Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

L’Ocell de foc

Al capdamunt de la carena ens esperaven els altres membres de la colla. (…) Els arbres eren gairebé tots de color groc i les fulles de color rogenc; la tardor era el temps que més m’agradava d’anar pels boscos. Hi havia tots els colors i els fruits eren madurs i queien a terra, esberlats de tanta riquesa, i supuraven mel i sucre. Els corriols eren encatifats de fulles roges. El bosc semblava un castell engalanat, un poble amb els balcons i els carrers plens de flors i draps de coloraines. Semblava que el bosc es preparés, amb tota pompa, amb tot l’or, per a una festa solemne.

Emili Teixidor. L’Ocell de foc, Cruïlla, Barcelona, 2015.


Deixa un comentari

Cada nit un poema

La nit és massa fosca. L’he amagada sota el coixí. Dorm amb mi, dorm amb mi, dorm amb mi… Cada nit un poema. Sobre el full solitari la mà es mou. Dins la quietud contemplo la claror vacil·lant del carrer, i sento com si tingués algú arran de pell, a frec de llavis. Si em calia escollir, em quedaria amb la ploma a la mà; mai més sola, cada nit… La nit és massa fosca, massa fosca… Dorm amb mi…

“La nit” és una cançó extreta del llibre disc “Tot sembla tan senzill“.

Un recull de poemes de Montserrat Abelló musicats per Celeste Alías.


Deixa un comentari

Fills del Nil

El Nil no és un riu. El Nil és molt més. El més gran dels rius africans és el cor de centenars de pobles i el testimoni infatigable de l’ascens i l’ocàs de les dinasties de faraons més poderoses. El Nil brolla d’allò més profund de l’Àfrica i al llarg de 6.650 quilòmetres esquiva muntanyes, pantans i deserts fins a arribar a la Mediterrània. El seu nom evoca secrets ocults en piràmides o cambres subterrànies i alimenta l’orgull de civilitzacions mil·lenàries que avui encara lluiten per sobreviure. A l’antiguitat, el riu que no tem el Sàhara fins i tot va ser venerat com un déu anomenat Hapy.

El Nil no és un riu. El Nil és un tros d’ànima de la cultura occidental. Perquè, en l’esdevenir de la història, el riu de rius ha estat per damunt de tot una oportunitat. El Nil és el misteri que ens va fer viatjar i ens va convidar a aprendre dels altres. (…) El Nil és avui la pau del nord d’Uganda, però també la guerra del Sudan del Sud; és la vida de les valls d’Etiòpia i la mort als calabossos d’Egipte o el Sudan. És dictadura, desigualtat, progrés, esperança i ànsies de llibertat. És també el somni d’una revolució. Però, malgrat les cicatrius, el Nil continua sent el bressol del mestissatge de les grans cultures africanes i mediterrànies d’ahir i d’avui. Tots som fills del Nil.

Aldekoa, Xavier. Fills del Nil. Barcelona: Ara Llibres, 2017


Deixa un comentari

El que cal fer quan es té por

La por és un gripau molt gros. Un gripau que dorm a dins nostre. De vegades es desperta i comença a saltar dins el pit. En aquests casos, és inútil intentar parlar amb ell per mirar de calmar-lo, perquè comença a fer salts encara més grans: del cor a la gola, de la gola a la panxa, de la panxa al cap… Diu el meu avi que l’únic que es pot fer en aquests casos és posar-se a cantar. Quan comences a cantar, el gripau es queda molt sorprès, i vol saber d’on ve la cançó. Després, es queda quiet i hi posa molta atenció, perquè li agafen ganes d’aprendre-la. Però els gripaus no han nascut per a la música, i de seguida se’n cansa i li comença a agafar la son. En un tres i no res, s’adorm, i llavors la por se’n va i ens quedem tranquils.

Landa, Mariasun. Els secrets de la Iholdi. Barcelona: Cruïlla, 2006.


Deixa un comentari

Tirallonga de monosíl·labs

Déu:
—I tu, què vols?
Jo:
—Doncs jo sols vull —ei, si pot ser—: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. I un poc de pau. Un poc de pas, un poc de pes i un poc de pis. I un xic de niu. Un xic de pic i un poc de pac —o un xic de sou i un xic de xec. I un poc de sol i un poc de sal. I un poc de cel. Un xic de bé i un xic de mal. Un poc de mel i un poc de fel. I un poc de nit i un xic de por, i un poc de pit un xic de cor i poc de crit. I un xic de llum i un xic de so: un poc de llamp i un xic de tro. Un poc de goig i un xic de bes i un poc de coit. I un xic de gos. I un poc de gas. Un poc del fort i un poc del fluix. I un poc de rom i un poc de fum. Un poc de lloc. I un poc de joc —tres reis, dos nous. I un poc de groc i un xic de gris i un xic de verd. I un xic de blau. Un poc de tren i un poc de nau; i un xic de rem. Un xic de vent. I un poc de neu. I un poc de rou. I un poc de veu —i un poc de vot. I un poc de cant. I un xic de vers. I un xic de ball. I d’art. I d’or. Un poc de peix. I un poc de greix. I un xic de feix. I un poc de gruix. I un poc de carn i un poc de sang; i un poc de pèl. I un poc de fang i un xic de pols. Un xic de flam i un poc de gel. Un poc de sant i un xic de drac. Un xic de risc i un poc de res —i un poc de rus. I un tros de camp i un xic de fruit; un tros de clos prop de la llar amb aus i flors. I un poc de bosc amb pins i brins. I un xic de font. I un xic de riu i un poc de rec i un poc de pont. I un poc de gorg. I un poc de mar i un xic de port. I un poc de llor. Un xic de lli i un poc de cuir i un poc de pell i un xic de fil. Un poc de lluc i xic de suc. I un poc de porc. I un xic de parc. Un poc de gust i un xic de rang. I a més del meu un poc del seu i un xic del llur. Vull ser: ruc?, clerc?, bell?, lleig?, dret?, tort?, gras?, prim?, llest?, llosc?, nou?, vell?, ferm?, flac?, bla?, dur?, buit?, ple?, dolç?, tosc?, sec?, moll?, greu?, lleu?, curt?, llarg?, fosc?, clar?, xaix?, fi? Un poc de tot. I a més, què vull? Un xic de seny. I un poc de temps. I un xic de món. I un poc de sort. I un poc de mort. I un poc de Vós. Ei, si pot ser.

Joan Oliver (Pere Quart), Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.


Deixa un comentari

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella amb portes vidrieres de vidres fumats i rivets de laca blancs. Un metre d’alçada per un metre cinquanta d’amplària. Tres prestatges de vint. Vàrem rompre la guardiola de terrissa i tot un capvespre de gener per anar a comprar-la. Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus, William Faulkner, Virginia Woolf, Víctor Català, Carson McCullers i James Joyce amb el seu Retrat d’un artista adolescent que em va crear una úlcera a la ploma. A poc a poc deixava de ser moble i passava a Santuari. La llibreria. Les pregàries de la nit les feia davant el cor obert de la fusta i no davant el Cordejesús amb els ulls girats de damunt la capçalera del llit. A la mare, que no havia obert mai un llibre, també l’amarava de devoció. La llibreria. Llibres a una casa de pobres! Religiosament es cuidava que la pols no es fiqués per les escletxes i envaís el paper. Que els polls dels llibres no espipellessin les lletres. En canvi el pare calcigava estufera quan hi passava per davant. Satisfet d’haver pogut comprar la mar a la seva filla.

Antònia Vicens i Picornell, Lovely. Palma: Editorial Moll, 2009.


Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2019

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per tal de celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Música de l’ànima teixida amb paraules”. Us el fem arribar perquè el pugueu llegir i, sobretot, perquè pugueu gaudir els seus sons i la seva dolça melodia, tot recordant el que deia Tagore, que “la poesia és el ressò de la melodia de l’Univers en el cor dels humans”. Visca l’arribada de la Primavera, visca la Música i visca la Poesia!


Deixa un comentari

L’atac dels llops

L’hivern havia estat dur, però havia afavorit la fugida d’aquell home. Malauradament, en aquell precís instant, va ressonar un udol… Era el rugit d’una fera. S’acostava o s’allunyava? La foscor no li ho permetia saber. S’aturà un instant i escoltà. Ja no hi havia cap dubte: una bandada de llops s’acostava, i era possible que haguessin sentit la presència d’una criatura humana. El perill era molt gran. Afamats després d’un hivern rigorós, els llops són veritablement terribles. L’única solució era fugir precipitadament. Els rugits van esclatar a menys de vint passes. El fugitiu es girà amb el revòlver en una mà i el bastó en l’altra. Seria millor no disparar, per no atraure l’atenció dels agents que poguessin rondar pels voltants. Després d’alliberar el braç dels plecs del seu caftà, un ràpid molinet aturà els llops més propers. Un d’aquests, però, li saltà al coll. Afortunadament, el va fer rodolar per terra d’una bastonada. Això no obstant, n’eren sis, nombre suficient perquè no els aturés la por. Si feia un pas en fals, tot estaria perdut… Seria esqueixat per les furioses bèsties.

La pluja havia cessat i el camp estava embolcallat en una lleugera boira. Els llops es llançaren sobre la seva víctima, que els rebutjava a cops de culata. Malgrat tot, els animals responien amb dentegades i esgarrapades. De sobte, per ventura, l’home s’entrebancà amb una escala. S’agafà dels travessers i començà a pujar just en el moment en què els llops es llançaven contra ell per última vegada… Algunes mossegades li van esquinçar el cuir de les botes. L’escala cruixia sota el seu pes i oscil·lava… Es trencaria? Si era així, tota esperança estava perduda. Però l’escala resistí i va poder arribar als últims esglaons amb l’agilitat d’un gabier. Tot seguit s’agafà a una peça de fusta que sobresortia. L’home ja era fora de l’abast dels llops, que feien salts al peu de l’escala, llançant udols espantosos.

Jules Verne. Un drama a Livònia, RBA, Barcelona, 2003. (Adaptació lliure)


Deixa un comentari

La cérvola blanca

Diu la llegenda que en el temps en què succeïren els fets, els senyors del castell de Tous eren molt respectats i considerats, però els mancava descendència perquè perdurés el llinatge. En aquells dies, els boscos del castell eren espessos i plens de caça. En una d’aquestes caceres, al bosc de la Devesa, s’aparegué als caçadors una cérvola blanca que es féu fonedissa. Des d’aquell moment, es deixà veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats. En l’últim intent per atrapar-la, aconseguiren acorralar-la a prop de la cinglera. Per més que buscaren, ningú no la van trobar. Això no obstant, en lloc seu, toparen amb una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant d’una troballa tan gran, el senyor se l’endugué amb ell i l’adoptà dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”.

Passaren els anys i la noia es convertí en bella donzella. Això sí, sempre esquivava els seus admiradors i els reptava dient-los com seria d’afortunat aquell que aconseguís portar-li, viva o morta, la cérvola blanca. Provaren sort nois vinguts de tot arreu. Un per un, però, tots es donaven per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura, enfollit d’amor. De fet, un dia, mentre descansava extenuat, assegut al peu d’una balma dins la Fou de Tous, es trobà amb un misteriós pastor. L’home li preguntà perquè estava tan abatut; i el jove li explicà la seva determinació per fer-se amb la cérvola, i tot el que seria capaç de fer per tal d’aconseguir-ho. Llavors, l’ancià s’oferí per ajudar-lo a canvi, però, de la seva ànima! I el jove acceptà! 

— Veniu aquí mateix a les dotze de la nit; i quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors, dispareu i ja serà vostra.

Dit això, aquell home desaparegué. Val a dir que el lloc de la trobada encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que ven bé era ell sota l’aparença d’un humil pastor.

A la nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait, el jove esperava el primer toc de la campana. I com sortit d’enlloc, quan la campana va tocar, l’animal creuà pel seu davant. Malgrat la seva ràpida reacció, però, el jove no va aconseguir matar la cérvola blanca perquè la sageta només la va ferir. I creient-se burlat novament, totalment desesperat, el noi va optar per seguir, boscúria endins, el rastre de la sang, fins que aparegué la visió més fantàstica i inimaginable possible. Davant seu hi havia una meravellosa balma. Del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes, cobertes de voltes de pedra i molsa. Però, més extraordinari encara, era que, a la vora del llac, jeia la donzella, aquella noia que tant s’estimava, mentre guaria amb les seves mans la cérvola ferida.

Llavors, el jove es llançà als peus de la noia i, de genolls, li digué:

— He complert el repte que em vas proposar. Em faràs, doncs, la mercè?

— Compliré la meva promesa. Deixa’m fer-te, però, una nova proposta. Fugim d’aquest món per viure junts per sempre més.

I tan bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí. Ni ell, ni ella, ni la cérvola mai més han tornat a ser vistos.

Elisa Vidal, Tous, memòria viva: relats i llegendes. Editorial Claret. (Adaptació)