Tirallonga de monosíl·labs

Déu:
—I tu, què vols?
Jo:
—Doncs jo sols vull —ei, si pot ser—: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. I un poc de pau. Un poc de pas, un poc de pes i un poc de pis. I un xic de niu. Un xic de pic i un poc de pac —o un xic de sou i un xic de xec. I un poc de sol i un poc de sal. I un poc de cel. Un xic de bé i un xic de mal. Un poc de mel i un poc de fel. I un poc de nit i un xic de por, i un poc de pit un xic de cor i poc de crit. I un xic de llum i un xic de so: un poc de llamp i un xic de tro. Un poc de goig i un xic de bes i un poc de coit. I un xic de gos. I un poc de gas. Un poc del fort i un poc del fluix. I un poc de rom i un poc de fum. Un poc de lloc. I un poc de joc —tres reis, dos nous. I un poc de groc i un xic de gris i un xic de verd. I un xic de blau. Un poc de tren i un poc de nau; i un xic de rem. Un xic de vent. I un poc de neu. I un poc de rou. I un poc de veu —i un poc de vot. I un poc de cant. I un xic de vers. I un xic de ball. I d’art. I d’or. Un poc de peix. I un poc de greix. I un xic de feix. I un poc de gruix. I un poc de carn i un poc de sang; i un poc de pèl. I un poc de fang i un xic de pols. Un xic de flam i un poc de gel. Un poc de sant i un xic de drac. Un xic de risc i un poc de res —i un poc de rus. I un tros de camp i un xic de fruit; un tros de clos prop de la llar amb aus i flors. I un poc de bosc amb pins i brins. I un xic de font. I un xic de riu i un poc de rec i un poc de pont. I un poc de gorg. I un poc de mar i un xic de port. I un poc de llor. Un xic de lli i un poc de cuir i un poc de pell i un xic de fil. Un poc de lluc i xic de suc. I un poc de porc. I un xic de parc. Un poc de gust i un xic de rang. I a més del meu un poc del seu i un xic del llur. Vull ser: ruc?, clerc?, bell?, lleig?, dret?, tort?, gras?, prim?, llest?, llosc?, nou?, vell?, ferm?, flac?, bla?, dur?, buit?, ple?, dolç?, tosc?, sec?, moll?, greu?, lleu?, curt?, llarg?, fosc?, clar?, xaix?, fi? Un poc de tot. I a més, què vull? Un xic de seny. I un poc de temps. I un xic de món. I un poc de sort. I un poc de mort. I un poc de Vós. Ei, si pot ser.

Joan Oliver (Pere Quart), Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.

Totes som desplaçades

Títol: Totes som desplaçades

Autora: Malala Yousafzai

Traductora: Helena Lamuela Badia

Editorial: Alianza

Idioma: Català o Castellà

Pàgines: 248

ISBN: 9788491814856

La Malala Yousafzai, guanyadora del premi Nobel de la Pau, ens presenta algunes de les persones que hi ha darrere de les estadístiques i les notícies que llegim o escoltem, cada dia, sobre els milions de persones desplaçades d’arreu del món. De fet, les experiències viscudes als camps de refugiats que la Malala ha visitat li han fet reconsiderar, també, la seva pròpia condició de desplaçada: primer, quan era petita, a l’interior del Pakistan i, més endavant, com activista internacional que ha pogut viatjar a qualsevol lloc del món, menys a la llar que més estima.

En “Totes som desplaçades”, que és en part autobiografia i en part relat col·lectiu, la Malala no només explora l’experiència d’haver-se d’adaptar a una nova vida mentre enyora casa seva, sinó que també comparteix les històries personals d’algunes de les moltes noies increïbles que ha conegut durant els seus viatges; noies que han perdut l’únic món que coneixien: familiars, amics, veïns, companys d’escola i la referència i el suport de tota una comunitat.

En una època de crisis migratòries, guerres i conflictes fronterers, “Totes som desplaçades” ens recorda, per boca d’una de les activistes joves més destacades del món, que els 68,5 milions de desplaçats que hi ha al món són persones (sovint joves) com tu i com jo, amb esperances i somnis, i que tothom mereix tenir una llar segura i que es protegeixin els Drets Humans.

«No deixa mai de sorprendre’m que la pau es doni per descomptada. Jo agraeixo cada dia el fet de viure-hi, en pau. No tothom hi viu. Hi ha milions d’homes, dones i infants que presencien guerres cada dia. La seva realitat és la violència, la destrucció de llars, la pèrdua de vides innocents. I, per viure sense perill, l’única opció que els queda és marxar. “Optar” per ser desplaçats. I això no és triar, exactament». — Malala Yousafzai

La història de la Greta

Títol: La història de la Greta

Autora: Valentina Camerini

Editorial: Estrella Polar

Col·lecció: Sputnik

Idioma: Català

Pàgines: 144

ISBN: 978-8491378549

Va ser durant un matí d’agost, a Estocolm, quan la Greta Thunberg va decidir que no podia seguir ignorant més la situació del planeta: el canvi climàtic era molt preocupant i tothom actuava com si no fos el seu problema! Des d’aleshores, res no va ser igual, tot va canviar. La Greta va començar a fer vaga tots els divendres per tal de cridar l’atenció de les autoritats en relació al canvi climàtic. Segur que heu sentit parlar del gran moviment que ha inspirat. Milers de persones han sortit al carrer per demanar mesures urgents amb l’objectiu de protegir el Planeta. Però, i tu, què vols fer? T’hi uneixes? Recorda: Ningú no és massa petit per fer coses grans!

«La gran heroïna de la lluita mundial contra els estralls del canvi climàtic és una adolescent sueca de 16 anys anomenada Greta Thunberg» – Regió 7

«La jove activista que ha convertit la seva croada en una lluita contra l’escalfament global i que no escatima durs retrets als polítics» – El Periódico

«Greta Thunberg: la nena sueca que té pànic al canvi climàtic» – Ara.Cat

Art, Literatura i Ciència

L’art, la literatura i la ciència semblen realitats molt diferents, però no ho són. Durant el Renaixement, per exemple, la ciència, l’art i la literatura compartien una mateixa visió del món. La cultura estava còmodament instal·lada en un sistema de referències absolutes. Les coses eren com eren. El pintor copiava la realitat, l’escriptor controlava la història i el científic descrivia veritats. Fins que va arribar una revolució, una transformació cultural sense precedents. Cap al començament del segle XX, un canvi de paradigma va alterar tots els sistemes de referència, en tots els àmbits de la cultura. Einstein va formular la Teoria de la relativitat, tot proposant la no existència de sistemes de referència privilegiats. Segons ell, “les coses no són com són sinó com les veiem, ja que la realitat, bàsicament, depèn de qui l’observa”. Afirmant això, Einstein liquidava el sistema de referències absolutes proposat per Newton. Mentrestant, la pintura abandonava, a poc a poc, la perspectiva. Primer va ser Monet i després, de manera molt més radical, Picasso i el Cubisme; i al mateix temps la narrativa va començar a qüestionar la figura del narrador omniscient per tal d’incorporar la del narrador subjectiu. El naturalisme d’Émile Zola va donar pas al monòleg interior de James Joyce. En definitiva, en pocs anys, la ciència, l’art i la literatura varen abandonar un sistema de referències absolutes per un altre de referències relatives: un tsunami cultural que va alterar radicalment la nostra manera d’entendre el món.

Cavall Fort

El desembre de 1961 naixia la revista Cavall Fort. Des de llavors, Cavall Fort ha fet un llarg camí, sense perdre mai de vista els seus objectius essencials: ser una revista adreçada al públic infantil i juvenil, feta en català, divertida i interessant, amb un contingut i una presentació de màxima qualitat, que ajudi els seus lectors a adquirir el gust per la lectura, els desvetlli la curiositat pel món que els envolta, els estimuli la creativitat i sigui, en definitiva, un element de lleure actiu, creatiu i enriquidor. Aquests mateixos criteris s’apliquen a El Tatano, la revista per als lectors que es troben en les primeres etapes de l’aprenentatge de la lectura. La voluntat d’evolucionar i adaptar-se als canvis els va portar l’any 1999 a ser una de les primeres revistes amb un lloc web propi a Internet. Ja ho saps, doncs! Tens dues opcions: connectar-te al lloc web i subscriure’t a dotze mesos de lectura i diversió o, millor encara, visitar la biblioteca de La Salle Reus i demanar-nos la revista! T’hi esperem amb els llibres oberts!

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella amb portes vidrieres de vidres fumats i rivets de laca blancs. Un metre d’alçada per un metre cinquanta d’amplària. Tres prestatges de vint. Vàrem rompre la guardiola de terrissa i tot un capvespre de gener per anar a comprar-la. Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus, William Faulkner, Virginia Woolf, Víctor Català, Carson McCullers i James Joyce amb el seu Retrat d’un artista adolescent que em va crear una úlcera a la ploma. A poc a poc deixava de ser moble i passava a Santuari. La llibreria. Les pregàries de la nit les feia davant el cor obert de la fusta i no davant el Cordejesús amb els ulls girats de damunt la capçalera del llit. A la mare, que no havia obert mai un llibre, també l’amarava de devoció. La llibreria. Llibres a una casa de pobres! Religiosament es cuidava que la pols no es fiqués per les escletxes i envaís el paper. Que els polls dels llibres no espipellessin les lletres. En canvi el pare calcigava estufera quan hi passava per davant. Satisfet d’haver pogut comprar la mar a la seva filla.

Antònia Vicens i Picornell, Lovely. Palma: Editorial Moll, 2009.

Insurrectes de res

Títol: Insurrectes de res

Autor: Juanjo Garcia Navarro

Gènere: Novel·la

Editorial: Sembra Llibres

Idioma: Català

Pàgines: 96

ISBN: 9788416698325

Estiu del 2017. Miquel contacta angoixat amb un antic company de l’institut. Per què Karim ha tornat al barri? Per què ho ha fet justament ara? Potser perquè vol venjar-se per l’assetjament que va patir quan era adolescent? En el confús context dels atemptats terroristes de Barcelona, els prejudicis, el racisme i la islamofòbia tornen a sacsejar uns amics de barri impregnats per un vell sentiment de culpa. Un còctel explosiu que podria acabar amb una tragèdia. A Insurrectes de res, Joanjo Garcia fa un pas endavant en la seva fecunda i premiada trajectòria amb una novel·la curta però molt impactant que transcorre entre l’actualitat i la dècada dels noranta. Un relat com un cop de puny que ens parla d’amistat, identitats, incomprensió, esperança i rebel·lia; però, sobretot, de la necessitat de combatre el discurs de l’odi que creix en la nostra societat.

[ Vols fer un tastet del llibre? ]

Molt més que contes

Títol: Molt més que contes

Històries per aprendre a ser feliços

Autor: Gabriela Keselman

Traductora: Mònica Molera i Jordà

Editorial: Cruïlla SM

Idioma: Català i Castellà

ISBN: 978-84-9182-459-6

El llibre compila set històries clàssiques de Disney i amb cadascuna es treballen temes fonamentals per al desenvolupament de la intel·ligència emocional i social dels infants, que es podran tractar després de la lectura dels contes: l’autoestima, la confiança en els amics, la superació de dificultats, la tristesa per no ser acceptat, l’autonomia, l’acceptació i el respecte per les diferències, l’esforç i la constància, la valentia, la mort d’un ésser estimat, l’assertivitat, la culpabilitat, la responsabilitat, l’honestedat, la generositat, els vincles entre germans… Al final de cada conte s’hi inclou una fitxa perquè els pares o els educadors puguin treballar a partir de la història i dels personatges.

Sant Jordi i el mite d’Horus

Diuen que Sant Jordi va ser soldat de l’emperador Dioclecià, i que va ser el mateix sobirà qui va ordenar matar-lo per no haver renunciat a la seva fe cristiana. La seva fama va créixer per tota Europa, gràcies a les cançons medievals que li atribuïen múltiples gestes. Entre totes les proeses, destacaria la del triomf sobre un drac. Però aquest episodi podria ser l’adaptació d’un mite més antic. La seva imatge amb una llança a la mà, lluitant contra la bèstia, és sorprenentment similar a la que van esculpir els artistes de l’antic Egipte en recrear el triomf d’Horus sobre Seth: una imatge molt comuna en temples i relleus, en la qual Horus venja la mort del seu pare Osiris. Sant Jordi, per tant, en realitat seria Horus, i el drac, Seth. Com hauria transcendit, però, aquesta història fins als nostres dies? La seva assimilació estaria relacionada amb el cristianisme primitiu. L’església copta hauria recollit la tradició faraònica i hauria adaptat aquest arquetip a la religió cristiana tot afavorint la seva difusió per les comunitats veïnes i, posteriorment, per Europa. L’arrel fonètica “HOR” (pronunciat com “Jor” a l’antic Egipte) ha perviscut al llarg dels segles per acabar formant part del nostre patrimoni comú i universal.