Us presentem la Zuri, una nena afroamericana de set anys a qui, fins no fa gaire, pentinava la seva mare. Ara, però, això ja no és possible per motius que acabareu esbrinant ben aviat i, per tant, caldrà trobar una alternativa adequada. No sé… Potser els tutorials que una vegada va enregistrar la mare serviran d’ajuda, o potser serà la bona voluntat i l’esforç del pare el factor decisiu per a la resolució del problema. Ja ho veurem. En qualsevol cas, el cert és que Hair Love és un relat breu que ens farà reflexionar sobre l’estimació entre els progenitors i els fills, i sobre la importància que tenen els petits detalls. Per cert, us heu esforçat mai per tal de fer feliços els qui viuen a prop vostre? Segur que sí. Per tant, molt probablement, us sentireu identificats amb els personatges d’aquesta tendra història. Ens la mirem perquè ens inspiri i perquè ens empenyi a ser millors persones? Som-hi! Llum, càmera i acció!
Dinamitzant biblioteques
Títol: Dinamitzem?
Idea i compilació: Meritxell Buil
Edita: Departament d’Educació
Llicència: CC By-NC-SA
Programa: Puntedu
Idioma: Català
Any: 2020
Avui la nostra proposta no s’adreça ni a lector petis, ni a lectors mitjans, ni a lectors grans. Més aviat s’adreça a bibliotecaris i bons mestres. En coneixeu algun? Segur que sí. Se’ls distingeix perquè són amants fidels de la lectura, perquè saben el que ens agrada, perquè es preocupen per nosaltres i pel nostre creixement intel·lectual; perquè acaronen els llibres com s’acarona les persones, amb delicadesa i des del cor. Bé doncs, aquí teniu un magnífic dossier amb propostes per a la biblioteca escolar. Té dues parts. A la primera trobareu activitats pensades per a tots els nivells: per als infants més petits que comencen a descobrir el món dels contes, per als nens i nenes que comencen a explorar el món de les lletres, per als que volen cercar en els llibres nous coneixements, per als joves que estan desenvolupant el gust per la lectura, per als que utilitzen la biblioteca com a espai de creació, etc.; mentre que a la segona part trobareu una mena de carpeta per a la documentació de les activitats que ens permetrà fer quelcom imprescindible per a tot bon bibliotecari o per a tot bon docent: recordar, reflexionar, parlar i fer propostes de millora. Voleu que dinamitzem la biblioteca? Som-hi! Anem per feina! Parlem de llibres, recomanem, compartim les nostres selfies literàries, experimentem als laboratoris de lectura, elaborem les nostres pròpies guies, participen en els tallers de creació de contes, descobrim un món que és ple de llibres, i sobretot no deixem mai ni de somiar ni de llegir.
I tu, d’on ets?
Des que me’n vaig anar del Líban el 1976 per a instal·lar-me a França, molt sovint, amb les millors intencions del món, m’han preguntat si em sentia «més aviat francès» o «més aviat libanès». I sempre contesto el mateix: «Ambdues coses alhora!» No és per un desig d’equilibri o equitat, sinó perquè si contestés altra cosa mentiria. Si sóc qui sóc i no un altre és perquè em trobo en la frontera de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat. Seria més autèntic si em negués una part de mi mateix?
A aquells que em fan aquesta pregunta els explico, doncs, pacientment, que vaig néixer al Líban que vaig viure allà fins als vint-i-set anys, que l’àrab és la meva llengua materna, que és en les traduccions a l’àrab que vaig descobrir per primera vegada a Dumas, Dickens i Els Viatges de Gulliver, i que és en el meu poble de la muntanya, el poble dels meus avantpassats, on vaig tenir les meves primeres alegries de nen i on vaig escoltar algunes històries que inspirarien més tard les meves novel·les. Com podria oblidar-lo? Com podria mai esborrar-lo? Però, per altra banda, fa vint-i-dos anys que visc en terra francesa, bec la seva aigua i el seu vi, les meves mans acaricien cada dia les seves velles pedres, escric els meus llibres en la seva llengua: per a mi no serà mai una terra estrangera. Mig francès, doncs, i mig libanès? En absolut! La identitat no es pot compartimentar, no es divideix ni en meitats ni en terços, ni per zones separades. No tinc diferents identitats, només en tinc una, feta de tots els elements que li han donat forma, en una «mescla» especial que no és mai la mateixa per a un altre.
De vegades, quan he acabat d’explicar, amb mil i un detalls, per quines raons precises reivindico plenament el conjunt de les meves pertinences, algú se m’acosta per murmurar, posant-me la mà damunt l’espatlla: «Heu fet bé al parlar així, però al fons del fons, què us sentiu més?»
Durant molt de temps, aquesta interrogació insistent m’ha fet somriure. Avui ja no em fa tanta gràcia. Perquè em sembla que revela una visió dels homes força estesa i al meu entendre, perillosa. Quan em demanen què sóc «en el fons del fons de mi mateix», es dóna per suposat que hi ha, «en el fons del fons» de cadascú, una sola pertinença important, la seva «veritat profunda», per dir-ho així, la seva «essència», determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta de la seva trajectòria d’home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la seva sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva, no contés per res. I quan s’incita els nostres contemporanis a «afirmar la seva identitat», com tan sovint es fa avui, el que se’ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caràcter religiós, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres.
Si algú reivindica una identitat més complexa, es troba marginat. Un jove nascut a França de pares algerians porta dins seu dues pertinences evidents, i hauria de ser capaç d’assumir-les totes dues. He dit dues per a simplificar, però els components de la seva personalitat són molt més nombrosos. Tant si es tracta de la llengua com de les creences, la manera de viure, les relacions familiars, els gustos artístics o culinaris, resulta que les influències franceses, europees, occidentals, es barregen dins seu amb influències àrabs, berbers, africanes, musulmanes… Una experiència enriquidora i fecunda, si aquest jove se sent lliure de viure-la plenament, si se l’anima a assumir tota la seva diversitat; per contra, el seu desenvolupament pot ser traumàtic, si cada vegada que s’afirma com a francès hi ha qui el mira com un traïdor, fins i tot com un renegat, i si cada vegada que defensa els seus lligams amb Algèria, la seva història, la seva cultura, la seva religió, xoca amb la incomprensió, la desconfiança o l’hostilitat.” (…)
Amin Maalouf. Les identitats que maten. Barcelona: Edicions La Campana.
Mångata
Títol: Mångata
Autor: Ricard Ruiz Garzón
Editorial: Edebé
Col·lecció: Periscopi
Idioma: Català o castellà
Any: 2020
ISBN: 978-8468349336
D’ençà que va morir la seva germana gran, la Jana ha experimentat un cicló tempestuós d’emocions. De fet, ara que la Zya no hi és, emergeixen molts records ingovernables, contradictoris i dispersos que s’apoderen de la Jana sense que ella pugui fer res per a evitar-ho. Afortunadament, però, té una família que se l’estima i que farà tot el possible per acompanyar-la. La seva àvia, per exemple, malgrat la seva edat, encara li explica històries de fades; el seu germà la fa riure; el seu pare, com sempre, és una font inesgotable de paciència i empatia; i la seva mare, tot i que de vegades pot semblar molt organitzada i massa rigorosa, també és com un ésser màgic i meravellós. Malgrat tot, la Jana pateix una ferotge lluita interna a conseqüència de la gran pèrdua que representa la mort de la seva germana. Serà capaç de superar-la i alliberar-se del dolor? Aconseguirà acceptar de forma pacífica i serena el traspàs de la Zya? N’hi ha que pensen que, perquè això passí, primer haurà d’aprendre a ballar sobre l’aigua sense enfonsar-se i descobrir el significat d’una paraula ben especial: mångata. Només existeix en suec i significa “petit camí de plata que forma la llum de la lluna sobre l’aigua”.
Tots els colors de l’amor
Títol: Tots els colors de l’amor
Autora: Alba Castellví Miquel
Il·lustradora: Sònia González (Cuchu)
Editorial: Bindi Books
Idioma: Català
Any: 2020
ISBN: 978-8412108057
La Clara té una família molt gran i això està molt bé; però també té un germà petit i, de moment, ella creu que això ja no ho està tant, de bé, perquè en Roc és un aixafaguitarres. Vet aquí, però, que un matí la Clara va baixar al parc de sota casa i va conèixer una pintora estrafolària. La nena va sentir-se molt atreta pels misteriosos quadres que pintava l’artista i cada dia baixava al parc a visitar-la. Poc s’imaginava tot allò que amb el pas del temps acabaria passant. De fet, gràcies a la seva nova amistat, la Clara va aprendre a connectar amb els seus sentiments, va començar a imaginar de quin color eren els seus amors i va descobrir quelcom imprescindible: que si estimem moltes persones, el nostre amor esdevé més intens, es fa més gran i molt més acolorit! Sí! L’heu encertat: aquesta és una història que pot servir-nos per apropar a grans i petits en l’art d’estimar. Paga la pena afegir-lo a la nostra biblioteca.
[ Vols fer un tastet del llibre? ] [ Pinta amb la Clara – El pot de l’amor ]
Llegir amplia els horitzons
En aquest vídeo, Gregorio Luri destaca la importància de la lectura i la literatura com a part de la formació essencial de les persones des de la infància. Segons el filòsof i pedagog, “aprendre a llegir és la tasca d’una vida”. I afegeix, “la lectura ens permet participar en el diàleg que mantenen entre si les grans ments de la nostra cultura”. Luri també defensa que una bona lectura ha de constituir, de tant en tant, un repte per al lector, ja que això l’ajuda a millorar el seu vocabulari, a fer una reflexió més profunda sobre el que s’ha llegit, i evidentment també amplia els horitzons del seu món.
Joan Perucho en 30 segons
Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) és un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX. Va començar la seva trajectòria com a poeta i més endavant va ser narrador, novel·lista, crític d’art, autor de llibres de gastronomia, d’assaig i de viatges. En va publicar un munt, més de cent, deia ell traient pit, ja de gran. La seva obra ha estat molt traduïda internacionalment. I gairebé tota està en castellà. Sabeu, però, què ens aporta la literatura de Perucho? En primer lloc, una imaginació desbordant. Viatges a través del temps, vampirs, plantes màgiques, aigües encantades, monstres erudits, espies, anacoretes del desert… I en segon lloc, el sentit de l’aventura, la curiositat per les coses, l’avidesa d’experiències i sensacions. Perucho va ser gastrònom, va parlar d’erotisme, va col·leccionar mobles i llibres, i va ser amic i col·laborador d’artistes. Tot el que és viu hi troba un lloc, en la seva literatura. L’Any Perucho 2020 és una oportunitat per recuperar aquest esperit, mitjançant reedicions, exposicions i espectacles de petit format que conviden a llegir i a viure la vida.
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Sindbad el marí
No podria dir amb exactitud quant de temps vaig restar en braços del son. Només sé que quan em vaig despertar vaig veure que el sol ja començava a declinar i el cor em va fer un salt. Nerviós, vaig cridar el nom d’alguns companys, sense obtenir resposta, i vaig córrer a correcuita en direcció a la platja. Massa tard: el vaixell havia salpat! Imagineu-vos la ràbia i el temor que em van envair. S’havien oblidat totalment de mi i m’havien deixat, sol com un mussol, en una illa perduda enmig del mar. “La gerra, de tant anar a la font, es trenca”, vaig pensar desolat. Em maleïa els ossos i em penedia tant com cabells tenia al cap d’haver-me tornat a embarcar. “Qui em manava a mi fer-me a la mar de nou? –no parava de lamentar-me-. Tan bé que estava a Bagdad! La casa, la família, els amics, la bona teca, el bon vestir… Ai, desgraciat de mi! No vas quedar prou escarmentat, Sindbad, amb una vegada, que hagueres de temptar la sort una altra?” Però ja podia cridar, plorar i lamentar-me, que amb això no canviava gens ni mica el meu trist destí. Després de donar corda a la desesperació, em vaig anar calmant i em vaig adonar que calia fer front, amb seny, a la situació. Encara hi havia llum de dia i, després d’haver pronunciat un resignat “De Déu venim i a Ell anem”, vaig emprendre l’exploració del terreny. La frondosa vegetació no em permetia de veure res al meu davant més enllà d’unes passes; així, doncs, em vaig enfilar a dalt d’un arbre prou alt i vaig dirigir la vista en totes direccions. Arreu on mirava només veia el serè horitzó que s’ajuntava amb la mar blava. L’illa, atapeïda de verd excepte en les vores sorrenques de la platja, era de dimensions força reduïdes i molt plana.
Les mil i una nits. Barcelona: Edicions Proa. (Fragment)
Nascuts per ser breus
Títol: Nascuts per ser breus
Autor: Toni Mata
Editorial: La Galera
Col·lecció: Lluna roja
Idioma: Català
Any: 2020
ISBN: 9788424666712
Al cel, un comptador indica que la població mundial està a punt d’arribar al seu límit, els 10.000 milions. Tothom treballa de pressa perquè saben que el suburbi menys productiu serà llaurat de dalt a baix. Tothom serà anihilat. L’única manera de fugir per sempre de la llaurada i deixar de ser un “breu” és convertir-se en un “etern” i entrar a Ciutat Eterna, on es pot perllongar la vida indefinidament injectant-te una cura. Potser per això, en Hunter creu que ha trobat una escletxa per resistir les llaurades i infiltrar-se a la ciutat, tot destruint un sistema que els condemna a ser esclaus o adob. “Nascuts per ser Breus” és una distopia que ens situa en una societat cruel però reconeixible. Una història coral on els personatges s’han d’enfrontar a dilemes morals que els posaran a prova. Podran canviar el món o els passarà pel damunt?
