La glosa és un gènere poètic i musical que consisteix a improvisar versos sobre una determinada melodia; i per tant, també és un recurs per a millorar l’expressió oral i l’enriquiment del vocabulari, l’aprenentatge musical, la capacitat creativa i comunicativa, la seguretat personal i la cohesió social. És, doncs, una eina interdisciplinar que afavoreix la integració de diferents coneixements i que bé podria integrar-se perfectament a les escoles, per exemple, a les àrees de Música i Català. Per aquest motiu, i per tal de proporcionar recursos a les persones interessades en la seva difusió com a eina pedagògica i lúdica, Cor de Carxofa impulsa el projecte Eduglosa.cat, un portal web de recursos per a la difusió i el foment de la glosa, i una plataforma de referència per a trobar materials. Perquè creiem en el potencial de la cançó improvisada com a eina educativa i en l’oralitat com a mitjà d’expressió crítica, t’encoratgem a fer ús d’aquest recurs: Eduglosa.cat, un espai de trobada entre el llenguatge i la música.
L’acte darrer (Joan Vinyoli)
Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d’herba tocada per l’esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m’adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d’entrades i sortides inútils, que el celler està buit —car hom beu molt—, de restes de vianda ja freda als plats –car hom menja a deshora, de pressa i malament—, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s’extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou de cremar bé. I mentre sec al balancí, d’esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d’emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d’amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d’un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l’arbre del cant fins a l’orella casta d’Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d’Apol·lo, i una calitja d’or tremola davant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m’espantaré del fred que ha d’arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrere de tot, covardament, com l’atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc al lloc mateix on sempre arribo quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix.
Joan Vinyoli, Obra poètica completa. Barcelona: Edicions 62, 2001.
La segona vida del Marc
Títol: La segona vida del Marc
Autor: David Nel·lo Colom
Editorial: Cruïlla
Pàgines: 144
Any: 2018
Idioma: Català
ISBN: 9788466145473
L’Abel és un jove que fa de cangur del Marc. Al principi tot va bé i els dos connecten de seguida. Però al cap de poc temps, el nen comença a parlar d’una suposada vida anterior i de la seva família «d’abans», quan vivia en un poble de la costa. L’Abel, estranyat, ho explica a l’Aurora, la mare del Marc, però ella no hi dona importància i ho atribueix al fet que el seu fill té molta imaginació. L’Abel no queda tranquil, perquè el Marc li descriu detalladament la casa i el poble on vivia, els seus altres pares i avis, en diu els noms i assegura que ell es deia d’una altra manera… Però quan li parla d’uns fets tràgics que assegura que va viure, l’Abel s’obsessiona amb la història. El que no s’imagina és que aquella criatura a qui en principi havia de cuidar per guanyar una mica de diners el deixarà trasbalsat per sempre més.
Els camins de la llum
Títol: Els camins de la llum
Autora: Coia Valls i Loras
Editorial: Rosa dels vents
Pàgines: 408
Any: 2018
Idioma: Català
ISBN: 9788416930845
Aquesta és la impressionant història d’una revolució, protagonitzada per un nen, des de l’anonimat i sense més armes que un punxó; la commovedora vida d’en Louis, el creador del sistema Braille de lectura i escriptura tàctil; el relat d’una experiència personal que ens farà reflexionar sobre la llibertat i l’opressió, sobre la salut i la malaltia, sobre l’enginy com a estratègia perfecta per a superar la manca de recursos i, de retruc, sobre la història convulsa de França durant la primera meitat del segle XIX, un temps de revoltes i d’esperances.
El fill petit d’una família de basters, els Braille, té un accident que li farà perdre la vista de manera gradual. La tenacitat dels qui l’envolten, i la seva pròpia, aconseguiran teixir un camí d’aventures i descobertes que anirà molt més enllà del que alguns mai s’atrevirien a somiar. Coupvray, París, Limoges i Vichy són alguns dels escenaris que emmarcaran la lluita d’un home de procedència humil que, mentre malda per trobar l’essència de la felicitat, acabarà per descobrir la clau que faran servir molts invidents per trencar definitivament les seves cadenes.
Coia Valls (Reus, 1960) és escriptora però també treballa com a pedagoga terapeuta i logopeda. La seva trajectòria professional en aquests àmbits l’ha portat al camp de l’Educació Especial. La tardor del 2010 va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica amb La princesa de jade. Des d’aleshores ha publicat diverses obres: El mercader (2012), protagonitzada per un home hàbil i carismàtic que arriba a la Barcelona del segle XIV procedent de Reus, per convertir-se en mercader i solcar els mars; Les torres del cel (2013), una visió dels inicis del monestir de Santa Maria de Montserrat; La cuinera (2014), l’apassionada vida d’una dona capaç de seduir una ciutat i actuar sobre el curs de la història gràcies al seu talent, esperit indòmit i art culinari; Amor prohibit (2015), una inoblidable història d’amor en la Catalunya del segle XV; i Etheria (2016), l’extraordinària odissea d’una intrèpida viatgera del segle IV. També ha publicat literatura inspiradora, Si tu m’escoltes (2017) i, en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, els llibres Marea de lletres que maregen (2010) i L’Ombra dels oblidats (2011).
El noi de paper
Títol: El noi de paper
Autor: Jordi Folck
Editorial: Fanbooks
Idioma: Català
Pàgines: 272
ISBN: 978-8417515119
Premi Ramon Muntaner 2018
D’un vell matrimoni de llibreters neix un fill de paper amb serpentines com a cabells i llàgrimes de confeti. El noi de paper és un nen de cos fràgil, però amb una enorme intel·ligència i sensibilitat, perquè ha estat creat des de les millors pàgines de la literatura universal. Gràcies a la papiroflèxia, el noi de paper té l’habilitat de transformar-se en qualsevol cosa: en un vaixell, en un avió, en una flor… Penseu, però, que un ésser tan tendre i afectuós com aquest serà capaç de sobreviure en un món materialista com el nostre, on l’aparença física predomina per sobre d’altres valors? Sí… jo també crec que ho tindrà força complicat. No obstant això, si sou dels que encara creieu en els reptes impossibles i en la màgia de les paraules, i no us voleu deixar perdre mai el gran tresor de la imaginació, confieu el vostre temps a la lectura d’aquest llibre. No us en penedireu!
Contagiar la màgia de la lectura
Matías White té 12 anys i estudia a la ciutat argentina de Córdoba, als peus de la serralada de Sierra Chica. Va ser un dels gairebé 200 alumnes de la província que van participar en el projecte dels clubs TED-Ed: una forma d’acompanyar els estudiants en el descobriment, l’exploració i la presentació d’idees en forma de xerrades curtes a l’estil TED. Com a conseqüència de l’experiència, en Matías va desenvolupar una idea pròpia, la va portar a la pràctica i va aprendre a comunicar-la en públic. El seu repte consistia a trobar una fórmula per contagiar la màgia de la lectura entre nens vulnerables que viuen en contextos empobrits. Creieu que ho va aconseguir? Escolteu atents el seu testimoni i ho sabreu.
Recomanacions #MónJove
Des de fa molt de temps, els joves constitueixen un gran repte per a les biblioteques. Per aquest motiu, el Servei de Biblioteques de la Generalitat ha publicat la bibliografia #MónJove: recomanacions per tal d’afavorir la lectura entre els adolescents i que consideren temes ben diversos: els canvis físics i emocionals en l’adolescència, les relacions entre pares i fills, els nous models de família, els estudis i el món laboral, el temps de lleure, l’amistat, l’amor, les xarxes socials, etc. La proposta inclou novel·les, còmics, pel·lícules, llibres de caràcter divulgatiu, etc., i en podrien fer ús els professionals de l’educació, les famílies, els joves, responsables de clubs de lectura, bibliotecaris o qualsevol altra professional que treballi amb joves i que estigui interessat en tot allò que envolta l’adolescència. 
[ Descarrega’t #MónJove, recomanacions per a fer lectors adolescents ]
La plaça del Diamant
En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa… Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?
Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.
Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Barcelona: Edicions 62, 1982 (fragment)
Rut sense hac
Títol: Rut Sense Hac
Autora: Muriel Villanueva i Penarnau
Editorial: Columna
Pàgines: 256
Any: 2018
Idioma: Català
ISBN: 978-84-664-2383-0
La Rut, una noia de setze anys d’una ciutat mitjana, comença els seus estudis artístics en un nou institut força allunyat del seu barri. L’envolten un nou grup d’amigues, un amor que truca a la porta i un profund secret que arrossega des dels quatre anys i que mai no ha mostrat fora de les parets de casa seva: una llarga cicatriu i una cintura massa estreta li recorden cada dia, des del mirall, que li falta una part de si mateixa, un bon tros de Rut que un càncer es va emportar fa temps. La vergonya a mostrar el seu cos i la por al retorn de la malaltia l’assetgen, però la Rut aprendrà a dominar els seus temors i a plantar cara davant l’adversitat.
