Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

La plaça del Diamant

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa… Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?

Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Edicions 62, 1982 (fragment)


Deixa un comentari

Áin í hrauninu (Einar Georg)

Í bláum draumi hún unir ein / með ærslum leikur á strengi og flúðir / og glettin skvettir á gráan stein. / Í hyl og lygnu er hægt á ferð / með hæverskum þokka / áin niðar sí-endurfædd og undraverð. / Hún fremur þá list sem fegurst er / úr fornum eldi er hljómbotn gerður. / Ég heyri óminn í hjarta mér (x2)

In a blue dream she enjoys alone / cheerfully plays on currents and flows / and jokingly splashes on a grey stone. / In a deep still pool it stops going / with modest charm the river murmuring / constantly reborn and amazing. / She performs the most beautiful art / from an ancient fire a sound board is made. / I hear the sounds in my heart. / I hear the sounds in my heart.


Deixa un comentari

El pescador i el peixet

En una pobra caseta de terra a la vora del mar vivien un vell i una vella. El vell pescava amb la xarxa i la vella filava. Una vegada el vell va pescar un peixet d’or que li va parlar amb la veu humana i li va dir: – Deixa’m anar, bon home! Faré tot el que vulguis! El vell el va deixar anar sense demanar-li res. Quan va tornar a casa seva ho va explicar tot a la vella. Ella es va enfadar dient: – Ets un babau! Per què no li vas demanar res al peixet? Torna i demana-li almenys la pastera, que la nostra està trencada.

El vell va tornar a la vora del mar i va cridar el peixet. La mar es va enfosquir. El peixet d’or va sortir de l’aigua i va preguntar al vell: – Què volies, bon home? El vell li va explicar el desig de la seva dona i el peixet li va dir: – No et preocupis. Torna tranquil a casa. Tindràs una pastera nova. El vell va tornar a casa i va veure que allí estava la pastera nova i al costat estava la seva dona encara més enfadada. – Pallús! –li va cridar-. No has sabut demanar-li alguna cosa millor que una pastera? Torna i demana-li una casa nova!

El vell va tornar a la vora del mar. El vent començava a bufar. El vell va cridar el peixet d’or. Aquest va sortir de l’aigua i li va preguntar: – Què volies bon home? El vell li va explicar tot el que li demanava la seva dona i el peixet li va dir: – Tranquil, torna a casa i tindràs una casa nova! El bon home va tornar a casa i va veure que la caseta de terra es va convertir en una casa preciosa! I a dins estava la vella més enfadada que abans. – Toix –li va cridar la dona-. Una altra vegada no has sabut demanar el que havies de demanar! Torna i digues-li que no vull ser pobra mai més! Vull ser una reina!

El vell hagué de tornar a la vora del mar i cridar el peixet d’or. El vent començava a remoure l’aigua del mar. El peixet en va sortir i li va preguntar: – Què volies bon home? L’home li ho va explicar tot i el peixet li va dir: – Torna a casa tranquil. Faré el que vols. El vell tornà a casa i va veure un castell meravellós amb els guàrdies que no el deixaven entrar. Va passar una setmana i la dona va cridar al seu marit. – Tu, miserable –li va dir-; vull que vagis al mar i diguis al peixet que vull ser la reina de tot el món i vull que ell sigui el meu servent. – Què dius? T’has tornat boja? –intentà contestar-li el vell, però els guàrdies el van apuntar amb els sabres i el pobre home va haver d’anar a la vora del mar.

En el mar s’aixecà una tempesta terrible. El vell va cridar el peixet i aquest va sortir de l’aigua. – Què volies, bon home? – Perdona’m, –li va dir el vell-, però la meva dona s’ha tornat boja: no vol ser només una reina, vol ser reina de tot el món i que tu siguis el seu servent…! El peixet d’or, sense dir-li res, va desaparèixer dins de l’aigua. Quan el vell tornà a la cala va veure la seva caseta de terra, la vella asseguda a la porta i la pastera trencada davant seu.

Conte d’origen rus, adaptat per Lia Semenova. Font: Contes del món.


Deixa un comentari

Sara i Jeremies

Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posés en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies, Barcelona: Proa, 2002 (fragment)


Deixa un comentari

Ànimes solitàries de pedra

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana… No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.

Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

Maria Skiadaresi, Temps groc, Atenes: Pataki, 1999 (fragment)
Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Font: Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català


Deixa un comentari

Lluna o ala (Josep Porcar)

mussol, escolta / teu i sol / el brogit d’ales / que t’acuita / que no s’adorm / i si no pots / perquè pots / dir amb pol·len / la camèlia primitiva / que al teu cor glaçà / d’absències tendres / espines / des del fons lívid / tampoc no digues llast / tampoc no en digues pou / tampoc no hi digues mel / negra de llunes / sinó quin vol / digues només quin vol / quin l’abella inhòspita / quin la nit llepassa / quin vol la blava / indòmita que se’n va / aquella sagna / la infinita / la blanca

Poema de Josep Porcar (Salms)


Deixa un comentari

La poesia (Marc Granell)

Ja fa molt que el 21 de març va ser proclamat, per la UNESCO, Dia Mundial de la Poesia. Per celebrar-lo, en aquesta edició (la desena), el poeta valencià Marc Granell ha escrit el poema “La poesia”, que ha estat traduït a trenta llengües, entre les quals hi ha les altres llengües oficials a Catalunya i algunes altres escollides d’entre les parlades al país. Us el fem arribar amb antelació perquè el pugueu gaudir i, sobretot, perquè en feu difusió. Perquè la poesia “és foc, és neu, és pont, és riu, és mar i és senda”, us convidem a obrir el vostre cor a la paraula, a l’art i a la cultura.

[ Descarrega’t el Fulletó del Dia Mundial de la poesia 2018 ]

Font: Institució de les Lletres Catalanes


Deixa un comentari

Compañeras (videopoema)

Lo mejor que puede hacer un hombre cuando ve a una mujer besar a su hijo, cuando ve a una mujer romperle la cara al invierno y partirse la espalda por el resto, es apartarse, observar atentamente, ponerse en pie. Decía Escandar que, mirara donde mirara, solo veía mujeres luchando, mujeres cargando, mujeres abriendo, mujeres curando, madres que se crujen el alma agachándose para quitar las piedras que le salieron a tu camino, para que yo no tropiece.

Las verás siempre dispuestas, lobas que amamantan, cuidan a sus cachorros, cuidan todo, madres de brazos abiertos, de pecho abierto, de alma abierta. Son perfectas por el simple hecho de existir, de haber nacido, de devolver ese regalo dando a luz otra vida. Deberías aplaudir al verlas pasar, limpiando el mundo, con sus hijos, con febrero a la espalda, a cargo de la casa, a cargo de la producción, a cargo de la vida. Están en todas partes, abriendo el camino, trayéndote luz, borrando de tu frente los fantasmas.

Mujeres a las que les clavan los codos para que no asciendan en el orden social fijado por los hombres porque se deben al hogar. Mundo de hombres, mujeres frenadas, mundo patriarcal, mundo enfermo, mujeres lanzadas afuera, mujeres sin edén, limitándose a amar, a ver la distribución desigual del poder y a seguir amando. Mujeres que aman, división sexual del trabajo, mujeres que aman, obstáculos para avanzar, trabajos no remunerados (querer y callar), mujeres que aman, competentes pero que no destaquen, mundo patriarcal, mundo enfermo, mundo enfermo, mundo enfermo. Mujer anuncio para que tú disfrutes, para que tú la mires, mujer objeto. Mujer bombardeada: la dictadura de los cosméticos, complejos y más complejos, ventas y más ventas.

Mujeres a las que obligamos a ser madres, amantes, florero, costilla, Cenicienta, cocineras, putas, educadoras, costilla de Adán, felpudo, veinticuatro-siete, siempre perfectas, costilla y culpable, pecado original, siempre preparadas como yo lo desee, como deseen los hombres, siempre a mano; y no solo costilla, y no solo María Magdalena, y no solo burdel, también burka, Juana “la Loca”, también ablación, Juana de Arco, matrimonios acordados, también Penélope, Casandra, también Pandora, también la culpa, no solo costilla.

Violencia doméstica, con golpe o sin él, justificaciones, costumbres, excusas, normas sociales aceptadas, aceptadas por todos porque no tenemos el valor de reanudar el mundo con ellas al mando, con nosotros al mando, con todos al mando. Tribunales que exculpan. Si no las ves eres un imbécil. Están luchando, partiéndose el alma por todos. Muchos lo dicen: que si ellas gobernaran el mundo no habría guerras. Ninguna impulsaría matar al hijo que otra mujer hubiera llevado en su vientre porque solo ellas conciben el dolor sin fin de perder a un vástago. Nunca despojarían a otra madre del milagro de serlo. Nunca. Nunca lo harían.

Yo solo quiero que descansen, que las dejemos descansar, que este siglo, poco a poco, les devuelva lo perdido, sus horarios, que dejen de limpiar nuestro camino, de resolver nuestro crucigrama, que ya tienen bastante con los suyos, sus fantasmas, que olviden ya los míos, los tuyos.

El espejo de Frida, el espejo de Szymborska, el espejo de Rosa Parks, las madres de la Plaza de Mayo, Mafalda, Femen, Simone de Beauvoir, madres en lucha contra la historia, las manos de la madre Teresa de Calcuta, Indira Gandhi, Victoria Kent y su mirada al preso. El ejemplo, la senda marcada. Madres, mujeres, hermanas, parejas, compañeras, eternas, compañeras, milagro, compañeras, sin dueño, compañeras, siempre, compañeras.

Marwan, Todos mis futuros son contigo, Barcelona: Planeta, 2015


Deixa un comentari

Oceà

Sorra fins a perdre’s de vista, entre els últims turons i el mar –el mar–, en l’aire fred d’una tarda que s’acaba, beneïda pel vent que sempre bufa del nord.

La platja. I el mar.

Podria ser la perfecció –imatges per a ulls divins– món que s’esdevé i prou, l’existència muda d’aigua i terra, obra acabada i exacta, veritat –veritat– però una vegada més el gra salvador de l’home trava el mecanisme d’aquell paradís, una fotesa capaç de suspendre tota sola el gran aparell de veritat inexorable, una cosa de no res, però plantada a la sorra, estrip imperceptible en la superfície d’aquella santa icona, minúscula excepció col·locada sobre la perfecció de la platja infinita. Vist de lluny només seria un punt negre: dins del no-res, el no-res d’un home i d’un cavallet de pintor.

El cavallet està ancorat amb cordes primes a quatre pedres posades damunt la sorra. Oscil·la de manera imperceptible al vent que sempre bufa del nord. L’home porta botes altes i una gran jaqueta de pescador. Està dret, davant del mar, donant voltes a un pinzell fi entre els dits. Damunt del cavallet, una tela.

És com un sentinella –això s’ha d’entendre– que, a peu dret, defensa aquella porció de món de la invasió silenciosa de la perfecció, una petita esquerda que fa bocins aquella espectacular escenografia de l’existència. Perquè sempre és així, n’hi ha prou amb l’indici d’un home per ferir el repòs d’allò que estaria a punt de fer-se veritat i, en canvi, torna a ser immediatament espera i pregunta, pel simple i infinit poder d’aquell home que és espitllera i escletxa, porteta per on penetra un devessall d’històries i l’immens repertori del que podria ser, esquinç infinit, ferida meravellosa, camí de milers de passos on res més no podrà ser veritat però tot serà –com són els passos d’aquella dona que, embolcallada amb un abric de color violeta, el cap cobert, mesura lentament la platja tot vorejant la ressaca del mar, i ratlla de dreta a esquerra la perfecció, ara perduda, del gran quadre consumint la distància que la separa de l’home i del seu cavallet fins a arribar a pocs passos d’ell, i després just al seu costat, on és un no-res aturar-se –i, en silenci, mirar.

Alessandro Baricco, Oceà, Barcelona: La Magrana, 1997.
Traduït per Mercè Canela (Fragment)