Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Piscina Poesia

Saps què és la poesia? Jo encara tinc els meus dubtes. De fet, crec que, després de rumiar-ho durant molts anys, segueixo sense saber del cert què és la poesia. Només sé que comença per P, com piscina, paraigua, pingüí, planxa, patata, planeta, pilota, pregunta, potser, piano, pantaló, pissarra, platja…, o com molts altres mots. Imagino, però, això sí, que la poesia és com una mena de superheroïna que té el poder de salvar el món, d’endolcir la vida, de provocar admiració o contemplació, de capgirar les mirades o, si més no, de convertir un penja-robes en una gavina blanca que plana, calmosament, sobre oceans de màgia, de sensibilitat i de tendresa. I per a tu, amic meu, què és la poesia?


Deixa un comentari

ApassionArt

Sabíeu que el Museu Nacional d’Art de Catalunya té el seu propi club de lectura i que, si ho desitgeu, vosaltres també hi podeu participar? Si us apassiona l’art i, a més d’això, sou dels qui gaudiu intensament de la lectura, ApassionArt us captivarà i us complaurà. Per què? Doncs perquè a través de les històries que expliquen els llibres seleccionats, ens ofereixen la possibilitat de fer una immersió en l’art i en tot allò que l’envolta: els artistes, les seves obres, esdeveniments diversos, les passions, l’amor, l’intrigues, els misteris…, i molt més. Per cert, aquest primer trimestre del curs ens proposen endinsar-nos en el món del Modernisme a través de tres obres: El pintor d’ànimes d’Ildefonso Falcones, L’homenatge de Xulio Ricardo Trigo, i Jo, Gaudí de Xavier Güell. Ens conviden, per tant, a retrocedir en el temps i a traslladar-nos a inicis del segle XX perquè puguem descobrir el Modernisme des de la ficció. Val a dir que aquesta és una activitat gratuïta per als usuaris de les Biblioteques Públiques de Catalunya, però la inscripció és obligatòria. Més informació a clubs de lectura virtuals.


Deixa un comentari

Sota les pedres

Al camp, els meus avis treballen de sol a sol. A vegades els acompanyo una estona. Regiren la terra quan creuen que ha de respirar. Passegen entre les plantes i les verdures observant-ne les fulles, les tiges, les flors i els fruits. Espien els insectes i d’altres animals voraços comprovant que cap d’ells no s’hagi amagat, mimetitzant-se en una cantonada, fent veure que no hi és. Quan t’atures a mirar el camp, els veus bullir d’una vida que sap moure’s ràpidament com un llamp, però que també sap demorar-se en esperes interminables. A les nits de primavera, als marges dels camps, hi brillen les lluernes. Són espurnejos tan fugissers que, quan els veus, dubtes de si no els has imaginat. De vegades les lluernes no tenen ales. El meu avi em diu que aleshores es diuen cuques de llum. Aquestes lluernes emeten una llum constant, són un botó al costat de la sendera. Il·luminen la nit. Com un far. Darrere els camps hi ha el bosc. El bosc dels castanyers que porta a les pastures. Allà, un cop d’any, en època de sega, ens quedem tots a dormir sota els estels.

Squilloni, Arianna. 2020. Sota les pedres. Barcelona: Akiara books. Fragment del llibre.


Deixa un comentari

Iol, fill de dos mons

Títol: Iol, fill de dos mons

Autor: Joan Manuel Gisbert

Editorial: Edebé

ISBN: 9788468353685

Idioma: Català

Pàgines: 164

Any: 2021

La desaparició d’un nadó acabat de néixer durant una nit ombrívola marcarà l’inici d’uns fets inquietants. Dos germans bessons, dos éssers gairebé idèntics, viuran allunyats en dos ambients molt diferents, en dues dimensions ben separades l’una de l’altra. Una dona amb uns ulls especials, de color violeta, entrarà a la vida de tots dos a Orània, una contrada com no n’hi ha cap altre, fundada per grans mags del passat; un indret que, alhora, és molt lluny i molt a prop, i que, sense cooperació i el favor d’altres, és totalment impossible de trobar. De fet, la majoria de les persones creuen que aquest paratge no existeix, que és una llegenda d’altres temps. Però estan molt equivocats. Per arribar a Orània, anomenat també l’indret dels estranys, només cal que algú et vingui a buscar per guiar-te pels seus invisibles camins circulars. Aquesta novel·la t’hi conduirà. No pateixis gaire, doncs, i confia-hi. Res no et desorientarà, ni et perdràs, si tu no vols.


Deixa un comentari

El noi del diari

Títol: El noi del diari

Autor: Vince Vawter

Traductora: Mireia Alegre Clanxet

Idioma: Català

Editorial: Bambú

Any: 2021

ISBN: 9788483438015

Un noi d’onze anys que viu al Memphis del 1959 és el millor llançador de pilota que s’hagi vist mai, però, en canvi, parlar no li resulta tan fàcil com el beisbol. Pràcticament no pot dir ni una paraula sense quequejar, ni tan sols el seu nom. Tant és així que, quan haurà de substituir el seu millor amic en la feina de repartir diaris, sap que es veurà obligat a comunicar-se amb els clients i que això li generarà problemes. Però els problemes de veritat sorgiran arran d’un altercat amb un drapaire del barri, un pinxo i un lladre, que posarà en perill tant la vida del noi com la de la lleial minyona de la seva família. El noi del diari és un relat memorable que ens farà empatitzar amb les dificultats d’un noi ben especial que comença a madurar, a redefinir la relació amb els seus pares, a descobrir quines són les seves aspiracions de futur i a explorar una espiritualitat incipient.


Deixa un comentari

Les paraules inútils

Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I, és clar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits i, després d’una oració —en veu baixa—, vaig estirar la cadena.

—No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven —em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.

Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí, després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota.

—Fa mal mirar-la —deia la mare mentre tapava els ulls al meu germà.

Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, però em feia vergonya anar pel carrer al seu costat i que algú, un company d’escola, pogués ridiculitzar-me perquè la meva paraula —la que havia regat amb tant de delit— feia fàstic lletra a lletra.

No em va quedar altre remei. No en vaig voler saber res més, de les paraules. Em feien por, potser perquè s’assemblaven força a mi. La vida no hi cap, dins de les paraules. I em vaig tancar durant molts anys en un parèntesi. Els versos em feien vomitar, els punts suspensius m’angoixaven…

Però va arribar el vespre d’anar-me’n de casa, d’acomiadar-me dels pares, de dir adeu als amics. D’entre tantes caixes de la mudança, vaig recuperar el jardí perdut i l’última paraula de l’avi que quedava. Potser va ser un atac de nostàlgia feridora, o un esperit de poeta decadent, però me la vaig endur. Encara feia bona olor.

I sense voler, sense regar-la, va créixer forta i dolça, feble i salada, i es va reproduir en petites paraules absurdes i va impregnar les parets d’aquest meu pis des d’on us escric ara. I es va convertir en una finestra, en una nit, en un petó, en el meu avi.

I ara que tinc tota la casa plena de paraules, ara que tot rima, ara que ja hi sou tots, ara, ja no puc dir res.

Artigau i Queralt, Marc. 2019. Les paraules inútils. Barcelona: Fanbooks. Fragment del llibre.
Photo by Mali Desha on Unsplash


Deixa un comentari

Àunia

Títol: Àunia

Autor: Ivan Vera

Editorial: Akiara Books

ISBN: 9788417440862

Idioma: Català

Pàgines: 364

Any: 2021

Fins fa poc més de dos mil anys, i des de temps immemorial, Catalunya estava poblada pels ibers, els nostres avantpassats. L’Àunia és una noia ibèrica, de la tribu dels indigets; una hàbil caçadora que, amb només tretze anys, es rebel·la contra el rol que li imposa la societat i se’n va de casa a la recerca de la llibertat. És l’època, però, en què ha començat la invasió dels romans, que volen imposar les seves lleis i la seva llengua. I també és el temps en què Anníbal travessa Catalunya i recluta ibers per marxar cap als Alps amb l’objectiu d’enfrontar-se als romans. En aquestes complexes circumstàncies i en un temps de guerra, l’Àunia descobrirà l’amor i l’odi, la solidaritat i la traïció, i lluitarà fins al final per defensar la llibertat, la seva i la del seu poble. Voldries conèixer més detalls sobre la seva manera d’entendre la vida? Endinsa’t, doncs, en aquesta novel·la de ficció per a tots els públics, i no sols coneixeràs l’Àunia, sinó que també descobriràs aspectes importants de la història antiga de Catalunya mentre gaudeixes d’un cant a la llibertat de les dones i dels pobles.

[ Vols fer un tastet d’aquest llibre? ]


Deixa un comentari

El Club dels Cinc

Coneixeu el Club dels Cinc? És la sèrie de llibres més famosa de l’Enid Blyton. Els protagonistes són tres germans, l’Anna, en Dick i en Juli, i la seva cosina Jordi. Els quatre passen plegats les vacances a la badia de Kirrin, on viu la Jordi, i junts s’embarquen en aventures en les quals pràcticament sempre acaben fent de detectius, buscant tresors, resolent misteris o desemmascarant criminals. El cinquè membre del grup és el gos de la Jordi, en Tim, un intel·ligent company d’aventures que, en més d’una ocasió, els traurà les castanyes del foc.

Un dels nostres lectors més fidels, l’Èric Solé, ens va escriure, ara fa unes setmanes, per recomanar un llibre d’aquesta col·lecció: La Jordi es vol tallar els cabells. Segons ell, com bé diu el títol del llibre, la protagonista només vol anar a tallar-se els cabells, però malauradament la perruqueria està tancada i acaba coincidint amb uns lladres. En Juli, en Dick i l’Anna sembla que estan massa ocupats per ajudar-la. Us imagineu qui anirà a rescatar-la…? Si voleu saber-ho del cert, l’Èric us anima a llegir el llibre. A ell li va agradar molt i el va trobar molt divertit. Aprofitem per agrair-li que ens fes arribar la seva opinió.


Deixa un comentari

Funciona amb monedes

Has somiat, alguna vegada, ser astronauta, viatjar a l’espai o arribar a la lluna? Doncs aquest és el somni del protagonista del següent curtmetratge d’animació. És un relat audiovisual breu, però està carregat de molta tendresa i una mica de malenconia; una història senzilla i profunda que ens permetrà descobrir la importància de no perdre la il·lusió i de conservar la innocència. Quina és la teva passió? Quin és el teu desig més gran? Què és allò que anheles amb tota l’ànima i amb tot el cor? Doncs no et rendeixis mai i persegueix els teus objectius, encara que t’hi hagis de dedicar tota la vida a fer-ho. Diuen que el futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis. Com va dir Saint-Exupéry: “Fes de la teva vida un somni i del teu somni una realitat”. I per poder somiar, hi ha res millor que la lectura?