Un tresor a les mans

A la taverna de Kir Leonida, cap cansament, cap brutalitat, cap tristor, ja no hi havia res que pogués vèncer la meva decisió de treballar i suportar la vida. Un home enfonsat m’acabava de posar un tresor a les mans: cada pàgina contenia un món de coneixements; cada paraula m’obria horitzons insospitats. I, a sobre, hi havia el meravellós descobriment que acabava de fer tot sol de l’ordenació de les paraules classificades per ordre estrictament alfabètic, que va despertar-me l’ambició d’encertar a la primera, sense vacil·lacions, el punt exacte en què es trobava la paraula que buscava! Sovint, les sorpreses que em revelava la meva «bíblia» eren més fortes que la necessitat de trobar un mot, i aleshores oblidava completament el mot, i la lectura, i la taverna amb les seves infàmies, i el temps que tenia mesurat amb comptagotes, i lliscava, en un encadenament apassionat, d’una pàgina a l’altra, d’una ciència a una altra ciència, d’una filosofia a una altra filosofia, d’un fet històric mig conegut a un altre que ignorava del tot, d’una biografia que em deixava bocabadat a una altra que em feia saltar les llàgrimes, constantment enviat del principi del volum al final i del mig a les puntes. Robant hores de son, mentre els meus companys roncaven al llit, m’atipava de coneixements voluptuosos, a la llum d’una espelma encesa sota un paraigua obert que per prudència, a més, cobria amb els meus parracs. Arraulit, amb el nas davant de la petita flama fumejant, canviava d’univers cada minut, fins que la porta es va obrir d’una revolada i el Manant, a cops de puny, va derruir la meva laboriosa instal·lació i em va fer tornar a la terra.

Panait Istrati, Els meus començaments. Barcelona: Editorial minúscula, 2016. (Fragment)
Traducció d’Anna Casassas. Font: Visat, 25 (maig 2018)

No eren bruixes!

Alguns dels millors consells que rebràs al llarg de la vida vindran del bosc, del riu, d’un cel estelat, de la naturalesa, bella i sàvia, i potser per això aquests consells et conduiran cap al camí de la llibertat personal més plena. Vés amb compte, però, perquè hi va haver un temps en què milers de dones van ser perseguides, jutjades, condemnades i executades, per no haver accedit a sotmetre’s al dictat egoista dels ambiciosos, dels poderosos i dels més corruptes; i sobretot per haver aconseguit, precisament, aquesta llibertat màxima que tots anhelem. Sigues molt prudent, doncs, si no vols acabar com van acabar totes aquelles dones, i pren sempre les decisions correctes en l’intricat i sorprenent laberint de la vida: les determinacions més encertades, entre totes les possibles, que et poden ajudar, no només a sobreviure, sinó a ser plenament feliç!

I perquè ho puguis aconseguir més fàcilment, avui et convidem a submergir-te en l’últim llibre de l’escriptor reusenc, Jordi Folck (antic alumne de La Salle Reus), La maledicció de les bruixes: una aventura trepidant i que no està exempta de riscos; una lliçó d’història, perquè no oblidem els perills i l’horror que poden arribar a provocar els intolerants, els extremistes i els violents; i un homenatge, sincer i molt necessari, als centenars de dones que van ser sentenciades, maltractades, torturades i assassinades al nostre país, durant diversos segles, sota el fals pretext de ser considerades bruixes.

Anima’t a llegir aquesta novel·la, sigui quina sigui la teva edat, i descobreix allò que se sent en ser perseguit per les teves idees, per les teves creences, pels teus orígens, pels teus costums, pel teu gènere o identitat, o per qualsevol altre motiu que fa de tu un ésser singular, únic, irrepetible i, per descomptat, meravellós! Emprèn una nova aventura que et permetrà conèixer el “pou dels lladres”, una cel·la incomunicada gens confortable, un peculiar laboratori abandonat, una biblioteca de llibres enverinats…; i només si ets capaç, o si tens molta sort, sobreviu a la venjança i a l’odi dels qui et perseguiran per ser com ets. És l’hora de les bruixes! És l’hora de llegir!

[ Vols fer un tastet del llibre? ]

D’animals, gàngster i monstres

Diuen que per viatjar ben lluny, no hi ha millor nau que un llibre. I això ho saben prou bé tres dels millors lectors del nostre blog: la Laia Gil, l’Èric Solé i el Pol Solé. Diem això perquè tots tres ens han fet arribar diverses recomanacions de bons llibres, perquè us les fem arribar. Àpali, doncs, amics! Anem per feina i descobrirem a on podem viatjar gràcies a la lectura!

La Laia Gil ens recomana dos llibres, un en català i l’altre en castellà. El primer es titula Tots els colors del camaleó, i ens permetrà viatjar amb en Tami, un camaleó que ha perdut la capacitat de distingir els colors per culpa d’un gripau dolentot. Per aquest motiu, en Tami ja no es pot camuflar de cap manera. Quin perill! Trobarà la solució necessària per a la seva malaltia? O potser descobrirà alguna cosa encara molt més important? Doncs haureu de llegir el llibre per a descobrir-ho, abans no comenceu a llegir la segona recomanació que ens fa la Laia: La hormiga Miga…, ¡liga! Vet aquí que els protagonistes d’aquesta altra aventura també són animals que viuen al bosc i que participaran en un concurs d’enamorats. Què bonic! Oi? Però, quina penseu que serà la parella guanyadora? Qui durà la millor vestimenta? Qui interpretarà la cançó més seductora? Us podem garantir que, si llegiu aquesta història, us sorprendrà el resultat. No ho deixeu de fer, sobretot si us agraden les històries d’amor i els animals.

Per altra banda, el nostre amic Èric Solé ens convida a viatjar en el temps, a través d’un forat negre. Per fer-ho bé, haureu de llegir Els forasters del temps i “L’aventura dels Vallbona i el petit gàngster”. Llavors, descobrireu que, tot d’una, arribarem a Chicago, una ciutat amb molts clubs de jazz, magatzems abandonats, gratacels i…, molts perills! Us imagineu, per exemple, conèixer en Cato Morelli, un despietat capo de la màfia que només té 14 anys? Riu-te’n de l’Al Capone i, si ets prou valent, llegeix-te aquest llibre!

Finalment, en Pol Solé ens recomana Salvem el Nautilus, un llibre del qual ja us vàrem parlar el 5 de març del 2016. I sí!, ja ho sé!, potser molts ja coneixeu qui és l’Agus Pianola, un petit vailet que viu en una habitació plena de monstres. Si encara, però, hi ha algú que no el coneix, ja fa tard! Que visiti la Biblioteca de La Salle Reus o qualsevol altra biblioteca, i que demani aquest llibre o qualsevol altre llibre d’aquesta divertida i monstruosa sèrie.

Piscina Poesia

Saps què és la poesia? Jo encara tinc els meus dubtes. De fet, crec que, després de rumiar-ho durant molts anys, segueixo sense saber del cert què és la poesia. Només sé que comença per P, com piscina, paraigua, pingüí, planxa, patata, planeta, pilota, pregunta, potser, piano, pantaló, pissarra, platja…, o com molts altres mots. Imagino, però, això sí, que la poesia és com una mena de superheroïna que té el poder de salvar el món, d’endolcir la vida, de provocar admiració o contemplació, de capgirar les mirades o, si més no, de convertir un penja-robes en una gavina blanca que plana, calmosament, sobre oceans de màgia, de sensibilitat i de tendresa. I per a tu, amic meu, què és la poesia?

ApassionArt

Sabíeu que el Museu Nacional d’Art de Catalunya té el seu propi club de lectura i que, si ho desitgeu, vosaltres també hi podeu participar? Si us apassiona l’art i, a més d’això, sou dels qui gaudiu intensament de la lectura, ApassionArt us captivarà i us complaurà. Per què? Doncs perquè a través de les històries que expliquen els llibres seleccionats, ens ofereixen la possibilitat de fer una immersió en l’art i en tot allò que l’envolta: els artistes, les seves obres, esdeveniments diversos, les passions, l’amor, l’intrigues, els misteris…, i molt més. Per cert, aquest primer trimestre del curs ens proposen endinsar-nos en el món del Modernisme a través de tres obres: El pintor d’ànimes d’Ildefonso Falcones, L’homenatge de Xulio Ricardo Trigo, i Jo, Gaudí de Xavier Güell. Ens conviden, per tant, a retrocedir en el temps i a traslladar-nos a inicis del segle XX perquè puguem descobrir el Modernisme des de la ficció. Val a dir que aquesta és una activitat gratuïta per als usuaris de les Biblioteques Públiques de Catalunya, però la inscripció és obligatòria. Més informació a clubs de lectura virtuals.

Sota les pedres

Al camp, els meus avis treballen de sol a sol. A vegades els acompanyo una estona. Regiren la terra quan creuen que ha de respirar. Passegen entre les plantes i les verdures observant-ne les fulles, les tiges, les flors i els fruits. Espien els insectes i d’altres animals voraços comprovant que cap d’ells no s’hagi amagat, mimetitzant-se en una cantonada, fent veure que no hi és. Quan t’atures a mirar el camp, els veus bullir d’una vida que sap moure’s ràpidament com un llamp, però que també sap demorar-se en esperes interminables. A les nits de primavera, als marges dels camps, hi brillen les lluernes. Són espurnejos tan fugissers que, quan els veus, dubtes de si no els has imaginat. De vegades les lluernes no tenen ales. El meu avi em diu que aleshores es diuen cuques de llum. Aquestes lluernes emeten una llum constant, són un botó al costat de la sendera. Il·luminen la nit. Com un far. Darrere els camps hi ha el bosc. El bosc dels castanyers que porta a les pastures. Allà, un cop d’any, en època de sega, ens quedem tots a dormir sota els estels.

Squilloni, Arianna. 2020. Sota les pedres. Barcelona: Akiara books. Fragment del llibre.

Iol, fill de dos mons

Títol: Iol, fill de dos mons

Autor: Joan Manuel Gisbert

Editorial: Edebé

ISBN: 9788468353685

Idioma: Català

Pàgines: 164

Any: 2021

La desaparició d’un nadó acabat de néixer durant una nit ombrívola marcarà l’inici d’uns fets inquietants. Dos germans bessons, dos éssers gairebé idèntics, viuran allunyats en dos ambients molt diferents, en dues dimensions ben separades l’una de l’altra. Una dona amb uns ulls especials, de color violeta, entrarà a la vida de tots dos a Orània, una contrada com no n’hi ha cap altre, fundada per grans mags del passat; un indret que, alhora, és molt lluny i molt a prop, i que, sense cooperació i el favor d’altres, és totalment impossible de trobar. De fet, la majoria de les persones creuen que aquest paratge no existeix, que és una llegenda d’altres temps. Però estan molt equivocats. Per arribar a Orània, anomenat també l’indret dels estranys, només cal que algú et vingui a buscar per guiar-te pels seus invisibles camins circulars. Aquesta novel·la t’hi conduirà. No pateixis gaire, doncs, i confia-hi. Res no et desorientarà, ni et perdràs, si tu no vols.

El noi del diari

Títol: El noi del diari

Autor: Vince Vawter

Traductora: Mireia Alegre Clanxet

Idioma: Català

Editorial: Bambú

Any: 2021

ISBN: 9788483438015

Un noi d’onze anys que viu al Memphis del 1959 és el millor llançador de pilota que s’hagi vist mai, però, en canvi, parlar no li resulta tan fàcil com el beisbol. Pràcticament no pot dir ni una paraula sense quequejar, ni tan sols el seu nom. Tant és així que, quan haurà de substituir el seu millor amic en la feina de repartir diaris, sap que es veurà obligat a comunicar-se amb els clients i que això li generarà problemes. Però els problemes de veritat sorgiran arran d’un altercat amb un drapaire del barri, un pinxo i un lladre, que posarà en perill tant la vida del noi com la de la lleial minyona de la seva família. El noi del diari és un relat memorable que ens farà empatitzar amb les dificultats d’un noi ben especial que comença a madurar, a redefinir la relació amb els seus pares, a descobrir quines són les seves aspiracions de futur i a explorar una espiritualitat incipient.

Les paraules inútils

Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I, és clar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits i, després d’una oració —en veu baixa—, vaig estirar la cadena.

—No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven —em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.

Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí, després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota.

—Fa mal mirar-la —deia la mare mentre tapava els ulls al meu germà.

Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, però em feia vergonya anar pel carrer al seu costat i que algú, un company d’escola, pogués ridiculitzar-me perquè la meva paraula —la que havia regat amb tant de delit— feia fàstic lletra a lletra.

No em va quedar altre remei. No en vaig voler saber res més, de les paraules. Em feien por, potser perquè s’assemblaven força a mi. La vida no hi cap, dins de les paraules. I em vaig tancar durant molts anys en un parèntesi. Els versos em feien vomitar, els punts suspensius m’angoixaven…

Però va arribar el vespre d’anar-me’n de casa, d’acomiadar-me dels pares, de dir adeu als amics. D’entre tantes caixes de la mudança, vaig recuperar el jardí perdut i l’última paraula de l’avi que quedava. Potser va ser un atac de nostàlgia feridora, o un esperit de poeta decadent, però me la vaig endur. Encara feia bona olor.

I sense voler, sense regar-la, va créixer forta i dolça, feble i salada, i es va reproduir en petites paraules absurdes i va impregnar les parets d’aquest meu pis des d’on us escric ara. I es va convertir en una finestra, en una nit, en un petó, en el meu avi.

I ara que tinc tota la casa plena de paraules, ara que tot rima, ara que ja hi sou tots, ara, ja no puc dir res.

Artigau i Queralt, Marc. 2019. Les paraules inútils. Barcelona: Fanbooks. Fragment del llibre.
Photo by Mali Desha on Unsplash