Biblioteca Salle Reus

"Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que expandeixis". (Emili Teixidor)


Deixa un comentari

El jardiner nocturn

160-el-jardiner-nocturnTítol: El jardiner nocturn

Autors: Eric Fan i Terry Fan

Traductora: Mariona Barrera Aguilera

Il·lustradors: Eric Fan i Terry Fan

Editorial: Estrella Polar

Any: 2016

ISBN: 978-84-9137-069-7

¿Us imagineu viure a Grimloch Lane i que la màgia d’un misteriós artista ho canviï tot i tothom? Doncs això és el que li va passar al William d’ençà que va descobrir que l’arbre que hi havia fora de casa seva havia estat esculpit, de nit i en secret, amb la forma d’un magnífic mussol! Sí, sí… un arbre amb la forma d’un mussol, bonic i espectacular, com a punt d’inici en la transformació d’un petit poble gris que havia d’acabar per omplir-se de color i de vida gràcies a la feina ben feta del jardiner nocturn. I és que la vida, que de vegades pot semblar monòtona i complicada, sempre pot transformar-se gràcies a la màgia, a l’esperança, als somnis, a la imaginació i, sobretot, a la bona feina de les persones.


Deixa un comentari

Poetes emergents

Surt al balcó. Sent com l’aire s’impregna de versos. La poesia vola pels carrers. És la nova fornada de joves poetes emergents. Tenen entre 20 i 30 anys i escaig, i expandeixen la seva poesia per tot el territori a través de recitals. Són veus molt distintes, però mantenen algun tret en comú. La seva temàtica és eclèctica. Abasta, per exemple, des de l’àmbit més quotidià fins a la crítica social i la poesia més trencadora. Els vols conèixer? Es diuen Anna Gual, Sílvia Bel Fransi, Maria Sevilla, Eduard Escoffet, Carles Morell, Mireia Calafell, Estel Solé, Míriam Cano, Maria Cabrera, Laia Noguera, Blanca Llum Vidal, Esteve Plantada, Jaume Pons Alorda, Núria Martínez-Vernis, Adrià Targa, Josep Pedrals…, i formen part d’una nova generació de poetes que trepitja fort i que, molt probablement, inspirarà generacions futures. Això, però, ho dirà el temps… a través de les paraules i dels seus versos.


Deixa un comentari

El tresor de Barbamec

Hola pirates! Com va tot? Heu llegit molts llibres durant aquest primer mes de l’any? Segur que sí, perquè sembleu persones molt espavilades i ben intel·ligents! Per cert, coneixeu en Barbamec? Sabeu qui és? Sí, sí! En Barbamec! El pirata a qui li agradava beure i fer el pallasso; el pirata que estimava la bella Julieta, que volia ser feliç al seu costat i oferir-li una serenata, tot i que cantava molt malament; el pirata que, de vegades, perd el somriure, però que sempre el recupera gràcies al seu tresor secret! El coneixeu…? I sabeu quin és el seu misteriós secret? Segur que sí! I, si no el coneixeu, no passa res, perquè només caldrà que vingueu a la Biblioteca de La Salle Reus, el pròxim dimecres, 1 de febrer, a les 5.15 de la tarda, a l’Hora del Conte! Us esperem a tots! Sols o acompanyats de la vostra tripulació! Som-hi pirates! A l’abordatge!158-el-tresor-de-barbamec


Deixa un comentari

Aigües encantades, de Puig i Ferreter

157-aigu%cc%88es-encantades-14Aigües Encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter (1882 – 1956), una obra on s’enfronten un conjunt d’idees modernistes, defensades per una minoria de la societat, a un pensaments conservadors i religiosos, que presenta la majoria de la població. Amb aquesta contraposició es mostra clarament l’enfrontament entre l’individu i la seva societat. Cecília, la protagonista de la història, intenta fer entendre als habitants del seu poble, estancats en el passat (tradició, religió i forces polítiques oligàrquiques), que s’han de modernitzar i han de donar pas a les noves idees de progrés que poden afavorir-lo, com és el cas de les aigües del Gorg de la Verge del seu vilatge, que podrien salvar el poble de la sequera que es presenta des de fa molts anys.

Aigües encantades (1908) se situa en un poble de la part alta de la muntanya de les comarques tarragonines i planteja el típic conflicte modernista entre l’individu i la societat. El problema de la sequera provoca un enfrontament entre el sector tradicionalista i conservador del poble (que és el que té poder i és representat per Pere Amat, el cacic, i l’alcalde) i la visió moderna d’un enginyer vingut de la ciutat que compta amb la complicitat de la filla del cacic local (Cecília). És la lluita ancestral entre la tradició i la modernitat vista des dels paràmetres del Modernisme més regeneracionista i vitalista.

157-aigu%cc%88es-encantades-24Aquest llibre ens mostra una societat immadura i hipòcrita que no es deixa ajudar per les innovacions de l’època i, al mateix temps, un grup reduït de persones que trenca amb la  tradició i busca la modernitat. Per aquesta senzilla raó ja val la pena llegir aquesta fantàstica obra que ens dóna l’oportunitat de comparar la seva trama amb aspectes de la vida actual on es repeteix la mateixa situació. Amb això podem dir que aquesta obra es pot considerar actual, ja que, avui en dia, apareixen situacions semblants a les de la història, referint-me a l’enfrontament entre individu i massa social.

A més, aquest llibre és una obra teatral, i per tant, està escrita en forma de diàleg i acotacions, cosa que fa que la lectura sigui més dinàmica, ja que, per part meva, es fa més amè llegir un diàleg que no pas llegir una novel·la que pot estar plena de descripcions que de vegades poden arribar a ser pesades. Però haver-se de fixar cada cop en el personatge que parla fa que es trobi en falta, en alguna ocasió, la narració; tot i això, continua sent una lectura àgil i entretinguda.

157-aigu%cc%88es-encantades-34Aquesta obra està dividida en tres actes i el primer acte és el que a mi em va complaure més. Per què, us preguntareu? Doncs perquè en aquest primer acte es presenten els personatges principals i es comencen a veure tots els lligams i relacions entre cada personatge i, també, es troben molt més destacades les discussions entre Cecília (protagonista de l’obra i defensora del progrés i del canvi) i els seus pares,  Pere Amat i Juliana (completament conservadors i capficats en la religió i les seves tradicions). L’enfrontament pare – filla origina l’acció de l’obra i li dóna una certa emoció. També es manifesta, en aquest primer acte, la relació que es presenta entre el Foraster (amic de Cecília, que està totalment a favor d’ella) i Cecília, atès que aquesta relació que tenen es pot considerar més que una amistat, la qual cosa, i al meu entendre, afavoreix una història romàntica no gaire concretada per Puig i Ferreter, però que, d’una manera o altra, hi és.

157-aigu%cc%88es-encantades-44Aquesta obra finalitza amb la fugida del Foraster d’aquell poble on no se l’acceptava per les seves idees, i amb ell també se’n va Cecília, que no ha pogut solucionar el seu conflicte patern. És a dir, una vegada més ha guanyat la massa social conservadora que no accepta les noves idees.

Finalment, Aigües encantades és un llibre amb una trama simple i previsible però amb uns personatges que tenen molta personalitat i, fins i tot, el lector pot arribar a identificar-se amb algun d’ells. Una obra plena d’emocions, idees i sentiments.

* L’autora de la ressenya és Clàudia Descarrega Reina, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies, de Teresa Miró, corresponen a la representació de l’obra que es va fer al TNC l’any 2016.


Deixa un comentari

Poesia dibuixada

Poesia dibuixada és un projecte literari on l’art, la poesia i l’audiovisual es fusionen per oferir una experiència lectora innovadora a partir de la creació de breus obres d’art audiovisuals. Cadascuna de les poesies dibuixades integra un poema d’un autor o autora clàssic o contemporani, la veu de Sílvia Bel i les il·lustracions de Marta Bellvehí, que hi posa el color amb pinzellades d’aquarel·la i línies a llapis. Us oferim una mostra del que és i del que representa aquesta excel·lent iniciativa i desitgem que ho pugueu gaudir amb tots els sentits! Visca l’art, la poesia i la llibertat!


Deixa un comentari

L’hoste de Nadal

Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-aDavant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garrofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal.

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal.

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “ Trieu la més grossa!” Ells volien la més retorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal.

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal.

155-lhoste-de-nadal-bS’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, incommovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal.

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal.

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal.

Joan Puig i Ferreter. L’hoste de Nadal (fragment).


Deixa un comentari

Solitud, de Víctor Català

154-solitud-001Tot i que potser és una definició massa simple per a una obra tan complexa, considero que Solitud és una novel·la lenta. Potser és també una definició massa atrevida, però és simplement fruit de la meva experiència amb aquest llibre.

L’obra presenta un tema completament modernista: el procés de transformació de la Mila, la protagonista, que es veu sola enfrontada a la massa, igual com l’artista modernista pateix un conflicte amb la societat. D’aquí el títol de l’obra: Solitud es refereix al sentiment que s’apodera de la protagonista a mesura que veu que va perdent el seu marit, que es troba en un entorn que no és el seu (que també juga un paper molt important en l’obra, ja que acabarà sent el seu refugi), etc. Només rep el suport del pastor, personatge que acabarà morint, fent així que la Mila es quedi sola del tot.

En una carta que Joan Maragall escriu a Víctor Català, el poeta parla d’aquesta manera de la muntanya i del pastor: “Hi ha sobretot en aquesta obra de vostè la creació d’una figura que restarà per sempre més: el pastor, forta i dolça figura, i gran. Després hi ha l’altra, vull dir la muntanya: mai vostè havia fet sentir un medi com aquesta muntanya de la Solitud; els tres primers capítols són delitosos com quan un va a la muntanya.”

154-solitud-002De tot el llibre, els últims capítols són els que em van agradar més, perquè és allí on es recull tota l’acció del llibre: la mort del pastor Gaietà, la violació de la Mila, quan ella mateixa abandona en Matias… Aquest darrer fragment del llibre sí que va captar la meva atenció, la veritat. Crec que també va ser perquè fins i tot em va sorprendre que una novel·la al principi tan monòtona (segons el meu criteri) pogués contenir un final tan mogut i inesperat.

Recordo els noms d’alguns capítols per argumentar el meu punt de vista. El meu primer exemple és el capítol quatre: “Neteja”. És un capítol dedicat exclusivament a la neteja que realitza la Mila de l’ermita de Sant Ponç. Ara les portes, ara les parets, ara el terra… Vas llegint les pàgines i t’adones que l’acció és aturada, no hi ha moviment, tan sols l’acte de netejar. Després sí que, analitzant la novel·la, descobreixes que té un valor simbòlic que té molt de mèrit per part de Caterina Albert, però, per al lector, i més per a un lector de setze anys, no és una forma atractiva de presentar aquest valor si no t’acompanya algú a entendre’l.

154-solitud-004El següent capítol que considero que té un nom que ja tira enrere és el cinquè: “Sumant dies”. El títol avisa de manera implícita que no passarà res, com si fos un capítol només per omplir pàgines. I, de fet, és així: tan sols tracta de com mengen cargols. Després, amb el treball a l’aula, podem descobrir que l’autora els atorga també un valor simbòlic associat al plaer o al desig, però com ja he dit abans, no em crida l’atenció.

D’altra banda, els títols dels quatre darrers (els meus preferits) són “La relliscada”, “Sospites”, “La nit aquella” i “La davallada”, títols que ja avancen que passarà alguna cosa, sobretot el de “La nit aquella”. A més, convida a sentir una intriga per saber què podrà succeir perquè passi de ser una nit corrent a una nit destacada. He de remarcar que mentiria si no digués que com més temps passa des que vaig acabar-me Solitud, com més temps tinc per reflexionar-hi o com més el comento, més m’agrada. Però no per altra cosa que pels darrers capítols, repeteixo, que, malgrat que fan que la novel·la acabi amb un final desastrós, em van deixar bon regust de boca. Això és el que m’agrada en una novel·la: que impacti, que sorprengui, que emboliqui, cosa que Víctor Català no acaba d’aconseguir excepte al final del llibre a causa de la copiosa i massa detallada descripció i la dificultat del vocabulari utilitzat.

154-solitud-005També és cert que no podria acabar la ressenya sense esmentar els molts aspectes positius que té l’obra malgrat la meva opinió. És una de les novel·les més importants de la literatura catalana, i aquest fet no és desmerescut. L’autora utilitza sobretot un mètode simbòlic valorat molt positivament per noms importants com Carme Arnau. És destacable també la manera que té de plasmar la realitat que s’estava vivint en aquell moment en forma de llibre. Caterina Albert utilitzava l’art d’escriure precisament com a refugi d’aquella situació.

Suposo que si tornés a llegir-me’l ara que ja sé el final i tinc un afecte especial pels personatges, sobretot pel Pastor, que quan vaig començar-lo no tenia, podria ser que m’agradés més. Però, principalment pel fet d’haver d’abaixar la velocitat de lectura més de l’habitual per haver d’entendre bé el que passava (que sovint no era res), no tornaria a llegir-lo. Almenys, no encara.

* L’autora de la ressenya és Abril Cassadó Prats, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; i l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana.


Deixa un comentari

El laberinto de los espíritus

153-el-laberinto-de-los-espiritusTítol: El laberinto de los espíritus

Autor: Carlos Ruiz Zafón

Editorial: Planeta

Idioma: Espanyol

Any: 2016

Pàgines: 928

ISBN: 9788408163381

Vuelve Ruiz Zafón con el desenlace de la saga de La Sombra del Viento. Recordarás por qué te gusta leer.

En la Barcelona de finales de los años 50, Daniel Sempere ya no es aquel niño que descubrió un libro que habría de cambiarle la vida entre los pasadizos del Cementerio de los Libros Olvidados. El misterio de la muerte de su madre Isabella ha abierto un abismo en su alma del que su esposa Bea y su fiel amigo Fermín intentan salvarle.

Justo cuando Daniel cree que está a un paso de resolver el enigma, una conjura mucho más profunda y oscura de lo que nunca podría haber imaginado despliega su red desde las entrañas del Régimen. Es entonces cuando aparece Alicia Gris, un alma nacida de las sombras de la guerra, para conducirlos al corazón de las tinieblas y desvelar la historia secreta de la familia… aunque a un terrible precio.

El Laberinto de los Espíritus es un relato electrizante de pasiones, intrigas y aventuras. A través de sus páginas llegaremos al gran final de la saga iniciada con La Sombra del Viento, que alcanza aquí toda su intensidad y calado, a la vez que dibuja un gran homenaje al mundo de los libros, al arte de narrar historias y al vínculo mágico entre la literatura y la vida.

[ Llegeix el primer capítol ]


Deixa un comentari

Com amagar un lleó a l’escola

Els lleons són un símbol de força, de valor i de noblesa: tres qualitats que potser hauríem de tenir totes les persones. Esteu d’acord? Malgrat això, com prou bé sabeu, encara no està permès que els lleons vagin a l’escola, oi? El lleó de l’Iris, però, no es va voler quedar a fora, i és per això que va intentar esquitllar-se cada dia darrere seu i, fins i tot, hi va haver un dia que es va colar d’amagatotis a l’excursió al museu! I sabeu que va passar…? Creieu que l’Iris va ser capaç d’amagar el seu lleó abans que la mestra el descobrís? Doncs… qui vulgui saber-ho, haurà de venir a la Biblioteca de La Salle Reus, demà dimecres, 30 de novembre, a les 5.15 de la tarda, a l’Hora del Conte! Animeu-vos a participar! Esteu tots convidats! A més, podeu venir acompanyats dels vostres amics. I sí, sí! Si teniu alguna mascota, per exemple un lleó de l’Àfrica, també el podeu portar; això sí, ben amagat, no fos cas que no el deixessin passar més enllà de la porteria! Entre tots, aquesta vegada, com bé podeu imaginar, intentarem descobrir, com amagar un lleó a l’escola perquè ningú no el descobreixi. Graaaaaaaoooo!!!152-lhora-del-conte-com-amagar-un-lleo-a-lescola