La Clara té una família molt gran i això està molt bé; però també té un germà petit i, de moment, ella creu que això ja no ho està tant, de bé, perquè en Roc és un aixafaguitarres. Vet aquí, però, que un matí la Clara va baixar al parc de sota casa i va conèixer una pintora estrafolària. La nena va sentir-se molt atreta pels misteriosos quadres que pintava l’artista i cada dia baixava al parc a visitar-la. Poc s’imaginava tot allò que amb el pas del temps acabaria passant. De fet, gràcies a la seva nova amistat, la Clara va aprendre a connectar amb els seus sentiments, va començar a imaginar de quin color eren els seus amors i va descobrir quelcom imprescindible: que si estimem moltes persones, el nostre amor esdevé més intens, es fa més gran i molt més acolorit! Sí! L’heu encertat: aquesta és una història que pot servir-nos per apropar a grans i petits en l’art d’estimar. Paga la pena afegir-lo a la nostra biblioteca.
En aquest vídeo, Gregorio Luri destaca la importància de la lectura i la literatura com a part de la formació essencial de les persones des de la infància. Segons el filòsof i pedagog, “aprendre a llegir és la tasca d’una vida”. I afegeix, “la lectura ens permet participar en el diàleg que mantenen entre si les grans ments de la nostra cultura”. Luri també defensa que una bona lectura ha de constituir, de tant en tant, un repte per al lector, ja que això l’ajuda a millorar el seu vocabulari, a fer una reflexió més profunda sobre el que s’ha llegit, i evidentment també amplia els horitzons del seu món.
Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) és un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX. Va començar la seva trajectòria com a poeta i més endavant va ser narrador, novel·lista, crític d’art, autor de llibres de gastronomia, d’assaig i de viatges. En va publicar un munt, més de cent, deia ell traient pit, ja de gran. La seva obra ha estat molt traduïda internacionalment. I gairebé tota està en castellà. Sabeu, però, què ens aporta la literatura de Perucho? En primer lloc, una imaginació desbordant. Viatges a través del temps, vampirs, plantes màgiques, aigües encantades, monstres erudits, espies, anacoretes del desert… I en segon lloc, el sentit de l’aventura, la curiositat per les coses, l’avidesa d’experiències i sensacions. Perucho va ser gastrònom, va parlar d’erotisme, va col·leccionar mobles i llibres, i va ser amic i col·laborador d’artistes. Tot el que és viu hi troba un lloc, en la seva literatura. L’Any Perucho 2020 és una oportunitat per recuperar aquest esperit, mitjançant reedicions, exposicions i espectacles de petit format que conviden a llegir i a viure la vida.
Font: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
No podria dir amb exactitud quant de temps vaig restar en braços del son. Només sé que quan em vaig despertar vaig veure que el sol ja començava a declinar i el cor em va fer un salt. Nerviós, vaig cridar el nom d’alguns companys, sense obtenir resposta, i vaig córrer a correcuita en direcció a la platja. Massa tard: el vaixell havia salpat! Imagineu-vos la ràbia i el temor que em van envair. S’havien oblidat totalment de mi i m’havien deixat, sol com un mussol, en una illa perduda enmig del mar. “La gerra, de tant anar a la font, es trenca”, vaig pensar desolat. Em maleïa els ossos i em penedia tant com cabells tenia al cap d’haver-me tornat a embarcar. “Qui em manava a mi fer-me a la mar de nou? –no parava de lamentar-me-. Tan bé que estava a Bagdad! La casa, la família, els amics, la bona teca, el bon vestir… Ai, desgraciat de mi! No vas quedar prou escarmentat, Sindbad, amb una vegada, que hagueres de temptar la sort una altra?” Però ja podia cridar, plorar i lamentar-me, que amb això no canviava gens ni mica el meu trist destí. Després de donar corda a la desesperació, em vaig anar calmant i em vaig adonar que calia fer front, amb seny, a la situació. Encara hi havia llum de dia i, després d’haver pronunciat un resignat “De Déu venim i a Ell anem”, vaig emprendre l’exploració del terreny. La frondosa vegetació no em permetia de veure res al meu davant més enllà d’unes passes; així, doncs, em vaig enfilar a dalt d’un arbre prou alt i vaig dirigir la vista en totes direccions. Arreu on mirava només veia el serè horitzó que s’ajuntava amb la mar blava. L’illa, atapeïda de verd excepte en les vores sorrenques de la platja, era de dimensions força reduïdes i molt plana.
Al cel, un comptador indica que la població mundial està a punt d’arribar al seu límit, els 10.000 milions. Tothom treballa de pressa perquè saben que el suburbi menys productiu serà llaurat de dalt a baix. Tothom serà anihilat. L’única manera de fugir per sempre de la llaurada i deixar de ser un “breu” és convertir-se en un “etern” i entrar a Ciutat Eterna, on es pot perllongar la vida indefinidament injectant-te una cura. Potser per això, en Hunter creu que ha trobat una escletxa per resistir les llaurades i infiltrar-se a la ciutat, tot destruint un sistema que els condemna a ser esclaus o adob. “Nascuts per ser Breus” és una distopia que ens situa en una societat cruel però reconeixible. Una història coral on els personatges s’han d’enfrontar a dilemes morals que els posaran a prova. Podran canviar el món o els passarà pel damunt?
En Roger és un crac jugant al bàsquet. Li agrada sortir i passar-s’ho bé amb els amics i les amigues. Però un dia descobreix que alguna cosa estranya li està xuclant tota l’energia. Per tal d’esbrinar què s’amaga darrere d’aquest misteri, opta per anar de metge en metge, fins que, finalment, li diagnostiquen una malaltia que té un nom ben estrany: Hodgkin. En definitiva, sembla que unes cèl·lules dolentes han envaït el seu cos i que ara haurà d’aprendre a combatre-les. Caldrà, per tant, que prepari una bona estratègia de combat i que lluiti amb saviesa i seguretat. De fet, ell és tot un cavaller predisposat per a la guerra. Potser per això emularà el seu heroi, en Tirant lo Blanc. La batalla serà dura, molt dura, sí, però ell no estarà sol. En aquesta pugna l’acompanyaran en Carles, el seu millor amic, i l’Ona, la seva Carmesina. Convertit, doncs, en el valerós i intrèpid cavaller Roger lo Pelat, passarà per moments molt complicats, però també gaudirà d’experiències satisfactòries, de l’amistat, de mil aventures i de l’amor.
Un clàssic és un llibre, com el seu nom indica, de primera classe i, per tant, és un llibre de molta qualitat. El què passa és que els clàssics, de vegades, ens intimiden. De vegades, ens fan por, ens fan respecte; pot ser que ens facin una mica de mandra. Tendim a pensar que el clàssic és una cosa molt allunyada de nosaltres, que és d’una altra època, d’un altre temps i que no té res a dir-nos. I res més lluny de la realitat. Un clàssic és tremendament modern, precisament perquè conté alguna cosa que continua interpel·lant-nos avui, que continua tenint coses a dir-nos, ara i aquí.
Durant molt de temps per a molta gent la lectura era una forma d’oci. I si volem perseverar en la lectura dels clàssics, també ha de ser una activitat que ens proporcioni plaer. Un plaer que, de vegades, no vol dir estar rient contínuament. Hi ha obres que sí, són molt humorístiques, però hi ha obres en les quals podem estar patint però aquesta empatia, aquest compartir el text, ens apropa a aquells personatges i a les seves històries. I els poetes i els escriptors ens han llegat les paraules, ens han guardat les paraules i, per tant, potser no cal que nosaltres tinguem en cada moment les paraules. Podem, amb aquests llibres, amb aquestes obres, vestir-nos amb les experiències i amb les vivències d’aquests personatges. Compartim, durant el temps que dura la lectura, aquelles vicissituds d’aquell personatge.
La història de la pintura ens ha cedit centenars d’imatges de dones, en qualsevol situació, en qualsevol indret: assegudes, estirades, al camp, a la ciutat, en una biblioteca, al llit…, amb un objecte entre les mans, amb un llibre entre les mans, absolutament abstretes de tot, sense importar-los res del que estigui passant al seu voltant, perquè només estan connectades amb allò que llegeixen. Quan no hi havia altres formes d’oci cultural, era la lectura la que ocupava aquesta forma de l’evasió. Aquell text, aquella història, aquells personatges transportaven els lectors i els evadien del context en el qual es trobaven. És bonic repassar algunes d’aquestes imatges per poder entendre quina és aquesta força de la lectura.
Hem de llegir moltes vegades per aprendre, però també per desaprendre. Però podem aprendre sobre el bé i també podem aprendre sobre el mal; podem aprendre sobre la condició humana. Podem, fins i tot, ser diferents quan hem acabat un llibre de com érem abans d’haver-hi entrat. Llegir per saber qui som, per saber d’on venim i, segurament, per tenir més eines per saber cap a on anem.
Com ja sabeu prou bé aquest any 2020 celebrem el centenari del naixement del gran autor italià Gianni Rodari, oi que sí? Doncs és per aquest motiu que, des de la Biblioteca Zona Nord, han volgut retre homenatge a l’autor de la Gramàtica de la fantasia, tot compartint aquest ESCAPE GAME amb tots nosaltres: un joc interactiu breu i no gaire complicat, amb quatre proves que estan relacionades amb l’obra de Rodari i una missió final. Voleu posar a prova els vostres coneixements? Juguem una estona?
Em dic Sofia. Tinc onze anys i mig i quan sigui gran vull ser inútil. Ho vaig dir ahir a classe. A la professora se li va ficar al cap preguntar-nos què volíem ser de grans. Futbolistes, youtubers, gamers, metges, astronautes… Un parell van dir que volien ser mestres. I quan em va tocar a mi vaig ser sincera:
—Jo vull ser inútil.
Tothom va riure. Amb ganes. I la Núria, la mestra, es va enfadar moltíssim. Va pensar que intentava riure’m d’ella, rebentar-li la classe o una cosa d’aquestes. Està clar que ningú no em va entendre. Per això la setmana que ve tenim hora per parlar amb la directora de l’escola. Vindran els meus pares! Quin horror. He decidit escriure-ho tot per aclarir-me les idees i així, quan arribi el moment, poder explicar-me bé. Suposo que sempre serà més fàcil si començo pel començament.
M’agradaria dir que els meus pares són genials. Però mentir no hi ajudaria. M’estimo molt els meus pares, molt. Però no han complert ni una de les promeses que em van fer quan vam venir a viure aquí, ja fa gairebé dos anys. Aquesta és la meva llista de somnis trencats: una cabana a l’arbre del jardí, un gos, una peixera d’aigua dolça, passejar amb bici tots tres junts almenys un cop per setmana, una piscina petita a sota la parra. Potser, però, hauria de tornar a començar i explicar on és «aquí».
Aquí és a la fi del món. Allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com hauria dit el meu avi. Allà on el vent fa mitja volta. Un poble molt petit, al final d’una carretera estreta que es desvia moltíssims quilòmetres de l’autopista i s’endinsa en camps i boscos fent ziga-zagues infinites. No té estació de tren. Ni parada d’autobús. No té ni un sol semàfor. Ni cinema. Ni teatre. No té fibra òptica. De fet, si vols sortir del poble només tens dues opcions: retrocedir sobre els teus passos o tirar-te al mar.
Àlex Nogués. 2019. La platja dels inútils. Akiara Books. (Fragment adaptat)
Títol: Tots els colors de l’amor
