La importància de llegir els clàssics

Un clàssic és un llibre, com el seu nom indica, de primera classe i, per tant, és un llibre de molta qualitat. El què passa és que els clàssics, de vegades, ens intimiden. De vegades, ens fan por, ens fan respecte; pot ser que ens facin una mica de mandra. Tendim a pensar que el clàssic és una cosa molt allunyada de nosaltres, que és d’una altra època, d’un altre temps i que no té res a dir-nos. I res més lluny de la realitat. Un clàssic és tremendament modern, precisament perquè conté alguna cosa que continua interpel·lant-nos avui, que continua tenint coses a dir-nos, ara i aquí.

Durant molt de temps per a molta gent la lectura era una forma d’oci. I si volem perseverar en la lectura dels clàssics, també ha de ser una activitat que ens proporcioni plaer. Un plaer que, de vegades, no vol dir estar rient contínuament. Hi ha obres que sí, són molt humorístiques, però hi ha obres en les quals podem estar patint però aquesta empatia, aquest compartir el text, ens apropa a aquells personatges i a les seves històries. I els poetes i els escriptors ens han llegat les paraules, ens han guardat les paraules i, per tant, potser no cal que nosaltres tinguem en cada moment les paraules. Podem, amb aquests llibres, amb aquestes obres, vestir-nos amb les experiències i amb les vivències d’aquests personatges. Compartim, durant el temps que dura la lectura, aquelles vicissituds d’aquell personatge.

La història de la pintura ens ha cedit centenars d’imatges de dones, en qualsevol situació, en qualsevol indret: assegudes, estirades, al camp, a la ciutat, en una biblioteca, al llit…, amb un objecte entre les mans, amb un llibre entre les mans, absolutament abstretes de tot, sense importar-los res del que estigui passant al seu voltant, perquè només estan connectades amb allò que llegeixen. Quan no hi havia altres formes d’oci cultural, era la lectura la que ocupava aquesta forma de l’evasió. Aquell text, aquella història, aquells personatges transportaven els lectors i els evadien del context en el qual es trobaven. És bonic repassar algunes d’aquestes imatges per poder entendre quina és aquesta força de la lectura.

Hem de llegir moltes vegades per aprendre, però també per desaprendre. Però podem aprendre sobre el bé i també podem aprendre sobre el mal; podem aprendre sobre la condició humana. Podem, fins i tot, ser diferents quan hem acabat un llibre de com érem abans d’haver-hi entrat. Llegir per saber qui som, per saber d’on venim i, segurament, per tenir més eines per saber cap a on anem.

Roda, roda… Rodari

Com ja sabeu prou bé aquest any 2020 celebrem el centenari del naixement del gran autor italià Gianni Rodari, oi que sí? Doncs és per aquest motiu que, des de la Biblioteca Zona Nord, han volgut retre homenatge a l’autor de la Gramàtica de la fantasia, tot compartint aquest ESCAPE GAME amb tots nosaltres: un joc interactiu breu i no gaire complicat, amb quatre proves que estan relacionades amb l’obra de Rodari i una missió final. Voleu posar a prova els vostres coneixements? Juguem una estona?

La platja dels inútils

Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil. Ho vaig dir ahir a classe. A la professora se li va ficar al cap preguntar-nos què volíem ser de grans. Futbolistes, youtubers, gamers, metges, astronautes… Un parell van dir que volien ser mestres. I quan em va tocar a mi vaig ser sincera:

—Jo vull ser inútil.

Tothom va riure. Amb ganes. I la Núria, la mestra, es va enfadar moltíssim. Va pensar que intentava riure’m d’ella, rebentar-li la classe o una cosa d’aquestes. Està clar que ningú no em va entendre. Per això la setmana que ve tenim hora per parlar amb la directora de l’escola. Vindran els meus pares! Quin horror. He decidit escriure-ho tot per aclarir-me les idees i així, quan arribi el moment, poder explicar-me bé. Suposo que sempre serà més fàcil si començo pel començament.

M’agradaria dir que els meus pares són genials. Però mentir no hi ajudaria. M’estimo molt els meus pares, molt. Però no han complert ni una de les promeses que em van fer quan vam venir a viure aquí, ja fa gairebé dos anys. Aquesta és la meva llista de somnis trencats: una cabana a l’arbre del jardí, un gos, una peixera d’aigua dolça, passejar amb bici tots tres junts almenys un cop per setmana, una piscina petita a sota la parra. Potser, però, hauria de tornar a començar i explicar on és «aquí».

Aquí és a la fi del món. Allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com hauria dit el meu avi. Allà on el vent fa mitja volta. Un poble molt petit, al final d’una carretera estreta que es desvia moltíssims quilòmetres de l’autopista i s’endinsa en camps i boscos fent ziga-zagues infinites. No té estació de tren. Ni parada d’autobús. No té ni un sol semàfor. Ni cinema. Ni teatre. No té fibra òptica. De fet, si vols sortir del poble només tens dues opcions: retrocedir sobre els teus passos o tirar-te al mar.

 Àlex Nogués. 2019. La platja dels inútils. Akiara Books. (Fragment adaptat)

Un mag de Terramar

Títol: Un mag de Terramar

Autora: Ursula K. Le Guin

Traductora: Blanca Busquets

Editorial: Raig verd

Pàgines: 240

Any: 2020

ISBN: 9788417925208

En Ged és un nen que té una gran habilitat en les arts màgiques de Terramar, que s’articulen coneixent els noms veritables de les coses. El seu poder i ambició creixen, i el seu mestre decideix enviar-lo d’adolescent a l’escola de mags de Terramar. En Ged mostra grans habilitats a l’escola, però la vanitat i la rebel·lia no l’ajuden a adaptar-s’hi; és massa conscient que posseeix un gran poder. En un duel màgic per resoldre una discussió amb un company d’escola, en Ged allibera una criatura de la foscor que l’ataca i el persegueix. Creu que només pot fugir-ne i travessarà mitja Terramar per alliberar-se’n. Però de què fuig, en realitat?

[ Vols fer un tastet del llibre? ]

Enguany, llegir també té premi

Sí, sí! És totalment cert! Torna el concurs de lectura més esperat per infants i joves! Inscriu-te, doncs, i aconsegueix fantàstics premis llegint des de casa. El concurs comença el dilluns 6 de juliol i acaba el diumenge 13 de setembre. Apa! Ja ho saps! Si tens entre 8 i 16 anys i t’agrada llegir, no ho dubtis més i participa-hi! Tria les lectures que vols fer entre més de 600 propostes, en català, en castellà o anglès, i gaudeix de l’aventura. Després de la lectura, només caldrà que responguis una sèrie de preguntes sobre el que has llegit. Amb els encerts, aconseguiràs punts que et permetran pujar de nivell, desbloquejar peces de l’avatar, guanyar medalles digitals i pujar en els rànquings per optar a més premis. Com més títols llegits i respostes encertades, més punts sumaràs al teu compte. Els primers de cada categoria s’enduran un iPad; els segons i els tercers, un smartwatch o polsera d’activitat FitBit; els equips guanyadors i els quarts i els cinquens s’enduran un lot de llibres. Necessites més motius per apuntar-te al concurs? 😉 Ja ho veus: enguany, a l’estiu, llegir, a més de ser divertit, també té premi!

Cor d’ocell

Títol: Cor d’ocell

Autora: Mar Benegas

Il·lustracions: Rachel Caiano

Editorial: Akiara books

Idioma: Català o castellà

Any: 2020

ISBN: 9788417440633

La Nona va néixer en una illa, a la vora del mar, i sempre s’ha fet preguntes que els altres no li han sabut respondre. De fet, els seus ulls hi veuen més enllà de l’horitzó infinit; i ella, tot això, molt sovint ho ha volgut escriure, perquè no se li escapés res, com s’escapoleixen l’aigua, la sorra o el vent entre els dits de les mans. T’imagines que poguessis aprendre a escoltar el diàleg dels còdols amb les onades? O que algú et digués que tots els petits tresors que t’has anat trobant a la platja, a més de considerar-los simples troballes personals també pots interpretar-los com a poesia? Doncs això és el que li ha passat a la Nora, una noia amb el cor d’ocell! I per això ara en vol més, de poesia, i se’n va a la recerca dels poetes a qui no sap trobar a la ciutat. Sort, però, de les cartes que s’escriu amb en Martí, el fill del forner, el noi que viu a l’illa i al costat del qual serà molt més fàcil descobrir els secrets de la poesia i de l’amor. T’atreveixes a acompanyar-los?

Hermann, el violinista

Ja sabeu prou bé que ens agrada compartir històries que tota mena, oi? Especialment, però, ens agrada compartir les històries amb les quals ens hem emocionat. Per això avui us volem donar a conèixer Hermann, un extraordinari i tendre curtmetratge animat que, malgrat la seva curta durada, parla sobre moltes coses: sobre un ancià amb Alzheimer, sobre la seva cuidadora, sobre els aplaudiments de les vuit durant el confinament i sobre altres aspectes que, sens dubte, us commouran l’ànima. Basada en la història real d’un ancià alemany que viu a Vigo i que un dia va sortir a tocar l’harmònica des de la seva finestra, Hermann ens demostra que, com passa amb els bons llibres, l’amor per la narrativa i per l’art visual també poden arribar ràpidament al més profund del nostre cor. Gràcies, Hermann!

Fiction Express

Avui us presentem Fiction Express, una plataforma de lectura innovadora que connecta autors i lectors, tot fomentant el diàleg creatiu entre ells, perquè tinguin la possibilitat d’anar creant les històries conjuntament. Cada vuit setmanes s’inicia la publicació de tres llibres diferents, setmanalment i per capítols, deixant l’argument a decisió dels lectors. Sí, sí! El que sents! Les decisions les prenen els lectors mitjançant els seus vots i el diàleg creatiu que mantenen amb els autors des del fòrum. T’imagines tenir el poder de decidir com vols que continuï l’argument d’una història mentre l’estàs llegint? Doncs això ja és possible gràcies a Fiction Express.

La paraula plorar

Aquesta història encara no ha passat, però segurament passarà demà. Heus aquí què diu.

Demà, una bona i vella mestra va dur els seus deixebles, arrenglerats de dos en dos, a visitar el Museu del Temps que Fou, on hi ha recollides les coses dels temps passats i que ara ja no serveixen, com la corona del rei, la cua del vestit de la reina, el tramvia de Monza, etcètera.

En una vitrineta, un bon xic polsosa, hi havia la paraula “Plorar”.

Els alumnes de demà van llegir el cartellet, però no entenien de què anava.

—Senyoreta, què vol dir?
—És una joia antiga?
—Que potser era dels etruscs?

La mestra va explicar que antigament aquella paraula s’havia fet servir molt, i feia mal. Va ensenyar una ampolleta en la qual hi havia llàgrimes conservades. Qui sap? Potser les havia vessades un esclau apallissat pel seu amo, potser un nen que no tenia casa.

—Sembla aigua —va dir un dels alumnes.
—Però picava i cremava —va dir la mestra.
—Que la feien bullir, potser, abans d’utilitzar-la?

Veritablement, aquells alumnes no entenien res, fins i tot començaven a avorrir-se. Aleshores la mestra els va acompanyar a visitar altres seccions del Museu, on es podien veure coses més fàcils, com ara: les reixes d’una presó, un gos guardià, el tramvia de Monza, etcètera, tot de coses que en el feliç país del Demà ja no existien.

Gianni Rodari. Contes per telèfon. Editorial Juventud, Barcelona, 2012.