Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

I tu, d’on ets?

Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per a instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han preguntat si em sentia «més aviat francès» o «més aviat libanès». I sempre contesto el mateix: «Ambdues coses alhora!» No és per un desig d’equilibri o equitat, sinó perquè si contestés altra cosa mentiria. Si sóc qui sóc i no un altre és perquè em trobo en la frontera de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat. Seria més autèntic si em negués una part de mi mateix?

A aquells que em fan aquesta pregunta els explico, doncs, pacientment, que vaig néixer al Líban que vaig viure allà fins als vint-i-set anys, que l’àrab és la meva llengua materna, que és en les traduccions a l’àrab que vaig descobrir per primera vegada a Dumas, Dickens i Els Viatges de Gulliver, i que és en el meu poble de la muntanya, el poble dels meus avantpassats, on vaig tenir les meves primeres alegries de nen i on vaig escoltar algunes històries que inspirarien més tard les meves novel·les. Com podria oblidar-lo? Com podria mai esborrar-lo? Però, per altra banda, fa vint-i-dos anys que visc en terra francesa, bec la seva aigua i el seu vi, les meves mans acaricien cada dia les seves velles pedres, escric els meus llibres en la seva llengua: per a mi no serà mai una terra estrangera. Mig francès, doncs, i mig libanès? En absolut! La identitat no es pot compartimentar, no es divideix ni en meitats ni en terços, ni per zones separades. No tinc diferents identitats, només en tinc una, feta de tots els elements que li han donat forma, en una «mescla» especial que no és mai la mateixa per a un altre.De vegades, quan he acabat d’explicar, amb mil i un detalls, per quines raons precises reivindico plenament el conjunt de les meves pertinences, algú se m’acosta per murmurar, posant-me la mà damunt l’espatlla: «Heu fet bé al parlar així, però al fons del fons, què us sentiu més?»

Durant molt de temps, aquesta interrogació insistent m’ha fet somriure. Avui ja no em fa tanta gràcia. Perquè em sembla que revela una visió dels homes força estesa i al meu entendre, perillosa. Quan em demanen què sóc «en el fons del fons de mi mateix», es dóna per suposat que hi ha, «en el fons del fons» de cadascú, una sola pertinença important, la seva «veritat profunda», per dir-ho així, la seva «essència», determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta de la seva trajectòria d’home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la seva sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva, no contés per res. I quan s’incita els nostres contemporanis a «afirmar la seva identitat», com tan sovint es fa avui, el que se’ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caràcter religiós, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres.Si algú reivindica una identitat més complexa, es troba marginat. Un jove nascut a França de pares algerians porta dins seu dues pertinences evidents, i hauria de ser capaç d’assumir-les totes dues. He dit dues per a simplificar, però els components de la seva personalitat són molt més nombrosos. Tant si es tracta de la llengua com de les creences, la manera de viure, les relacions familiars, els gustos artístics o culinaris, resulta que les influències franceses, europees, occidentals, es barregen dins seu amb influències àrabs, berbers, africanes, musulmanes… Una experiència enriquidora i fecunda, si aquest jove se sent lliure de viure-la plenament, si se l’anima a assumir tota la seva diversitat; per contra, el seu desenvolupament pot ser traumàtic, si cada vegada que s’afirma com a francès hi ha qui el mira com un traïdor, fins i tot com un renegat, i si cada vegada que defensa els seus lligams amb Algèria, la seva història, la seva cultura, la seva religió, xoca amb la incomprensió, la desconfiança o l’hostilitat.” (…)

Amin Maalouf. Les identitats que maten. Barcelona: Edicions La Campana.


1 comentari

Sindbad el marí

No podria dir amb exactitud quant de temps vaig restar en braços del son. Només sé que quan em vaig despertar vaig veure que el sol ja començava a declinar i el cor em va fer un salt. Nerviós, vaig cridar el nom d’alguns companys, sense obtenir resposta, i vaig córrer a correcuita en direcció a la platja. Massa tard: el vaixell havia salpat! Imagineu-vos la ràbia i el temor que em van envair. S’havien oblidat totalment de mi i m’havien deixat, sol com un mussol, en una illa perduda enmig del mar. “La gerra, de tant anar a la font, es trenca”, vaig pensar desolat. Em maleïa els ossos i em penedia tant com cabells tenia al cap d’haver-me tornat a embarcar. “Qui em manava a mi fer-me a la mar de nou? –no parava de lamentar-me-. Tan bé que estava a Bagdad! La casa, la família, els amics, la bona teca, el bon vestir… Ai, desgraciat de mi! No vas quedar prou escarmentat, Sindbad, amb una vegada, que hagueres de temptar la sort una altra?” Però ja podia cridar, plorar i lamentar-me, que amb això no canviava gens ni mica el meu trist destí. Després de donar corda a la desesperació, em vaig anar calmant i em vaig adonar que calia fer front, amb seny, a la situació. Encara hi havia llum de dia i, després d’haver pronunciat un resignat “De Déu venim i a Ell anem”, vaig emprendre l’exploració del terreny. La frondosa vegetació no em permetia de veure res al meu davant més enllà d’unes passes; així, doncs, em vaig enfilar a dalt d’un arbre prou alt i vaig dirigir la vista en totes direccions. Arreu on mirava només veia el serè horitzó que s’ajuntava amb la mar blava. L’illa, atapeïda de verd excepte en les vores sorrenques de la platja, era de dimensions força reduïdes i molt plana.

Les mil i una nits. Barcelona: Edicions Proa. (Fragment)


1 comentari

La platja dels inútils

Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil. Ho vaig dir ahir a classe. A la professora se li va ficar al cap preguntar-nos què volíem ser de grans. Futbolistes, youtubersgamers, metges, astronautes… Un parell van dir que volien ser mestres. I quan em va tocar a mi vaig ser sincera:

—Jo vull ser inútil.

Tothom va riure. Amb ganes. I la Núria, la mestra, es va enfadar moltíssim. Va pensar que intentava riure’m d’ella, rebentar-li la classe o una cosa d’aquestes. Està clar que ningú no em va entendre. Per això la setmana que ve tenim hora per parlar amb la directora de l’escola. Vindran els meus pares! Quin horror. He decidit escriure-ho tot per aclarir-me les idees i així, quan arribi el moment, poder explicar-me bé. Suposo que sempre serà més fàcil si començo pel començament.

M’agradaria dir que els meus pares són genials. Però mentir no hi ajudaria. M’estimo molt els meus pares, molt. Però no han complert ni una de les promeses que em van fer quan vam venir a viure aquí, ja fa gairebé dos anys. Aquesta és la meva llista de somnis trencats: una cabana a l’arbre del jardí, un gos, una peixera d’aigua dolça, passejar amb bici tots tres junts almenys un cop per setmana, una piscina petita a sota la parra. Potser, però, hauria de tornar a començar i explicar on és «aquí».

Aquí és a la fi del món. Allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com hauria dit el meu avi. Allà on el vent fa mitja volta. Un poble molt petit, al final d’una carretera estreta que es desvia moltíssims quilòmetres de l’autopista i s’endinsa en camps i boscos fent ziga-zagues infinites. No té estació de tren. Ni parada d’autobús. No té ni un sol semàfor. Ni cinema. Ni teatre. No té fibra òptica. De fet, si vols sortir del poble només tens dues opcions: retrocedir sobre els teus passos o tirar-te al mar.

 Àlex Nogués. 2019. La platja dels inútils. Akiara Books. (Fragment adaptat)


Deixa un comentari

La paraula plorar

Aquesta història encara no ha passat, però segurament passarà demà. Heus aquí què diu.

Demà, una bona i vella mestra va dur els seus deixebles, arrenglerats de dos en dos, a visitar el Museu del Temps que Fou, on hi ha recollides les coses dels temps passats i que ara ja no serveixen, com la corona del rei, la cua del vestit de la reina, el tramvia de Monza, etcètera.

En una vitrineta, un bon xic polsosa, hi havia la paraula “Plorar”.

Els alumnes de demà van llegir el cartellet, però no entenien de què anava.

Senyoreta, què vol dir?
És una joia antiga?
Que potser era dels etruscs?

La mestra va explicar que antigament aquella paraula s’havia fet servir molt, i feia mal. Va ensenyar una ampolleta en la qual hi havia llàgrimes conservades. Qui sap? Potser les havia vessades un esclau apallissat pel seu amo, potser un nen que no tenia casa.

Sembla aigua va dir un dels alumnes.
Però picava i cremava va dir la mestra.
Que la feien bullir, potser, abans d’utilitzar-la?

Veritablement, aquells alumnes no entenien res, fins i tot començaven a avorrir-se. Aleshores la mestra els va acompanyar a visitar altres seccions del Museu, on es podien veure coses més fàcils, com ara: les reixes d’una presó, un gos guardià, el tramvia de Monza, etcètera, tot de coses que en el feliç país del Demà ja no existien.

Gianni Rodari. Contes per telèfon. Editorial Juventud, Barcelona, 2012.


Deixa un comentari

L’alegria (Robinson Jeffers)

Though joy is better than sorrow, joy is not great; peace is great, strength is great. Not for joy the stars burn, not for joy the vulture spreads her gray sails in the air over the mountain; not for joy the worn mountain stands, while years like water trench his long sides. «I am neither mountain nor bird nor star; and I seek joy.» The weakness of your breed: yet at length quietness will cover those wistful eyes.

Per bé que l’alegria és millor que la tristesa, l’alegria no és extraordinària; la pau és extraordinària, l’enteresa és extraordinària. No d’alegria espurnegen les estrelles, no d’alegria el voltor desplega a l’aire els seus grisos velams sobre la muntanya; no d’alegria la corcada muntanya hi roman, mentre els anys com l’aigua hi solquen vastes fondalades. «Jo no sóc muntanya ni ocell ni estrella, i percaço l’alegria.» El defalliment de la teva raça: tot i això, l’assossec agombolarà encara aquests ulls somiadors.


Deixa un comentari

L’escarabat verd

A popa, Amrith, acompanyat de son pare, va veure com la ciutat s’allunyava lentament i es perdia entre les boires matinals. Quan va ser ja un tros lluny, va córrer cap a la proa i va dirigir la vista vers l’horitzó, vers aquell horitzó blau, on s’ajuntaven el cel i la terra, i que semblava cridar-lo, convidant-lo a l’aventura. I quan es va sentir ja sadollat de la blavor del cel i del mar, i es va haver cansat d’anar d’una banda a l’altra de la nau, seguint amb atenció totes les operacions dels mariners, es va asseure, ell també, en un racó i començà a acariciar lentament l’anell, que hores abans, li havia donat son pare. Se’l va mirar bé, ara, a plena llum del dia. Ell l’havia vist sempre al dit de son pare, però mai no l’havia pogut observar tant de prop. Era una pedra que tenia forma d’escarabat, i a la part de la panxa, que era plana, duia gravat un dibuix, un home lluitant amb un lleó. Damunt del cap del lleó es veia una estrella de sis puntes, i a sota els peus dels lluitadors un camp gravat, figurant la terra. Era un segell antiquíssim, d’origen egipci, que havia comprat un dels avantpassats de la família, quan encara vivien a Tir, i era, sobretot, la cosa més important que posseïa el pare d’Amrith com a comerciant. Amrith va estrènyer amb força l’anell dins la mà i es va prometre de bell nou que el guardaria com el tresor més gran.

Mercè Canela. L’escarabat verd, Barcelona: La Galera, 1977, (fragment)


Deixa un comentari

L’arbre de Nadal

Enguany per Nadal penso guarnir un arbre tot especial. No el faré pas al rebedor: el plantaré dins el meu cap, on no hi ha teulat i podrà pujar ben alt i ben sa. Serà un gran avet amb mil de branques i ben verd, el més bell del món, ple de regals encisadors d’aquells que mai són als aparadors: un raig de sol per al pardal que tremola, una catifa de violes per al prat gelat, la solució del problema més enrevessat per als escolars, una bona paga per al jubilat, doble mesada per al mestre pacient, l’oli barat i el pa regalat per a tota la gent; i també una muntanya de jocs i joguines en els quals, en lloc de les etiquetes amb preu, hi podrem veure els noms dels nens i les nenes, d’aquí i d’arreu, que mai no han tingut res per Nadal i que mai no han sabut què és un regal. Perquè si un sol vailet resta sense festa, ni que només sigui un sol petit que a qualsevol lloc del món, qui sap on, plora la vida amb pena i delit, llavors Nadal esdevé una gran mentida i s’ha de fer tot nou, com una divisió quan no surt la prova del nou.

Poema de Gianni Rodari (adaptació)


Deixa un comentari

L’Ocell de foc

Al capdamunt de la carena ens esperaven els altres membres de la colla. (…) Els arbres eren gairebé tots de color groc i les fulles de color rogenc; la tardor era el temps que més m’agradava d’anar pels boscos. Hi havia tots els colors i els fruits eren madurs i queien a terra, esberlats de tanta riquesa, i supuraven mel i sucre. Els corriols eren encatifats de fulles roges. El bosc semblava un castell engalanat, un poble amb els balcons i els carrers plens de flors i draps de coloraines. Semblava que el bosc es preparés, amb tota pompa, amb tot l’or, per a una festa solemne.

Emili Teixidor. L’Ocell de foc, Cruïlla, Barcelona, 2015.


Deixa un comentari

Cada nit un poema

La nit és massa fosca. L’he amagada sota el coixí. Dorm amb mi, dorm amb mi, dorm amb mi… Cada nit un poema. Sobre el full solitari la mà es mou. Dins la quietud contemplo la claror vacil·lant del carrer, i sento com si tingués algú arran de pell, a frec de llavis. Si em calia escollir, em quedaria amb la ploma a la mà; mai més sola, cada nit… La nit és massa fosca, massa fosca… Dorm amb mi…

“La nit” és una cançó extreta del llibre disc “Tot sembla tan senzill“.

Un recull de poemes de Montserrat Abelló musicats per Celeste Alías.