Un noi d’onze anys que viu al Memphis del 1959 és el millor llançador de pilota que s’hagi vist mai, però, en canvi, parlar no li resulta tan fàcil com el beisbol. Pràcticament no pot dir ni una paraula sense quequejar, ni tan sols el seu nom. Tant és així que, quan haurà de substituir el seu millor amic en la feina de repartir diaris, sap que es veurà obligat a comunicar-se amb els clients i que això li generarà problemes. Però els problemes de veritat sorgiran arran d’un altercat amb un drapaire del barri, un pinxo i un lladre, que posarà en perill tant la vida del noi com la de la lleial minyona de la seva família. El noi del diari és un relat memorable que ens farà empatitzar amb les dificultats d’un noi ben especial que comença a madurar, a redefinir la relació amb els seus pares, a descobrir quines són les seves aspiracions de futur i a explorar una espiritualitat incipient.
Vaig plantar, al jardí de la meva habitació, les tres últimes paraules que em va deixar l’avi abans de morir. No sabia què fer-ne. Les tenia guardades, amb molt bona cal·ligrafia, en un calaix. I la mare em va explicar que si les regava sovint, si aconseguien clavar les arrels i estava pendent d’elles, podria fer-ne coses inimaginables. I, és clar, els primers dies era tenaç, perquè havia llegit no sé on que si barrejava dues paraules impossibles naixia el misteri. Però el món sovint no és tal com l’hem imaginat i la primera paraula va néixer morta. L’havia regada massa, segons el pare. I vaig dur el cadàver d’aquell primer mot fins a la tassa del vàter, el vaig acaronar amb la punta dels dits i, després d’una oració —en veu baixa—, vaig estirar la cadena.
—No les llencis mai, les paraules. Encara que estiguin mortes, encara que ningú no les faci servir, un dia potser et salven —em va explicar l’àvia quan ja sabia que era massa tard per ressuscitar aquell cúmul de síl·labes mortes.
Com que només me’n quedaven dues, vaig ser molt curós. Vaig plantar la segona i cada matí, després d’un rajolí d’aigua ben freda, la deixava al balcó perquè el sol la fes florir. I tant que va florir, i tant que es va fer grossa, tan grossa que ja no era una paraula, sinó una paraulota.
—Fa mal mirar-la —deia la mare mentre tapava els ulls al meu germà.
Jo no podia anar pel món amb aquella paraula tan lletja. Sí, ja sé que no existeixen paraules lletges, només paladars que no saben pronunciar-les, però em feia vergonya anar pel carrer al seu costat i que algú, un company d’escola, pogués ridiculitzar-me perquè la meva paraula —la que havia regat amb tant de delit— feia fàstic lletra a lletra.
No em va quedar altre remei. No en vaig voler saber res més, de les paraules. Em feien por, potser perquè s’assemblaven força a mi. La vida no hi cap, dins de les paraules. I em vaig tancar durant molts anys en un parèntesi. Els versos em feien vomitar, els punts suspensius m’angoixaven…
Però va arribar el vespre d’anar-me’n de casa, d’acomiadar-me dels pares, de dir adeu als amics. D’entre tantes caixes de la mudança, vaig recuperar el jardí perdut i l’última paraula de l’avi que quedava. Potser va ser un atac de nostàlgia feridora, o un esperit de poeta decadent, però me la vaig endur. Encara feia bona olor.
I sense voler, sense regar-la, va créixer forta i dolça, feble i salada, i es va reproduir en petites paraules absurdes i va impregnar les parets d’aquest meu pis des d’on us escric ara. I es va convertir en una finestra, en una nit, en un petó, en el meu avi.
I ara que tinc tota la casa plena de paraules, ara que tot rima, ara que ja hi sou tots, ara, ja no puc dir res.
Fins fa poc més de dos mil anys, i des de temps immemorial, Catalunya estava poblada pels ibers, els nostres avantpassats. L’Àunia és una noia ibèrica, de la tribu dels indigets; una hàbil caçadora que, amb només tretze anys, es rebel·la contra el rol que li imposa la societat i se’n va de casa a la recerca de la llibertat. És l’època, però, en què ha començat la invasió dels romans, que volen imposar les seves lleis i la seva llengua. I també és el temps en què Anníbal travessa Catalunya i recluta ibers per marxar cap als Alps amb l’objectiu d’enfrontar-se als romans. En aquestes complexes circumstàncies i en un temps de guerra, l’Àunia descobrirà l’amor i l’odi, la solidaritat i la traïció, i lluitarà fins al final per defensar la llibertat, la seva i la del seu poble. Voldries conèixer més detalls sobre la seva manera d’entendre la vida? Endinsa’t, doncs, en aquesta novel·la de ficció per a tots els públics, i no sols coneixeràs l’Àunia, sinó que també descobriràs aspectes importants de la història antiga de Catalunya mentre gaudeixes d’un cant a la llibertat de les dones i dels pobles.
Coneixeu el Club dels Cinc? És la sèrie de llibres més famosa de l’Enid Blyton. Els protagonistes són tres germans, l’Anna, en Dick i en Juli, i la seva cosina Jordi. Els quatre passen plegats les vacances a la badia de Kirrin, on viu la Jordi, i junts s’embarquen en aventures en les quals pràcticament sempre acaben fent de detectius, buscant tresors, resolent misteris o desemmascarant criminals. El cinquè membre del grup és el gos de la Jordi, en Tim, un intel·ligent company d’aventures que, en més d’una ocasió, els traurà les castanyes del foc.
Un dels nostres lectors més fidels, l’Èric Solé, ens va escriure, ara fa unes setmanes, per recomanar un llibre d’aquesta col·lecció: La Jordi es vol tallar els cabells. Segons ell, com bé diu el títol del llibre, la protagonista només vol anar a tallar-se els cabells, però malauradament la perruqueria està tancada i acaba coincidint amb uns lladres. En Juli, en Dick i l’Anna sembla que estan massa ocupats per ajudar-la. Us imagineu qui anirà a rescatar-la…? Si voleu saber-ho del cert, l’Èric us anima a llegir el llibre. A ell li va agradar molt i el va trobar molt divertit. Aprofitem per agrair-li que ens fes arribar la seva opinió.
Has somiat, alguna vegada, ser astronauta, viatjar a l’espai o arribar a la lluna? Doncs aquest és el somni del protagonista del següent curtmetratge d’animació. És un relat audiovisual breu, però està carregat de molta tendresa i una mica de malenconia; una història senzilla i profunda que ens permetrà descobrir la importància de no perdre la il·lusió i de conservar la innocència. Quina és la teva passió? Quin és el teu desig més gran? Què és allò que anheles amb tota l’ànima i amb tot el cor? Doncs no et rendeixis mai i persegueix els teus objectius, encara que t’hi hagis de dedicar tota la vida a fer-ho. Diuen que el futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis. Com va dir Saint-Exupéry: “Fes de la teva vida un somni i del teu somni una realitat”. I per poder somiar, hi ha res millor que la lectura?
Coneixeu les postals literàries que edita la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i que reprodueixen versos i fragments de textos d’autors de la literatura catalana? Fa molts anys que es publiquen. De fet, ja hi ha 14 sèries de postals editades amb un total de 354 autors representats. La primera sèrie es va publicar l’any 2007 amb citacions d’alguns dels escriptors que van formar part de la primera Junta de Govern d’aquesta Institució. A partir de 2013 se n’han editat 13 sèries més tot buscant sempre l’equilibri territorial i de gènere. En aquest enllaç, podeu consultar la llista dels autors amb postals, i en aquest altre enllaç us podeu descarregar les postals per tal de gaudir i de compatir múltiples tastets literaris.
Una illa enganxada pels pèls a terra ferma, com una dent que belluga lligada en un fil, es diu «península». A la península d’aquesta història hi ha un far, un far gris i alt, amb un llum que cada nit dona voltes per damunt d’una petita ciutat costanera perquè cap vaixell s’estimbi contra una roca amb molt mala bava que hi ha al bell mig de la badia. Així la nit sembla una mica menys fosca, i la immensitat de la terra i del mar, una mica menys enorme.
A la casa del far hi viu el faroner Augustus amb la seva filla. Tenen un hortet i una platja pedregosa on sempre hi va a parar alguna cosa. Abans s’hi passaven nits senceres mentre el llum donava voltes damunt del seu cap; l’Augustus encenia una foguera i del port venien vaixells amb pirates que s’asseien al voltant del foc, menjaven peix rostit i cantaven fins a trenc d’alba. Cantaven cançons sobre el beure i el menjar, cançons tristes carregades d’enyorança, i també cançons terribles sobre els secrets del mar que a la nena li feien por i la posaven contenta alhora, i per això sovint s’enfilava a la falda de la mare. Però ara ja no venen mai pirates, i el pare ha deixat de fer fogueres.
A bocafoscant el llum ja ha d’estar encès. Sempre l’encén la nena. Cada vespre puja els seixanta-un graons, obre la porteta rovellada de la coberta de la lent, encén la metxa, engega el mecanisme que fa girar la lent, tanca la porteta i llestos. (…)
Schaap, Annet. 2020. La nena del far. Lleida: Pagès editors. Fragment del llibre
El compositor Marc Giralt mirava el riu des de dalt del pont. El Segre passava als seus peus a una velocitat intensa. Les darreres pluges de tardor n’havien incrementat el cabal. Els còdols quedaven gairebé tapats sota la superfície de l’aigua i representaven petits obstacles al seu curs, com també les truites que jugaven a remuntar la força del corrent. Pensava que el decurs de les vides humanes tenia alguna cosa d’aquella visió. Un camí aquàtic que demostrava que tot en el fons és líquid, flexible. Tenia el convenciment que els fets es viuen com un fluid i es recorden amb l’estranya solidesa d’una llum que els il·lumina dins l’aigua. Els còdols eren els petits o grans obstacles del flux vital. Els peixos que remuntaven simbolitzaven la temptació que sentim els humans, a vegades, d’anar enrere, de descaminar allò viscut. No hi havia, però, marxa enrere. Estava convençut que el destí consistia sempre a anar endavant i que el record hi pactava la quimera d’aturar sensacions, sentiments, moments concrets que omplien l’esperit com si es tractés de la descoberta de l’eternitat. “La paraula els significa, els dona una capacitat de supervivència inusitada”. Li agradava pensar en veu alta, mantenir amb ell mateix llargs soliloquis, convençut que aquesta dialèctica íntima alimentava després les notes que creava damunt la partitura. Una mena de font d’inspiració de caràcter de vegades socràtic i sovint peripatètic. “Potser no pot salvar la fi de la nostra experiència com a éssers vius, però la posa en valor, l’expressa per arribar més enllà de l’espai de la vida que ens és donada”.
Som al Mississipí, pels volts del 1900. Quatre amics que han sortit a pescar troben una llauna rovellada i enfonsada al fang que conté una petita fortuna: tres monedes de dòlar! Després de rumiar-s’hi molt, decideixen gastar-se’ls en algun dels meravellosos productes que es venen per correu a través del famosíssim catàleg de Walker & Dawn, però quan els arriba el paquet, no conté el que esperaven, sinó un rellotge de ferroviari espatllat. I és així com decideixen emprendre un viatge fins a les oficines de la companyia, a Chicago, per reclamar el que és seu, sense imaginar-se que s’estan ficant en una perillosa trama de lladres, traïdors i assassins sense escrúpols.
