Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

Escriptors, llibres i roses solidàries

Imaginar la Diada de Sant Jordi a La Salle Reus és pensar en llibres i roses solidàries, és subratllar la importància de la cultura i la de l’amor, és celebrar acompanyats l’esclat de la Primavera, i és somriure de felicitat perquè podem aproximar-nos a noves propostes literàries que ens permetran llegir i llegir durant la resta de l’any. Potser per això tots voldríem que Sant Jordi se celebrés cada dia, oi que sí?

Ara, però, és moment per agrair la col·laboració de tots els que han fet possible la celebració d’aquesta magnífica Diada: alumnes, famílies, professors… Gràcies de tot cor! I gràcies, molt especialment, a l’Aleix Cort, a la Fina Grau i al Jordi Folck, per l’estona que varen acceptar compartir amb nosaltres, tot signant llibres i xerrant amb qui ho demanava. Per a nosaltres va ser tot un honor rebre’ls i mostrar-los la nostra biblioteca! Allà trobareu els seus llibres: les aventures del Tonet, L’Àngel de la son, el Llibre de l’Apocalipsi, L’única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel drac, etc. Us esperem a tots!


Deixa un comentari

La muntanya de llibres més alta…

Títol: La muntanya de llibres més alta del món

Autora: Rocío Bonilla

Traductor: Pau Martí

Il·lustradora: Rocío Bonilla

Editorial: Animalibres

ISBN: 9788415975397

Any: 2015

L’Enric estava convençut que havia nascut per volar. Mirava els avions, intentava fabricar-se ales de tot tipus, fins i tot va demanar poder volar com a regal de Nadal! Però res no funcionava. Un dia, la seva mare li va explicar que hi havia altres maneres de complir el seu somni i li va posar un llibre a les mans. Aquell mateix dia, sense adonar-se’n, l’Enric va començar a volar! Vols saber com…? Doncs vine a la biblioteca i demana en préstec La muntanya de llibres més alta del món: un llibre, signat per l’autora, que la Sílvia Escoda va aconseguir perquè tots els usuaris de la Biblioteca Salle Reus gaudeixin de la lectura i aprenguin a “volar” ben alt! T’atreveixes a llegir-lo?


Deixa un comentari

Ball robat, Joan Oliver

Ball Robat és una obra teatral, classificada com a comèdia dramàtica, escrita per Joan Oliver. Aquesta obra està estructurada en tres actes i un epíleg, en el qual s’explica el desenllaç de la història.

En aquesta obra es planteja la situació de tres parelles de casats que celebren les noces d’estany, deu anys compartint la vida. Hi podrem observar les diferents situacions personals que es presenten a cada una de les parelles protagonistes, representades en els espais més íntims i personals de cada una d’elles. El factor sorpresa d’aquesta obra són els diferents triangles amorosos que s’aniran dibuixant al llarg de la història.

Joan Oliver, a través d’aquesta peça teatral, vol fer una crítica social de la burgesia, que es preocupava, sobretot, per aparentar. A través d’aquests personatges, Oliver mostrarà el que per a ell és una societat de mentides i d’aparentar el que no és real. Els triangles inicials de l’obra són: Mercè-Cugat, Eulàlia-Oleguer i Núria-Oriol, les tres parelles casades.

En el primer acte es desgrana la relació de Mercè i Cugat. Mercè és una dona molt sincera, poruga, que es culpabilitza de no haver tingut fills, i Cugat és un home molt pessimista i insegur de si mateix. Són una parella que, des del meu punt de vista, són molt diferents, i cada un d’ells es deixa influenciar per l’altre, fet que provoca que, en alguns casos, deixen de fer coses perquè l’altre afecta en les seves accions. En aquest acte es pot veure la discussió que inicien sobre la solidesa del seu matrimoni, la qual serveix per percebre un cert cansament l’un de l’altre; la parella s’arriba a sincerar com mai ho havia fet. Aquest problema s’allargarà fins a l’endemà, que continuaran debatent sobre els fets que han causat el seu problema. Cap al final de l’acte una acció protagonitzada per Cugat provocarà el començament el desenllaç de l’obra.

El segon acte estarà protagonitzat per la parella formada per Eulàlia i Oleguer. Eulàlia és una dona que només viu pel seus fills, els dedica tot el seu temps, i Oleguer és un home molt intel·ligent, cregut i masclista. Són una parella que, per a mi, podia ser la parella més conservadora i representativa de l’època en què se situa l’obra. En aquest acte se’ns presenta una de les accions més importants i definitives de l’obra (des de la meva perspectiva de lectora): Cugat serà capaç de parlar amb Oleguer sobre els sentiments que ell (l’Oleguer) sent cap a la seva dona, la Mercè, i demostra, també, d’alguna manera, els sentiments que sent ell (Cugat) cap a la dona del seu amic, l’Eulàlia. En aquest acte els lectors són testimonis d’un moment essencial en la vida dels personatges.

I, en el tercer acte, el definitiu, la parella protagonista és Núria i Oriol. Núria és una dona molt rígida i troba ridícul el seu marit i Oriol és un home mimat i sedentari. Ells dos són una parella que sempre discuteixen. Una característica remarcable de la parella és que els rols estan intercanviats, és a dir, Núria és rígida, amb caràcter, mentre que Oriol és un home molt dòcil, no és capaç de discutir, fet molt estrany per a l’època en què se situa l’obra, ja que la societat era molt conservadora i patriarcal. Hi podem observar la discussió que té la parella en relació a un problema molt íntim de la família que formen. Aquesta discussió passarà a segon pla quan Oriol i Eulàlia protagonitzin una entranyable conversa, a través de la qual els sentiments surten a l’exterior i els dos personatges s’oblidaran per uns instants de tot el que els envolta.

I, per últim, i amb l’objectiu de donar fi al llibre, trobem l’epíleg. En aquesta part es produeix el desenllaç de la història, un final molt intens, on podem apreciar que els triangles amorosos han sigut modificats de la següent manera: Oleguer-Mercè, Eulàlia-Oriol i Núria- Cugat. La situació principal que s’hi representa enganxa el lector fins a l’últim instant i pot arribar a tenir-lo en tensió fins a l’últim segon (tal com em va passar a mi). A l’epíleg comprenem que, en realitat, les parelles, malgrat els seus pensaments i sentiments, s’adonen que la seva vida no anava tant mal encaminada com ells pensaven.

Ball Robat és una obra que critica la societat d’aquella època d’una manera molt ben treballada. L’autor (Joan Oliver) ha sabut presentar com la burgesia de l’època volia mantenir les bones aparences de portes enfora i fer veure que tot era de color rosa. Aquesta crítica, representada de manera còmica, ha sigut capaç d’enganxar tot el públic lector que ha arribat a tenir en les seves mans aquest llibre.

* L’autora de la ressenya és Gemma Vidiella Clua, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies corresponen a la representació de l’obra que es va fer al Teatre Sant Vicenç durant els mesos de gener i febrer de 2017.


Deixa un comentari

Dibuixar mapes a partir d’històries

Necessitem explicar el món i, en fer-ho, li atorguem una forma particular; per això, rere tot mapa, sempre s’amaga un relat, una història, una narrativa singular a partir de la qual interpretem el nostre entorn. D’altra banda, alguns relats descriuen mons imaginaris o inexistents que, si els traslladéssim a dibuixos, donarien peu a la formació de nous mapes.

Per tot això, proposem que us aproximeu als mapes com a estratègia creativa a través del recurs Dibuixar mapes a partir d’històries. L’aplicació interactiva mostra, per exemple, de quina manera els relats de Marco Polo van influir la cartografia de l’època, i ens proposa la realització d’un mapa a partir de la descripció d’un lloc imaginari. D’aquesta manera, aprendrem a relacionar el text i la imatge per tal d’analitzar-ne els vincles i entendre la capacitat narrativa dels mapes. Us atreviu a intentar-ho?

[ Font: EducaixaCrèdits ]


Deixa un comentari

El món és escenari

El món és escenari: tots els homes i dones representen només; tenen entrades i sortides; i l’home en el seu temps fa molts papers, amb set edats per actes. Primer en braços de la dida miola, perboca i rondineja; després estudiant, amb la cartera i rostre matinal, se’n va a l’escola com un cargol, a contra-cor. Amant, després sospira com un forn, fa versos tristos sobre les celles de l’amiga. Soldat d’estranys renecs després, i amb barba de lleopard, gelós d’honor i prompte a batre’s, cerca fama, que és bombolla, fins a la boca del canó. Ja jutge, amb gran ventre folrat de bons capons, té greus els ulls i una severa barba, molts exemples moderns i sàvies dites: i així fa el seu paper. L’edat sisena el torna un bufó prim i amb sabatilles, du ulleres i les galtes li fan bossa; mitges de jove són un món massa ample per a la cama prima; i la veu forta, tornada barboteig d’infant, flauteja i xiula en els seus sons. L’última escena, que clou aquesta història tan moguda, és segona infantesa i simple oblit, sense ulls, ni dents, ni gust, sense cap cosa.

William Shakespeare, «El món és escenari». Dins: Poesia anglesa i nord-americana. Traducció i notes de Marià Manent. Barcelona: Editorial Alpha, 1955, p. 72. Font: Visat

 All the world’s a stage, and all the men and women merely players. They have their exits and their entrances, and one man in his time plays many parts, his acts being seven ages. At first the infant, mewling and puking in the nurse’s arms. Then the whining schoolboy with his satchel and shining morning face, creeping like snail unwillingly to school. And then the lover, sighing like furnace, with a woeful ballad made to his mistress’ eyebrow. Then, a soldier, full of strange oaths, and bearded like the pard, jealous in honour, sudden, and quick in quarrel, seeking the bubble reputation even in the cannon’s mouth. And then the justice, in fair round belly with good capon lined, with eyes severe and beard of formal cut, full of wise saws and modern instances; and so he plays his part. The sixth age shifts into the lean and slippered pantaloon, with spectacles on nose and pouch on side, his youthful hose, well saved, a world too wide for his shrunk shank, and his big, manly voice, turning again toward childish treble, pipes and whistles in his sound. Last scene of all, that ends this strange, eventful history, is second childishness and mere oblivion, sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything.  William Shakespeare, As You Like It, II.vii.138-165


Deixa un comentari

Els caçadors de llibres

163-els-cac%cc%a7adors-de-llibresTítol: Els caçadors de llibres

Autor: Jennifer Chambliss Bertman

Traductora: Esther Roig Giménez

Editorial: Estrella Polar

Any: 2017

Pàgines: 368

ISBN: 978-84-9137-207-3

L’Emily és una fan absoluta d’un joc en línia anomenat Caçadors de Llibres que consisteix a trobar llibres amagats per tot el país. Malauradament, però, el creador del joc ha estat greument atacat i ha quedat en estat de coma. Com podeu imaginar, els seus seguidors estan totalment commocionats. No obstant això, l’Emily i el seu nou amic, el James, estan disposats a esbrinar la veritat que s’amaga al darrere del misteriós accident. Sorprenentment les pistes que aniran trobant els conduiran a fer descobriments inesperats sobre el joc i sobre els llibres desapareguts…; especialment sobre un estrany llibre que sembla haver-se esfumat i que uns subjectes ben sospitosos estan buscant de forma desesperada. Aconseguiran l’Emily i el James resoldre aquest misteri tan literari…?


Deixa un comentari

El poema de la rosa als llavis

162-papasseit-aAvui en dia, quan un alumne de primer de batxillerat mira la llista de llibres que s’ha de llegir i veu El poema de la rosa als llavis (del poeta Joan Salvat-Papasseit), molt probablement (i fent honor a la dita) jutjarà el llibre per la portada i pensarà com de pesat i complicat se li farà llegir-lo o realitzar-ne una anàlisi.

Però, després d’aquesta primera impressió, un obre el llibre i comença a llegir i a reflexionar sobre el significat amagat d’aquell vers del poema “x” a la pàgina tal, i realment la complexitat segueix sent-hi present però potser no resulta tan feixuc com imaginava. Amb això, es demostra la infravaloració de la poesia per part dels joves.

Salvat-Papasseit, amb aquest poemari, aconsegueix enganxar el lector al llarg de la lliçó amorosa que ell mateix dona a una hipotètica amant. Potser no des del principi o potser no en tots els poemes, però al final el lector acaba gaudint de la part més atractiva i també de la més eròtica de l’amor.

162-papasseit-bEl llibre es divideix en tres parts. La primera part tracta sobre el desig inicial d’estimar, la segona és el procés amatori i la tercera es basa en l’assoliment de l’amor. És una estructura pensada i planificada per l’autor, vint poemes que expliquen una història amorosa, un procés d’aprenentatge per a una noia enamorada del poeta.

Si bé hi ha parts que es fan complicades per al receptor, és bàsicament perquè quan parlem de Papasseit parlem d’Avantguardisme i, per tant, parlem de velocitat i soroll; se’ns passa pel cap la nova maquinària que sorgeix en l’època, que s’enalteix en el moviment avantguardista. Aquest punt, fa fins i tot més admirable el treball de l’autor, ja que aprofita aquesta característica per a donar-li un sentit amorós al poema. Algú que es compri un llibre de poesia no espera que el poeta parli sobre l’amor a partir dels avenços tècnics que marquen el període històric; en canvi, Papasseit ho fa, reivindicant així el corrent al qual pertany.

162-papasseit-cA part del que s’ha dit, vull comentar una dada que m’ha semblat curiosa i que es pot veure fàcilment llegint el llibre, que és la manera de crear avantguardisme a Catalunya. Es tracta d’un moviment que, principalment, vol introduir un trencament amb la tradició, però encara així, l’autor afegeix diferents elements relacionats amb els costums del país, com ara la religió. Això també es veu en l’estructura o el tipus de poemes del llibre: hi podem trobar tant cançons o albades com un poema amb versos lliures o cal·ligrames. És un dels punts amb què em quedo i que, com ja he dit, més curiós m’ha semblat.

Per acabar, és un recull que recomano, especialment, a persones que vulguin començar a llegir poesia. No és un llibre gaire difícil d’entendre. També el recomano, evidentment, per a persones a qui agradi la poesia i hagin llegit alguna altra petita peça abans, ja que, personalment, com a lector de poesia, El poema de la rosa als llavis m’ha fet gaudir molt.

* L’autor de la ressenya és Jesús Rodríguez Pullana, alumne de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.


Deixa un comentari

El realisme màgic de Pere Calders

Ja fa temps que els membres del Club de lectura de 4t d’ESO es troben, un dimecres al mes, per parlar sobre els sentiments, les emocions i els pensaments que han pogut extreure de les lectures que comparteixen; i d’aquesta manera és com han descobert que llegir i reflexionar acompanyats és una forma plaent d’enriquir-se intel·lectualment i de fer volar l’ànima envers contrades ben singulars.

Els textos escollits, aquest mes de febrer, han estat els contes breus (molt breus!) del realisme de Pere Calders: una proposta literària fascinant, misteriosa i provocadora, per a lletraferits de qualsevol condició que tinguin ganes de rumiar i, en algun cas, fins i tot de riure. Fixeu-vos si no en els exemples que us transcriurem a continuació i que són una simple mostra de les paraules màgiques que, alguna vegada, s’han llegit al racó més extraordinari de la nostra escola: la biblioteca! Gaudiu de la lectura, del regal de la vida, i que les paraules de Calders us condueixin cap a nous horitzons… 161-club-de-lectura-pere-calders

Miratge

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

Balanç

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Judici precipitat

Una vegada vaig rebre una flor roja, i no sabia si era una amenaça o el testimoni delicat d’una admiradora. Posats a triar, vaig quedar-me amb això darrer (perquè vaig més curt d’enamorades que d’enemics) i ja em feia tot de càlculs feliços a base d’entrevistes deliqüescents, quan va trucar a la porta i aparegué un missatger d’aquests que van amb moto. El cor em va bategar de pressa. Però no: el noi em va dir que s’havia equivocat de pis i em va demanar que li tornés la flor.

[ Vols llegir més contes breus de Pere Calders? ]