Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2019

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per tal de celebrar-lo en aquesta edició, l’onzena, la poeta lleidatana Rosa Fabregat ha escrit el poema “Música de l’ànima teixida amb paraules”. Us el fem arribar perquè el pugueu llegir i, sobretot, perquè pugueu gaudir els seus sons i la seva dolça melodia, tot recordant el que deia Tagore, que “la poesia és el ressò de la melodia de l’Univers en el cor dels humans”. Visca l’arribada de la Primavera, visca la Música i visca la Poesia!


Deixa un comentari

L’atac dels llops

L’hivern havia estat dur, però havia afavorit la fugida d’aquell home. Malauradament, en aquell precís instant, va ressonar un udol… Era el rugit d’una fera. S’acostava o s’allunyava? La foscor no li ho permetia saber. S’aturà un instant i escoltà. Ja no hi havia cap dubte: una bandada de llops s’acostava, i era possible que haguessin sentit la presència d’una criatura humana. El perill era molt gran. Afamats després d’un hivern rigorós, els llops són veritablement terribles. L’única solució era fugir precipitadament. Els rugits van esclatar a menys de vint passes. El fugitiu es girà amb el revòlver en una mà i el bastó en l’altra. Seria millor no disparar, per no atraure l’atenció dels agents que poguessin rondar pels voltants. Després d’alliberar el braç dels plecs del seu caftà, un ràpid molinet aturà els llops més propers. Un d’aquests, però, li saltà al coll. Afortunadament, el va fer rodolar per terra d’una bastonada. Això no obstant, n’eren sis, nombre suficient perquè no els aturés la por. Si feia un pas en fals, tot estaria perdut… Seria esqueixat per les furioses bèsties.

La pluja havia cessat i el camp estava embolcallat en una lleugera boira. Els llops es llançaren sobre la seva víctima, que els rebutjava a cops de culata. Malgrat tot, els animals responien amb dentegades i esgarrapades. De sobte, per ventura, l’home s’entrebancà amb una escala. S’agafà dels travessers i començà a pujar just en el moment en què els llops es llançaven contra ell per última vegada… Algunes mossegades li van esquinçar el cuir de les botes. L’escala cruixia sota el seu pes i oscil·lava… Es trencaria? Si era així, tota esperança estava perduda. Però l’escala resistí i va poder arribar als últims esglaons amb l’agilitat d’un gabier. Tot seguit s’agafà a una peça de fusta que sobresortia. L’home ja era fora de l’abast dels llops, que feien salts al peu de l’escala, llançant udols espantosos.

Jules Verne. Un drama a Livònia, RBA, Barcelona, 2003. (Adaptació lliure)


Deixa un comentari

La cérvola blanca

Diu la llegenda que en el temps en què succeïren els fets, els senyors del castell de Tous eren molt respectats i considerats, però els mancava descendència perquè perdurés el llinatge. En aquells dies, els boscos del castell eren espessos i plens de caça. En una d’aquestes caceres, al bosc de la Devesa, s’aparegué als caçadors una cérvola blanca que es féu fonedissa. Des d’aquell moment, es deixà veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats. En l’últim intent per atrapar-la, aconseguiren acorralar-la a prop de la cinglera. Per més que buscaren, ningú no la van trobar. Això no obstant, en lloc seu, toparen amb una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant d’una troballa tan gran, el senyor se l’endugué amb ell i l’adoptà dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”.

Passaren els anys i la noia es convertí en bella donzella. Això sí, sempre esquivava els seus admiradors i els reptava dient-los com seria d’afortunat aquell que aconseguís portar-li, viva o morta, la cérvola blanca. Provaren sort nois vinguts de tot arreu. Un per un, però, tots es donaven per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura, enfollit d’amor. De fet, un dia, mentre descansava extenuat, assegut al peu d’una balma dins la Fou de Tous, es trobà amb un misteriós pastor. L’home li preguntà perquè estava tan abatut; i el jove li explicà la seva determinació per fer-se amb la cérvola, i tot el que seria capaç de fer per tal d’aconseguir-ho. Llavors, l’ancià s’oferí per ajudar-lo a canvi, però, de la seva ànima! I el jove acceptà! 

— Veniu aquí mateix a les dotze de la nit; i quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors, dispareu i ja serà vostra.

Dit això, aquell home desaparegué. Val a dir que el lloc de la trobada encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que ven bé era ell sota l’aparença d’un humil pastor.

A la nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait, el jove esperava el primer toc de la campana. I com sortit d’enlloc, quan la campana va tocar, l’animal creuà pel seu davant. Malgrat la seva ràpida reacció, però, el jove no va aconseguir matar la cérvola blanca perquè la sageta només la va ferir. I creient-se burlat novament, totalment desesperat, el noi va optar per seguir, boscúria endins, el rastre de la sang, fins que aparegué la visió més fantàstica i inimaginable possible. Davant seu hi havia una meravellosa balma. Del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes, cobertes de voltes de pedra i molsa. Però, més extraordinari encara, era que, a la vora del llac, jeia la donzella, aquella noia que tant s’estimava, mentre guaria amb les seves mans la cérvola ferida.

Llavors, el jove es llançà als peus de la noia i, de genolls, li digué:

— He complert el repte que em vas proposar. Em faràs, doncs, la mercè?

— Compliré la meva promesa. Deixa’m fer-te, però, una nova proposta. Fugim d’aquest món per viure junts per sempre més.

I tan bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí. Ni ell, ni ella, ni la cérvola mai més han tornat a ser vistos.

Elisa Vidal, Tous, memòria viva: relats i llegendes. Editorial Claret. (Adaptació)


2 comentaris

L’acte darrer (Joan Vinyoli)

Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d’herba tocada per l’esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m’adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides inútils, que el celler està buit —car hom beu molt—, de restes de vianda ja freda als plats –car hom menja a deshora, de pressa i malament—, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s’extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou de cremar bé. I mentre sec al balancí, d’esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d’emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d’amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d’un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l’arbre del cant fins a l’orella casta d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d’Apol·lo, i una calitja d’or tremola davant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m’espantaré del fred que ha d’arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrere de tot, covardament, com l’atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix.

Joan Vinyoli, Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62, 2001.


Deixa un comentari

La plaça del Diamant

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa… Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?

Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Edicions 62, 1982 (fragment)


Deixa un comentari

Áin í hrauninu (Einar Georg)

Í bláum draumi hún unir ein / með ærslum leikur á strengi og flúðir / og glettin skvettir á gráan stein. / Í hyl og lygnu er hægt á ferð / með hæverskum þokka / áin niðar sí-endurfædd og undraverð. / Hún fremur þá list sem fegurst er / úr fornum eldi er hljómbotn gerður. / Ég heyri óminn í hjarta mér (x2)

In a blue dream she enjoys alone / cheerfully plays on currents and flows / and jokingly splashes on a grey stone. / In a deep still pool it stops going / with modest charm the river murmuring / constantly reborn and amazing. / She performs the most beautiful art / from an ancient fire a sound board is made. / I hear the sounds in my heart. / I hear the sounds in my heart.


Deixa un comentari

El pescador i el peixet

En una pobra caseta de terra a la vora del mar vivien un vell i una vella. El vell pescava amb la xarxa i la vella filava. Una vegada el vell va pescar un peixet d’or que li va parlar amb la veu humana i li va dir: – Deixa’m anar, bon home! Faré tot el que vulguis! El vell el va deixar anar sense demanar-li res. Quan va tornar a casa seva ho va explicar tot a la vella. Ella es va enfadar dient: – Ets un babau! Per què no li vas demanar res al peixet? Torna i demana-li almenys la pastera, que la nostra està trencada.

El vell va tornar a la vora del mar i va cridar el peixet. La mar es va enfosquir. El peixet d’or va sortir de l’aigua i va preguntar al vell: – Què volies, bon home? El vell li va explicar el desig de la seva dona i el peixet li va dir: – No et preocupis. Torna tranquil a casa. Tindràs una pastera nova. El vell va tornar a casa i va veure que allí estava la pastera nova i al costat estava la seva dona encara més enfadada. – Pallús! –li va cridar-. No has sabut demanar-li alguna cosa millor que una pastera? Torna i demana-li una casa nova!

El vell va tornar a la vora del mar. El vent començava a bufar. El vell va cridar el peixet d’or. Aquest va sortir de l’aigua i li va preguntar: – Què volies bon home? El vell li va explicar tot el que li demanava la seva dona i el peixet li va dir: – Tranquil, torna a casa i tindràs una casa nova! El bon home va tornar a casa i va veure que la caseta de terra es va convertir en una casa preciosa! I a dins estava la vella més enfadada que abans. – Toix –li va cridar la dona-. Una altra vegada no has sabut demanar el que havies de demanar! Torna i digues-li que no vull ser pobra mai més! Vull ser una reina!

El vell hagué de tornar a la vora del mar i cridar el peixet d’or. El vent començava a remoure l’aigua del mar. El peixet en va sortir i li va preguntar: – Què volies bon home? L’home li ho va explicar tot i el peixet li va dir: – Torna a casa tranquil. Faré el que vols. El vell tornà a casa i va veure un castell meravellós amb els guàrdies que no el deixaven entrar. Va passar una setmana i la dona va cridar al seu marit. – Tu, miserable –li va dir-; vull que vagis al mar i diguis al peixet que vull ser la reina de tot el món i vull que ell sigui el meu servent. – Què dius? T’has tornat boja? –intentà contestar-li el vell, però els guàrdies el van apuntar amb els sabres i el pobre home va haver d’anar a la vora del mar.

En el mar s’aixecà una tempesta terrible. El vell va cridar el peixet i aquest va sortir de l’aigua. – Què volies, bon home? – Perdona’m, –li va dir el vell-, però la meva dona s’ha tornat boja: no vol ser només una reina, vol ser reina de tot el món i que tu siguis el seu servent…! El peixet d’or, sense dir-li res, va desaparèixer dins de l’aigua. Quan el vell tornà a la cala va veure la seva caseta de terra, la vella asseguda a la porta i la pastera trencada davant seu.

Conte d’origen rus, adaptat per Lia Semenova. Font: Contes del món.


Deixa un comentari

Sara i Jeremies

Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posés en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:

—Això que dius no és ver.

I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:

—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?

I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies, Barcelona: Proa, 2002 (fragment)


Deixa un comentari

Ànimes solitàries de pedra

Vaig créixer en un poble de la plana. Qui no ha crescut al camp no sap què significa això, només qui hi ha viscut pot parlar de com és la tardor, amb les seves pluges interminables, de les calors de l’estiu, quan el cel s’encapota de núvols, quan s’asserena.

Al camp la vida discorre en silenci. Allà on es giri l’esguard, es copsa un moviment, gairebé imperceptible, però cert. És com si els conreus s’inflessin, es moguessin, com si una força que la mesura humana no pot comptar trasbalsés la terra. Bategar d’ocells que no veus però intueixes, passes que no es perceben però que l’endemà han deixat empremtes al fang, veus que l’oïda no copsa, però que et ressonen al pit com una campana… No entens les seves paraules i, tanmateix, és segur que queden gravades dins teu, una a sobre de l’altra, com les pedres amb què s’aixeca un mur. Així es construeix, també, l’ànima dels homes al camp, com un mur, ànimes solitàries de pedra sobre el palmell infinit de la terra. I no saps qui provoca l’enganyós terratrèmol que la colpeja per fer-la caure, si la terra, que l’empeny, maldant per enganxar-la als núvols o el cel, que cau com una llosa per esclafar-la.

Sé que em tallareu i que direu que tot això no té res a veure amb la qüestió que ens ocupa: tanmateix, per a mi, parlar del lloc on vaig néixer i créixer, sí té a veure amb el que parlem. Perquè els fets cal que els analitzem des del començament i el meu començament és al camp.

Maria Skiadaresi, Temps groc, Atenes: Pataki, 1999 (fragment)
Traducció de Montserrat Franquesa i Quim Gestí
Font: Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català