Gregorio Luri destaca la importància de la lectura i la literatura com a part de la formació essencial de les persones des de la infància. Segons el filòsof i pedagog, “aprendre a llegir és la tasca d’una vida”. I afegeix, “la lectura ens permet participar en el diàleg que mantenen entre si les grans ments de la nostra cultura”. Luri també defensa que una bona lectura ha de constituir, de tant en tant, un repte per al lector, ja que això l’ajuda a millorar el seu vocabulari, a fer una reflexió més profunda sobre el que s’ha llegit, i evidentment també amplia els horitzons del seu món.