Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Brossa, la insurrecció poètica

Brossa, la insurrecció poètica fa un recorregut artístic i biogràfic per la figura de Joan Brossa. Poeta lliure i total, també podríem definir-lo com l’artista avantguardista multidisciplinari que va ser capaç de treballar l’escriptura, la poesia narrativa i visual, el cinema, la música i altres disciplines. De fet, Brossa és autor de 1.438 poemes visuals, 350 obres de teatre, 53 llibres d’artista, 300 objectes i altres produccions ben diverses. Considerat un dels tres grans avantguardistes catalans juntament amb Miró i Tàpies, sobta descobrir que el reconeixement no li arribés fins tard. De fet, va viure molts anys al llindar de la misèria. Potser us preguntareu com és possible que això pogués passar, oi?; o com és que, encara ara, algunes persones no coneixen ni el poeta i la seva obra. Les respostes les trobareu al documental.


Deixa un comentari

Art, Literatura i Ciència

L’art, la literatura i la ciència semblen realitats molt diferents, però no ho són. Durant el Renaixement, per exemple, la ciència, l’art i la literatura compartien una mateixa visió del món. La cultura estava còmodament instal·lada en un sistema de referències absolutes. Les coses eren com eren. El pintor copiava la realitat, l’escriptor controlava la història i el científic descrivia veritats. Fins que va arribar una revolució, una transformació cultural sense precedents. Cap al començament del segle XX, un canvi de paradigma va alterar tots els sistemes de referència, en tots els àmbits de la cultura. Einstein va formular la Teoria de la relativitat, tot proposant la no existència de sistemes de referència privilegiats. Segons ell, “les coses no són com són sinó com les veiem, ja que la realitat, bàsicament, depèn de qui l’observa”. Afirmant això, Einstein liquidava el sistema de referències absolutes proposat per Newton. Mentrestant, la pintura abandonava, a poc a poc, la perspectiva. Primer va ser Monet i després, de manera molt més radical, Picasso i el Cubisme; i al mateix temps la narrativa va començar a qüestionar la figura del narrador omniscient per tal d’incorporar la del narrador subjectiu. El naturalisme d’Émile Zola va donar pas al monòleg interior de James Joyce. En definitiva, en pocs anys, la ciència, l’art i la literatura varen abandonar un sistema de referències absolutes per un altre de referències relatives: un tsunami cultural que va alterar radicalment la nostra manera d’entendre el món.


Deixa un comentari

Sant Jordi i el mite d’Horus

Diuen que Sant Jordi va ser soldat de l’emperador Dioclecià, i que va ser el mateix sobirà qui va ordenar matar-lo per no haver renunciat a la seva fe cristiana. La seva fama va créixer per tota Europa, gràcies a les cançons medievals que li atribuïen múltiples gestes. Entre totes les proeses, destacaria la del triomf sobre un drac. Però aquest episodi podria ser l’adaptació d’un mite més antic. La seva imatge amb una llança a la mà, lluitant contra la bèstia, és sorprenentment similar a la que van esculpir els artistes de l’antic Egipte en recrear el triomf d’Horus sobre Seth: una imatge molt comuna en temples i relleus, en la qual Horus venja la mort del seu pare Osiris. Sant Jordi, per tant, en realitat seria Horus, i el drac, Seth. Com hauria transcendit, però, aquesta història fins als nostres dies? La seva assimilació estaria relacionada amb el cristianisme primitiu. L’església copta hauria recollit la tradició faraònica i hauria adaptat aquest arquetip a la religió cristiana tot afavorint la seva difusió per les comunitats veïnes i, posteriorment, per Europa. L’arrel fonètica “HOR” (pronunciat com “Jor” a l’antic Egipte) ha perviscut al llarg dels segles per acabar formant part del nostre patrimoni comú i universal.


Deixa un comentari

Per què ens cal llegir?

[ Aprendre a llegir, a relacionar imatges i conceptes, vore les senyals, saber interpretar l’entorn, créixer cap a dins, sense perdre el món de vista, ser subjecte actiu, crear vincle en alguna realitat. No en tinc prou en una vida pa aprendre tot lo que vull saber. No hi ha medicina que pugui aturar lo pas del temps. Desintoxicar la memòria que me queda allí furtiva, recordar, sumar, resta de seccions, dividir enemics, fer servir el record, aprofitar-lo pa trobar solucions, saber encaixar els cops que sempre me toquen, descartar una raó. No en tinc prou en una vida pa aprendre tot lo que vull saber, no hi ha medicina que pugui aturar lo pas del temps, aturar lo temps. Vestir-me tot sol, torcar-me los mocs, acabar-me el plat, no copiar al costat, preparar-me pa tot lo que vindrà, guardar en un calaix ans de fer-me gran la mirada que fa servir l’infant, sempre està jugant, pa poder avançar, saber escoltar la pulsació que té cada cançó en cada moment. No en tinc prou en una vida pa aprendre tot lo que vull saber, no hi ha medicina que pugui aturar lo pas del temps, aturar lo temps. ]


Deixa un comentari

La petite casserole d’Anatole

L’Anatole sempre arrossega un cassó al seu darrere. Li va caure al damunt un dia i no se sap ben bé per quin motiu. A causa d’aquest cassó, l’Anatole ja no és ben bé com els altres. Necessita molt d’afecte. Té una gran sensibilitat artística i un munt de qualitats. Però sovint, la gent no veu més enllà del cassó que arrossega pertot arreu. Ho troben estrany, fins i tot inquietant. A més, el cassó li complica la vida. S’encalla contínuament. Poques persones se n’adonen que l’Anatole s’ha d’esforçar el doble que els altres per arribar-hi. A l’Anatole li agradaria molt desfer-se del cassó, però és impossible. Sempre l’acompanya. No en pot fer res. Tant és així que un dia es va fartar i va decidir amagar-se. I va restar amagat molt de temps. De fet, a poc a poc, la gent el va oblidar… Afortunadament, però, sempre hi ha persones extraordinàries. N’hi ha prou amb trobar-ne una com la que va trobar l’Anatole: un angelet que el va ensenyar a espavilar-se amb el seu cassó, que també li va cosir un sarró perquè el pogués dur còmodament. I ves per on, ara tothom troba que l’Anatole té moltes qualitats, ni que ell sigui la mateixa persona que ha estat sempre. Ves per què serà! — (Adaptació del conte d’Isabelle Carrier)


Deixa un comentari

Els llibres parlants

Saps què és la bibliomania? N’has sentit a parlar alguna vegada? L’Adam, el protagonista d’aquest curt animat, és un bibliomaníac. Sí, sí… el que sents. Té una passió exagerada per tenir molts llibres, per acumular-los als prestatges de casa seva, però sense llegir-los! Quin horror! No els gaudeix de cap forma, no se n’aprofita ni del coneixement ni dels valors que podrien transmetre-li; i encara perd el seu temps (tan valuós) fent servir el mòbil, també sense mesura. Els llibres parlants, però, no permetran que això continuï així molt més temps, perquè tenen un pla per a l’Adam; un pla que l’obligarà a modificar la seva conducta i que el farà recuperar la millor de les passions: la passió per llegir!


Deixa un comentari

Contagiar la màgia de la lectura

Matías White té 12 anys i estudia a la ciutat argentina de Córdoba, als peus de la serralada de Sierra Chica. Va ser un dels gairebé 200 alumnes de la província que van participar en el projecte dels clubs TED-Ed: una forma d’acompanyar els estudiants en el descobriment, l’exploració i la presentació d’idees en forma de xerrades curtes a l’estil TED. Com a conseqüència de l’experiència, en Matías va desenvolupar una idea pròpia, la va portar a la pràctica i va aprendre a comunicar-la en públic. El seu repte consistia a trobar una fórmula per contagiar la màgia de la lectura entre nens vulnerables que viuen en contextos empobrits. Creieu que ho va aconseguir? Escolteu atents el seu testimoni i ho sabreu.


Deixa un comentari

Literatura i Matemàtica

Nombres, lletres, Matemàtiques, Literatura… Creieu que és possible comprendre la Literatura des d’una perspectiva matemàtica? Analitzar, per exemple, una novel·la amb equacions? Doncs sembla que sí, que és possible; i ho és, entre altres raons, perquè a la Literatura hi ha ritme, és a dir, Matemàtica, un ritme que sovint persegueix l’harmonia. La longitud de les frases modula aquest ritme i condiciona, en part, el plaer estètic de la lectura. La combinació adequada d’oracions curtes i llargues és la clau. Els grans escriptors, de manera intuïtiva, alternen punts i comes a la recerca d’aquest equilibri harmònic. Però, ¿hi ha algun patró que garanteixi el plaer estètic?

En un estudi recent s’ha analitzat la longitud de les oracions i la seva distribució en més de 100 clàssics de la Literatura universal; i el resultat ha estat sorprenent! La variació de la longitud de les frases segueix un patró fractal, similar al de les ones cerebrals o al dels batecs del cor. En definitiva, l’estudi ha revelat que és possible mesurar la complexitat de l’estructura d’un text literari des de la Matemàtica. Sorprenentment, les novel·les amb forta presència de monòleg interior són les que presenten les estructures més complexes. De fet, amb les seves novel·les, autors com Julio Cortázar, Virginia Woolf o James Joyce assoleixen cims de complexitat i perfecció matemàtica. Sí, sembla que les Matemàtiques poden ajudar-nos a comprendre com els escriptors, de manera intuïtiva, engendren l’harmonia de la paraula. I és que l’Art, la Literatura o la Ciència són, ni que alguns no ho vulguin reconèixer, diferents formes d’abordar una realitat connexa i complexa, on tot està interrelacionat.