Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Literatura i arquitectura

Mercè Rodoreda sempre ha descrit molt bé els carrers i cases de la seva època. L’arquitecta Núria Moliner ens ensenya una casa reformada seguint les descripcions dels seus llibres. La reforma ha volgut valorar els espais que en l’època modernista eren molt utilitzats, com la galeria, les torratxes i les terrasses que aboquen sempre al punt culminant de moltes cases modernistes: el jardí. Per cert, molt sovint, les torratxes servien per poder veure el mar. Ara, però, en molts casos això ja és impossible perquè les ciutats han crescut molt i a on hi havia camps ara hi ha edificis molt alts. Això no obstant, cal recordar sempre que allà a on no arriba l’arquitectura, tenim els llibres per poder imaginar.

“Poc dies abans d’anar a París, Valldaura dugué la Teresa a veure la torre. Fontanills els acompanyà. Així que baixaren del cotxe la Teresa es quedà tan parada que només tingué esma de dir: «Déu meu, sembla un castell!» Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda; al fons, alta de tres pisos, amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda, coberta d’heura amb les fulles que ja s’anaven tornant vermelles, la casa es retallava sobre un cel de tardor. Feia vent i els tres graons que pujaven fins a l’entrada estaven mig colgats de fulles. A un costat, tocant a la porta, hi havia dues gerres grosses, vernissades, plenes de terra, i uns quants testos amb plantes mortes. Valldaura aixecà el bastó i, assenyalant la terrassa aguantada per quatre columnes de marbre rosa que protegia el cancell, digué: «La faré cobrir de vidres i a l’hivern hi podrem prendre el sol». Fontanills ficà la clau al pany i forcejà una estona: «Tot està rovellat, senyor Valldaura; però ja ho anirem adobant.» El vestíbul, de tan gran, semblava una sala de ball i, a la banda esquerra, una escala d’un sol ram, amb la barana de ferro forjat, pujava en corba fins al primer pis. Anaren resseguint totes les habitacions; hi havia parets amb tires de paper desenganxades i la pudor d’humitat ofegava. A les torratxes s’hi anava des del tercer pis per unes escales molt estretes de graons alts; en el primer replà hi havia una porteta que donava a la teulada…” (Fragment de Mirall trencat)


Deixa un comentari

Paraulògic

De forma ben encertada, el filòsof i humanista valencià Joan Lluís Vives va dir que “no hi ha mirall que reflecteixi millor la imatge d’un home que les seves pròpies paraules”. Això em fa sospitar i em fa creure que les persones, potser, estem fetes de paraules, d’idees que pensem i amb les quals diem i escrivim cròniques, llegendes, contes, faules, novel·les o, fins i tot, poesia. De fet, tot això és possible gràcies a les paraules! No us sembla meravellós? Amb la paraula, però, també podem gaudir de forma molt més simple i joguinejar sense cap altra finalitat. Us atreviu a fer-ho? Doncs aquí teniu l’accés a Paraulògic, un joc en línia i gratuït que planteja un repte lingüístic diari.

Per jugar al Paraulògic, inspirat en l’Spelling Bee, cal formar paraules amb les lletres que ens oferirà un rusc diari de set cel·les. Cal fer-ho, això sí, respectant unes normes molt bàsiques: la lletra del mig, per exemple, és obligatòria; si ho considereu necessari, les lletres es poden repetir; les paraules han de tenir un mínim de tres lletres; dels verbs només s’admeten els infinitius (no les formes conjugades); dels noms i adjectius s’admeten les formes masculina i femenina (no els plurals); i no s’admeten noms propis, només paraules que figurin al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Hi voleu jugar una estona? Vigileu, però, perquè és altament addictiu, com la bona lectura!


Deixa un comentari

L’àguila que no volia volar

Fa segles va viure un rei molt poderós a qui agradaven molt els ocells. No només li agradaven, el fascinaven! Al seu palau hi havia un jardí enorme on n’hi vivien milers, alguns en gàbies d’or i altres, els més ensinistrats, volaven lliures. Alguns eren bells pels seus colors i altres per la perfecció del seu cant; n’hi havia que eren tan grossos com un home i altres eren tan diminuts que cabien a la butxaca del primer ministre; alguns lluïen plomes suavíssimes i altres parlaven com tu. Quan el rei no governava passava les hores al seu petit paradís alat. Tots aquells ocells el feien molt feliç. Tots? Gairebé tots… N’hi havia un que no sabia cantar ni parlar. Tenia les plomes aspres i d’un color marronós brut. Passava les hores quiet en una branca, sense fer res. Era una àguila.
Senyor, per què la teniu, si no serveix per a res? —li va preguntar una tarda el seu criat més jove.
El sultà d’Orient me la va regalar quan era un pollet… Em va assegurar que no veuria mai un ocell que volés tan alt! Però ha passat més d’un any i no s’ha mogut mai d’aquella branca, ni de nit ni de dia. No ho entenc!
Durant tot aquell temps, el servei li havia donat el millor menjar, protegien l’àguila de les tempestes en un porxo especial i també rebia les atencions d’un veterinari expert. Els criats li parlaven amb afecte i els músics de palau tocaven només per a ella. Així i tot, no hi havia res que servís perquè l’ocell regalat pel sultà aixequés el vol, i el rei, desesperat, va fer venir entrenadors de tots els racons del món.

«L’àguila és feliç i està sana, però li falta una de més veterana que l’ensenyi», li va dir el primer. El rei va fer portar l’àguila més vella de tot el regne. L’aguiló observava com s’enlairava des de la branca, content i ben quiet, fins que l’àguila es va cansar de volar per a ell i va desaparèixer.
El segon entrenador va dir: «Jo l’ensenyaré a volar». Amb aquest propòsit es va enfilar a l’arbre i es va llançar lligat amb unes cordes. Un cop, dos i tres. Un matí, les cordes van fallar i l’home es va estavellar contra el terra, i de resultes es va trencar tots dos braços i una cama. L’àguila ni tan sols es va moure.
Van continuar arribant instructors de tots els racons de la Terra, perquè el rei pagava molt bé. Cap no aconseguia, però, que l’àguila volés. El rei va perdre les esperances i molts diners.
L’hauré de sacrificar —va dir un matí al seu jove criat—. És un mal exemple per a tots els meus ocells!
El criat, que li havia agafat afecte, va demanar al rei una última oportunitat. El monarca l’hi va donar, convençut que no ho aconseguiria. Com que era un bon criat i molt treballador, volia que estigués content. Al migdia, van demanar al rei que anés al jardí. De poc no va caure a terra de la sorpresa! No es podia creure el que veia… La seva àguila ara era la reina del cel. Volava entre els núvols i amb les ales esteses gairebé tocava el sol.
Com t’ho has fet? Si tots els experts han fracassat!
Ha sigut fàcil, majestat… —va contestar, somrient—. He tallat la branca.
Des d’aleshores, l’àguila vola tan alt que, segons expliquen els savis, es pot veure des dels regnes llunyans.

Rovira, A. i Miralles, Fr. 2018. Contes per estimar-te millor. Barcelona: Estrella Polar.

Photo by Mathew Schwartz on Unsplash


Deixa un comentari

El viaje de Andrés

Títol: El viaje de Andrés

Autor: Svend Brinkmann

Editorial: NED ediciones

Idioma: Castellà

Pàgines: 304

Any: 2021

ISBN: 9788418273131

Per a l’Andreu tot són preguntes profundes: qui ets?, què vols?, què et fa feliç…? Tanmateix, mai no s’ha qüestionat amb rigor el sentit de l’existència. Mai… fins que començarà a llegir un manuscrit ben misteriós, durant una experiència, ben excepcional i enriquidora, que potser canviarà la seva vida. L’Andreu és un adolescent introvertit que travessa una depressió. Quan més necessita canviar d’aires, l’Anna, la seva iaia, li proposa fer un viatge iniciàtic: recórrer Europa en tren. Per desgràcia, però, l’Anna cau greument malalta i no podrà acompanyar-lo. Això no obstant, l’àvia l’encoratjarà perquè s’embarqui en l’aventura i fins i tot li regalarà una maleta plena de llibres. Finalment, sense conèixer amb certesa quin és el seu destí, l’Andreu pujarà sol al tren per tal d’iniciar una ruta fascinant per diferents països. Coneixerà moltes persones, descobrirà importants obres artístiques i visitarà llocs emblemàtics, fins que acabarà per descobrir el secret més important per a la vida de qualsevol persona. Vols saber quin és?

[ Vols fer un tastet del llibre? ] [ Dossier informatiu ]


Deixa un comentari

Contes per tenir valor

Títol: Contes per tenir valor

Autors: A. Rovira i F. Miralles

Traductora: Maria Llopis Freixas

Idioma: Català

Editorial: Grup 62

Any: 2021

ISBN: 9788413891026

Com a constructors del futur, infants i adults tenim a les mans un gran poder, però també una gran responsabilitat, com els superherois. Per donar forma a la nostra vida i al nou món que ens espera, cal despertar el coratge que emergeix i que procedeix de l’autoconeixement de les fortaleses personals que tots tenim. ¿Coneixem, però, quina és aquesta força física i moral que hi ha al nostre interior, de vegades ben amagada, i que ens pot fer afrontar amb èxit les situacions més difícils i arriscades? Si no ho tenim del tot clar, o simplement pensem que encara ens queda molt per aprendre, potser podríem començar per llegir Contes per tenir valor, un nou recull de contes perquè puguem treballar la resiliència —l’art de navegar per les dificultats—, el pensament creatiu i el conreu d’unes relacions interpersonals ben positives i enriquidores, entre molts altres aspectes que ens ajudaran a tenir valor. 35 històries inspiradores amb les seves respectives reflexions, perquè ens empoderem adequadament, perquè puguem encarar les adversitats i, en definitiva, perquè puguem superar-nos dia a dia en l’apassionant repte de viure.

[ Vols fer un tastet del llibre? ]


Deixa un comentari

Història de la vida

A més de ser un bon llibre, “Una breu i atzarosa història de la vida” també és una celebració del fet extraordinari que representa que estiguem vius actualment. De fet, probablement els humans no existiríem si el temps no avancés sempre cap endavant, si la relació entre partícules i forces fos lleugerament diferent, si la distància entre la Terra i el Sol no fos l’adequada, si no hagués arribat aigua extraterrestre al nostre planeta, si la Terra no hagués patit el xoc catastròfic pel qual es va crear la Lluna, si el carboni i l’atmosfera no regulessin la temperatura planetària com ho fan, si els volcans no haguessin omplert l’atmosfera primitiva de metà, si el nostre planeta no tingués camp magnètic, si la superfície terrestre no estigués fragmentada, o si no s’haguessin produït extincions massives com la dels dinosaures. I és que sembla que tot ha confabulat perquè avui els humans puguem participar d’aquest fet extraordinari que significa la vida. N’ets conscient?


Deixa un comentari

El còmic en català

ComiCat és una web amb informació sobre el còmic en català realitzada per un grup d’amants del còmic. El seu objectiu, per tant, és compartir i difondre la seva afició al còmic i potenciar el màxim possible, molt especialment, el còmic en català (tant la producció pròpia com la traducció d’obres estrangeres), tot fent ressò de l’activitat que en aquest àmbit es desenvolupa a totes les terres de parla catalana. A ComiCat hi trobareu algunes de les principals novetats que publiquen les diferents editorials, les notícies més recents, informació sobre l’organització de concursos, ressenyes de còmics d’ara i de sempre, reportatges diversos, entrevistes a autors i personatges vinculats a aquest món, etc.; i tot plegat, això sí, sempre amb un denominador comú: el còmic en català.


Deixa un comentari

Un tresor a les mans

A la taverna de Kir Leonida, cap cansament, cap brutalitat, cap tristor, ja no hi havia res que pogués vèncer la meva decisió de treballar i suportar la vida. Un home enfonsat m’acabava de posar un tresor a les mans: cada pàgina contenia un món de coneixements; cada paraula m’obria horitzons insospitats. I, a sobre, hi havia el meravellós descobriment que acabava de fer tot sol de l’ordenació de les paraules classificades per ordre estrictament alfabètic, que va despertar-me l’ambició d’encertar a la primera, sense vacil·lacions, el punt exacte en què es trobava la paraula que buscava! Sovint, les sorpreses que em revelava la meva «bíblia» eren més fortes que la necessitat de trobar un mot, i aleshores oblidava completament el mot, i la lectura, i la taverna amb les seves infàmies, i el temps que tenia mesurat amb comptagotes, i lliscava, en un encadenament apassionat, d’una pàgina a l’altra, d’una ciència a una altra ciència, d’una filosofia a una altra filosofia, d’un fet històric mig conegut a un altre que ignorava del tot, d’una biografia que em deixava bocabadat a una altra que em feia saltar les llàgrimes, constantment enviat del principi del volum al final i del mig a les puntes. Robant hores de son, mentre els meus companys roncaven al llit, m’atipava de coneixements voluptuosos, a la llum d’una espelma encesa sota un paraigua obert que per prudència, a més, cobria amb els meus parracs. Arraulit, amb el nas davant de la petita flama fumejant, canviava d’univers cada minut, fins que la porta es va obrir d’una revolada i el Manant, a cops de puny, va derruir la meva laboriosa instal·lació i em va fer tornar a la terra.

Panait Istrati, Els meus començaments. Barcelona: Editorial minúscula, 2016. (Fragment)
Traducció d’Anna Casassas. Font: Visat, 25 (maig 2018)