Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Podries (Joana Raspall)

Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre… Un altre país fóra casa teva, i diries “sí” en un altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort o potser més pega… Tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons eixuts de pa negre. Podries…, podries… Per tot això pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva.


Deixa un comentari

Mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). I parlo del coll-verd brunzint per l’aire com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo —Virgili amic— de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses). Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l’aigua en el record.

Parlo d’un riu mític i remorós és un poema de Gerard Vergés


2 comentaris

Pau i humanitat segons Charlot

Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, perquè en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament; això no obstant, ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics; la nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.

Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi, la llibertat no faltarà.

No us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes-màquina, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou persones. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els qui no estimen odien; els qui no estimen i els inhumans. No lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol XVII de l’Evangeli de Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”. No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes, en vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder; el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou, per un món decent que doni als homes treball, i a la joventut un futur, i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors es donen llibertat només a si mateixos, però esclavitzen el poble. Lluitem ara, doncs, per fer realitat el que ens havien promès; lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància; lluitem pel món de la raó: un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a totes les persones. En nom de la democràcia, unim-nos tots!

Discurs final de Charles Chaplin a la pel·lícula El gran dictador (1940).


Deixa un comentari

De Kansas a Oz

De sobte, l’oncle Henry es va aixecar. – S’acosta un cicló, Em! -va cridar a la seva dona-. I va arrencar a córrer cap als coberts on tancava les vaques i els cavalls. La tia Em va deixar la feina i va sortir a la porta. Amb una sola mirada en tingué prou per comprendre que el perill era a tocar. – De pressa, Dorothy! -va cridar-. Cap al soterrani! Llavors, es va sentir un enorme gemec del vent i tot va trontollar tan fort que la nena va perdre l’equilibri i va caure asseguda a terra. De fet, la casa va arribar a fer dos o tres giravolts i començà a aixecar-se pels aires. El vent del nord i del sud s’havien trobat justament en aquell racó de món, i n’havien fet el centre exacte del cicló. Després dels primers giravolts, i fora d’una vegada que la casa es va inclinar perillosament, a la Dorothy li feia la impressió que la gronxaven suaument, com un nounat en un bressol. Van anar passant les hores, i a poc a poc va anar perdent la por. Malgrat el balanceig de la casa i els udols del vent, aviat va tancar els ulls i es va quedar adormida com un soc.

La va despertar un patac tan brusc i tan fort que, si la Dorothy no arriba a trobar-se ajaguda en la tovor del seu llit, potser hauria pres mal i tot. Tot i això, el sotrac li tallà la respiració. Què devia haver passat? Sortosament, la casa havia deixat de moure’s i ja no era fosc, evidentment, puix que un sol radiant entrava per la finestra, inundant la petita cambra. Saltant del llit, i seguida del Totó, el seu gos, la nena va córrer cap a la porta i l’obrí. De seguida va llançar un crit de sorpresa i va mirar al seu voltant, tot obrint els ulls com taronges davant les coses meravelloses que veia. El cicló havia dipositat la casa molt suaument -per ser un cicló- enmig d’un país d’una bellesa insuperable. Pertot es veien delicioses clapes de gespa verda, amb arbres imponents, ben carregats de fruita saborosa. A dreta i esquerra hi havia rengles de magnífiques flors, i tot d’ocells de plomatge rar i de colors vius cantaven i saltironejaven entre els arbres i els arbusts. També hi havia un rierol que lliscava, lluïssejant, entre les verdes ribes, amb un murmuri suau que sonava encisador a les orelles d’una nena com la Dorothy, que havia viscut tant de temps en les resseques i grises prades de Kansas.

Lyman Frank Baum. El màgic d’Oz. Fragment adaptat.


Deixa un comentari

L’àguila que no volia volar

Fa segles va viure un rei molt poderós a qui agradaven molt els ocells. No només li agradaven, el fascinaven! Al seu palau hi havia un jardí enorme on n’hi vivien milers, alguns en gàbies d’or i altres, els més ensinistrats, volaven lliures. Alguns eren bells pels seus colors i altres per la perfecció del seu cant; n’hi havia que eren tan grossos com un home i altres eren tan diminuts que cabien a la butxaca del primer ministre; alguns lluïen plomes suavíssimes i altres parlaven com tu. Quan el rei no governava passava les hores al seu petit paradís alat. Tots aquells ocells el feien molt feliç. Tots? Gairebé tots… N’hi havia un que no sabia cantar ni parlar. Tenia les plomes aspres i d’un color marronós brut. Passava les hores quiet en una branca, sense fer res. Era una àguila.
Senyor, per què la teniu, si no serveix per a res? —li va preguntar una tarda el seu criat més jove.
El sultà d’Orient me la va regalar quan era un pollet… Em va assegurar que no veuria mai un ocell que volés tan alt! Però ha passat més d’un any i no s’ha mogut mai d’aquella branca, ni de nit ni de dia. No ho entenc!
Durant tot aquell temps, el servei li havia donat el millor menjar, protegien l’àguila de les tempestes en un porxo especial i també rebia les atencions d’un veterinari expert. Els criats li parlaven amb afecte i els músics de palau tocaven només per a ella. Així i tot, no hi havia res que servís perquè l’ocell regalat pel sultà aixequés el vol, i el rei, desesperat, va fer venir entrenadors de tots els racons del món.

«L’àguila és feliç i està sana, però li falta una de més veterana que l’ensenyi», li va dir el primer. El rei va fer portar l’àguila més vella de tot el regne. L’aguiló observava com s’enlairava des de la branca, content i ben quiet, fins que l’àguila es va cansar de volar per a ell i va desaparèixer.
El segon entrenador va dir: «Jo l’ensenyaré a volar». Amb aquest propòsit es va enfilar a l’arbre i es va llançar lligat amb unes cordes. Un cop, dos i tres. Un matí, les cordes van fallar i l’home es va estavellar contra el terra, i de resultes es va trencar tots dos braços i una cama. L’àguila ni tan sols es va moure.
Van continuar arribant instructors de tots els racons de la Terra, perquè el rei pagava molt bé. Cap no aconseguia, però, que l’àguila volés. El rei va perdre les esperances i molts diners.
L’hauré de sacrificar —va dir un matí al seu jove criat—. És un mal exemple per a tots els meus ocells!
El criat, que li havia agafat afecte, va demanar al rei una última oportunitat. El monarca l’hi va donar, convençut que no ho aconseguiria. Com que era un bon criat i molt treballador, volia que estigués content. Al migdia, van demanar al rei que anés al jardí. De poc no va caure a terra de la sorpresa! No es podia creure el que veia… La seva àguila ara era la reina del cel. Volava entre els núvols i amb les ales esteses gairebé tocava el sol.
Com t’ho has fet? Si tots els experts han fracassat!
Ha sigut fàcil, majestat… —va contestar, somrient—. He tallat la branca.
Des d’aleshores, l’àguila vola tan alt que, segons expliquen els savis, es pot veure des dels regnes llunyans.

Rovira, A. i Miralles, Fr. 2018. Contes per estimar-te millor. Barcelona: Estrella Polar.

Photo by Mathew Schwartz on Unsplash


Deixa un comentari

Un tresor a les mans

A la taverna de Kir Leonida, cap cansament, cap brutalitat, cap tristor, ja no hi havia res que pogués vèncer la meva decisió de treballar i suportar la vida. Un home enfonsat m’acabava de posar un tresor a les mans: cada pàgina contenia un món de coneixements; cada paraula m’obria horitzons insospitats. I, a sobre, hi havia el meravellós descobriment que acabava de fer tot sol de l’ordenació de les paraules classificades per ordre estrictament alfabètic, que va despertar-me l’ambició d’encertar a la primera, sense vacil·lacions, el punt exacte en què es trobava la paraula que buscava! Sovint, les sorpreses que em revelava la meva «bíblia» eren més fortes que la necessitat de trobar un mot, i aleshores oblidava completament el mot, i la lectura, i la taverna amb les seves infàmies, i el temps que tenia mesurat amb comptagotes, i lliscava, en un encadenament apassionat, d’una pàgina a l’altra, d’una ciència a una altra ciència, d’una filosofia a una altra filosofia, d’un fet històric mig conegut a un altre que ignorava del tot, d’una biografia que em deixava bocabadat a una altra que em feia saltar les llàgrimes, constantment enviat del principi del volum al final i del mig a les puntes. Robant hores de son, mentre els meus companys roncaven al llit, m’atipava de coneixements voluptuosos, a la llum d’una espelma encesa sota un paraigua obert que per prudència, a més, cobria amb els meus parracs. Arraulit, amb el nas davant de la petita flama fumejant, canviava d’univers cada minut, fins que la porta es va obrir d’una revolada i el Manant, a cops de puny, va derruir la meva laboriosa instal·lació i em va fer tornar a la terra.

Panait Istrati, Els meus començaments. Barcelona: Editorial minúscula, 2016. (Fragment)
Traducció d’Anna Casassas. Font: Visat, 25 (maig 2018)


Deixa un comentari

Sota les pedres

Al camp, els meus avis treballen de sol a sol. A vegades els acompanyo una estona. Regiren la terra quan creuen que ha de respirar. Passegen entre les plantes i les verdures observant-ne les fulles, les tiges, les flors i els fruits. Espien els insectes i d’altres animals voraços comprovant que cap d’ells no s’hagi amagat, mimetitzant-se en una cantonada, fent veure que no hi és. Quan t’atures a mirar el camp, els veus bullir d’una vida que sap moure’s ràpidament com un llamp, però que també sap demorar-se en esperes interminables. A les nits de primavera, als marges dels camps, hi brillen les lluernes. Són espurnejos tan fugissers que, quan els veus, dubtes de si no els has imaginat. De vegades les lluernes no tenen ales. El meu avi em diu que aleshores es diuen cuques de llum. Aquestes lluernes emeten una llum constant, són un botó al costat de la sendera. Il·luminen la nit. Com un far. Darrere els camps hi ha el bosc. El bosc dels castanyers que porta a les pastures. Allà, un cop d’any, en època de sega, ens quedem tots a dormir sota els estels.

Squilloni, Arianna. 2020. Sota les pedres. Barcelona: Akiara books. Fragment del llibre.


Deixa un comentari

Les paraules inútils

Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I, és clar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits i, després d’una oració —en veu baixa—, vaig estirar la cadena.

—No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven —em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.

Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí, després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota.

—Fa mal mirar-la —deia la mare mentre tapava els ulls al meu germà.

Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, però em feia vergonya anar pel carrer al seu costat i que algú, un company d’escola, pogués ridiculitzar-me perquè la meva paraula —la que havia regat amb tant de delit— feia fàstic lletra a lletra.

No em va quedar altre remei. No en vaig voler saber res més, de les paraules. Em feien por, potser perquè s’assemblaven força a mi. La vida no hi cap, dins de les paraules. I em vaig tancar durant molts anys en un parèntesi. Els versos em feien vomitar, els punts suspensius m’angoixaven…

Però va arribar el vespre d’anar-me’n de casa, d’acomiadar-me dels pares, de dir adeu als amics. D’entre tantes caixes de la mudança, vaig recuperar el jardí perdut i l’última paraula de l’avi que quedava. Potser va ser un atac de nostàlgia feridora, o un esperit de poeta decadent, però me la vaig endur. Encara feia bona olor.

I sense voler, sense regar-la, va créixer forta i dolça, feble i salada, i es va reproduir en petites paraules absurdes i va impregnar les parets d’aquest meu pis des d’on us escric ara. I es va convertir en una finestra, en una nit, en un petó, en el meu avi.

I ara que tinc tota la casa plena de paraules, ara que tot rima, ara que ja hi sou tots, ara, ja no puc dir res.

Artigau i Queralt, Marc. 2019. Les paraules inútils. Barcelona: Fanbooks. Fragment del llibre.
Photo by Mali Desha on Unsplash


Deixa un comentari

Mistos

Una illa enganxada pels pèls a terra ferma, com una dent que belluga lligada en un fil, es diu «península». A la península d’aquesta història hi ha un far, un far gris i alt, amb un llum que cada nit dona voltes per damunt d’una petita ciutat costanera perquè cap vaixell s’estimbi contra una roca amb molt mala bava que hi ha al bell mig de la badia. Així la nit sembla una mica menys fosca, i la immensitat de la terra i del mar, una mica menys enorme.

A la casa del far hi viu el faroner Augustus amb la seva filla. Tenen un hortet i una platja pedregosa on sempre hi va a parar alguna cosa. Abans s’hi passaven nits senceres mentre el llum donava voltes damunt del seu cap; l’Augustus encenia una foguera i del port venien vaixells amb pirates que s’asseien al voltant del foc, menjaven peix rostit i cantaven fins a trenc d’alba. Cantaven cançons sobre el beure i el menjar, cançons tristes carregades d’enyorança, i també cançons terribles sobre els secrets del mar que a la nena li feien por i la posaven contenta alhora, i per això sovint s’enfilava a la falda de la mare. Però ara ja no venen mai pirates, i el pare ha deixat de fer fogueres.

A bocafoscant el llum ja ha d’estar encès. Sempre l’encén la nena. Cada vespre puja els seixanta-un graons, obre la porteta rovellada de la coberta de la lent, encén la metxa, engega el mecanisme que fa girar la lent, tanca la porteta i llestos. (…)

Schaap, Annet. 2020. La nena del far. Lleida: Pagès editors. Fragment del llibre