Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Quan les nenes volen alt

L’Adriana, la Virgínia i la Martina tenen grans somnis, però la banda del senyor Nohoaconseguiraspàs els ha omplert les butxaques de pedres perquè no hi puguin volar. La Martina és lleugera com una fulla al vent. Li encanta volar d’un costat a l’altre de la seva habitació tot rugint com si fos una avioneta. De gran vol ser la millor pilot del món sencer. L’Adriana és rodoneta com el punt de la i. Sempre puja els esglaons de casa seva de tres en cinc perquè té pressa per abraçar el seu estimadíssim violí. Sap que de gran serà una súperviolinista. La Virgínia és silenciosa i es passa tot el dia entre llibres. Li agrada escriure contes i va amb el seu quadern sota el braç d’aquí cap allà tot imaginant històries al·lucinants. Té claríssim que serà una escriptora reconeguda en tot el planeta i una mica més enllà.


Deixa un comentari

Corrandes d’exili

Joan Oliver i Sallarès va nàixer a Sabadell el 1899 i va morir a Barcelona el 1986. Molt més conegut com a Pere Quart, se’l considera un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana del segle XX. De fet, molts dels seus poemes han estat musicats per Serrat, per Raimon, per Llach i per molts altres cantautors. Avui us oferim una versió del seu poema Corrandes d’exili, interpretat per Sílvia Pérez Cruz, per Rocío Molina i per Joan Antoni Pich, al Festival Les Suds à Arles l’estiu de 2017. Els qui ja el coneixen saben perfectament que es tracta d’un document literari de caràcter històric i molt emotiu, que fa referència a una etapa convulsa i fosca de la nostra història, i al sentiment sempre dolorós de qui s’ha vist obligat a marxar de la seva terra, això sí, tot dient: “Avui en terres de França / i demà més lluny potser, / no em moriré d’enyorança / ans d’enyorança viuré”.


2 comentaris

Tot anirà bé!

2020 ha estat un any que difícilment oblidarem. De fet, sense cap mena de dubte, moltes de les històries que hem conegut, o bé que hem protagonitzat, acabaran transmetent-se de generació en generació; i qui sap si, quan arribarà l’any 2115, un avi i la seva neta en parlaran de tot plegat, mentre contemplen el planeta Terra des de l’espai, a bord d’un transbordador espacial. Qui sap, doncs, si tot això acabarà passant, ja que, com bé dia el poeta, tot és possible i tot està per fer. De moment, però, començarem per descobrir el secret que ens volen explicar en Miquel i la Núria, un secret que potser podria ajudar-nos a comprendre que, malgrat els problemes i les dificultats, la vida és realment bonica si aprenem a estimar les nostres diferències i, sobretot, si aprenem a contemplar-la amb perspectiva i amb un gran somriure.


Deixa un comentari

Romàntic i revolucionari

La vida de Neruda no va ser pas una vida tediosa. Nascut l’any 1904 a Parral (Xile), va publicar el seu primer recull de poemes quan només tenia dinou anys, va guanyar el premi Nobel de Literatura, també va rescatar centenars de refugiats, va viure a l’exili polític i va optar a la presidència de Xile. Romàntic i revolucionari, a Neruda se’l reconeix com un dels poetes més importants del segle XX, però també un dels més controvertits. Per cert, saps que el seu nom autèntic era Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto? Sí, sí, el que sents; i Pablo Neruda, per tant, era el seu pseudònim. De fet, el seu pare no volia que fos poeta, i és per això que amb setze anys va començar a escriure sota el nom de “Pablo Neruda”.

Els poemes de la seva primera col·lecció “Vint poemes d’amor i una cançó desesperada” són tendres i perspicaços en la manera de dibuixar i d’il·luminar les subtileses de l’amor. Al Poema XII, per exemple, escriu: “Acogedora como un viejo camino. / Te pueblan ecos y voces nostálgicas. / Yo desperté y a veces emigran y huyen / pájaros que dormían en tu alma”. Oi que és bonic? Però no us penseu que el poeta va centrar-se únicament en l’amor; també va escriure molts poemes sobre molts altres temes. A les seves “Odes elementals”, per exemple, Neruda parla sobre diferents indrets d’Amèrica (Guatemala, Rio de Janeiro, Valparaíso…), sobre la natura (el foc, la pluja, l’aire, l’àtom, el temps…), sobre conceptes abstractes (l’alegria, la tranquil·litat, l’esperança, la tristesa…) i sobre altres aspectes ben diversos; fins i tot va escriure sobre la carxofa, la castanya, el tomàquet o la ceba! Sí, sí, sobre la ceba: “Estrella de los pobres, hada madrina envuelta en delicado papel, sales del suelo, eterna, intacta, pura como semilla de astro, y al cortarte el cuchillo en la cocina sube la única lágrima sin pena”.

Un altre dia potser parlarem sobre la feina que va fer com a diplomàtic i polític, i així s’entendrà millor perquè, a més de definir-lo com a poeta romàntic, també podem definir Neruda com a revolucionari. De moment, només us direm que la seva mort es va produir dues setmanes després del cop d’estat de Pinochet contra Salvador Allende, i que això va provocar molts rumors. N’hi ha que van considerar, i encara ho consideren, que la tristesa produïda per la convulsa situació política del seu país va accelerar la seva mort. D’altres, fins i tot, creuen que potser va ser assassinat. Segons l’hospital, però, el càncer va ser l’autèntica causa del seu traspàs el 23 de setembre de 1973.


Deixa un comentari

Hair Love

Us presentem la Zuri, una nena afroamericana de set anys a qui, fins no fa gaire, pentinava la seva mare. Ara, però, això ja no és possible per motius que acabareu esbrinant ben aviat i, per tant, caldrà trobar una alternativa adequada. No sé… Potser els tutorials que una vegada va enregistrar la mare serviran d’ajuda, o potser serà la bona voluntat i l’esforç del pare el factor decisiu per a la resolució del problema. Ja ho veurem. En qualsevol cas, el cert és que Hair Love és un relat breu que ens farà reflexionar sobre l’estimació entre els progenitors i els fills, i sobre la importància que tenen els petits detalls. Per cert, us heu esforçat mai per tal de fer feliços els qui viuen a prop vostre? Segur que sí. Per tant, molt probablement, us sentireu identificats amb els personatges d’aquesta tendra història. Ens la mirem perquè ens inspiri i perquè ens empenyi a ser millors persones? Som-hi! Llum, càmera i acció!


Deixa un comentari

Llegir amplia els horitzons

En aquest vídeo, Gregorio Luri destaca la importància de la lectura i la literatura com a part de la formació essencial de les persones des de la infància. Segons el filòsof i pedagog, “aprendre a llegir és la tasca d’una vida”. I afegeix, “la lectura ens permet participar en el diàleg que mantenen entre si les grans ments de la nostra cultura”. Luri també defensa que una bona lectura ha de constituir, de tant en tant, un repte per al lector, ja que això l’ajuda a millorar el seu vocabulari, a fer una reflexió més profunda sobre el que s’ha llegit, i evidentment també amplia els horitzons del seu món.


1 comentari

La importància de llegir els clàssics

Un clàssic és un llibre, com el seu nom indica, de primera classe i, per tant, és un llibre de molta qualitat. El què passa és que els clàssics, de vegades, ens intimiden. De vegades, ens fan por, ens fan respecte; pot ser que ens facin una mica de mandra. Tendim a pensar que el clàssic és una cosa molt allunyada de nosaltres, que és d’una altra època, d’un altre temps i que no té res a dir-nos. I res més lluny de la realitat. Un clàssic és tremendament modern, precisament perquè conté alguna cosa que continua interpel·lant-nos avui, que continua tenint coses a dir-nos, ara i aquí.

Durant molt de temps per a molta gent la lectura era una forma d’oci. I si volem perseverar en la lectura dels clàssics, també ha de ser una activitat que ens proporcioni plaer. Un plaer que, de vegades, no vol dir estar rient contínuament. Hi ha obres que sí, són molt humorístiques, però hi ha obres en les quals podem estar patint però aquesta empatia, aquest compartir el text, ens apropa a aquells personatges i a les seves històries. I els poetes i els escriptors ens han llegat les paraules, ens han guardat les paraules i, per tant, potser no cal que nosaltres tinguem en cada moment les paraules. Podem, amb aquests llibres, amb aquestes obres, vestir-nos amb les experiències i amb les vivències d’aquests personatges. Compartim, durant el temps que dura la lectura, aquelles vicissituds d’aquell personatge.

La història de la pintura ens ha cedit centenars d’imatges de dones, en qualsevol situació, en qualsevol indret: assegudes, estirades, al camp, a la ciutat, en una biblioteca, al llit…, amb un objecte entre les mans, amb un llibre entre les mans, absolutament abstretes de tot, sense importar-los res del que estigui passant al seu voltant, perquè només estan connectades amb allò que llegeixen. Quan no hi havia altres formes d’oci cultural, era la lectura la que ocupava aquesta forma de l’evasió. Aquell text, aquella història, aquells personatges transportaven els lectors i els evadien del context en el qual es trobaven. És bonic repassar algunes d’aquestes imatges per poder entendre quina és aquesta força de la lectura.

Hem de llegir moltes vegades per aprendre, però també per desaprendre. Però podem aprendre sobre el bé i també podem aprendre sobre el mal; podem aprendre sobre la condició humana. Podem, fins i tot, ser diferents quan hem acabat un llibre de com érem abans d’haver-hi entrat. Llegir per saber qui som, per saber d’on venim i, segurament, per tenir més eines per saber cap a on anem.


Deixa un comentari

Hermann, el violinista

Ja sabeu prou bé que ens agrada compartir històries que tota mena, oi? Especialment, però, ens agrada compartir les històries amb les quals ens hem emocionat. Per això avui us volem donar a conèixer Hermann, un extraordinari i tendre curtmetratge animat que, malgrat la seva curta durada, parla sobre moltes coses: sobre un ancià amb Alzheimer, sobre la seva cuidadora, sobre els aplaudiments de les vuit durant el confinament i sobre altres aspectes que, sens dubte, us commouran l’ànima. Basada en la història real d’un ancià alemany que viu a Vigo i que un dia va sortir a tocar l’harmònica des de la seva finestra, Hermann ens demostra que, com passa amb els bons llibres, l’amor per la narrativa i per l’art visual també poden arribar ràpidament al més profund del nostre cor. Gràcies, Hermann!


Deixa un comentari

La nit i un balancí al terrat

Deia en Martí i Pol que “el poema és la nit i un balancí al terrat i jo, assajant de dir coses en veu baixa”; i també deia que “si ara apaguessin els llums dels carrers, i també els llums del pont i els de les cases, el poble esdevindria paorosament gran, tràgicament indefens”. I sí, per a mi són ben certes les paraules del poeta quan afirma que “el poema és la nit, la nit del poble, el poble dins la nit en una meravellosa harmonia; i jo al terrat, segut al balancí, dins el poble i la nit, assajant de dir coses en veu baixa”; i la lluna plena que calla, i l’òliba prudent que observa l’escena, mentre el firmament, immens i obscur, ens convida a escoltar una cançó de bressol eterna que sembla feta per assossegar i pacificar el nostre món frenètic i el conjunt infinit de totes aquelles existències que mereixerien ser viscudes amb molta més calma i sense pressa. La nit: pausa excepcional i perenne. La nit: temps particular per a percebre la realitat sense falsedats. La nit: deu duradora d’harmonia i serenor. La nit, sí. La nit. Escolta la nit.