Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Primavera (Miquel Martí i Pol)

Us presentem «Primavera» de Miquel Martí i Pol! En aquest vídeo trobareu les il·lustracions del poema «Primavera» que es troba al recull «El poble». L’oreneta ens avisa que ve el bon temps i la millor manera de celebrar-ho és cantant la cançó que Guillem Roma i Guillem Ramisa han musicat expressament per a l’ocasió. Trobareu dos vídeos més que poden complementar l’experiència: un amb la lletra del text per aquells que la vulguin llegir al mateix temps que els cantautors la canten, i un sense la lletra i sense la veu dels cantautors, però amb la banda sonora per acompanyar aquells valents i valentes que s’hagin après la cançó! Us atreviu a celebrar el Dia Mundial de la Poesia cantant amb nosaltres? Som-hi!


Deixa un comentari

Sóc dislèxic

Us imagineu com seria la vida d’una persona amb dislèxia que hagués de viure en un món format únicament per llibres? Doncs d’això, més o menys, és del que ens parla aquest breu curtmetratge animat. Potser després de veure’l, només si som prou sensibles i empàtics, entendrem el repte al qual han d’enfrontar-se, diàriament, algunes persones quan se senten obligades a pujar la gran muntanya que representa el sistema educatiu actual. Tant de bo poguéssim entendre que tothom aprèn de forma diferent, que tothom té virtuts i dificultats diferents, o que la diversitat és sempre enriquidora; i tant de bo tothom pogués sentir-se orgullós de ser com és i, sobretot, de ser qui és.


Deixa un comentari

Trencant l’oblit

Manuel de Pedrolo va ser un dels escriptors més prolífics i atrevits dins de la literatura catalana de la segona meitat del segle vint. És l’autor de més de 120 llibres, entre els quals hi ha novel·les, obres de teatre, contes, poemes, articles d’opinió, etc. Això no obstant, a Pedrolo se l’associa normalment a un únic llibre: Mecanoscrit del Segon Origen. Per què un gran nombre de lectors desconeix la resta de la seva obra? Quin paper va tenir Pedrolo en la recuperació i l’impuls de la literatura catalana? 29 anys després de la seva mort, Manuel de Pedrolo, és un escriptor oblidat?


Deixa un comentari

Borges i la memòria

Pensar és oblidar, oblidar per recordar. Funes, el memoriós, és el protagonista d’un conte de Jorge Luis Borges, la història d’un jove que, després d’un accident, ho recorda tot, absolutament tot, permanentment. Funes recorda cada objecte, cada rostre i cada esdeveniment amb una precisió i una minuciositat prodigiosa i desesperant. El més terrible és que no pot oblidar res. Tot, absolutament tot, resta a la seva memòria. Sorprenentment, mentre Borges escrivia la fantàstica història de Funes el memoriós, un neuròleg rus anomenat Alexander Luria estudiava un cas real molt semblant, el de Salomó Shereshevski. Salomó era una persona capaç de recordar els més mínims i insignificants detalls durant dècades. Com Funes, Salomó era capaç de no oblidar; i també com Funes, Salomó no era molt intel·ligent. Borges no coneixia la investigació de Luria. Luria no coneixia el relat de Borges. No obstant això, els dos van formular-se les mateixes preguntes i els dos van arribar a conclusions molt semblants. A les atapeïdes ments de Salomó, la persona, i de Funes, el personatge, no hi havia molts conceptes. Només hi cabien detalls, registres petrificats de les experiències viscudes. Perquè abstreure és oblidar les diferències, pensar, generalitzar. Art, literatura i ciència són només diferents formes d’abordar una realitat connexa. Atreveix-te a llegir i, sobretot, atreveix-te a pensar per tu mateix!


Deixa un comentari

“Al cotxe” amb Albert Espinosa

Albert Espinosa fa promoció del seu últim llibre, “El millor d’anar és tornar”, el més venut de Sant Jordi. Puja “Al cotxe” i l’Eloi el porta fins a l’editorial. L’Albert repassa la seva carrera com a escriptor, guionista i dramaturg. Explica que les experiències viscudes durant la infantesa i l’adolescència l’han convertit en qui és. Després de patir un càncer gravíssim, suportar anys d’hospitalització, tractaments mèdics molt durs i sobreviure a un pronòstic de mort gairebé segura, Espinosa va abandonar l’Enginyeria per dedicar-se a la creació. Ara, amb la sèrie “Polseres vermelles” triomfant arreu del món i publicant llibres que sempre són fenòmens de vendes, diu que s’està replantejant el futur. Parla de la família, de la importància de la mare, de la mort del pare i dels somnis per complir. Una conversa intensa, tendra i amb un regust de comiat.


Deixa un comentari

El poder de la immortalitat

Víctor Amela, periodista i novel·lista, recorda perfectament el dia que va aprendre a llegir i com aquest fet va canviar la seva vida. Segons ell, més enllà del suport tecnològic a través del qual es llegeixi, el cert és que les persones necessitem la literatura com l’aire que respirem, necessitem comunicar el relat de la nostra vida i que ens expliquin històries. Per això, aquest barcelonès, nascut l’any 1960, autor de La filla del capità Groc, Amor contra Roma, El càtar imperfecte o Jo hauria pogut salvar Lorca, ens convida a descobrir les històries de les quals venim, a explicar els relats que ens han fet ser qui som, i a comunicar allò que estem vivint i allò que som; perquè només d’aquesta forma serà com convertirem la matèria en somnis i esdevindrem immorals. Creiem que intentar-ho paga la pena.


Deixa un comentari

Brossa, la insurrecció poètica

Brossa, la insurrecció poètica fa un recorregut artístic i biogràfic per la figura de Joan Brossa. Poeta lliure i total, també podríem definir-lo com l’artista avantguardista multidisciplinari que va ser capaç de treballar l’escriptura, la poesia narrativa i visual, el cinema, la música i altres disciplines. De fet, Brossa és autor de 1.438 poemes visuals, 350 obres de teatre, 53 llibres d’artista, 300 objectes i altres produccions ben diverses. Considerat un dels tres grans avantguardistes catalans juntament amb Miró i Tàpies, sobta descobrir que el reconeixement no li arribés fins tard. De fet, va viure molts anys al llindar de la misèria. Potser us preguntareu com és possible que això pogués passar, oi?; o com és que, encara ara, algunes persones no coneixen ni el poeta i la seva obra. Les respostes les trobareu al documental.


Deixa un comentari

Art, Literatura i Ciència

L’art, la literatura i la ciència semblen realitats molt diferents, però no ho són. Durant el Renaixement, per exemple, la ciència, l’art i la literatura compartien una mateixa visió del món. La cultura estava còmodament instal·lada en un sistema de referències absolutes. Les coses eren com eren. El pintor copiava la realitat, l’escriptor controlava la història i el científic descrivia veritats. Fins que va arribar una revolució, una transformació cultural sense precedents. Cap al començament del segle XX, un canvi de paradigma va alterar tots els sistemes de referència, en tots els àmbits de la cultura. Einstein va formular la Teoria de la relativitat, tot proposant la no existència de sistemes de referència privilegiats. Segons ell, “les coses no són com són sinó com les veiem, ja que la realitat, bàsicament, depèn de qui l’observa”. Afirmant això, Einstein liquidava el sistema de referències absolutes proposat per Newton. Mentrestant, la pintura abandonava, a poc a poc, la perspectiva. Primer va ser Monet i després, de manera molt més radical, Picasso i el Cubisme; i al mateix temps la narrativa va començar a qüestionar la figura del narrador omniscient per tal d’incorporar la del narrador subjectiu. El naturalisme d’Émile Zola va donar pas al monòleg interior de James Joyce. En definitiva, en pocs anys, la ciència, l’art i la literatura varen abandonar un sistema de referències absolutes per un altre de referències relatives: un tsunami cultural que va alterar radicalment la nostra manera d’entendre el món.


Deixa un comentari

Sant Jordi i el mite d’Horus

Diuen que Sant Jordi va ser soldat de l’emperador Dioclecià, i que va ser el mateix sobirà qui va ordenar matar-lo per no haver renunciat a la seva fe cristiana. La seva fama va créixer per tota Europa, gràcies a les cançons medievals que li atribuïen múltiples gestes. Entre totes les proeses, destacaria la del triomf sobre un drac. Però aquest episodi podria ser l’adaptació d’un mite més antic. La seva imatge amb una llança a la mà, lluitant contra la bèstia, és sorprenentment similar a la que van esculpir els artistes de l’antic Egipte en recrear el triomf d’Horus sobre Seth: una imatge molt comuna en temples i relleus, en la qual Horus venja la mort del seu pare Osiris. Sant Jordi, per tant, en realitat seria Horus, i el drac, Seth. Com hauria transcendit, però, aquesta història fins als nostres dies? La seva assimilació estaria relacionada amb el cristianisme primitiu. L’església copta hauria recollit la tradició faraònica i hauria adaptat aquest arquetip a la religió cristiana tot afavorint la seva difusió per les comunitats veïnes i, posteriorment, per Europa. L’arrel fonètica “HOR” (pronunciat com “Jor” a l’antic Egipte) ha perviscut al llarg dels segles per acabar formant part del nostre patrimoni comú i universal.