Sota les onades

Títol: Sota les onades

Autora: Meritxell Martí

Il·lustrador: Xavier Salomó

Editorial: Flamboyant

Idioma: Català

Any: 2019

ISBN: 9788417749057

De vegades, no cal gaire cosa perquè s’origini un conflicte al nostre interior, perquè experimentem la vergonya, perquè emergeixi la por, el rebuig o qualsevol altra emoció dolorosa. Resoldre-ho, però, no és tan complicat com diuen. Això sí, cal ser prou valent i tenir coratge! Només així, aprendrem que, per solucionar alguns problemes, sols és qüestió d’anar a les profunditats, de buscar els tresors amagats, d’obrir bé els ulls i observar atentament. Llavors, descobrirem coses extraordinàries: de què som capaços, com és de meravellosa la vida, o què és realment important. D’això és del que ens parla aquest llibre (Sota les onades) i d’una platja, dos nens i un viatge. En definitiva, és una història íntima i emotiva que ens permetrà afrontar els conflictes interiors (tots en tenim) amb amor i confiança; una encertada reflexió sobre la transmissió de capacitats, sobre l’autonomia i sobre l’autoestima; un relat encoratjador, màgic, intrigant… Un cant a la llibertat!

La petite casserole d’Anatole

L’Anatole sempre arrossega un cassó al seu darrere. Li va caure al damunt un dia i no se sap ben bé per quin motiu. A causa d’aquest cassó, l’Anatole ja no és ben bé com els altres. Necessita molt d’afecte. Té una gran sensibilitat artística i un munt de qualitats. Però sovint, la gent no veu més enllà del cassó que arrossega pertot arreu. Ho troben estrany, fins i tot inquietant. A més, el cassó li complica la vida. S’encalla contínuament. Poques persones se n’adonen que l’Anatole s’ha d’esforçar el doble que els altres per arribar-hi. A l’Anatole li agradaria molt desfer-se del cassó, però és impossible. Sempre l’acompanya. No en pot fer res. Tant és així que un dia es va fartar i va decidir amagar-se. I va restar amagat molt de temps. De fet, a poc a poc, la gent el va oblidar… Afortunadament, però, sempre hi ha persones extraordinàries. N’hi ha prou amb trobar-ne una com la que va trobar l’Anatole: un angelet que el va ensenyar a espavilar-se amb el seu cassó, que també li va cosir un sarró perquè el pogués dur còmodament. I ves per on, ara tothom troba que l’Anatole té moltes qualitats, ni que ell sigui la mateixa persona que ha estat sempre. Ves per què serà! — (Adaptació del conte d’Isabelle Carrier)

Junior Report, el diari per a joves

Sabem que els joves volen entendre el món complex que els envolta i sabem que els agrada aprendre de manera àgil, lleugera i, si pot ser, divertida. De fet, molt sovint mostren interès per multitud de temes diversos: el canvi climàtic, la crisi dels refugiats, la violència de gènere, les fake news, els huracans, la robòtica, Star Wars, els exoplanetes, Donald Trump, etc. Abans d’opinar, però, igual que els adults, necessiten entendre l’actualitat de manera clara, fàcil i precisa. Per això, avui us presentem Junior Report, un bon diari digital per a joves lectors, inspirat en models de referència internacional com el francès L’actu o les card stacks del nord-americà Vox. Junior Report pretén que els joves puguin llegir la premsa de manera autònoma i que amb el temps esdevinguin ciutadans informats i, sobretot, formats. Les principals notícies d’actualitat s’exposen a través de càpsules informatives que expliquen el context, els protagonistes i altres claus que molts altres diaris, lamentablement, ja donen per sabudes. En definitiva, Junior Report permet treballar de manera interdisciplinària tot tractant temes d’actualitat ben adaptats i en diferents idiomes: català, castellà i anglès. Vols fer-hi una ullada?

La cérvola blanca

Diu la llegenda que en el temps en què succeïren els fets, els senyors del castell de Tous eren molt respectats i considerats, però els mancava descendència perquè perdurés el llinatge. En aquells dies, els boscos del castell eren espessos i plens de caça. En una d’aquestes caceres, al bosc de la Devesa, s’aparegué als caçadors una cérvola blanca que es féu fonedissa. Des d’aquell moment, es deixà veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats. En l’últim intent per atrapar-la, aconseguiren acorralar-la a prop de la cinglera. Per més que buscaren, ningú no la van trobar. Això no obstant, en lloc seu, toparen amb una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant d’una troballa tan gran, el senyor se l’endugué amb ell i l’adoptà dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”.

Passaren els anys i la noia es convertí en bella donzella. Això sí, sempre esquivava els seus admiradors i els reptava dient-los com seria d’afortunat aquell que aconseguís portar-li, viva o morta, la cérvola blanca. Provaren sort nois vinguts de tot arreu. Un per un, però, tots es donaven per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura, enfollit d’amor. De fet, un dia, mentre descansava extenuat, assegut al peu d’una balma dins la Fou de Tous, es trobà amb un misteriós pastor. L’home li preguntà perquè estava tan abatut; i el jove li explicà la seva determinació per fer-se amb la cérvola, i tot el que seria capaç de fer per tal d’aconseguir-ho. Llavors, l’ancià s’oferí per ajudar-lo a canvi, però, de la seva ànima! I el jove acceptà! 

— Veniu aquí mateix a les dotze de la nit; i quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors, dispareu i ja serà vostra.

Dit això, aquell home desaparegué. Val a dir que el lloc de la trobada encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que ven bé era ell sota l’aparença d’un humil pastor.

A la nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait, el jove esperava el primer toc de la campana. I com sortit d’enlloc, quan la campana va tocar, l’animal creuà pel seu davant. Malgrat la seva ràpida reacció, però, el jove no va aconseguir matar la cérvola blanca perquè la sageta només la va ferir. I creient-se burlat novament, totalment desesperat, el noi va optar per seguir, boscúria endins, el rastre de la sang, fins que aparegué la visió més fantàstica i inimaginable possible. Davant seu hi havia una meravellosa balma. Del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes, cobertes de voltes de pedra i molsa. Però, més extraordinari encara, era que, a la vora del llac, jeia la donzella, aquella noia que tant s’estimava, mentre guaria amb les seves mans la cérvola ferida.

Llavors, el jove es llançà als peus de la noia i, de genolls, li digué:

— He complert el repte que em vas proposar. Em faràs, doncs, la mercè?

— Compliré la meva promesa. Deixa’m fer-te, però, una nova proposta. Fugim d’aquest món per viure junts per sempre més.

I tan bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí. Ni ell, ni ella, ni la cérvola mai més han tornat a ser vistos.

Elisa Vidal, Tous, memòria viva: relats i llegendes. Editorial Claret. (Adaptació)

EDOLL (intel·ligència artificial)

Títol: EDOLL (intel·ligència artificial)

Autor: Jordi Folck

Editorial: Barcanova

Idioma: Català

Pàgines: 136

Any: 2018

ISBN: 9788448941345

L’Alexandra ha rebut una joguina electrònica que canviarà la seva vida; un giny que, a través de la xarxa, és capaç d’accedir a milions de bases de dades i d’emmagatzemar quantitats infinites d’informació. És l’EDOLL (pronunciïs IDOL), una figura holomètrica dins d’un hyloop i amb aparença humana; un sistema extremadament avançat d’intel·ligència artificial que, en temps real, pot comunicar-se i enraonar amb els seus propietaris; un pou de dades i d’informacions valuoses que l’Àlex farà servir, per exemple, a l’hora de fer els deures. El problema, però, sorgirà quan la màquina decidirà convertir-se, primerament en la seva millor amiga i, posteriorment, en la seva pitjor enemiga! Serà llavors quan la connexió entre l’EDOLL i l’Alexandra esdevindrà una relació maligna, tòxica i perillosa; quan l’alegria es transformarà en intriga, assetjament i paüra; i sobretot, quan la ment i la sensibilitat humana hauran d’aprendre a batre i a vèncer la perillosa intel·ligència artificial. Benvinguts, doncs, al terror del segle XXI. Realitat o ciència-ficció…? Sigueu sincers. Esteu preparats per viure connectats a la xarxa i perquè les màquines facin la vostra vida molt més fàcil i confortable? I si és així, quin preu esteu disposats a pagar?

Un món somiat

Títol: Un món somiat

Autor: Daniel Picouly

Il·lustradora: Nathalie Novi

Editorial: Blume

Idioma: Català

Any: 2018

ISBN: 9788417492465

Si jo pogués redibuixar el planeta, el desplegaria com si fos un llibre, perquè tots els seus habitants poguessin col·laborar en la construcció d’un món millor amb la seva imaginació, perquè tothom pogués descobrir la bellesa que hi ha a l’entorn. Però, i tu, com el dibuixaries? Què faries, per exemple, per acabar amb la fam? Repintar l’odi, la intolerància i la indiferència de les persones, o acolorir boniques històries d’amor entre l’aire, les plantes i els humans? Et convidem a compartir el teu entusiasme, a contemplar altres vides i, sobretot, a redibuixar la bellesa (de vegades oculta) que hi ha en tots els racons del món! Aquest llibre et proporcionarà una preciosa cartografia, un bell text poètic i diverses fórmules per a la millora de l’entorn. Perquè el món podria ser un llibre d’històries sense fronteres que es podria llegir en veu alta, una composició musical, un cavall salvatge o tot allò que tu puguis imaginar, et convidem a somiar despert. Perquè, si tu no ho vols, el planeta no està condemnat a les divisions, ni a la guerra, ni a les pàgines trencades. Redibuixem el món…?

Els llibres parlants

Saps què és la bibliomania? N’has sentit a parlar alguna vegada? L’Adam, el protagonista d’aquest curt animat, és un bibliomaníac. Sí, sí… el que sents. Té una passió exagerada per tenir molts llibres, per acumular-los als prestatges de casa seva, però sense llegir-los! Quin horror! No els gaudeix de cap forma, no se n’aprofita ni del coneixement ni dels valors que podrien transmetre-li; i encara perd el seu temps (tan valuós) fent servir el mòbil, també sense mesura. Els llibres parlants, però, no permetran que això continuï així molt més temps, perquè tenen un pla per a l’Adam; un pla que l’obligarà a modificar la seva conducta i que el farà recuperar la millor de les passions: la passió per llegir!

Vols aprendre a glosar?

La glosa és un gènere poètic i musical que consisteix a improvisar versos sobre una determinada melodia; i per tant, també és un recurs per a millorar l’expressió oral i l’enriquiment del vocabulari, l’aprenentatge musical, la capacitat creativa i comunicativa, la seguretat personal i la cohesió social. És, doncs, una eina interdisciplinar que afavoreix la integració de diferents coneixements i que bé podria integrar-se perfectament a les escoles, per exemple, a les àrees de Música i Català. Per aquest motiu, i per tal de proporcionar recursos a les persones interessades en la seva difusió com a eina pedagògica i lúdica, Cor de Carxofa impulsa el projecte Eduglosa.cat, un portal web de recursos per a la difusió i el foment de la glosa, i una plataforma de referència per a trobar materials. Perquè creiem en el potencial de la cançó improvisada com a eina educativa i en l’oralitat com a mitjà d’expressió crítica, t’encoratgem a fer ús d’aquest recurs: Eduglosa.cat, un espai de trobada entre el llenguatge i la música.

L’acte darrer (Joan Vinyoli)

Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d’herba tocada per l’esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m’adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides inútils, que el celler està buit —car hom beu molt—, de restes de vianda ja freda als plats –car hom menja a deshora, de pressa i malament—, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s’extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou de cremar bé. I mentre sec al balancí, d’esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d’emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d’amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d’un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l’arbre del cant fins a l’orella casta d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d’Apol·lo, i una calitja d’or tremola davant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m’espantaré del fred que ha d’arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrere de tot, covardament, com l’atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix.

Joan Vinyoli, Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62, 2001.