Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). I parlo del coll-verd brunzint per l’aire com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo —Virgili amic— de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses). Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l’aigua en el record.
Parlo d’un riu mític i remorós és un poema de Gerard Vergés
La màquina del temps de H.G. Wells és un dels grans clàssics de la literatura universal i la primera novel·la d’un dels artífexs de la ciència-ficció. Però també és una lúcida crítica de la societat capitalista i una aventura distòpica que planteja una reflexió plenament actual sobre la nostra responsabilitat respecte del futur que ens espera.
Quan un científic crea una màquina capaç de viatjar en el temps, no dubta usar-la per conèixer el futur de la humanitat. Sorprenentment, la realitat que descobreix l’any 802.701 és completament diferent de la que esperava i desitjava. En comptes de trobar-se amb l’ideal del desenvolupament humà, s’endinsa en un món en decadència poblat per dues classes d’éssers descendents dels humans: els elois, que habiten de forma harmoniosa la superfície del planeta, però que temen la foscor d’una forma desmesurada (motius, en tenen); i els morlocks, uns éssers ferotges, adaptats a la foscor, que viuen amagats al subsol i amb l’habilitat de fer incursions a l’exterior, perilloses i cruels, això sí, durant les nits sense lluna.
A la ciutat hi ha molt soroll. Tot es mou de pressa. S’hi acumulen deixalles i preocupacions. L’Eloi no s’hi troba bé i somia marxar a viure ben lluny. Un dia decideix emprendre un viatge venturós acompanyat pel seu millor amic, el gos Simó, envers la natura salvatge. Tot seguint els seus passos, el lector podrà compartir la sorpresa de l’Eloi davant la majestuositat del bosc, dels arbres i els rierols, i descobrirà una petita comunitat animal, uns personatges que adquireixen un valor simbòlic, com en un conte dels antics, sempre actuals perquè no passen de moda. Lluny és l’últim llibre del tristament finat Bernat Cormand i de Martí Cormand, un viatge iniciàtic on l’entusiasme i la tenacitat d’un noi són tot allò que ens cal per aprendre a dotar de sentit la realitat; un tresor inèdit que recull les inquietuds i els somnis que a tots ens motiven per gaudir de la vida.
Un any més, a l’escola hem volgut aturar el temps per tal de gaudir-lo i assaborir-lo tot fent activitats diverses relacionades amb aquesta festivitat tan nostra, la dels bons llibres i les roses oloroses: la Diada de Sant Jordi del 23 d’abril. Els menuts d’Infantil han estat fent diversos treballs manuals i també han après diferents danses i cançons de Sant Jordi. Fins i tot han acabat fent una breu representació de la llegenda de Sant Jordi i el drac. Per la seva banda, a Primària tot l’alumnat ha pogut fruir del plaer de la lectura amb totes les coses bones que això comporta: la possibilitat d’imaginar altres mons, o la fortuna d’aprendre a somiar desperts i de viure moltes altres vides. Altrament, els més grans han pogut compartir llibres i contes amb els més petits, fent de padrins de lectura! Endemés, la tarda de divendres s’ha destinat a fer un treball de papiroflèxia tot elaborat boniques roses i cavallers de Sant Jordi que, a hores d’ara, els alumnes ja hauran regalat a les seves famílies. Visca Sant Jordi, visca la cultura i visca els llibres i les tradicions que ens fan créixer en bondat, en coratge i en humanitat!
Resulta evident que els contes són relats breus i que poden fer molt de bé des d’una perspectiva pedagògica. Això no obstant, també poden servir, per exemple, per a perpetuar estereotips de gènere o, fins i tot, per afavorir conductes sexistes. Per tal d’evitar-ho, cal formar-se adequadament i reflexionar sobre les històries de sempre, però amb una mirada més justa i igualitària. I precisament això és el que us convidem a fer ara, a través d’aquest vídeo que vol mostrar com la història de La Caputxeta Vermella, un conte universal i aparentment innocent, també pot interpretar-se com un cas evident d’agressió sexual naturalitzada amb el qual, malauradament, es perpetua de manera continuada un abús que es normalitza i s’interioritza. En definitiva, recorda que si no t’agrada el conte, sempre pots canviar-lo, enriquir-lo i millorar-lo. T’atreveixes a fer-ho per tal d’ajudar-nos a construir un món més just?
Sabeu què és el kamishibai o el “teatre de paper”? És una manera original, molt bonica i força desconeguda per a nosaltres, d’explicar relats a través d’un butai, una mena d’armariet de fusta amb tres portetes. Diuen que el seu origen el podríem trobar al Japó i al segle XII. Per tant, ja fa molt de temps d’ençà que algú va començar a contar contes d’aquesta forma, oi? Per cert, a la persona encarregada de narrar aquestes històries se l’anomena gaito kamishibai i, tradicionalment, viatjava en bicicleta per desplaçar-se d’una localitat a una altra amb el seu teatret portàtil de fusta i paper. Si voleu conèixer més detalls sobre l’origen d’aquesta pràctica narrativa, sobre la seva tècnica teatral o, fins i tot, si us voleu animar a crear el vostre propi kamishibai, consulteu aquest dossier que s’ha elaborat en el marc del seminari de Dinamització de les Biblioteques Escolars del Pla de l’Estany. Qui comparteix bones històries, sigui quin sigui el mitjà, comparteix també bons sentiments.
Avui, dia 2 d’abril, aniversari del naixement de Hans Christian Andersen, volem celebrar el Dia Internacional del Llibre Infantil, tot compartint amb vosaltres una encertada reflexió literària que ha estat creada per l’escriptor canadenc d’ètnia dogrib, Richard Van Camp. Si la llegiu lentament i assaboriu el significat dels seus mots, potser descobrireu, per exemple, que els relats poden convertir-se en ales que ens ajudin a remuntar el vol cada dia.
Llegir és llibertat. Llegir és respirar. La lectura et permet veure el nostre món amb ulls diferents i et convida a visitar mons que mai no voldràs abandonar. Llegir permet somiar al teu esperit. Diuen que els llibres són amics per a tota la vida i hi estic d’acord. La plenitud del teu univers només creix quan llegeixes. Les històries són ales que ens ajuden a remuntar el vol cada dia. Per tant, busca llibres que parlin al teu esperit, al teu cor, a la teva ment. Les històries són medicina. Curen. Reconforten. Inspiren. Ensenyen. Beneïts siguin els narradors, i els lectors, i els oients. Beneïts siguin els llibres. Són la medicina per a un món millor, més lluminós. Mahsí-txoo. Moltes gràcies.
Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, perquè en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.
La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament; això no obstant, ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics; la nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi, la llibertat no faltarà.
No us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes-màquina, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou persones. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els qui no estimen odien; els qui no estimen i els inhumans. No lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.
Al capítol XVII de l’Evangeli de Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”. No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes, en vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder; el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou, per un món decent que doni als homes treball, i a la joventut un futur, i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.
Els dictadors es donen llibertat només a si mateixos, però esclavitzen el poble. Lluitem ara, doncs, per fer realitat el que ens havien promès; lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància; lluitem pel món de la raó: un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a totes les persones. En nom de la democràcia, unim-nos tots!
El Miquel i la Rosa arriben a la Vall Negra des de la ciutat per allotjar-se provisionalment a casa del seu avi, que viu aïllat al bosc i manté una relació distant amb la família. El Xavi, germà gran del Miquel i la Rosa, ha patit un greu accident de cotxe i els pares l’han d’atendre a l’hospital. Mentre són a la Vall Negra, el Miquel i la Rosa coneixen la Teresa, una jove que viu al bosc amb la mare, i que guarda un gran secret. Les coses comencen a complicar-se quan unes estranyes criatures que habiten aquell bosc es desperten i comencen a atacar els seus habitants.
El bosc de les ombres és una novel·la intrigant, inquietant, vibrant, impactant i trepidant. «Quan la vaig llegir no vaig poder dormir en tota la nit! Com no havíem de premiar-la?», confessava un dels membres del Jurat del Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Cal advertir-ho, per tant: si voleu dormir plàcidament, avorridament, sense emocions ni excitacions, sense haver d’estar contínuament l’ai al cor, tot tement allò que podria acabar passant, és millor que no us atreviu a llegir aquest llibre. La por, el misteri, l’amor i la tendresa que conté —ai!— potser no són aptes per a tothom.
Biblioteca Salle Reus 